La destrucció del jardinet. L’antic Roser

Comencem l’entrada amb aquestes paraules de Ramon Vergés, on en un article titulat "Iglésia de la Mare de Déu del Roser. Auternum vale!", al 1910, ho descrivia així:“Entro a la iglésia i veig les candeles de l’altar il·luminant una rosa vera que demà estarà marcida, per faltar-li el jardinet. Instintivament me poso les mans al pit, com si comprenguessa que també es desfullava del meu cor una flor de les que anem dexant pel camí de la vida. Flors d’un dia, flors de les il·lusions, què en sou de boniques en la vostra efímera existència!”

El Roser va ser un temple conventual bastit inicis del SXVIII (la data balla, segons la publicació) pels dominicans, aquests van adquirir el convent dels franciscans (zona actual del cinema Fèmina) al 1570. Fins la seva destrucció durant el setge i posterior fortificació de la Guerra de Successió, el convent de Sant Francesc, que no canviarà el seu nom, es trasllada dins del clos emmurallat. Serà situat al riba-rec, a prop dels pallols i el carrer de la Palla, passant a ser durant segles un element molt característic de la façana fluvial de la ciutat. L’exclaustració del mateix tindrà lloc l’any 1835 (desamortització de Mendizábal), del qual sols es conservarà el temple, passant a ser una de les parròquies de la ciutat. El convent serà venut i ocupat per habitatges.

Interior de la nau, possiblement anys 10 SXX.
Sembla que el desmuntatge ha començat. 

El temple.

Es tractava d’un temple barroc de planta basilical, amb una única nau i capelles entre els seus contraforts, quatre per costat. Destaca la tribuna correguda sobre les arcades laterals amb balcons a la nau central, a sobre d’ella finestrals que donen llum a l’espai.

El presbiteri es situava a l’est de la nau, tancant per una balconada i envoltava l’altar major, dedicat a la Mare de Déu del Roser. A cada costat de l’altar major s’aprecien portes que devien donar accés a les diferents dependències del temple, com la sagristia.

A la coberta, la zona del presbiteri presenta dues grans petxines que simulen una falsa semi-cúpula sobre l’espai, completant la decoració de l’altar major. La resta utilitza la volta de canó per cobrir l’espai ocupant la decoració a la zona dels nervis. El tractament de l’ordre corinti apareix a les columnes, amb un entaulament sense interrupcions a tota la nau. Altre element a destacar a la nau, era el florit i decorat púlpit barroc amb el seu tornaveu que facilitava l’acústica de la predicació: “Los capellans tortosins hi tenien un goig especial a pujar ad aquella trona...” ens explica Ramon Vergés.

Aquesta tipologia de temple basilical no va ser únic a la ciutat i altres temples van tenir la mateixa fisonomia com l’església dels Dolors i Sant Antoni (al carrer Montcada), tot i que més senzilles i sense tribuna. Per fer-se una idea aproximada de l’espai d’aquest temple, tot i que molt més ampliat, es pot visitar la barroca església de Betlem a Barcelona.

Façana de l'església conventual del Roser.
A la dreta de la imatge es poden observar parcialment les escales
de fusta d'accés al pont de l'Estat. 

La façana.

Es mostra molt austera i sols aglutina la decoració al voltant de l’obertura principal. El programa escultòric representat a la mateixa té una estreta relació amb la devoció del temple i les ordes a les que va pertànyer, la Mare de Déu a la fornícula principal, envoltada per una rica decoració arquitectònica i vegetal i els sants Domènec i Francesc.

A la part superior mostra un gran òcul central i altre més petit en la part superior del coronament de la façana. Mostra grans carreus treballats als laterals de la façana i la mateixa està rematada per una lleu cornisa corba que unifica les diferents altures interiors, mostrant-se com una unitat a l’exterior. El campanar estava solucionat a la dreta de l’edificació a mode d’espadanya, també conegut com a campanar de paret, aquest tenia dues obertures inferiors i una de més petita com a coronament. "La campaneta dringava cridant-nos a la darrera funció, la funció de l’acomiadament. Feia esforços per aparèixer alegre, com lo fill que veu sa mare agonitzant i la consola posant-se al capçal del llit ab la cara riallera, mentre que el cor sent unes punxades que li fan mortals ferides. Campaneta del Roser, no podries dissimular que tocaves a mort!" Ramon Vergés, 6 de març de 1910.



Croquis de planta del temple del Roser i ampliació de
l'altar major de la Mare de Déu del Roser


L’altar major del Roser i el seu art.

A la imatge adjunta hi ha una representació d’aproximació de la planta i la ubicació del presbiteri amb l’altar major (A).  A l’altar major se li ha donat un color daurat general, com es pressuposa que tindria el mateix. Tot i que hi ha constància que parts del mateix estaven policromades, Ricard Cerveto va afirmar que la representació del Crist ressuscitat (6), era la peça més bonica i millor de la nau.

A l'(1) hi trobem la talla policromada de la Mare de Déu del Roser, al (2) la talla de sant Francesc d’Assís i al (3) sant Domènec de Guzmán. Així és com podem comprovar que es repeteix a l’altar la iconografia de la portalada. Al (4) el sagrari i a sota l’escut de l’ordre dels predicadors. Al (5) santa Rosa de Lima i al (7) santa Caterina de Siena, al coronament del retaule la figura del Pare Etern. Al costat de l’altar estaven les Credences: tauleta, armari i prestatgeria pel servei de l’altar. Les santes del coronament superior al ser traslladades al nou temple van perdre les mans.

Aquesta informació la podem extraure a través de la narració de López Querol, obtinguda de M. Camós i recopilada per Ramon Miravall en el seu llibre “Dellà lo pont de barques”. Aquesta informació fa referència a l’ornamentació primitiva de la nova església del Roser, la qual en gran part provenia de l’antic temple barroc, és així com podem saber que l’antic Roser posseïa la següent relació de retaules i altres objectes litúrgics.

Relleus amb volum natural, dels caps de Sant Pere i Sant Pau. A la sagristia una llarga calaixera de fusta, amb la talla de Crist a sobre.

Altar de la Puríssima, procedent de l’església conventual, amb imatges de sant Joaquim i santa Anna. L’altar es rematava amb la imatge de sant Agustí.

Altar de sant Miquel Arcàngel, el qual presentava la talla policromada del sant, acompanyat de dos dominicans que se suposaven Pius V i Albert el Gran.

Altar de sant Antoni de Pàdua, amb talla policromada a mida natural, als seus costats santa Bàrbara i sant Dominguet. Un relleu exquisit de santa Llúcia.

Aquets tres altars estaven situats al costat de l’epístola (esquerra) de la nova església del Roser. A la quarta capella i més pròxima a l’entrada principal es situava l’accés al campanar, el cor i la maquinària del rellotge.

El baptisteri al nou temple es situa al costat de l’evangeli (dreta), no tenim constància de la situació en l’antic temple conventual. El mateix és descrit així: “tancat per una reixa de ferro forjat i una gran pila d’aigua beneïda de pedra treballada, segurament procedent de l’antiga església conventual”.

Altar de la Mare Déu dels Dolors, també procedent de l’església dominicana , amb remat d’un sant Crist. Era decorat amb al·legories argentades i referides a la passió.

Altar de Sant Vicent Ferrer, barroc i molt sumptuós, a la dreta i a l’esquerra sant Elm i sant Jacint de Polònia, en la part superior sant Tomàs d’Aquino. A sota de la talla de sant Vincent la imatge de la emperadriu santa Helena.  

Altar de Sant Josep, possiblement el menys destacat. La talla anava acompanyat per santa Rosa i santa Caterina, a la part superior la Mare de Déu de la Cinta.

Per desgràcia tot aquest art provinent de l’antic temple conventual del Roser, serà cremat durant la revolució anticlerical de 1936, les cròniques afirmen que el veïnat de la Casota, les Ferreries, la Creu, Sant Vicent, es van oposar a la crema promoguda per un grup anarquista de forasters vinguts a la ciutat. A més de l’art moble, va ser cremat tot l’arxiu traslladat a la nova parròquia, dificultant l’estudi del mateix. Posteriorment la nova església patirà els estralls del front de guerra, sent reconstruïda posteriorment per J. Álvarez, arquitecte de la Dirección General de Regiones Devastadas. 

A la relació de retaules i devocions de la nova parròquia, provinguts de l’antic temple ens manca una d’important: la de Sant Roc. Des de 1874 quan la seva capella va ser enderrocada per una barrancada i recuperat el sant a la riba ampostina, la devoció es va situar al temple conventual, i és estrany que no aparegui a la relació de Camós! Molt possiblement la mateixa va ser traslladada a altre temple de la ciutat. Continuant amb el relat de Ramon Vergés, en descriu la festa de la següent forma: “Ab la devesa que la gent hi tenia, omplint la iglésia de gom a gom, com podrà avindre’s a encarrilar-se a una altra banda? Qui mana fa el que vol, però és digna de conservar-se una tradició religiosa tan arraïlada en les costums d’este poble. Io crec una cosa. Crec que les iglésies més tortosines, ab perdó de les altres, i exceptuant la Seu, han estat de sempre: la de sant Blai, la de sant Antoni i la del Roser” Malauradament Vergés, no ens relata on traslladen la festa i curiosament nombra tres temples que tot i persistir aquests 100 anys, han estat altament transformats.

Com deia Ramon Vergés, patrimoni i art convertit en Flors d’un dia, flors de les il·lusions, què en sou de boniques en la vostra efímera existència!

Font: R. MIRAVALL “Dellà lo pont de barques. Illa dels Genovesos, Raval de la Creu, la Casota, Sant Vicent i les Ferreries”  Dertosa. Tortosa, 1998.


La portalada del Roser, desmuntada.

De l’antiga edificació barroca de l’església del Roser, temple conventual dels Dominics, sols ens perdura la seva portalada barroca. Molts dels retaules que tenia el citat temple també van ser traslladats al nou temple del Roser, però molt d’aquest art no sobreviurà a la Guerra Civil.

Tot i que el convent va ser desamortitzant al 1835 i els seus terrenys venuts ocupats per habitatges, el temple va restar en funcionament com a parròquia, amb forta devoció a la ciutat de Tortosa.

El pont de l’Estat es va situar tot just davant del temple, calia enderrocar-lo per crear les rampes d’accés. Tot i així va  perdurar deu anys més, Barraquer a “Las casas de religiosos...” ens ho relata: Hoy (1900) la iglesia del Rosario continúa por suerte abierta al culto, pero amenazada de muerte, porque construido sobre el Ebro es estos últimos años un hermosísimo y elevado puente de hierro, apoya éste su cabo oriental á unos cinco ó seis metros del templo, frente de su fachada y enfilándola; y así la rampa ó cuesta que desde el plan terreno subirá al puente tragarà toda la iglesia y aun otros edificios.


Entre el 1910 i 1914, es va bastint el nou temple del Roser d’Abril a l’altra riba del riu Ebre, mentre la portalada barroca va ser desmuntada, per integrar-la a la nova construcció com entrada lateral. Molt possiblement acció impulsada pel mateix arquitecte, en aquell moment arquitecte del Bisbat de Tortosa.

Foto de la premsa de l’època, amb el peu següent: “Iglesia de Nuestra  Señora del Rosario, que debe ser derivada para la construcción de la rampa del Puente de Tortosa.”


Estat actual de la portalada barroca del Roser, a l'avinguda Cristòfol Colom. On podem veure la Mare de Déu del Roser envoltada a la dreta nostra per Sant Domènech i a l'esquerra per Sant Francesc. Foto GoogleMaps. 

Les escales de fusta del Pont de l’Estat II

Aquest cop  des de la riba de la Casota, a la dreta de l’Ebre.

A la foto que va fer Borrell, durant la primera dècada del XX i que es conserva a l’Arxiu del Baix Ebre, es pot comprovar la provisionalitat de les escales de fusta, que van estar en ús durant deu anys.


A més la foto ens mostra les conegudes drassanes Solapa o Vilàs a baix del pont. Els mestres d’aixà, calafats, filadors..., un cop desmuntat el Camp de Titets, es van instal·lar en aquesta riba de la ciutat, fins que l’ofici va desaparèixer de Tortosa.

A l’altra riba i fent de tap del pont, l’antiga església del Roser, a la seva dreta la Fonda Espanya i a sobre d’elles, al Sitjar, els desapareguts quarters de Sant Francesc.


Per sota del pont i a l’esquerra s’observa el pont de peatge de la Cinta i la casa de l’Aduana o Diputació, una de les poques edificacions retratades, que han sobreviscut a aquests cent anys de destrucció a la ciutat de Tortosa. 

Les escales de fusta del Pont de l’Estat

Sovint en aquest espai hem parlat del Pont del’Estat i de les controvèrsies que ell ha generat, des de la seva planificació fins a l’actualitat sempre ha estat el centre de les mirades, ja que el mateix es imprescindible per a una ciutat amb riu i dividida en dos parts.

Al 1900 el pont ja havia estat acabat, però no els seus accessos, recordeu que davant mateix tenia un temple i que l’església no va posar fàcil el tema de l’enderroc ni de cessió del mateix. Caldrà esperar fins al 1910, DEU ANYS! Per a que comencessin a enderrocar el temple i les cases de la plaça de les Cols. I un any més per a que inauguressin les conegudes com Avingudes del Pont, és a dir les rampes d’accés.

Mentre la gent que havia de travessar lo riu, tenia dues opcions: agafar la barcassa de pas, pontó o també conegut com pont volant o pagar peatge pel pont de la Cinta. Fins que al 1901 l'Ajuntament, va inaugurar unes escales del tot provisionals ( i a la mateixa vegada il·legals) de fusta , una a cada riba del riu i que facilitava l’accés als vianants. A la Verdad del 14/03/1901, es pot llegir: “La brigada municipal está arreglando la acera de la Barana del Ebro, dándole mayor anchura que favorecerá mucho el tránsito por aquel punto que es muy numeroso y contínuado, especialmente desde que el Ayuntamineto construyó las escaleras del Puente del Estado con aplauso del vencindario que hoy puede pasar gratis con facilitat de una á otra parte del Ebro"


Us deixem una foto d’aquell moment inaugural, no té gaire qualitat, però il·lustra força el fet la construcció i utilització de les escales.

Fotografia compartida gràcies als companys del grup Baix Ebre i Montsià Antics. 

Carrer Teodor Gonzàlez. La casa Franquet.

Abans nomenat carrer de la Unió, ja que aquest feia de frontissa entre la ciutat antiga i nova.
Postal presa des de la part més alta del carrer, tot just a tocar de la falda del turó del Sitjar. Una imatge que ens revela, la configuració del casat a principis de segle: amb la Casa Brunet, la Matheu, la casa Escudé que albergava un cinema  i la Casa Franquet. Al solar que dóna inici al carrer ens anys posteriors es construiria el cinema Fèmina.


La Casa Franquet, és una de les més interessants de tot l’eixample tortosí, edifici cantoner, també va ser coneguda com casa Lo Fuster. Sobretot la seva planta baixa on presenta tres arcs rebaixats que alberguen els buits de la façana, actualment molt desvirtuats del que ens mostra la postal d’inicis de segle. D’estil eclèctic, encara conserva tota la decoració en la façana principal, on destaca la seva gran balconada correguda treballada en forja en primera planta i centrada en la planta superior. Els estucs amb imitació a encoixinat, es repeteixen per tota la façana, mostrant-se amb molt de volum al voltant dels buits. Destaca a la seva part central la decoració geometritzada a mena de cortinatge (elements de subjecció i borles), que es reitera en la planta baixa com a element de suport dels arcs.


La part superior esta coronada per  un frontó retallat i arrodonit, on destaca la decoració floral, i les mènsules que el flanquegen. 

Cantaires a la sortida del Roser


El grup de Cantaires de l'Ebre a la sortida de l'església del Roser, als anys 50.
Fotografia cedida per Bonaventura Amat.

Les propietats de Manuel María de Córdova y Miguel i el primer eixample de Tortosa.

Corre el 1860 i Manuel María de Córdova demana al Ministeri de la Guerra, edificar tot un barri als seus terrenys: “en el espacio que media entre las antiguas fortificaciones de aquella plaza por la parte N.E. y el fuerte llamado del Bonete”.

En aquesta instància es posa de manifest la falta de terreny edificable a la ciutat, i a més el defensa en contraposició a la fallida ampliació de la ciutat per la zona del Cap de Pont, al 1860 havien passat ja 13 anys del projecte de doblar el terreny urbanitzable de Tortosa a la riba dreta. Un megaprojecte realitzat per Manuel Ramón García, cap de la Brigada Topográfica y de Ensanche de Barcelona, el mateix plantejava la construcció de quatre fortins tancats per la gola, formant un arc amb radi de 823m tenint com a centre la part exterior del pont (de Barques).

És així com el febrer de 1861, s’aprova l’eixample interior del Rastre per part de la Dirección General de Ingenieros del Ejército, amb la condició de “sujetar el trazado de la calles antes de emprender las obras al examen del comandante de Ingenieros de la citada plaza y la normativa sobre servidumbres”.

El mateix any però al mes de maig l’Ajuntament sol·licita enderrocar la muralla interior (medieval) amb la finalitat de construir en aquest lloc el mercat de la ciutat, generant amb aquesta obra una gran plaça que unia la ciutat antiga de la moderna, d’aquest fet en resta l’actual plaça Mossèn Sol, popularment coneguda com plaça del Rastre. Al plànol adjunt es pot observar el traçat de la muralla medieval amb color roig.


D’aquell projecte d’eixamplament ens perduren els carrers longitudinals de la Providència, Ros de Medrano, Méndez Nuñez, Callao i transversals de Consol i Topete. Tots noms de moda d’aquell temps i relacionats directament en els fets militars de l’època i religiosos.  La resta dels dos carrers longitudinals projectats a la zona més pròxima al Bonet no van ser mai projectats ja que en aquesta zona s’ubicarà la casa dels Josepets.

Altre aspecte a destacar del projecte d’urbanització és la representació de la tipologia d’habitatge que es recomana construir en aquest espai, tot i el pas de gairebé dos segles aqueta tipologia encara es pot observar en moltes edificacions del barri, com el núm 12, 15 i 27 de Ros de Medrano, núm 11, 14 i 22-26 de Méndez Núñez.

Font:
José I. MURO MORALES. Los planos de la plaza y la Ciudad de Tortosa, 1845-1886. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm77. 2014.

Consultable en RACO

A la recerca d'un mil•liari

Val la pena intentar-ho.



Cap al 1816 en tenim una primera notícia en forma de gravat, juntament al mil·liari de Cambrils-Montbrió, a Voyage pittoresque et historique de l’Espagne d’Alexandre de Laborde (1773-1842). Daniel Fernández Domingo en va parlar a Anales o historia de Tortosa (1867; pàgs. 260-261) i cap aquells temps, o almenys el 1894, el pare i epigrafista Fidel Fita Colomé (Arenys de Mar, 1835 – Madrid, 1918), amic d’Emil Hübner, va interessar-se per ella. Finalment Ramon O’Callaghan li dedica un passatge al Apéndice a los Anales de Tortosa (1895). Parlem del mil·liari romà redescobert vora l’ermita de l’Aldea, conservat parcialment, i que almenys des de l’any 1873 va passar a mans de Juan Lamotte, a Tortosa (La Verdad de 14/02/1895, de 23/02/1895 i de 27/02/1901). Encara no l’hem oblidat. Registrat al CIL amb el número 4.952 diu: [Ti(berius)] Caesar divi Aug(usti) f(ilius) / [Divi Iuli n(epos) Aug(ustus) pont(ifex)] / MAXSIM[us CO(n)S(ul) V] / [I]MP(erator) VIII T[ribunicia] / [P]OTESTA[TE XXXIIII] / VIA AV[gusta] / CCX[---].


Molts anys després l’any 1968 Jesús Massip va retrobar-lo “abandonat i quasi soterrat al pati exterior de la casa de Pedro Lamotte”, al carrer de Santa Anna del barri de Sant Jaume de Tortosa. I tot i que la senyora Lamotte va prometre cedir-lo, els hereus, llavors, sembla que van optar per no fer-ho. Ens queden tan sols les fotos de J. Daufí.

Han passat molts anys, i avui per avui no en tenim notícia recent així que ens pemetem des d’aquí fer una una crida a qui tingui en les seues mans donar un pas endavant, a la vegada que el convidem a valorar si potser ha arribat el moment idoni. La peça té un valor singular per a una futura sala del Museu de Tortosa dedicada a l’antiga Dertosa -i també no cal dir-ho per al poble de l’Aldea- perquè citava a l’emperador Tiberi (o potser a Claudi) i cita a la Via Augusta i perquè la ciutat, que encara no ha rescatat el lapidari del carrer Ciutat, no es pot permetre perdre una peça més. I qui sap si l’altar d’Antoni Cortés encastat a la torre nord i altres inscripcions de la Catedral també podran ingressar, en dipòsit, en un espai que encara és un somni però que entre tots es podria fer realitat. Val si més no la pena intentar-ho.




Escrit realitzat per WikiIercavònia
Publicat a Tortosa Antiga com a col·laboració en aquest espai.

El riu Ebre i la Festa Major de Tortosa.

Com hem  anat descobrint al llarg de diferents entrades el riu Ebre tenia un paper força important dins de les activitats festives de la ciutat. Ja des de l’edat mitjana on en ell es representaven justes o batalles de taronges, fins a època contemporània, on tenia lloc la Festa Veneciana i les Regates sent un dels actes més esperats de les festes on els gremis de Sant Elm i Sant Pere, navegants i pescadors respectivament, competien per preservar la seva rivalitat.



Lloc ideal on celebrar cucanyes, com les representades a la instantània realitzada per Ramon Borrell i Codorniu (Arxiu Comarcal Baix Ebre), al voltant de la segona dècada del SXX.  Us encoratgem a escodrinyar cada un dels detalls d’aquesta magnífica foto. 

Sant Crist de la Puríssima


Postal d'una de les escultures del SXVII més importants de Catalunya, a més de ser una de les imatges més venerades de la ciutat de Tortosa. 

Situada a un cambril d'un retaule en una capella lateral de l'església de la Puríssima Concepció Victòria, es tracta d'una imatge de Crist crucificat a tamany real i clavat a una creu llatina (no és l'original).

Pertany a la corrent naturalista escultòric desenvolupat a Itàlia. La talla barroca va ser esculpida pel franciscà Humili de Petralia Soprana.

El barraquisme a la ciutat de Tortosa

Un cop superada la fase de reconstrucció de la Guerra Civil i sumida en la dura postguerra (que perdurarà més del normal a Tortosa), el consistori a les dècades dels anys 50 i 60 es centrarà en solucionar el problema de l’habitatge.

Calia posar ordre a la persistència del barraquisme i de la insalubritat d’aquests habitatges que perduraran  fins a la segona meitat de la dècada dels anys 60 del segle passat.

És així com al 1954 l’ajuntament actua sobre els barraquisme que es troba situat al voltant de les rondes de l’estació de ferrocarrils, el 22 de maig d’aquell any s’aprova el darrer termini de vuit dies, per desallotjar els habitatges per enderrocar-los posteriorment.

Aquesta és la primera actuació que realitza el consistori, però la mateixa no aturava el problema del barraquisme. Al juny del 1957 es posa en marxa l’elaboració d’un estudi molt exhaustiu a petició del Ministerio de la Vivienda: “Normas para la preparación de un plan de tres años con destino a la desaparición de zonas habitadas insalubres (barraquismo)”.

Arran d’aquest estudi s’elabora un cens íntegre, on a través de fitxes queda especificat l’habitatge i els moradors del mateix. Al mateix es crea un plànol, una memòria descriptiva i fotografies. De tot aquell treball sols es conserva el plànol que adjuntem, remarquem amb cercle roig, les diferents zones ocupades pel barraquisme. El mateix adjunta la quantia de famílies que habiten en cada una de les zones marcades.


  • Al fortí de Tenasses habiten 11 famílies.
  • Al castell de la Suda habiten 8 famílies, aquesta zona inclou les Avançades de Sant Joan.
  • A les coves de Jusapats (josepets), habiten 3 famílies. Aquesta zona queda a l’actual pas de Ronda, sobre el barri de Sant Jaume i encara visible.
  • A la nomenada Casa Obispado, habiten 11 famílies. La zona marcada fa referència a les cases de l’absis, que seran enderrocades als anys 60.
  • Al Quarter de Sant Francesc, queden censades un total de 61 famílies. Enderrocats i actual hospital Verge de la Cinta. També queden marcats el baluard del Sant Esperit i de les Creus.
  • Al fortí d’Orleans, habiten un total de 3 famílies.
  • A les coves de Sant Llàtzer, es comptabilitzen altres 3 famílies.


Això fa un total de 100 famílies vivint en condicions insalubres a tot el perímetre fortificat de la ciutat de Tortosa. Residint la majoria d’elles a les antigues casernes barroques de Sant Francesc, que també seran enderrocades.

Al 1963, el problema persistia i es crea el Patronat de la Nostra Senyora de la Cinta, la seva finalitat era crear habitatges de tipus “ultrabarato” per acollir aquelles famílies necessitades. Al cens que edita aquest patronat apareixen un total de 18 famílies que vivien en cases d’auto-construcció a les muralles de la ciutat o en coves.
Per donar cabuda a tota aquesta població i donar solucions al problema de l’habitatge el consistori franquista, anirà plantejant la construcció d’habitatges protegits. Com ara els de Ferreries, els habitatges socials a Remolins, el grup “13 de Gener” i de renda limitada del carrer de la Parra.


La fotografia que adjuntem no es correspon a les fetes pel projecte del 1957, però ens pot donar una idea molt clara de quina era la tipologia dels habitatges que poblaven el sector fortificat de Tortosa. La fotografia correspon a la dècada dels anys 70, per aquest motiu les barraques es veuen ja totalment abandonades (pujada al castell de la Suda). Unes construccions humils d’auto-construcció que aprofitaven l’orografia del terreny com les coves, els polvorins dels baluards i estructures militars.

Del fet del barraquisme a Tortosa es poden extreure varies conclusions en referència a les zones fortificades, per un costat que molts dels llocs que ocupaven el barraquisme va ser enderrocat o totalment transformat, per eradicar aquestes situacions als anys 70. Bons exemples són la destrucció dels quarters de Sant Francesc dels S. XVIII per instal·lar allà l’hospital i la construcció del Parador a la Suda. Amb aquestes actuacions s’esborrava la memòria del barraquisme.

Per altre cantó, la mala imatge dels castells, fortins i baluards. On encara molta ciutadania conserva una imatge d’insalubritat i de zona deprimida. Aspecte que ha fet que la recuperació d’aquest patrimoni ha mostrat i mostra, més dificultats de recuperació i posada en valor que altres llocs de la ciutat.

Fonts:
Fotografia: núm 742. ACBE. Anys 1970-
Plànol: ACBE actual Arxiu Comarcal del Baix Ebre.

A. GARCÍA RODRÍGUEZ. L’evolució Urbana de Tortosa (1939-1979). Plantejament i actuacions urbanístiques. Tesí Doctoral. URV 1999. 

L’Orfeó Tortosí.

A la fotografia que ens envia Ignació Ugarte Irazuzta, podem veure una de les seves primeres juntes, que va ser retratada per Ramon Borrell i Codorniu. 


Una de les entitats més importants de la ciutat amb una estreta vinculació amb la música i la cultura, sent juntament a Cantaires (1934), les úniques entitats que sobreviuran a la Guerra Civil.

L’Orfeó va ser fundat el 15 de juny del 1905, per Joan Moreira Ramos i el compositor Manuel Queralt i el mossèn José M. Peris, també compositor i entre altres autor de la música de l’Himne de la Cinta. Entre altres personalitats el primer president de l'Orfeó va ser Joan Abril i Guanyabens.

La primera seu va situar-se al Centre Excursionista al carrer Taules Velles, posteriorment cap als anys 30 van traslladar la seu al carrer Montcada número 24. Sent la Guerra Civil, motiu d’una forta davallada de la seva activitat, la qual no reprendrà fins als anys 1954, de la mà de Manuel Camós Borràs. El 1991, passà a formar part del Centre del Comerç, fins el 1998 on s’instal·lava definitivament al Casal Tortosí.


Una de les fites més importants va ser la publicació del “Boletín del Orfeó Tortosí” al 1913, que l’any següent es publicaria baix el nom de La Zuda, revista que es publicaria fins al 1930. 

Cos de bombers a la dècada dels anys 20

Si l'anterior fotografia del cos de bombers era espectacular, aquesta encara ho és més. Es tracta d'una formació realitzada al passeig central del Parc a la dècada dels anys 20. A la mateixa hi podem veure el cotxe de bombers i darrere el carro. Foto de Ramon Borrell. 


Sobre el carro/bomba d'aigua, ja fa anys vam publicar una foto que ara podem contextualitzar amb aquesta altra i que va ser publicada per perfil a les xarxes de: Histories de Bombers @Apagafocs, el 20 de gener d'aquest any. 

Tortosa al 1992 encara disposava de tres carros - bombes d'aigua dels anys vint, que van ser deixats a les dependències del  Balneari del Porcar.

Per esbrinar l'esdevenir dels carros, cal resseguir un article publicat per Albert Curto a la Veu de l'Ebre el 2004, baix el títol de: "Els carros dels bombers: crònica d'una mort anunciada"

El 1992 el mateix Curto, va rescatar els carros del Balneari del Porcar, dipositant-los al Museu. Al temps condicionats per l'espai del Museu, els carros van ser desplaçats a altre espai de la ciutat, el magatzem del Carrilet. Però aquest va ser enderrocat i per tant els carros de bombers amb el seu anar i tornar, van anar a parar altre cop al Balneari del Porcar. 

Tot i així cal dir que aquests carros al 2004 ja no eren on deurien de ser i de ser patrimoni de tots els ciutadans de Tortosa, van passar a ser patrimoni d'algun particular. Al 2004 i segons l'article, restaven a una finca de tarongers a la vora d'una muntanya de llenya. Evidentment d'això han passat uns 12 anys, el rovell i la podridura inexorablement, si haguessin restat al ras, els hauran desfet.

Ara faig una transcripció literal d'un fragment de l'article que va ser englobat al volum I de Patrimoni al Rebost: "Ha estat tanta la quantitat de patrimoni públic que en les darreres dècades ha passat de forma misteriosa (però socialment admesa) a mans particulars, que ni ens sobta ni ho valorem. Vull creure que en una societat que pretén ser normalitzada un fet així es condemnable i penalment punible. Aquí, probablement, això passarà sense pena ni glòria. En definitiva, per a la majoria de ciutadans, de polítics, i fins i tot d'intel·lectuals aquestes bombes d'aigua dels bombers tenen una importància relativa, i suposo que el traspàs del públic a privat és qüestió de no meneallo".

Ens cal puntualitzar, un aspecte més modern al respecte dels carros-bomba d'aigua, traslladat des del web: Ilercavònia. Es tracta d'explicar el final feliç que van tenir aquestes peces, després de ser tractat el tema als mitjans de comunicació. La brigada municipal es va presentar a una finca de Ferreries a la vora del pont del Mil·lenari per a recuperar-los. Al 2008 es va presentar en societat la seva restauració dels dos carros-bomba, fent-se una exposició a l'Escorxador. Actualment es troben a la seu de la Regió d'Emergències de les Terres de l'Ebre.

ILERCAVÒNIA. Enciclopèdia oberta de les comarques centrals dels Països Catalans. 
 A. CURTO, “Els carros dels bombers: crònica d'una mort anunciada”, a J. VIDAL, A. CURTO (coord.), Patrimoni al rebost (I), Tarragona, 2004.

Cos de Bombers


Espectacular imatge que ens envia Ignacio Irazuzta Ugarte.
Es tracta d'una fotografia de grup, corresponent al cos de bombers de Tortosa l'any 1904.
A molts de vosaltres us pot sonar la cara del senyor no uniformat de la tercera fila, oi? Es tracta de l'arquitecte municipal de la cuitas, llavors càrrec ocupat per Pau Monguió.

Cripta de la Reparació.

Projectada per l’arquitecte municipal Joan Abril i Guanyabens.  L’església de la Reparació de Tortosa va ser creada per albergar les despulles de Mossèn Sol, aquest  tenia un somni:  la construcció d’un “templo, capilla central y universal de la reparación”.

La mateixa va ser començada el primer d’abril de 1901, amb un fort deliri per part de Manuel Domingo i Sol (fundador de l’ordre dels operaris diocesans) de veure acabada l’obra del temple expiatori abans de que morís. El temple encara que per acabar com es pot llegir en les cròniques de l’època va ser beneït el 1903.

Els terrenys que ocupà el temple van cer cedits pel bisbat i corresponien a l’antiga capella del convent dels mercedaris. La mateixa va ser comprada pel Bisbe Aznar i en aquell moment era utilitzada com a teatre municipal, l’edifici conventual esdevindrà la primera escola publica de Tortosa i de Catalunya.


La cripta de mateixa mida que la planta de la nau, mostra un total de setze columnes de pedra de Flix on mitjançant arcs de mig punt i volta de creueria, sosté el temple. De tots els elements arquitectònics calen destacar els capitells, on els volums busquen l’estil del romànic.

Altre element destacable són les escales que donen accés a la mateixa, de tipus imperial. La seva planta és d’E: composta per un tir fins al primer replanell i després dos més en sentit contrari fins al nivell superior, aquets dos últims més estrets que el primer. Aquesta tipologia d’escala va començar utilitzar-se a partir del SXVI, i aviat va agafar  una forta càrrega social, política, cultural, fins i tot protocol·lària, ja que s’utilitzava per ennoblir i decorar palaus.

El temple exceptuant de la cúpula i llanterna de magnífica solució, presenta problemes de resolució volumètrics sobretot a l’exterior. La façana posterior, coses de la vida, ara la més visible de les dues, mostra una combinació desequilibrada on l’absis, l’altura de la cúpula, les dependències del temple i l’entrada a la cripta, genera un conjunt poc harmònic tot plegat. 

Fotografia editada per Fototípia Thomas.

La casa-taller d’Agustí Querol a Madrid.

“Nada mejor que la visita á su hotel en aquellos días no lejanos de extrema laboriosidad, daba idea de la fibra de Querol u de cuanto le deben nuestras artes plásticas.

Mezcla de palacio y taller, de fábrica y museo, lo erigió ad hoc el artista de la calle del Cisne, esquina á la de Zurbano, para que en las naves de sus varios estudios surgiesen á la vida sus más grandiosas creaciones. Tuvo fe en destino, y no se equivocó. Presintió su categoría de escultor monumental, y llegó á serlo en toda la extensión del vocablo.


En la masa arquitectónica que remata un frontispicio helénico, resalta el nombre del escultor entre dos columnas jónicas. Tras la verja, una puerta confidencial, ahora tapiada, daba acceso al jardín, al estudio grande y á las habitaciones particulares del artista. La yedra y las flores, sombreadas por acacias y arbustos, tapizaban los tapiales y paredes, dejando al descubierto, de trecho en trecho, lápidas, relieves, fragmentos de sus monumentos y estatuas, bocetos varios. En el centro, y en los ángulos del patio-jardín, descansaban é iban á posarse nubes de palomas, cuyo nevado plumaje contrastaba con sus crines leonadas de un hermoso mastín que gravemente seguía los pasos del escultor y se enroscaba á sus pies. Ardían los hornos en que se fundía y moldeaba la armazón del barro, y de los locales en que se hacía el vaciado dels yeso, se ponía término al modelado ó se sacaban de puntos sobre el mármol las estatuas, salía un animado rumor de colmena que levantaba una legión de escalpelinos, ayudantes y obreros. Era la vida que cantaba su canción al trabajo en el altar de la belleza.

De arte libre, glorioso y grande, era el ambiente que allí se respiraba. Al salvar el dintel del “estudio” último del maestro, como al hacer alto en su despacho, la impresión era honda, inenarrable. El asombro no permitía articular palabras, y los ojos se clavaban extasiados en todas aquellas innumerables figuras que reclamaban para sí la atención exclusiva, en los titanes, en las heroínas, en los alados corceles, en los símbolos de tantas gradezas, dolores y virtudes; y resbalaba la mirada por los caballetes y columnas, por los bustos en bronce, por los bocetos en yeso, por los retratos expresivos en mármol, por centenares de fotografías de la producción realizada, por deocenas de proyectos de monumentos por ejecutar… Toda una larga pregenie ilustre, toda una floración desbordada que presidia la escultura de la Gloria, sonriente y majestuosa, extendidos los brazos hacia su devoto y nervioso que á sus pues había encanecido prematuramente y que le rendía lo mejor de su vida.


Ya el hotel está silencioso como un templo. La familia del maestro, cumpliendo su voluntad, lo convierte en museo. Es el mejor tributo á su recuerdo y á su fama.

Així és com Rodolfo Gil, descriu i il·lustra la casa taller de l’escultor tortosí Agustí Querol, que posseïa al Paseo del Cisne de Madrid (actual Eduardo Dato). Aquesta monografia va ser editada al 1910 i estava inclosa dins la col·lecció de “Monografias de Arte Universal – Colección de volúmenes de elegante impressión, ilustrados con preciosos grabados.” Agustí Querol, sent el volum V, queda entre: Goya, Rodin, Bartolozzi, Sorolla, Millet, Murillo, da Vinci.. Una obra mitjançant la qual a l'autor el van nombrar acadèmic de l'Academia de Ciencias, Bellas Letras i Artes Nobles de Còrdova.

La casa-taller estava situada a una zona residencial i plena de palauets al nord de la capital i molt propera a la Castellana, dos carrers més al nord hi tenia de veí un artista coetani, però en aquest cas pintor: Joaquim Sorolla. 

Malauradament la casa del tortosí a diferència de la del valencià, ni va restar en peus, ni finalment es va convertir en Museu.


La Mare de Déu dels Àngels a l’àmbit sagrat.

La Verge envoltada d’àngels correspon a una iconografia que s’exporta d’Itàlia, i la taula de Tortosa és una mostra d’aquesta tipologia que va arrelar a Catalunya i que encara es conserva.


Sabem que Jaume Perepons i el seu soci Mariano Lleixà, compraren les taules gòtiques el 1916 a les menoretes de Santa Clara a canvi d’una quantia de diners (12.500pts), que van ser destinats a reparacions a una part de l’edifici conventual que amenaçava ruïna.  Tot i així, el convent de Santa Clara no era el seu lloc  d’origen, sinó que aquestes procedien de la catedral de Tortosa.

Les pintures de la Seu tortosina van ser disseminades per diferents llocs i espais sagrats a causa d’una disposició del bisbe Sever Tomàs Auter, a finals del segle XVII. Segons els estudis relacionats aquí, sembla indicar que el retaule de la Mare de Déu dels Àngels, inicialment es situava en la capella de Santa Anna o la Concepció de la Mare de Déu, a la girola de la catedral. 


En aquest cas la venda de patrimoni, van salvar les pintures d’una més que possible destrucció durant la revolució anticlerical del 1936, aquí adjuntem una imatge que mostra la destrucció del Convent de Santa Clara tot i que ja es poden apreciar els treballs de restauració que va emprendre el govern republicà de la Generalitat de Catalunya, de la mà de Joan Cid i Mulet i que malauradament van ser aturats en l’arribada del front a l’Ebre. 

Imatges:
Fons Salvany Blanch. Biblioteca de Catalunya. Interior de la casa de Clara Lamote de Grignon.
Santa Clara del fons Manuel Milian Boix, cedida per Hilari Muñoz.

Font:  C. FAVÀ. “La Mare de Dèu dels Àngels de Tortosa i el seu pas per l’àmbit privat”. Porticum. Revista d’Estudis Medievals  NII. Barcelona, 2011.

La Mare de Déu dels Àngels de Tortosa a mans de Jaume Perepons

A les diferents entrades que hem estat publicant sobre aquestes taules gòtiques estem resseguint el camí que les va portar al MNAC, però a la inversa.

Qui va vendre les pintures a Plandiura (posteriorment passant al MNAC), va ser el tortosí Perepons després d’una llarga negociació i varis intents fallits de col·locar les taules al mercat d’art estranger. Però anem a pams!


Com hem vist en anteriors entrades, col·leccionar art va ser moda en aquell moment a la ciutat. Diferents famílies benestants i intel·lectuals van aconseguir formar col·leccions bastant dignes, fins i tot arribant al punt de sortir al llibre-guia Levante d’Elias Tormo publicat al 1923, d’aquestes taules en qüestió publicà: retablo admirable de Pedro Serra o de Luis Borrasá, principios del siglo XV, procedente de Sta. Clara.

Borrell va accedir a les dependències privades de Diego de León per a realitzar la foto del Retaule dels set goigs de la Mare de Déu i Salvany accedí a les dependències de la casa de la senyora Lamote, realitzant dues estereoscòpiques de les taules gòtiques de la Mare de Déu dels Àngels.

Sabem que és la casa de la senyora Lamote, ja que Salvany és l’únic que anota al seu quadern de viatge. Clara Lamote de Grignon i Bocquet, era filla de Lluís de Grignon Lebiaj i germana del músic Joan Lamote de Grignon. Aquesta família entre els seus objectes d’art i arqueologia, posseïa la làpida trilingüe de Tortosa.

Des del 1916 el propietari de les taules gòtiques és Jaume Perepons i Brunet, fill de l’alcalde homònim i d’Elvira Brunet i Illa.

Jaume i Clara eren matrimoni evidentment, i segons el canonge Matamoros a la seva casa tenien una “Tabla notabilíssima”, sent la primera referència escrita sobre la peça i publicada al 1916 a El Restaurador, i diu així: en la actualidad la posee un vecino de esta ciudad, ostentándola como la más preciada y esplèndida presa de los salones de su casa. I continua: Sería una lástima que, con el tiempo, obra de tan alta prosapía artística y representación excelsa de una época clásica de la pintura patria, fuera a parar a manos extrañas, lejos de Tortosa, o siquiera Cataluña, donde es justo se conserve como resto glorioso del pasado.

Molt segurament el canonge Josep Matamoros, començava ha estar al cas dels intents de la venda de la peça i a l’article, fa un crit d’ajuda que malauradament ningú escolta.

Imatge de la guia Calpe d'Espanya, publicada al 1923, on es veu que part del territori de les Terres de l'Ebre queden englobats dins la denominació de Levante III. Segons la guia Provincias valencianas i murcianas.



Font:  C. FAVÀ. “La Mare de Dèu dels Àngels de Tortosa i el seu pas per l’àmbit privat”. Porticum. Revista d’Estudis Medievals  NII. Barcelona, 2011.
Imatge: Fons Salvany Blanch. Biblioteca de Catalunya.

El col·leccionisme d’art, a inicis del segle passat a Tortosa.

A l’anterior entrada vam conèixer el Retaule dels set goigs de Maria, de Tortosa i la vam titular així, ja que al Museu de Belles Arts de Bilbao està catalogada amb aquest origen geogràfic.

Tot així cal tenir present la primera descripció que fa Elías Tormo i Monzó de la peça al 1923: “retablo de arte local o valenciano, por 1420, de una ermita de Tortosa”. Possiblement sent l’obra que més el va impactar a aquest historiador de l’art, incloent aquesta cita en el seu llibre Levante. Tot així Tormo, ja que estava en Tortosa va visitar diferents col·leccions com la de Miguel Bau o Francesc Mestre Noé.

El ben cert és que pertanyia a la diòcesi tortosina, però no al terme de la ciutat.

El meravellós retaule adscrit a l’obra de Nicolau,  va ser estudiat a 1934 per Saralegui. El qual troba documentat a la Seu valenciana, la comanda realitzada al pintor igualadí, pel canonge Bernat Carsí, per realitzar un retaule marià per a l’església de Santa Maria d’Horta. Encàrrec que amb molta seguretat fa referència al Retaule presentat.


D’Orta a la col·lecció de Diego de León (encara que la seva propietària legal era la parenta Maria del Pilar Rodríguez de Valcárcel y de León; Marquesa de la Roca). I aquí és on aturem  el relat per contemplar el retaule, abans de que fos venut a un antiquari barceloní i d’allí viatgés cap al País Basc.

La foto de Ramon Borrell s’ha de situar al voltant del 1920, una instantània realitzada a l'interior de l'habitatge del número 10 del carrer Taules Velles de Tortosa. En ella podem veure l’adaptació del Retaule a capella privada i com la taula central o escultura de Maria, ja no estava present i s’havia substituït per un Crist.

A la propera entrada visitarem la casa de la senyora Clara Lamote de Grignon i Bocquet, per veure les taules gòtiques de la Mare de Déu dels Àngels.

Font:  C. FAVÀ. “La Mare de Dèu dels Àngels de Tortosa i el seu pas per l’àmbit privat”. Porticum. Revista d’Estudis Medievals  NII. Barcelona, 2011.

Agrair a Hilari Muñoz les dades aportades i que ens ha cedit la fotografia de Ramon Borrell i que actualment es conserva a l’Arxiu Municipal Històric de Tortosa. 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...