El Parc i l’arraconament d’Agustí Querol

Amb la construcció del Mercat, a dins Tortosa, la gent es quedava sense lloc on passejar. La destrucció del passeig de la Ribera, que al mateix temps ocupava la platja fluvial que van ser les drassanes medievals de la ciutat, va fer que la gent travessés els portals per sortir fora ciutat, a passejar.

El lloc seria una filera de plataners i moreres a la vora del Camp de Titets, les noves drassanes, a la vora dels calafats i de les barraques dels mestres d’aixa. Aquell espai anirà guanyant en fama i predilecció ciutadana. Fins que al 1884 guanyen la partida els passejants i les drassanes seran traslladades al marge dret del riu, constituint-se en aquesta zona el Parc del Temple.

El seu desenvolupament va de la mà del creixement dels eixamples de la ciutat, projectat a la manera francesa, el parc constarà d’un passeig central rodejat de parterres i glorietes. Que amb el temps s’anirà ennoblint, uns exemples seran: la construcció de l’Escala de Pau Monguió, la creació de fonts i llacs, escultures, fins i tot el trasllat de la Llotja medieval... Perfilant-se com el lloc idoni d’esbarjo de la ciutat i de la seva burgesia.

I és aquí, en el seu ennobliment on, en aquesta entrada, ens aturem. Ens aturem per parlar de l’escultura que va finançar el consistori per homenatjar a uns dels escultors més importants de l’Estat al segle XIX; Agustí Querol i Subirats (1860-1909).


És l’any 1918 i l’escultura-monument és encarregada a un altre escultor tortosí José Cerveto: Un bust de l’escultor sobre una columna i peanya hexagonal a la zona de les palmeres (part nord del parc, abans havia estat situada a l'espai modernista del Llac Vell). El motiu de la seva creació va ser la celebració de la gestació del que seria el primer museu monogràfic de l’Estat: “Museu Querol”. Obres que provenien del seu estudi madrileny serien exposades a la ciutat de l’Ebre.

Al final tot se’n va anar en orris. Per oblits, desinterès i falta d’astúcia, la ciutat de Tortosa va perdre una gran oportunitat, tot i tenir a la família de la seva part. Però no sols, la concepció de la creació del nou museu va quedar en res, la mateixa escultura del Parc acabarà desapareixent, arraconant l’homenatge d’aquest tortosí. Perdoneu, però no podem concretar el per què de la seva retirada: qüestions polítiques?, feia nosa?, la Guerra? amenaçava ruïna?... no ho sabem.

El fet és, que la seua ciutat natal es sumava i es suma a perpetuar aquest oblit, d’aquest escultor que va adquirir fama mundial. La seva filla Sílvia va intentar reanimar els projectes del museu a Tortosa durant la postguerra, però l’alcalde “nodemocràtic” de llavors, mai va respondre a les seves cartes.

Tot i així  pensem que encara estem a temps de crear un nou pol d’atracció cultural per a la ciutat de Tortosa. 

La recuperació i la dignificació d’aquest artista depèn de nosaltres, es pot fer una bona tasca, al voltant del seu entorn i reputació. ESTÀ A LES NOSTRES MANS. És impressionat els milers d’actius que té la ciutat i que son desdenyats, cal reactivar-los, tot i que siguin projectes de segles passats.

Fotografia: postal editada per Lucien Roisin, Barcelona. Anys 20 del SXX.

El Parc i els seus polissons

No ens hem pogut estar de publicar aquesta foto.
Es tracta d’una foto d’un xiquet al Parc. La fotografia que està extreta del grup de Facebook Baix Ebre i Montsià Antics, és interessant per diferents aspectes. El primer ens permet veure com un nadó anava en carret a la dècada dels anys 30 del segle passat, com vestia, fins i tot el seu pentinat. Però els aspectes més sobreeixits van més enllà del motiu principal.


La imatge ens deixa veure un fragment del parc, en tot el seu esplendor i diem esplendor ja que actualment, baix el nostre punt de vista, és un lloc prou maltractat per la ciutat. La font brollant cosa que actualment és inaudit de l’espai i el personatge del fons uniformat. Segons expliquen al mateix lloc d’on extraiem la fotografia és tracta d’un polissó. Els polissons era el nom que se li donaven als guàrdies municipals que feien el seu servei exclusivament al Parc, a més en plantilla municipal hi havia una quadrilla de jardiners.


Des d’aquí, un gran agraïment a la gent que gestiona aquest grup de fotografies antigues, per compartir tanta memòria. 

Dins Tortosa

Si sou del territori, ho direu sense pensar, sense ser conscients del que entranya l’expressió “dins Tortosa” ja que ha quedat interioritzada pels parlants de la zona. Però si sou de fora i seieu a una terrassa, bar,... podreu escoltar: “Ahir vaig anar dins Tortosa a...” No cal anar molt lluny, l’Ampolla, l’Aldea, Roquetes, Aldover..., que també, la mateixa expressió es pot sentir a ciutat: Ferreries, Sant Llàtzer, Bítem, Jesús,...

És comú a les nostres ciutats fer referències a aspectes medievals que han perdurant fins a l’actualitat. Dins Tortosa, fa esment al clos murallat, és a dir, a travessar els portals per a entrar a fer gestions, compres, passejar,... Per posar diferents exemples, a les ciutats pròximes també ho trobem: a Barcelona el Portal de l’Àngel, ni portal ni àngel i continua sent el punt de trobada de milers de persones. A València el carrer Trench, sembla un cognom, però fa esment al trenc del pany de muralla àrab per facilitar el pas cap al Mercat i encara hui en dia és el carrer més transitat i comercial de la zona.

Son vestigis medievals, petites càpsules del temps, que perduren fins a nosaltres i segurament ens sobreviuran.

Dins Tortosa. A Tortosa s’entra al clos murallat, per anar al metge, a l’advocat, per a comprar, per fer algun tràmit, per anar al Mercat... Però amb el temps l’expressió s’ha anat acotant a una zona en concret, a la zona que sempre ha estat la més dinàmica i comercial. A la vora de les drassanes, la llotja i del riba-rec: el desaparegut barri de Pescadors. A partir de la Guerra Civil amb la seva destrucció i  reconstrucció del nou centre administratiu de la ciutat amb l’Ajuntament, edifici de Correus i Telèfons, l’expressió “a dins Tortosa” s’ha apitxat a aquesta zona, tot i així amb la creació a finals del XIX de l’eixample burgés (fins la via del tren i conegut popularment com Ensanxe), tant pròxim el concepte “dins Tortosa”, s’ha anat ampliant cap al sud incloent el nou centre projectat per Sebastià Cabot i desenvolupat posteriorment per Víctor Beltri i Joan Abril. Incloent així en aquesta zona la principal àrea de sector serveis i comercial.

La tendència general ha estat en abandonar els antics centres comercials al voltant de la Seu i els eixos medievals, per desplaçar-los cap al sud a redós de la burgesia que s’estableix a la zona i la facilitat del trànsit rodat, sent el pont de l’Estat com una barrera abstracta d’aquest fet.



La designació dels barris i la seva simplificació

Hem intentat fer un petit croquis dels barris del nucli antic, basant-nos amb el mapa d’inicis del segle passat, editat per Espasa-Calpe inclòs a la seva Enciclopèdia Universal i traçat sobre l’original de Joan Abril i Guanyabens.

Actualment els habitants de Tortosa i el seu àmbit territorial ha tendit a reduir a quatre els mots que defineixen les parts de la ciutat o barris. Ferreries a la dreta del riu, Remolins a tota la zona nord ha partir de la catedral, Rastre a tota la zona centre i dins Tortosa a la zona comercial de la ciutat. Al mapa amb rètols negres.

Amb la parla i amb el seu ús es tendeix a simplificar i globalitzar, i a fer una part el tot. Així amb les ciutats i les seves parts amb el pas del temps també passa. La peculiaritat o la part més característica per bona o dolenta passa a designar la zona completa.

Així és com amb el creixement de la població a la riba de la dreta, sent actualment el barri més poblat de la ciutat, es constitueix Ferreries, nom relativament modern per englobar els diferents mots que designaven els espais urbans de la zona: Raval de la Creu, la Casota i Sant Vicent.

Remolins és a la part nord. La població comença a denominar així a la ciutat a partir de la zona de la catedral i l’escorxador cap al nord. El mot apareix aviat als textos fent referència a l’acció de la corrent del riu al passar per la zona. Actualment és una zona amb fort caràcter i engloba el barri de Sant Jaume i els que van ser els calls jueus de la ciutat, el nou i el vell.


El Rastre és el mot que s’utilitza per nomenar tot el centre de la ciutat. Com hem dit abans aquest esdevé per globalitzar en negatiu, fortament abandonat i degradat. Encara que és la zona monumental. El nom li ve del barranc, que al passar per la ciutat passarà a designar-se Vall i la travessa d’est a oest. El mot que va ser emprat inicialment per designar el primer eixample de la ciutat agafarà rellevància per a postergar o no, altres noms com el de Santa Maria, Castell, Garrofer o Santa Clara. Santa Maria es desenvolupa al voltant de la catedral sent el veritable centre de la ciutat aglutinant poder religiós i civil. El Castell i les seves costes, desenvolupades a la falda del turó de la Suda, i actualment força despoblat, va ser conegut i molt popular per l’activitat que allà es desenvolupava: el barri de les meuques. A l’altra banda del Vall i sent l’eixample medieval i a la falda d’altre turó, el Sitjar, hi ha el que relativament per a molts és encara una excepció, Santa Clara, ja que manté una certa identitat clara i diferenciadora de la resta del nucli antic de la ciutat. Per últim el Garrofer, possiblement el més desconegut per xicotet en quant a extensió i comunicador entre Santa Clara i l’eix de Sant Blai, de carrers molt estrets i intricats.

15 de novembre de 1938. Hauria fet parar avions.

El 15 de novembre, després de replegar les tropes comandades per Tagüeña i volar el pont de ferro de Flix, es va donar per acabada la Batalla de l’Ebre. Com tots sabem una de les més dures de tota la Guerra Civil i que va crear seqüeles al territori, que encara perduren fins als nostres dies, amb massa impunitat, per tots els agents de la societat. No cal mirar molt lluny: lo riu, amb aquell monstre solitari allà clavat.

No farem un resum de la mateixa, tot just despès de 75 anys.

El que farem serà transcriure una part del text, amb permís de l’autora, del llibre: “El combat d’un Biberó”, molt més proper i entenedor del que va ser una guerra i de com va marcar per sempre tota una societat.

El passat abril ens va arribar aquest llibre a casa i en agraïment tant a Maite Alberton Roig, com al seu avi Anton, natural de Bràfim (Alt Camp) fem aquesta entrada.



Hauria fet parar avions.
En aquell moment, hauria fet parar avions, canons i metralladores. Tot plegat, per què? Per veure com anàvem caient tots, un per un?

Després d’un bombardeig al camp, només senties els clams de dolor per tot arreu. Nois com jo, que ferits respiraven el seu últim alè de vida i et demanaven ajut i salvació.

Estàvem assedegats; ningú no tenia aigua. Si hi hagués hagut tolls, no hauria estat la primera vegada que dels tolls hauríem begut. Però no havia plogut i tot estava sec. Encara que estàvem en constant vigilància pels franquistes, em vaig oferir al meu cap per anar a buscar aigua per tots.

Jo sabia que per allà hi havia una sínia, que elevava l’aigua amb una roda vertical. Els companys de trinxera em protegirien. Vaig carregar-me amb les cantimplores. (...) En el precís moment de fer el bot, com que m’estaven vigilant, una inoportuna bala explosiva va impactar en el costat dret on duia la meva cantimplora, amb la dissort que va perforar part de la cuixa en set explosion. Immediatament vaig caure a terra i no recordo els impactes que hi va haver darrere d’aixó, però puc dir-te com tots els companys em van socórrer i em van embenar la ferida. (...) Vaig tenir la sort que per allà n’hi havia dos que em van prendre pels camins muntanyosos cap al túnel d’Ascó, que l’havien tallat perquè ningú passés. Aquí era on havia les primeres cures.

En aquest trajecte, no recordo haver ni tant sols vist el paisatge, només veia soldats i sentia impactes i trets. Aquell trajecte se’m va fer llarguíssim.

Finalment vam arribar a la boca del túnel i allà l’equip d’assistència que hi havia em va destapar la ferida per veure en quin estat estava. Però saps que va passar? En aquell inescaient moment hi va haver un bombardeig aeri precisament a la zona del túnel d’Ascó, així que infermers i personal van deixar-nos allà fora a tots mentre ells corrien a refugiar-se dintre del túnel. T’imagines com vaig passar aquells moments? Sí que n’hi havia d’altres ferits, però em sentia sol, desemparat, davant el perill, amb la ferida oberta i amb la pluja de projectils que creaven un ambient ple de fum i carbonissa. Vaig tancar els ulls; tot era tan deplorable que no volia ni veure-ho. Aquells moments van ser eterns...

Quan tot va passar, vaig adonar-me que encara respirava. Aleshores van tornar els infermers a veure si els que estàvem allà encara érem vius o morts. Els que encara vivíem ens van portar dintre el túnel. M’estava morint de set. Mai abans no havia tingut aquesta sensació, morir-me de set. Recordo una infermera francesa, per cert, molt amable, que parlava una mica d’espanyol.

En un camió (i així per ell va acabar la batalla de l’Ebre, però no la guerra) van transportar-me a Tarragona, a la Savinosa, que abans havia estat un preventori i ara era un hospital de sang del bàndol republicà, també farcit de gent.

És sols un fragment d’aquetes memòries, d’una guerra i d’una vida plena de superacions.



Nosaltres volem acabar aquesta entrada amb altre paràgraf molt connectat amb la realitat:

El dolor és part de la vida. Sempre hi és i sempre hi serà. Però la nostra reacció i l’actitud enfront d’aquest és essencial. El que haurem de fer serà escollir les bones opcions, les millors opcions per sentir, per pensar i actuar, tot i que, de vegades, això impliqui dir “NO” a on sigui i a qui sigui.

Relació de les imatges:
1.- Anton Roig Cardellà, visitant l'exposició: La Trinxera de Corbera d'Ebre. Aquest any 2013. Publicada al llibre El combat d'un Biberó, escrit per Maite Alberton Roig.
2.- Fotografia extreta del web batallaebre.org que il·lustra molt bé el fets d'anar a buscar aigua i el perill que el simple fet de beure representava.

La Plaça Nova o el carrer Bisbe Aznar

Fotografia realitzada des d’una certa altura, segurament donada per alguns dels edificis que tancaven l’espai per la banda del riu, fins als bombardejos de la Guerra Civil.

Llavors el carrer Bisbe Aznar no tenia sortida i comunicava directament en Carrer Canvis, éren els edificis construïts damunt de les voltes gòtiques del vall. En època medieval van ser la peixateria de la ciutat. La terminologia de plaça ve del moment en què es va cobrir en volta el vall i el carrer passa a ser una de les zones més amples de la ciutat, donant accés al Carrer Ciutat i deixant el conegut pont de Pedra (carrer de la Rosa) pel record, tot i que la toponímia encara es conserva.


A la foto d’inicis de segle i publicada per Fototípia Thomas hi podem veure un carro amb vela, i diferents botigues mítiques de la ciutat com la ferreteria Nivera, l’establiment Vergés o la coneguda Viladrich.

En quant als edificis val a dir que a la foto destaquen la casa Ravanals, i el conegut edifici de la Peixateria, tot i no ser-ho. Un edifici del segle XIV que encara conserva molts elements gòtics tot i ser completament reformat al XIX per fer-hi habitatges. Actualment, i per sort, les dues encara es mantenen en peu.


Per últim destacar la gran quantitat de tendals tirats als balcons i la poca gent, tot i ser una de les zones més comercials i de pas de la ciutat. Cal pensar que per travessar el riu (pel pont de Barques o de la Cinta), anar cap a la zona nord de ciutat (casa de la Ciutat, palau Episcopal, la Seu...), era necessari passar per aquesta zona: el centre de la ciutat, del segle passat. 

Un pati escolar i un claustre conventual

En aquesta entrada hi tornem als patis i claustres de la ciutat. En aquest cas ens traslladem a Jesús.
A la fotografia el que podem veure és la zona d’esbarjo i de pati que va ser utilitzada per els escolars del Col·legi de la Immaculada. Era una escola on cursar el batxillerat baix la tutela religiosa i promogut per Bisbe Manuel Moll Salord, va començar a funcionar a l’any 1953 i va perdurar fins a l’any 1972, traslladant-se a l’edifici del seminari de Tortosa i unificar l’ensenyança religiosa a les noves lleis educatives.
Actualment en aquesta zona de la fotografia hi podem trobar la pèrgola i plaça de la població.


Però abans de ser col·legi Diocesà, va ser Col·legi Màxim dels Jesuïtes (1884) fins que es traslladen a la població veïna de Roquetes a tocar de l’Observatori. L’edifici data del 1737 i es basteix a la vora del vell, casalot amb claustre central i església adjunta barroca i de dimensions més que generoses.  Aquest monestir de Santa Maria de Jesús, albergarà des de els seus inicis (1430) als Franciscans, llavors el raval, era conegut com de Sant Bernabé.

Com molts dels edificis vells i bells de Tortosa, han passat per diferents usos i mans, per un costat pot semblar negatiu però realment aquests usos han fet que perdurin fins als nostres dies. Entre altres ha estat després de la seva desamortització, 1835: hospital, caserna, fàbrica de vidre, de paper, casa de caritat,... L’església passarà a mans del bisbat i l’obrirà al culte, sent l’església parroquial del lloc.

Amb tot això ens cal destacar el claustre del mateix monestir, un dels més grans de Catalunya al seu moment, amb quaranta-quatre religiosos. Un pati conventual regular amb arcades de mig punt i amb un aire molt clàssic utilitzant columnes d’ordre dòric molt estilitzades, molt comú en decoració barroca. El claustre sols té una galeria a la planta baixa i les superiors estan organitzades amb finestres quadrades i regulars. El pati està presidit per un pou cec, i actualment mostra una vegetació estructura amb quatre parterres on destaquen dues palmeres.




Les fotos han estat enviades per una persona col·laboradora amb aquest espai. Les del claustre són actuals.

Aquest espai ha estat actualitzat a la llista dels patis de la ciutat de l'Ebre.

Les petites històries i els xicotets fragments de vida

Busquem relats de les dones ebrenques.


Amb el lema d’”envia’ns fotos de Cinteta” el que volem es transmetre la història a través d’aquestes dones. Amb l’afany de contextualitzar la història amb seva vida, el seu ideari, la seva família, el seu treball, la seva casa, el seu carrer, el seu barri...

Són petites històries o fragments de vida que fan d’aquest lloc, un espai viu. Realment un plaer de gaudir-ho amb vatros!

Animeu-vos a enviar-nos les fotos i la seva història a seveiwene@hotmail.com
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...