Comencem l’entrada amb aquestes paraules de
Ramon Vergés, on en un article titulat "Iglésia de la Mare de Déu del Roser.
Auternum vale!", al 1910, ho descrivia així:“Entro a la iglésia i veig les candeles de
l’altar il·luminant una rosa vera que demà estarà marcida, per faltar-li el
jardinet. Instintivament me poso les mans al pit, com si comprenguessa que
també es desfullava del meu cor una flor de les que anem dexant pel camí de la vida.
Flors d’un dia, flors de les il·lusions, què en sou de boniques en la vostra
efímera existència!”
El Roser va ser un temple conventual bastit
inicis del SXVIII (la data balla, segons la publicació) pels dominicans, aquests van adquirir el convent dels franciscans (zona
actual del cinema Fèmina) al 1570. Fins la seva destrucció durant el setge i posterior
fortificació de la Guerra de Successió, el convent de Sant Francesc, que no
canviarà el seu nom, es trasllada dins del clos emmurallat. Serà situat al
riba-rec, a prop dels pallols i el carrer de la Palla, passant a ser durant
segles un element molt característic de la façana fluvial de la ciutat.
L’exclaustració del mateix tindrà lloc l’any 1835 (desamortització de
Mendizábal), del qual sols es conservarà el temple, passant a ser una de les
parròquies de la ciutat. El convent serà venut i ocupat per habitatges.
 |
Interior de la nau, possiblement anys 10 SXX.
Sembla que el desmuntatge ha començat. |
El temple.
Es tractava d’un temple barroc de planta
basilical, amb una única nau i capelles entre els seus contraforts, quatre per
costat. Destaca la tribuna correguda sobre les arcades laterals amb balcons a
la nau central, a sobre d’ella finestrals que donen llum a l’espai.
El presbiteri es situava a l’est de la nau,
tancant per una balconada i envoltava l’altar major, dedicat a la Mare de Déu del
Roser. A cada costat de l’altar major s’aprecien portes que devien donar accés
a les diferents dependències del temple, com la sagristia.
A la coberta, la zona del presbiteri
presenta dues grans petxines que simulen una falsa semi-cúpula sobre l’espai,
completant la decoració de l’altar major. La resta utilitza la volta de canó per cobrir
l’espai ocupant la decoració a la zona dels nervis. El tractament de l’ordre
corinti apareix a les columnes, amb un entaulament sense interrupcions a tota
la nau. Altre element a destacar a la nau, era el florit i decorat púlpit
barroc amb el seu tornaveu que facilitava l’acústica de la predicació: “Los
capellans tortosins hi tenien un goig especial a pujar ad aquella trona...” ens
explica Ramon Vergés.
Aquesta tipologia de temple basilical no va
ser únic a la ciutat i altres temples van tenir la mateixa fisonomia com
l’església dels Dolors i Sant Antoni (al carrer Montcada), tot i que més
senzilles i sense tribuna. Per fer-se una idea aproximada de l’espai d’aquest
temple, tot i que molt més ampliat, es pot visitar la barroca església de
Betlem a Barcelona.
 |
Façana de l'església conventual del Roser.
A la dreta de la imatge es poden observar parcialment les escales
de fusta d'accés al pont de l'Estat. |
La façana.
Es mostra molt austera i sols aglutina la
decoració al voltant de l’obertura principal. El programa escultòric
representat a la mateixa té una estreta relació amb la devoció del temple i les
ordes a les que va pertànyer, la Mare de Déu a la fornícula principal,
envoltada per una rica decoració arquitectònica i vegetal i els sants Domènec i
Francesc.
A la part superior mostra un gran òcul central
i altre més petit en la part superior del coronament de la façana. Mostra grans
carreus treballats als laterals de la façana i la mateixa està rematada per una
lleu cornisa corba que unifica les diferents altures interiors, mostrant-se com
una unitat a l’exterior. El campanar estava solucionat a la dreta de
l’edificació a mode d’espadanya, també conegut com a campanar de paret, aquest
tenia dues obertures inferiors i una de més petita com a coronament. "La
campaneta dringava cridant-nos a la darrera funció, la funció de
l’acomiadament. Feia esforços per aparèixer alegre, com lo fill que veu sa mare
agonitzant i la consola posant-se al capçal del llit ab la cara riallera,
mentre que el cor sent unes punxades que li fan mortals ferides. Campaneta del
Roser, no podries dissimular que tocaves a mort!" Ramon Vergés, 6 de març de
1910.
 |
Croquis de planta del temple del Roser i ampliació de
l'altar major de la Mare de Déu del Roser |
L’altar major del Roser i el seu art.
A la imatge adjunta hi ha una representació d’aproximació
de la planta i la ubicació del presbiteri amb l’altar major (A). A l’altar major se li ha donat un color
daurat general, com es pressuposa que tindria el mateix. Tot i que hi ha
constància que parts del mateix estaven policromades, Ricard Cerveto va afirmar
que la representació del Crist ressuscitat (6), era la peça més bonica i millor
de la nau.
A l'(1) hi trobem la talla policromada de la Mare
de Déu del Roser, al (2) la talla de sant Francesc d’Assís i al (3) sant
Domènec de Guzmán. Així és com podem comprovar que es repeteix a l’altar la
iconografia de la portalada. Al (4) el sagrari i a sota l’escut de l’ordre dels
predicadors. Al (5) santa Rosa de Lima i al (7) santa Caterina de Siena, al
coronament del retaule la figura del Pare Etern. Al costat de l’altar estaven les Credences:
tauleta, armari i prestatgeria pel servei de l’altar. Les santes del coronament
superior al ser traslladades al nou temple van perdre les mans.
Aquesta informació la podem extraure a través
de la narració de López Querol,
obtinguda de M. Camós i recopilada per Ramon Miravall en el seu llibre “Dellà
lo pont de barques”. Aquesta informació fa referència a l’ornamentació
primitiva de la nova església del Roser, la qual en gran part provenia de l’antic
temple barroc, és així com podem saber que l’antic Roser posseïa la següent
relació de retaules i altres objectes litúrgics.
Relleus amb volum natural, dels caps de Sant
Pere i Sant Pau. A la sagristia una llarga calaixera de fusta, amb la talla de
Crist a sobre.
Altar de la Puríssima, procedent de l’església
conventual, amb imatges de sant Joaquim i santa Anna. L’altar es rematava amb
la imatge de sant Agustí.
Altar de sant Miquel Arcàngel, el qual presentava
la talla policromada del sant, acompanyat de dos dominicans que se suposaven
Pius V i Albert el Gran.
Altar de sant Antoni de Pàdua, amb talla
policromada a mida natural, als seus costats santa Bàrbara i sant Dominguet. Un
relleu exquisit de santa Llúcia.
Aquets tres altars estaven situats al costat de l’epístola
(esquerra) de la nova església del Roser. A la quarta capella i més pròxima a l’entrada
principal es situava l’accés al campanar, el cor i la maquinària del rellotge.
El baptisteri al nou temple es situa al costat
de l’evangeli (dreta), no tenim constància de la situació en l’antic temple
conventual. El mateix és descrit així: “tancat per una reixa de ferro forjat i
una gran pila d’aigua beneïda de pedra treballada, segurament procedent de l’antiga
església conventual”.
Altar de la Mare Déu dels Dolors, també
procedent de l’església dominicana , amb remat d’un sant Crist. Era decorat amb
al·legories argentades i referides a la passió.
Altar de Sant Vicent Ferrer, barroc i molt
sumptuós, a la dreta i a l’esquerra sant Elm i sant Jacint de Polònia, en la
part superior sant Tomàs d’Aquino. A sota de la talla de sant Vincent la imatge
de la emperadriu santa Helena.
Altar de Sant Josep, possiblement el menys
destacat. La talla anava acompanyat per santa Rosa i santa Caterina, a la part
superior la Mare de Déu de la Cinta.
Per desgràcia tot aquest art provinent de l’antic
temple conventual del Roser, serà cremat durant la revolució anticlerical de
1936, les cròniques afirmen que el veïnat de la Casota, les Ferreries, la Creu,
Sant Vicent, es van oposar a la crema promoguda per un grup anarquista de forasters
vinguts a la ciutat. A més de l’art moble, va ser cremat tot l’arxiu traslladat
a la nova parròquia, dificultant l’estudi del mateix. Posteriorment la nova església
patirà els estralls del front de guerra, sent reconstruïda posteriorment per J. Álvarez,
arquitecte de la Dirección General de Regiones Devastadas.
A la relació de retaules i devocions de la
nova parròquia, provinguts de l’antic temple ens manca una d’important: la de Sant Roc. Des de 1874 quan la seva capella va ser enderrocada per una
barrancada i recuperat el sant a la riba ampostina, la devoció es va situar al
temple conventual, i és estrany que no aparegui a la relació de Camós! Molt possiblement la mateixa va ser traslladada
a altre temple de la ciutat. Continuant amb el relat de Ramon Vergés, en
descriu la festa de la següent forma: “Ab la devesa que la gent hi tenia,
omplint la iglésia de gom a gom, com podrà avindre’s a encarrilar-se a una
altra banda? Qui mana fa el que vol, però és digna de conservar-se una tradició
religiosa tan arraïlada en les costums d’este poble. Io crec una cosa. Crec que
les iglésies més tortosines, ab perdó de les altres, i exceptuant la Seu, han
estat de sempre: la de sant Blai, la de sant Antoni i la del Roser” Malauradament Vergés, no ens relata on
traslladen la festa i curiosament nombra tres temples que tot i persistir
aquests 100 anys, han estat altament transformats.
Com deia Ramon Vergés, patrimoni i art convertit en Flors d’un dia, flors de les il·lusions, què
en sou de boniques en la vostra efímera existència!
Font: R. MIRAVALL “Dellà lo pont de barques.
Illa dels Genovesos, Raval de la Creu, la Casota, Sant Vicent i les Ferreries” Dertosa. Tortosa, 1998.
