El pont bombardejat d’Amposta

Va ser el pont més jove de tots els construïts a l’Ebre català. Va començar a bastir-se el 1915 i acabarà inaugurant-se l’any 1921. L’obra va ser dissenyada per José Eugenio Ribera, inspirada en el projecte del pont de Brooklyn, sent el segon del món en desenvolupar aquesta estructura de pont penjant de formigó.


El pont muntat sobre dues pilastres de 24m d’alçada i amb tipologia d’arc de triomf, cobreix uns 130m de llum dividit en tres trams, un central i dos laterals. Es va triar aquesta tipologia de pont per dues raons fonamentals: per facilitar la navegació fluvial (guanyant altura) i per l’impediment de construir pilars i basaments al centre del riu. Els solaments de la pilastra del costat esquerre van presentar una gran dificultat ja que van haver de enfonsar-los uns 30 metres de profunditat.

Aquest pont va facilitar molt la comunicació entre Catalunya i el País Valencià, ja que evitava fer la volta fins Tortosa i va esdevenir tot un símbol, no sols de la ciutat d’Amposta sinó de tot el territori ebrenc.


El març del 1938, va patir dos atacs de l’aviació feixista italiana, sent el segon del dia 10 el que va fer que caigués a terra la seva estructura flotant a causa de les bombes incendiàries. Aquell dia morirà al mateix pont una veïna de l’Aldea: Conxa “de la llet”; anava a Amposta a vendre llet a granel. El pont quedarà en desús fins a finals anys 40, quan serà reconstruït, reinaugurant-se el quatre d’octubre del  1947.

Fotografia del pont bombardejat extreta del web: fotosdecatalunya.cat

Postal de L Roisin. Família Ruis-Matheu.

Els ponts moderns que no es van fer vells

Amb aquesta entrada donarem pas a una sèrie d’entrades on totes elles versaran sobre els ponts fixos que travessaven l’Ebre català en època moderna.

A diferència d’altres llocs de la conca de l’Ebre, a la part baixa mai es va bastir un pont fix i si ho van intentar o fer no va quedar constància del fet: ni arqueològica, ni documentada.

Ni els romans, ni visigots, ni musulmans i tampoc els cristians d’època mitjana, van si més no intentar-ho, sempre van tenir prou amb el pas de barques, potser pels cabals, o per la geologia i profunditat no s’ho plantejaven. O bé per altre costat van pensar que era millor preservar el riu com una gran autopista pel transport de les mercaderies i un pont no hagués fet altra cosa que nosa pels vaixells que circulaven amunt i avall pel riu.

És així com el pont de barques va anar sobrevivint com a únic pas de transit rodat semi-fix fins a època moderna, el 1892. Sent el quatre de juliol d’aquell any, el dia que va haver l’accident premeditat o no, del seu incendi i destrucció. Però els ponts que van ser pioners per travessar l’Ebre van ser els del ferrocarril al 1867 per Tortosa i el 1892 per Garcia-Móra la Nova.


Si fem un llistat cronològic del ponts moderns de l’Ebre català, són:

Els lectors ja han entès que aquesta destrucció tant massiva de passos fixos de l’Ebre català deriva del conflicte de la Guerra Civil, situació que es farà molt crua i brutal durant els mesos de la Batalla de l’Ebre, quedant el territori pràcticament assolat.

Amb aquests articles intentarem crear petites càpsules de memòria al respecte d’aquest tema i oferir-vos imatges dels mateixos ponts.

La imatge mostra la situació geogràfica dels ponts dins de les Terres de l’Ebre a les acaballes del segle XIX i començament del XX. Es tracta d’un mapa gairebé modern, anys 2000 editat per la diputació de Tarragona on han estat esborrades les comarques septentrionals de la província.
Encerclades trobareu les imatges dels ponts, ja volats i bombardejats exceptuant el pont del Ferrocarril de Garcia-Móra la Nova.

40K de Carpa!

Avui estem especialment contents de publicar aquesta imatge.
Amb ella convergeix el doble objectiu que té aquest bloc, mostrar la “gran i xicoteta història” i fer-ho a través de memòries personals acompanyades d’imatges. La fotografia i memòria ens l’envia Buenaventura Amat, en ella veiem com un home llueix el seu trofeu de pesca, una carpa com segurament fa temps que no es veuen al riu.



La carpa, que pesava uns 40 quilos, va ser pescada per la zona de La Cava fa uns 60 anys. Tot i així ens diu encara  més coses aquesta foto, per exemple on està feta: les portes de cinema Coliseum!, a la plaça Alfonso. Les havíeu vist mai, de tan a prop? Inclús es pot llegir a un cartell “Hoy estreno” i com no la forma de vestir dels anys 50, encara en ús les espardenyes, avui totalment oblidades per la majoria dels habitants del territori. 

Guardar fusta al moll: de la Casota!


Aquesta postal dels anys 20/30 del segle passat editada per Viladrich, ens parla molt més que del treball de descarregar fusta, en aquest cas a la riba de la Casota (a), una fusta que baixava en rais o llaüts (h) des dels Pirineus pel Segre o Cinca i a Tortosa es treballava en fusteries i serradores.

Ens mostra una ciutat portuària on el tràfec de fustes, lignits, blats, arròs... la feia dinàmica i viva, ja que el riu ho estava. El riba-rec que naix de l’embarcador de sant Roc travessava per sota el pont de l’Estat (d), deixant a la part de dalt les siluetes de la catedral i la Suda (c), convertint-se en el carrer Barana de l’Ebre (e), on es situava la fonda dels Cugat (f) amb la cantonada del carrer Botigues de la Sal i encara al seu lloc el Palau dels Oliver de Boteller (g). De la lletra (b) ens perdonareu, ja que ara mateix no podem afirmar si és una resta del baluard del Cap de Pont o una peixera. Les peixeres es feien per canalitzar la corrent del riu, ve per evitar encallar una nau o moure molins (flotants) que havia al riu.

Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll.

Si hem aprés alguna cosa durant aquests anys de imatges, és que elles ens parlen i conten històries.


Aquesta postal editada per Viladrich, amb la riba dreta plena de fusta, ens pot traslladar a la feina i al poema de Salvat-Papasseit: Nocturn per acordió del 1925.

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
                               què és
                                         guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;
sota el flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.


Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
                              què és
                                        guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
                              què és
                                        guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.


Els soldadors del nou pont de l’Estat.

Com tots sabeu el vell pont de l’Estat va ser dinamitat en la retirada dels republicans per dificultar el pas a les tropes feixistes, no sols va ser volat aquest pont  amb ell va caure el pont del Ferrocarril, elde la Cinta. També van ser eliminats tots els passos fixos de l’Ebre al territori, com el pont penjant d’Amposta o el de Mora de l’Ebre.

Un cop acabat el conflicte bèl·lic i amb el triomf dels mal anomenats Nacionals, es van tornar a bastir a poc a poc aquests ponts, tots menys un: el de la Cinta.

Si parlem del nou pont de l’Estat sempre traiem a relluir que va ser una de les obres més importants de l’època de l’enginyer Eduardo Torroja Milet , a més d’innovadores ja que el pont per ser construït va utilitzar per primer cop a l’estat  la soldadura electrònica (anys 40-42). Les empreses encarregades de construir-lo va ser Electodos K. Jellberg i Esab Ibérica SA.


I és aquí on ens volem aturar (fotografia aportada per Buenaventura Amat Blanco) aquest cop per veure els treballadors que van fer possible la construcció en plena postguerra del pont urbà de la nova Tortosa. Sabem per comentaris que molts d’aquets treballadors van venir d’arreu de l’estat per a treballar-hi en les obres i un cop acabades es van establir al territori. Ens agradaria que si algú coneix o sap d’aquestes petites històries les compartirà amb nosaltres, com sempre un plaer d’escoltar-les.


Al bloc durant un temps vam publicar una preciosa seqüencia fotogràfica de tot el procés constructiu del pont, gràcies a les fotos de I. Irazuzta, aquí us deixem un resum de les mateixes.


Experiències al voltant de les cases d’escaleta, II

En aquest cas explicarem l’experiència en aquesta tipologia d’habitatge de Mercè Forés. Una memòria força interessant ja que amb ella tindrem una visió diferenciada.

En primer lloc abandonem la part baixa de la ciutat per pujar al barri de Santa Clara, en la confluència amb el barri del Garrofer. La casa es situava al carrer Pujada  de Sant Francesc, tot just davant del Calvari. Era una casa en propietat, que recorda de quan era xicoteta i vivien allà els seus avis.

La casa era unifamiliar, com sol passar a tot el barri de Sant Clara i a diferència de la part baixa de la ciutat, que solenser plurifamiliars. Aquestes cases de solars reduïts per encabir tots els espais vitals es desenvolupen en altura.

La casa en qüestió tenia una planta baixa on estava el rebedor i un bany. Aquest espai distribuïa cap a un soterrani (que molt sovint servia per guardar estris) i cap al primer pis on estava el menjador i la cuina de dimensions molt reduïdes. En la segona altura la casa hi tenia tres habitacions i dalt de tot un quarto on rentar la roba i el terrat. En aquella casa hi va viure tota la família de la Mercè, els iaios, pares i fills. Com a les cases plurifamiliars, aquí l’escaleta també era l’element vertebrador de la mateixa, ella la recorda amb barana i prou ampla encara que sols per a una persona i bastant fosca, ja que no tenia finestres.


Si fem un tall transversal, la casa podria ser més o menys com la il·lustració que adjuntem. Una casa que al carrer mostra només un nivell, però que conté en total cinc espais diferenciats en altura. Aquesta estructura de cases d’escaleta permetia molt fàcilment l’adaptació al solar i a la orografia. Molt típiques de la zona de Santa Clara, també les podem trobar a altres llocs del territori com Roquetes, Jesús... Aquestes també es podien desenvolupar en altura fins a mostrar al carrer tres i quatre nivells.

Una mostra d’aquesta evolució en altura la trobem en la següent imatge d’aquestes dos cases d’escaleta del barri de Santa Clara, al carrer Nou Cirera i Pujada de Santa Clara. A més veiem la gran diferència entre el recuperat i restaurat, amb allò més normal a la nostra ciutat: l’abandonament total i per rematar-ho la tàpia de les mateixes, és a dir la degradació de l’espai urbà. D’aquests aspectes de ciutat vella hem parlat molt sovint, diferent ens aniria si tot estigués com el primer exemple i no com el segon.


Mercè recorda el terrat com un dels espais més utilitzats, ja que hi pujaven a jugar sobretot quan la seva iaia rentava la roba i després l’estenia. La casa no posseïa pou i per tant s’havia d’anar a buscar-la a la font fins que la Mercè era petita. La llum elèctrica sempre la recorda a l’habitatge.

L’habitatge tenia un balcó amb persiana, que no tendal, i era aprofitat per tenir flors.

Com ens recorda la Mercè, la casa no va ser fàcil d’adaptar als nous aparells domèstics i es feia difícil de viure en ella, aquest habitatge va ser venut. La casa d’escaleta va deixar de ser pràctica per als seus iaios amb tantes escales.

En quant a la relació amb els veïns ens recorda que sempre va ser bona, es tractaven com una gran família on tots es coneixien i s’ajudaven. Segons recorda la Mercè la seva mare li contava que els veïns feien festa al carrer sobre els anys quaranta del segle passat, amb ball i tot.

La majoria dels baixos del barri, al igual que el seu eren utilitzats com a rebedors de la casa. Tot i així hi recorda un forn de pa i una petita botiga de comestibles.


La Mercè resideix fora ciutat i no coneix la realitat actual d’aquests espais i per tant no ens contesta cap on hauria de treballar l’administració per recuperar aquests barris de dins Tortosa i fer atractiu el casc antic de la ciutat. 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...