Patis i claustres

Durant aquest dos mesos (juliol i agost) el bloc Tortosa Antiga va fer un tomb.

Totes les entrades estaran relacionades en els espais interiors de la ciutat. Els patis i els claustres.
Passejarem per l’ombra i la fresca d’aquets espais: religiosos, civils, públics, privats, educatius,... 



Com sempre us demanen la vostra col·laboració al respecte, si teniu, si voleu, participar estem oberts a totes les aportacions.


Envieu-nos fotos de patis i claustres tortosins a seveiwene@hotmail.com

La ciutat conventual. Jesús

La ciutat conventual, és el nom que se li dóna a una manera determinada de construir una ciutat. És un procés urbà, que no segueix cap regla específica i que es regeix per el resultat de situacions molt específiques i concretes. Com és el cas de Tortosa. A les ciutats conquerides als sarraïns les calia dotar d’infraestructures per a convertir-les en ciutats cristianes.

Els convents i els monestirs condicionaran el perfil de la ciutat, la situació d’un convent  feia del sector una zona molt notable, ja que aquestes institucions tenien un paper molt actiu en la vida de la ciutat, són un fita urbana, que fan de l’eix on s’ubiquen un espai més ric, a més de afavorir el desenvolupament urbà de la ciutat. En conclusió, els convents al conegut com Antic Règim eren centres econòmics i de poder, a més d’institucions espirituals molt lligades en aquella societat, que exercia una gran influència en els habitants, la imatge i la transformació de la ciutat. Aquest model de ciutat comença a decaure amb la consolidació de la burgesia i la creació de les noves ciutats al S. XIX.

En el cas tortosí farem un breu resum per algunes de les característiques més destacables del desenvolupament urbà a causa dels convents, abans d’entrar en un de molt específic com és el cas del Raval de Jesús.



Dins del clos murallat, la ciutat conventual, es veu en la situació d’aquets edificis en llocs on fins al moment hi havia relativament poca densitat demogràfica, com és el cas del Convent de Santa Clara (1267) al turó del Sitjar, fins al segle XIV aquest sector no quedarà dins de les muralles. És a dir la ubicació cap al sud d’aquests convents era tota una voluntat de desenvolupar la ciutat cap allí i no cap a al nord. Altre exemple són aquells convents que es van anar construint al sud però que mai van ser inclosos dins de muralles, com el Convent de Caputxins (1607). Aquests eren pols d’atracció per a la població que s’assentava al seu voltant i els camins que anaven fins a ells, com a nexe d’unió amb la població “central”. A Tortosa això es veu clarament al llarg de l’actual Avinguda de Barcelona, la unió a través del Coll de Sant Joan, Caputxins, Sant Llàtzer, Raval de la Llet i de la Lloma, on trobem el Convent de les Oblates construït al S.XIX i actual seu del Consell Comarcal, un eix viari molt urbanitzat que podria finalitzar en l’ermita de la Petja. A més alguns autors parlen de la creació d’arxipèlags monàstics dins les ciutats, sobretot de cenobis femenins, a Tortosa també hi trobem un exemple d’aquestes concentracions com són l’esmentat convent de Santa Clara, el convent de la Puríssima (1644) i el convent de les hospitaleres de Sant Joan de Jerusalem (1734).

Amb Carles III, la situació del clero passa per una etapa complicada, sobretot per les companyies masculines i les ordres mendicants. La Companyia de Jesús va estar en el punt de mira, acusada d’intervenir en política contra el monarca, acabarà sent suprimida el 3 d’abril del 1767. És el punt de partida de la política de l’Estat, per a la incautació dels bens eclesiàstics. Amb l’ocupació Napoleònica i la posterior desamortització de Mendizábal (1835), els béns passaran a ser Bienes Nacionales, venuts majoritàriament a subhasta a mans particulars, un exemple tortosí és el convent del Trinitaris (XVIII) al carrer Sant Blai, venut i reconvertit en habitatges particulars, altres seran reutilitzats com dependències municipals, quarters, teatres, escoles, presons, a la ciutat de Tortosa hi tenim mostres de gairebé totes les tipologies.

Va ser un procés i encara ho és; l’abandonament de la ciutat conventual per a passar a la ciutat laica. Un procés llarg i al qual intervindran molts factors, que significarà una gran pèrdua de patrimoni i que arriba fins als nostres dies tot i haver grans excepcions, com és el cas de la construcció del convent de les Serves de Jesús (1908) al bell mig de la ciutat burgesa (al carrer Cervantes). Una excepció, ja que en aquells moments totes les noves grans edificacions van traslladar-se lluny de la ciutat, com va ser les Oblates anteriorment esmentades o les Cases Mare tant de la Consolació, com de les Teresianes i el convent de les Carmelites; tot just a la nova ciutat conventual que es creava a l’altra riba del riu: Jesús.

El seu màxim punt d’exaltació de laïcisme contemporani, el trobem la nit del 31 de juliol del 1936, amb la crema d’esglésies i convents amb els moviments revolucionaris i anticlericals, emmarcats dins el conflicte bèl·lic de la Guerra Civil.

El cas de Jesús, és un tant diferent, ja que tot i que es desenvolupa al voltant d’un convent, la seva morfologia i llunyania amb el centre el dotarà de singularitats específiques.

El convent dels franciscans observants va ser fundat ja al 1429, a ple segle XV, amb el nom de Santa Maria de Jesús. Fundat al lloc on es trobava l’ermita de Sant Bernabé amb frares que proveníem del convent de Tortosa. 


El raval que es va anar creant al voltant d’aquest convent en un primer moment va rebre el nom de Raval de Sant Bernabé o Benet, és el raval vell, el que és situa a la vora de la gran edificació del XVIII, una edificació imponent amb un claustre central que encara es conserva, al 1830 amb 44 religiosos era un dels més importants de Catalunya. A la mola monàstica l’acompanya l’església barroca amb tendència decorativa cap al rococó consagrada el 1835, sent l’actual parròquia de Sant Francesc del lloc de Jesús. És a dir parlem d’un dels paradigmes de la ciutat conventual, és tant important el convent i exerceix tal poder, com per a canviar fins i tot, el nom del raval que l’envolta fins l’actualitat.  

Jesús a tocar de Roquetes a la riba dreta del riu i allunyats relativament de Tortosa van anar agafant característiques pròpies, diferenciades de la ciutat. Van passar per ser ciutats dormitori, acollien a tots aquells que no encabien dins de les muralles als segles XVIII i XIX, mentre Tortosa es mantenia com a centre econòmic i de serveis. Una d’aquestes realitats d’augment de població va ser la creació de les Ravals Noves a la part alta a totes dues poblacions. La Raval Nova de Jesús és del 1764, de carrers amples, regulars i illes curtes amb una plaça quadrada central, molt semblant a la desenvolupada a Roquetes. Però el que realment diferencia aquets dos nuclis urbans, es que a Roquetes es van establir les famílies acabalades, creant els seus gran casalots, com la Torre d’en Gil, la Vall del Marqués,...(la Simpàtica encara no estava de moda) i que el 1850 es segrega de la ciutat de Tortosa.


Jesús conservarà la seva vinculació amb Tortosa i la seva funció de ciutat conventual, com hem dit anteriorment, tot i que el nucli conventual primogènit, després de la seva primera exclaustració al 1835 (la de Mendizábal), va ser ocupat per jesuïtes i un cop aquets van marxar, l’edifici passarà a ser fàbrica de cel·lulosa, de vidre, col·legi conegut com Immaculada i actualment reconvertit en dependències de l’EMD. Jesús no pararà de rebre institucions relacionades amb l’església  al llarg del segle XIX com: la Casa Mare de les Germanes de la Consolació (1858), el Convent de les Carmelites Descalces (1877) i la Casa Mare de les Teresianes (1900). Sent un veritable pol d’atracció modern, creant un nou arxipèlag de cenobis femenins en ple segle XIX. Per últim destacar la ubicació d’una de les institucions més importants de la ciutat de Tortosa com és l’Hospital de la Santa Creu, que després de situar-se a diferents llocs, sent l’última a la plaça dels Estudis (actual edifici de jutjats) es traslladarà definitivament a Jesús.


Tot d’una el Raval més important i amb forta relació amb la ciutat, un exemple d’aquesta va ser la construcció del tramvia que unia Roquetes-Jesús-Tortosa entre els anys 1885 i el 1928.

Les fotos han estat enviades per una persona que vol mantenir l'anonimat. Relació de les mateixes: a la primera canal de la dreta al fons l'església de Sant Francesc i el convent franciscà, a la segona imatge de la torre de l'església i carrers de la raval vella, a la tercera pont sobre el canal i accés a la població des de l'eix de l'Ebre i l'última façana de l'Hospital de la Santa Creu. Totes elles de la dècada dels anys 60.



De Saragossa a Tortosa en piragua

Encara queden dues setmanes per poder visitar aquesta interessant exposició, d'un viatge molt entusiasta. Molt recomanable, sobretot per poder veure l'àlbum original de la baixada i les fotos dels alumnes passant per pobles, com Faió, Xerta, Casp,..


L'any 1929 un grup d'estudiants alemanys de la Universitat de Friburg baixaren l'Ebre en piragües. L'expedició formada per 10 alumnes (entre ells dues noies) i un professor que feia de cap: Ernst Reichmann, van sortir de Saragossa el dia 8 d'abril i arribaren a Tortosa al cap de 5 dies amb una gran expectació. Van ser els pioners de la implantació d'aquest esport a l'Ebre. Vuitanta quatre anys més tard l'arxiu Comarcal els vol retre un petit homenatge per mitjà del reportatge fotogràfic de la seva aventura. Col·labora el Club de Rem de Tortosa.


No us la podeu perdre. Aquí deixem una petita mostra.

Modesta i el retratista nazi

La història de Modesta, la tenim plena de buits, de blancs.

Una història que anat al llarg de quatre generacions, transmetin-se oralment. Una refugiada de Barcelona, que va acudir al poble on estaven els seus sogres: la Sénia.

Modesta venia a refugiar-se de les bombes de la capital, amb els seus dos fills: Rosa Maria de tres o quatre anys i Vicentet d’un any. El seu home Vicent marxaria al front i mai més el tornaria a veure, però això ella no ho va saber fins que no va acabar la guerra.

El que tampoc sabia aquesta gent és que a partir del més d’abril del 1938 la població de la Sénia, quedaria ocupada pels aviadors nazis de la Legion Condor.

Curiosament allà va anar a parar altra xiqueta també refugiada, en aquest cas no venia de tant lluny, simplement de Roquetes. Dora Ferré amb set anys, va patir en carn pròpia un bombardeig i el seu pare va decidir separar-la del nucli familiar, començant un llarg pelegrinatge, enviant-la amb la seva tieta primer a un mas dels Ports, a Alfara, al Mas del Patut (Vall Cervera) i per últim a la Sénia, ella serà sorprenentment  la transmissora d’aquesta història.


Rosamari i Dora van ser amigues a la Sénia, un tant alienes i allunyades d’allò que es disputava, entre els anys 1938 fins al final de la guerra. No van tenir por mai dels nazis, per estrany que sembli, aquets soldats del camp d’aviació a l’espera d’ordres es mostraven alegres; donaven xocolata, capses de metall (buides),cantaven, feien cinema, inclús portaven càmeres de fotos.

Dir que no a una passejada a un soldat nazi, carregat d’una càmera de fotos a Modesta li causaria més problemes que no pas beneficis. I aquí és, on es barregen els records de Dora Ferré, les llargues caminades pel riuet fent d’espelma i parapetant a Modesta, una dona casada, amb l’home lluitant contra aquells que ara la festejaven.


El desdeny cap al nazi i tot allò que l’envoltava era evident, ja que els receptors de les imatges ni tant sols van ser els seus fills, sinó que van anar a parar a mans de l’amigueta de la filla, que vivia enfront, tot just a tocar de l’església de la Sénia.



L’aviador alemany era veí de totes dues xiquetes i des del balcó va realitzar aquest picat de Modesta d’esquena xarrant amb alguna veïna a la plaça del poble, sent les protagonistes les ombres. El com i el quant, l’alemany les va revelar i se les va donar a Modesta, és una cosa que malauradament mai no sabrem.

El barranc del Bosc Negre

Fa uns dies part del territori va ser nomenat Reserva de la Biosfera, i per a il·lustrar aquesta gran notícia hem buscat una foto representativa del nostre paisatge tant humanitzat i treballat per la mà de l’home.


Una mostra d’aquesta humanització ja es pot apreciar a la fotografia de la font del Bosc Negre, on l’aigua ha estat canalitzada amb troncs i abandonat un cistell de vímet a la riereta creada. Jesús Matheu i Pujol ens ajuda a localitzar l’indret de la font, tot i els canvis que ha patit la font al llarg dels anys.

Es situa dalt del Toscar, a uns trenta-cinc minuts del transformador elèctric a l’entrada del Toscar, pujant per la sendera de Clotes (refugi lliure de la UEC Tortosa). La Font del Bosc Negre es troba a uns 650 metres d'altitud, a dos minuts del sender principal, d'aigua molt bona, es troba sota un pany de roca i un tub alimenta una mena de bassis que recullen l'aigua. Era un punt important en boniques excursions cap a les Rases del Maraco, i cap a Alfara. Hi transitava ramaderia i encara es conserven alguns corrals per l'indret.


Llavors des d’aquí volem donar l’enhorabona a tots els habitants d’aquest territori tan i tan apassionat i apassionant!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...