Les zones porxades. Carrer Taules Noves

Si continuem per les diferents zones porxades de Tortosa que encara ens perduren, ara ens hem de traslladar al carrer que durant l’època medieval es va conèixer com a Taules Noves, com a diferenciador del carrer Taules Velles (nomenclatura encara existent), actualment anomenat carrer de l’Àngel.

Un carrer central i encara avui en dia aglutina gran part d’aquesta centralitat a la ciutat. Un carrer connector amb les places de mercat (Cols i Font), amb una de les entrades i eixides més importants de la ciutat (porta Sant Joan), a través del Coll de sant Joan actual sant Blai. Sent un eix comercial i vital de la ciutat des d’època medieval. Un eix urbà que actua com a carrer major o gran de la ciutat.

En quant a la part porxada que podem observar actualment, és el tram que correspon entre el carrer Montcada i l’estret carreró de Mercaders. Un total de quatre cases porxades que mostren una gran riquesa, amb força varietat a la porxada, tant de columnes com d'altures que configuren el mateix porxo.  Unes cases que tenen un origen gòtic. però amb reformes evidents i palpables realitzades al SXIX. Quatre habitatges que actualment estan catalogats com a BCIL.

La plaça i carrer de l’Àngel com espai central de la ciutat ha anat canviant i mudant inevitablement la seva fisonomia fins a l’actualitat, inclús als anys 30 va ser un dels primers espais esponjats de la ciutat. Així anat acumulant al seu espai grans i significatives edificacions per al patrimoni de la ciutat: la casa Franquet, el Siboni, la casa dels Balcons, botigues com l’antiga Canivell... Per aquest motiu determinar si tot el seu perímetre era o no porxat actualment és complicat de confirmar.

Les Taules Noves, ens confirmen com es trasllada la zona comercial al sector porxat de les Cols en contrast de les Taules Velles, situades a la zona del pont de Barques configurant els quatre cantons. Un espai, que com la plaça de la Font eren auxiliars a la plaça de Mercat, un espai on desenvolupar l’activitat comercial, no tant diferent de com és actualment.



En quant a la foto dir que és una estereoscòpica de Salvany Blanch, realitzada al voltant dels anys 14-15, del segle passat.  On encara es pot observar l’illa de cases que alberga la capella de l’Àngel, la pujada del Coll de Sant Joan i el carreró que anava cap al barri de Pescadors pel carrer en Carbó. 
A més d’una forta animació rodejant la castanyera. 

Mausoleu de La Suda.

Tot i que es coneix amb aquest nom, no té res a veure amb el castell. Aquest dibuix a mà alçada és un dels pocs que es conserven de Víctor Beltrí i Roqueta. Agafa aquest nom ja que va ser publicat a la revista La Zuda, el 31 d’octubre del 1915.


Aquest gran mausoleu, s’ignora per a qui va ser projectat o si finalment va ser bastit o no, d’un clar estil modernista, ple de línies corbes, motius i florals i coronat per un cor d’àngels. Possiblement fos un projecte de futur per a tota la família de l’arquitecte.

És sempre interessant poder llegir els articles de La Zuda, en el dedicat a Beltrí finalitzen: “fiel reflejo de las aspiracions y anhelos culturales y artísticos de nuestra amada Ciudad, no puede, sin menoscabo de su patríotico fin, dejar inadvertido a tan ilustre paisano, como inteligente artista y desde estas columnas, le ofrendamos entusiástico homenaje de admiración y cariño.”

Durant tot el 2012 Cartagena va estar fent divulgació de l’obra de l’arquitecte tortosí, degut als 150 anys, sent  “Año Beltrí 2012”.  A la seva il·lustre pàtria vam celebrar el silenci, que sempre és més còmode.

La publicació de La Zuda encara es conserva a l'Arxiu Històric de Tortosa.

  

Les zones porxades. La plaça de la Font XI

Posem el cronòmetre i avancem fins als anys 60, deixant en aquesta instantània la plaça porxada de la Font.

La plaça de la Font (Agustí Querol) i la seva connexió amb l’antiga plaça de les Cols (Constitució), ara si se’ns mostra com a l’actualitat.


La fotografia ens mostra al marge esquerra els porxos bastits de nou en record dels antics, conegut popularment amb el nom del negoci que alberga “Baratijas”. A la fotografia tot és nou i força polit, inclús l’espectacular Seat 1400C, la destrucció de la guerra sembla un record. 

Exceptuant un element que ens trasllada directament al 1911: les baranes originals del pont de l’Estat. Aquest va ser l’únic element que ens arriba anterior a la Guerra Civil i que encara perdura en l’actualitat.

La fotografia la podem compartir gràcies a la generositat dels administradors del grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antic, des d’aquí donar les gràcies ja que així hem pogut realitzar tot un recorregut fotogràfic de l’espai.


Les zones porxades. La plaça de la Font X

Continuem encara en les imatges que mostren el nyap de ciutat que va quedar després de la Guerra Civil.

Aquesta fotografia pertany a l’any 1941, i la mateixa segurament té més relació en la reconstrucció del Pont de l’Estat, que no amb el motiu que ens ocupa. Fixeu-vos en les muntonades de llambordes que hi ha a la rampa del pont. Possiblement ja el tenien gairebé bastit i anàvem a pavimentar-lo.

Més enllà de les obres del pont, la fotografia ens mostra la que serà la morfologia actual de la trama urbana de la plaça de la Font i la seva connexió amb la plaça de la Constitució, anteriorment de les Cols i el carrer de l’Àngel. L’edifici del Bar-Royal ha estat enderrocat per esponjar i ara deixa més espai lliure a la plaça, deixant veure l’edifici que alberga la Farmàcia Sanmartí (posteriorment es bastiran aquest lloc els dos edificis que ens han arribat als nostres dies i que per sort van mantenir la fisonomia d’edifici porxat) . A l’esquerra de la imatge la casa Monfort-Daufí, en plena reconstrucció, si pareu atenció encara es pot llegir el cognom familiar a sobre de la porta de la botiga. Ja que com us vam explicar en anteriors entrades aquest era l’edifici que albergava la merceria Monfort ja a la plaça de les Cols, al qual se li havia adossat el xamfrà amb mirador, al quedar eliminada la zona porxada de ponent de la plaça de la Font.  

Un matxo i el seu carro allà enmig a l’espera d’alguna cosa, encara destaca més la buidor dels carrers, mostrant una ciutat gairebé fantasma. Tot i així hi ha detalls que delaten la vida, fixeu-vos en els terrats de les cases que entren al carrer de l’Àngel: hi ha roba estesa.

I per últim els dos grans fanals que ens han acompanyat fins aquí, ja els vam veure decorant la part central de la plaça de les Cols i posteriorment flanquejant el pont. Amb el nou disseny del pont de l’Estat del Sr Torroja, seran substituïts per altres fanals més moderns que actualment encara conservem però altre lloc de la ciutat, els podeu veure a la placa Sant Jaume.


Sovint veient aquestes fotografies de postguerra, sembla gairebé un miracle que Tortosa continuï existint.  

Les zones porxades. La plaça de la Font IX

Que la ciutat desprès de la Guerra Civil va quedar feta un nyap, ens ho diuen les cròniques i les imatges de l’any 1939-40. Tortosa era com un gran solar. La gran majoria de les seves edificacions (el 80% del total) van restar afectades a causa de les bombes, dels saquejos i incendis provocats o fortuïts.

Els carrers ple de runa, mobles,... eren impracticables, a la foto es pot apreciar la tasca de desenrunament dels mateixos, on sols han tret una mínima part de runa de la plaça de la Font.

La fotografia fa una fredor de veure indescriptible, encara passats els anys. Una ciutat que va ser evacuada, per tant sense vida i totalment esventrada.

Si repassem les edificacions de la plaça, hi podrem reconèixer tots els edificis que fins a la Guerra Civil, van lluir ostentosament, seguint les agulles del rellotge i començant a les dotze, la casa de Ramona Sechi, la qual gairebé miraculosament va restar intacta al setge feixista, però hem de parlar de la façana, disseny d’Urquizú, si us fixeu a l’última planta les dues finestres de l’esquerra ens mostren el cel ras, el sostre i mitgera d’aquest sector va desaparèixer per complet. A les tres el meravellós edifici reformat del Royal-Bar,  aquest esventrat al seu interior, tot i així penjant del balcó encara mostra l’estructura del rètol del comerç, també ens deixa veure el lateral de la tribuna que no feia molts anys havia estat inaugurada.

Tot just enfront la casa dels Monfort, que es farà famosa en posterioritat per albergar l’estudi de fotografia Daufí. Més enllà i totalment afectat l’edifici que va albergar la Fonda Europa, ni més ni menys ha perdut de tacada dues altures, de les quatre ara sols ens mostra dos i el baix porxat. Darrere d’aquest, l’edifici del Vall que dóna entrada al carrer Bonaire.

La plaça de la Font o d’Agustí Querol, va quedar fortament afectada pels bombardejos per ser un punt central de la ciutat i molt proper al pont.


De totes aquestes edificacions, la casa de Ramona Sechi, l’adjacent Farmàcia Sanmartí (en aquesta vista, encara no és visible) i la casa Monfort-Daufí són les úniques que seran restaurades i rehabilitades durant la postguerra, la resta van ser ensorrades i reedificades ajudant a eixamplar encara més la zona porxada.

Per l’estat en que es veu l’habitatge de la fonda Europa, es fa evident el perquè va ser enderrocat. Posteriorment a la postguerra es va bastir una edificació, un xic més estreta i ja sense conservar la porxada però si amb ample voladís. Al seu baix i a tocar dels magatzems de López Vergés, s’instal·larà la joieria i rellotgeria Homedes, d’aquell establiment actualment encara ens resta un gran rellotge oxidat a la façana i un rètol de fusta que fa les delícies dels amants del vintage.

Del per què alguns habitatges a la postguerra van ser rehabilitats i altres no, depèn en part per la significació política del moment, la qual feia possible accedir al crèdit existent o feia abandonar la casa, venent-la als especuladors del moment.

Un exemple de reconstrucció el podem trobar en la família Daufí i Monfort. José Daufí Zaporta, abans de la guerra es va significar políticament, sent regidor ocasionalment pel partit tradicionalista i catòlic. Un cop acabada la guerra i tornant de Barcelona, va obrir la seva botiga del carrer Sant Blai i va formar part de la comissió gestora de govern de l’Ajuntament, fins les darreries de 1941. Al mateix any, durant el més de setembre va obrir la nova botiga a casa de la seva muller Concepción Monfort, és així com aquest fet ens indica que la Casa Monfort ja estava rehabilitada i practicable, tot i els grans desperfectes que havia sofert durant el conflicte. 
Font: José Daufí, els retalls d’una postguerra. Albert Curto i Laura Tienda. Onada Edicions.

Per altra banda altres cases, com la que va ocupar el Royal-Bar no va tenir la mateixa sort. Als mateixos anys de govern de la gestora municipal, es va decidir enderrocar-la, tot i no estar més malmesa que altres edificacions properes. El motiu va ser esponjar la zona sud de la mateixa plaça, donant així la mida que actualment conserva.

La fotografia la compartim gràcies al grup de Baix Ebre i Montsià Antics.

Les zones porxades. La plaça de la Font VIII

Amb aquesta entrada entrem gairebé en la contemporaneïtat de la plaça. La fotografia la podem situar al voltant del 1939-40, tot just al finalitzar la Guerra Civil.

Però si anem a pams, tot i la gran destrucció a causa dels bombardejos podem anar trobant diferents elements que ens faran connectar amb fotografies anteriors i també amb l’actualitat. A la imatge, li hem adjuntat diferents cartells que ens ajuden a situar el pla.



La fotografia està presa des de la plaça de la Constitució, l’antiga plaça porxada de les Cols. Ara ja podem veure la coneguda com –avenida del puente- és a dir la rampa d’accés al Pont, ha estat integrada dins la trama urbana de la ciutat. En ella hi podem veure diferents elements que ens perduren, com és la primitiva barana del pont de l’Estat, altres com els grans fanals han desaparegut. En un d’ells ens indica la direcció cap a València, tot i que llavors era impossible travessar el riu per aquest lloc, estaven situats a banda i banda de la pujada i els vam poder veure a una anterior entrada, com a elements decoratius i d’il·luminació centrals de la plaça.

Tancant la plaça hem situat el rètol de la casa i establiment Daufí, ja que popularment es coneix així aquesta casa, tot i que molt malmesa, no va ser enderrocada i amb la seva reconstrucció encara ens perdura fins l’actualitat (el canvi més destacat és que l'habitatge va mudar els balcons per finestres). El senyor Daufí trasllada aquest local el seu negoci, on instal·la un estudi de fotografia a més d’altres seccions com la de merceria, música i art religiós. Tot i així l’establiment era en anterioritat de la família de la dona i era conegut com la botiga Monfort.

-Vos sona? Sí, veritat.

La merceria i paqueteria de Manuel Monfort, ja la vam veure i conèixer en anterioritat a la renovació del casat i de la plaça, tot just al mateix lloc. I es aquí on altre cop subratllem aquesta renovació de les edificacions de llevant de la plaça de la Font que fins al moment no havíem pogut veure, i ara sí podem comprovar gràficament com tota la porxada, ha estat eliminada per eixamplar la plaça.

Més enllà de la plaça de Font, hi podem veure la plaça del Pont de Pedra i com d’afectats van quedar les edificacions que configuraven aquest sector tan central de la ciutat.  


La fotografia la podem compartir gràcies al grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antics. 

Els arcs de diafragma del convent de Santa Clara

Sense tenir cap document que ens digui amb exactitud, quina va ser la data de fundació del convent de menoretes a la ciutat de Tortosa, es situa al voltant del 1233 i 1267. A més de convent va esdevenir una de les quatre parròquies de la ciutat (Sant Miquel), sent la seva població aquella que residia a la falda del Sitjar, una població que es dedicava a la pagesia. El convent també albergava la seu de la confraria de llauradors i bracers de Tortosa, amb advocació a Sant Antoni Abat. 

La situació d’aquesta parròquia i del convent van determinar el circuït de les muralles, quedant dins el clos emmurallat al segle XIV.

Tot i així el que veritablement ens interessa, en aquesta entrada són els arcs de diafragma, per un costat esmentar que no se sap amb certesa on va estar situat el temple gòtic, tot i que molts el relacionen amb els arcs de diafragma, ara recentment restaurats. Per altre costat aquests arcs de diafragma han estat relacionats amb el dormitori de les monges, Jacobo Vidal al seu llibre Les obres de la ciutat, apunta la següent hipòtesi:“A partir del 1392 va construir-se un nou dormitori per a la comunitat, o va reconstruir-se l’antic, també amb la col·laboració del municipi. Pareix que aquesta obra no tenia gaire estabilitat, i que devia estar ben a prop del vall de la muralla. Una referència del 1391 ens parla d’uns homes que, enmig de les obres dels murs, treballen cavant –lo vall del dormitori- del convent de Santa Clara". És així com per la funcionalitat d’aquesta estructura i la descripció que es fa llavors, també es pot plantejar que els arcs de diafragma corresponguin al dormitori. Altres han considerat que aquesta estructura encaixa perfectament en una edificació de dos nivells, amb sostre de fusta: pla a la planta baixa i a dos vessants a la part superior.


Tot i així, les edificacions no van quedar al marge de l’esdevenir dels temps, i amb dificultats es pot reconstruir  la història d’aquest espai, ja que durant la revolució del 1936 va ser un lloc fortament danyat i cremat, anteriorment també havia patit espoli i danys, significar les dates següents: 1640, 1708, 1810 i 1835 (desapareix l'arxiu). Tot i així podem veure a les fotos com, l’estructura abans esmentada amb arcs de diafragma va ser fàcilment superada (foto 1: dalt esquerra de Ramon Borrell inicis del XX), es pot comprovar com l’edificació havia superat en un pis els arcs de diafragma.  

A la següent fotografia que es conserva a l’Arxiu, podem veure a dos senyors desafiant la gravetat. Possiblement cal situar-la tot just en la post guerra o durant el conflicte, als moments de desenrunat, cal tenir present que el Govern de la Generalitat durant la República, ja va fer els primers passos per a restaurar el monestir, quedant troncats al situar-se la ciutat en primera línia de foc. Aquest singular retrat, també és interessant  per mostrar-nos l’estructura de doble pis abans esmentada (actualment encara és visible en alguns trams de la nau), havent demolit ja, la segona planta retratada en la primera fotografia.

En quant a la tercera imatge, pertany a una postal turística editada per Boluña, molt pròxima ja als nostres dies, a ella es pot veure i comprovar, en quin estat de precarietat es situaven els arcs de diafragma de Santa Clara, i per últim una imatge dels arcs restaurats i preparats per a resistir uns segles més.

Poc acostumats com estem a Tortosa del “final feliç” en el que respecta a patrimoni històric, cal celebrar la intervenció i el finançament privat i estranger en la recuperació d’aquesta estructura tan singular.

Llavors felicitar des d’aquí a totes aquelles persones i fundacions que ho han fet possible.

Les zones porxades. La plaça de la Font VII

En aquesta instantània el que trobem és l’esplendor de la ciutat. Ens trobem als anys 10 del segle passat i el que podem veure és la transformació de l’edifici que configurava la façana sud de la plaça. Fins al moment l’havíem vist amb balcons i els seus tendals, ara ens mostra un espectacular mirador de dues plantes d’estil modernista.

A més la postal ens mostra el moviment i la vida urbana de la gent que transitava l’espai de la plaça i el carrer de l'Àngel amb la seva capella al fons. En aquest moment la baixada del pont de l’Estat ja estava realitzada i l’espai agafa rellevància. Aquesta fisonomia de la plaça perdurarà fins als anys 40 del mateix segle, moment de la reconstrucció de la ciutat quan decideix tombar l'edifici retrat. 



El Royal-Bar

El nuevo establecimiento está montado á la altura de los mejores en su clase en Barcelona. En todo él domina el arte y buen gusto, la pintura toda ella esmaltada con ligeros y finísimos dibujos aporcelanados, estilo Imperio y Luis XV demuestra que en nuestra ciudad existen artistas que, como el señor Serret, encargado del trabajo, nada tiene que envidiar á los mejores de Barcelona, pues cuando quiere deja nuestro pabellón bien sentado.

El mostrador, todo de piedra artificial, acredita una vez más los talleres dels señor Gimeno y Mir.

Todo ello unido al buen gusto que la casa Ruiz á puesto en la instalación eléctrica, hará seguramente que dicho establecimiento, único en su clase en nuestra ciudad, llame poderosamente la atención y se vea sumamente concurrido.

Felicitamos por ello á nuestros amigos y les alentamos á nuevas empresas, pues no cabe duda que para esta clase de negocios son persona competentísimas.

És la renovació de l'antic cafè Europa, que ara situat en aquest habitatge, oferirà tota una sèrie de possibilitats renovades per a l’època de bonança, que viu llavors la ciutat. Obert tota la nit, amb música en directe, oferia la possibilitat de menjadors independents, menjars a domicili i banquets per bodes i batejos, entre altres.



A la premsa local podem trobar una gran quantitat de la publicitat i dels actes que allà es celebraven. Us deixem una mostra del 1917.

La fotografia esta estreta del grup de face Baix Ebre i Montsià Antics.
El text va ser facilitat per Valentí Pons autor del bloc Modernisme. Correspon al diari Libertad en data del 25 de desembre del 1913. 

Les zones porxades. La plaça de la Font VI

Abans de continuar amb l’evolució de la zona porxada de la plaça de la Font, us proposem fer un gir en la càmera fotogràfica i mostrar-vos la part nord de la mateixa.

És una postal, d’inicis de segle. Que ens mostra l’estrangulament o vèrtex que donava accés a la part nord de la ciutat.


A la fotografia ja podem veure com part del casat està renovat, una mostra del mateix és la Casa Ramona Sechi, coneguda popularment amb el nom de magatzems López Vergés, una casa d’estil modernista i realitzada per l’arquitecte Vaquer i Urquizú. Un habitatge que actualment encara el podem admirar i que va mantenir la fisonomia de plaça conservant els seus porxos. Amb el negoci obert i les gelosies de la planta de l’entresol, una de les característiques més destacables de la casa amb les mènsules del pòrtic.

Tot just al seu costat la Fonda Europa, al seu lloc inicial i abans de ser tancada i transformada. Amb els seus rètols i el fanal publicitari tan característic d’aquest establiment.

Creuant el carrer Bonaire, el sector de connexió amb la plaça del Pont de Pedra, en aquesta fotografia encara és fa més palès el desnivell entre les dues places a causa del pont (que ja resta totalment ocult per el cobriment del Vall). Tant l’edifici de la Fonda Europa com el del carrer del Vall van ser fortament danyats durant la Guerra Civil, sobretot en la façana del carrer Bonaire. Actualment encara podem apreciar aquest fet, a l’edifici del Carrer del Vall, el qual ens mostra una façana modernista i ricament ornamentada a la seva part nord, mentre que al carrer Bonaire, el seu estil resta simplificat.

Al fons el racó de la plaça del pont de Pedra, creat per l’edifici que albergava la llibreria Viladrich, i que feia estretir l’entrada al carrer del Vall, aquest edifici va restar així fins la dècada dels anys 40 del segle passat, quan a conseqüència d’un coet que va explotar al negoci veí, va cremar tot l’edifici, declarat en ruïna i posteriorment reedificat com el coneixem avui en dia i ampliant el carrer Nou del Vall.

Al costat de llevant, la fotografia presa a nivell de carrer, també ens deixa veure tot la porxada que serà eliminada amb la renovació del casat d’aquest sector i que va permetre l’ampliació de la mateixa, fins encabir el doble sentit de la marxa del transit rodat.



Us deixem amb una captura de pantalla de la connexió entre ambdues places, ja que és interessant veure com aquestes van ser ampliades, per evitar l’estrangulament que formava la plaça del Pont de Pedra. A la mateixa podeu comprovar (de dreta a esquerra), la renovació en postguerra de les cases de la Fonda Europa, ampliació del carrer Bonaire, la pèrdua del detall modernista a la casa del Vall i l’habitatge de Viladich, que va permetre l’ampliació del carrer Nou del Vall. 

Les zones porxades. La plaça de la Font V

En aquesta imatge gairebé calcada de l’anterior editada per la casa barcelonina de Fototípia Thomas, podem veure altre cop la part sud de la plaça tot just abans de la transformació del casat.


La fotografia dels anys 10 del segle passat, observem com la fonda Europa ja ha tret el “fanal publicitari” i aviat (1914) serà transformada en el Royal Bar, a l’edifici que ens queda de cara. Un edifici que mutarà en un exemple de modernisme, gràcies a la tribuna que bastiran.


Si altra cosa podem destacar, són els tendals. Actualment els grans desapareguts de la nostra ciutat i sovint han estat substituïts per persianes de fusta de pi enrotllables que s’accionen mitjançant una corda central, conegudes com “alacantines”.

Les zones porxades. La plaça de la Font IV

Postal de principis de segle (al voltant del 1910), editada per Àngel Toldrà i Viazo.


A ella es pot veure la configuració porxada de la plaça de la Font ara ja amb la nova nomenclatura Agustí Querol, sobretot destacant la porxada de la zona de ponent (donant accès a la plaça de les Cols), que es perdrà amb la renovació del casat posterior a la realització de les rampes d’accés al pont de l’Estat.

Tanmateix hi podem destacar una certa animació de l’espai, amb unes taules que no hem pogut determinar de que es tracta, tot i així semblem taules de recapte per les capses o urnes que es poden veure a sobre de les mateixes.


Per últim destacarem el fanal retratat a primer terme, es tracta del fanal publicitari de la Fonda Europa. 

Les zones porxades. La plaça de la Font III

Una seqüència  fotogràfica de la plaça de la font que ens indica com va ser la seva evolució urbana i com es renova el casat de la mateixa.

Com vam dir en anteriors entrades aquesta plaça ha estat i és, un dels espais més dinàmics de la ciutat, podent observant-se en les fotografies i com en un espai tant reduït, lluïen diferents  mostres destacables del modernisme ebrenc. Actualment sols han sobreviscut fins als nostres dies l’edifici conegut com els magatzems López Vergés o Casa Ramona Sechi obrat per Vaquer Urquizu i l’adjacent que alberga la farmàcia modernista Sanmartín. Tots aquets edificis van respectar la idiosincràsia de l'espai urbà, mantenint els porxos, això no passarà al seu costat de ponent on els porxos desapareixeran amb la renovació del casat. 



Els anys que apareixen a la seqüència són orientatius de la dècada en que van ser realitzades les fotografies. Fotografies realitzades des de l’estrangulament de la plaça i que mostra la part sud de la mateixa. La sèrie comença a la dècada del 1870 amb la fotografia de Bonaventura Masdeu (amb la font gòtica) i arriba fins al final de la dècada dels anys 30 on podem veure la destrucció de la mateixa a causa dels bombardejos feixistes, que va patir la ciutat (era una zona estratègica i nus de comunicació, al tenir a la vora la baixada del pont).

Entre mig podem veure, diferents postals fotogràfiques que van ser editades a principis dels S XX. Unes fotos que ens mostren una època d’esplendor de la ciutat, moment en que es creen la majoria d’edificis modernistes de la ciutat, com és el cas del Royal Bar (edifici frontal?), un edifici que basteix sobre la seva estructura primitiva un espectacular mirador a la moda de l’època, mostrant una imatge força cosmopolita que serà esborrada durant la postguerra.

Malauradament aquest edifici, va ser esventrat per una bomba, i tot i que la façana principal no va ser afectada, al 1944 l’Ajuntament del moment va decidir enderrocar-lo per esponjar l’espai. Altres edificis de la plaça seran enderrocats a la postguerra (com la fonda Europa), donant amplitud al carrer Bonaire i posteriorment  creant la plaça de Montserrat, coneguda com dels Farols. 

Les zones porxades. La plaça de la Font II

La Font de l’Àngel.  
"Per utilitat de la cosa pública de aquesta ciutat, e axí mateix per decorar e ennoblir aquella" 1440

Per posar en valor i potenciar l’estima d’aquesta obra gòtica que actualment tenim mig oblidada i arraconada, transcrivim un paràgraf de l’obra de J. Vidal titulada “Un trienni liberal en època d’Alfons el Magnànim (activitat constructiva i promoció artística del Consell de Tortosa,1439-1442). Que a més la podeu consultar en línia, prenent sobre el títol. 

Juntament amb la poca sensibilitat dels gestors de l’urbanisme tortosí, probablement va ser la poca «utilitat» del monument —les seves aigües van haver de ser restaurades en diverses ocasions durant l’època moderna— allò que el va fer desaparèixer en una reforma urbana projectada el 1879; dipositades les restes primer a l’escala de la Casa de la Ciutat i, a partir del 1914, en un magatzem municipal anomenat Museu de la Ilercavònia, des del 1962 es conserva —bé que tan sols parcialment— en un angle de la casa de Don Pedro Oliver (palau Oliver de Boteller), un espectacular immoble també empobrit i ubicat lluny del seu origen a la façana fluvial tortosina.

En el context europeu es troben diverses obres medievals —com la font d’Onofrio, a Dubrovnik, la de Kutná Hora (Bohèmia) o la Fontana Maggiore de Perugia— que van ser construïdes amb una sumptuositat i amb uns objectius de representació del valor cívic equivalents —si no superiors— als de la font de l’Àngel de Tortosa. Sens dubte, però, la seva escultura decorativa, l’extraordinari disseny de la traceria de la cisterna —una peça arquitectònica, equiparable a un model d’argenter, que recorda la finestra circular de la Casa de la Vila de Morella— i la finor de la seva estructura octogonal, avui observable en una fotografia presa per Bonaventura Masdeu vers el 1870, la converteixen, juntament amb el seu perdut model, en una arquitectura civil de referència dintre dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó: en una obra que, si no va aconseguir portar aigua corrent al centre urbà amb l’encert que els seus promotors havien desitjat, va complir amb escreix la seva missió de decorar i ennoblir la ciutat.


I posem aquets paràgraf i no altres, ja que ens enllaça perfectament en la fotografia a mostrar sobre la font gòtica de Tortosa. Es tracta d’un retall de premsa del 1912, on el peu de la pàgina ens indica: “La professora de piano doña Carmen Crespi (1) y su padre don Jaime (2) despidiéndose del Alcalde señor Algueró, después de serles impuesta la medalla de merito de salvamento de naufragos, por haver salvado a tres con riesgo de su vida, en aguas de Atmella, el 13 de agosto de 1912"

Com hem vist la font va ser desmuntada el 1879, però no sols ella va ser treta de la via pública, en aquell moment la ciutat creixia i necessitava espai. Bona part de les muralles van ser enderrocades, com la interior del Rastre, la part fluvial de Remolins o de la zona del Temple per encabir els eixamples, podríem dir que les infraestructures gòtiques començàvem a fer nosa a una ciutat en plena expansió.

Tot així com diu el text, vam tenir la sort que part de la decoració de la font va ser salvada i encastada en l’escala del pati (foto) de la Casa de la Ciutat -situada al carrer Ciutat-, tot i així allí van estar poc de temps en relació a la seva història, ja que el 1914 la Casa de la Ciutat (gòtica) va ser declarada en ruïna. I ara si, altre personatge controvertit entra en acció: Joan Abril (arquitecte municipal), va extraure totes aquelles làpides, escuts, brocal de pou... que considerava de rellevància i els va emmagatzemar al Museu. Actualment moltes d’aquelles peces estan repartides per diferents llocs de la ciutat.

En el cas de les peces de la Font gòtica (exceptuant l’escultura-remat de l’Àngel), van anar a parar a un racó que va quedar lliure, en els coneguts popularment com els quatre cantons. Va ser cap al 1962, quan es pretenia crear un barri gòtic, amb tots aquells edificis que eren traslladats i empeltats al centre de la ciutat, quedant adossada al trasplantat palau Oliver de Boteller. 

Tot i així, amb les anades i vingudes, encara hi podem lluir una part de la mateixa "axí mateix per decorar e ennoblir aquella" Tot i que un tant descontextualitzada de la seva ubicació i funció original, ja que com a font ha deixat de funcionar.

Les zones porxades. La plaça de la Font

Al recorregut per les diferents zones porxades de la citat de Tortosa, un cop vist la plaça de les Cols i posterior de la Constitució, ens cal traslladar-nos sols una mica, uns passos,  per entrar a un espai triangular porxat: la plaça de la Font.

La plaça de la Font, va ser utilitzada com a subsidiària de la principal. Una plaça on col·locar tot allò que molestava a la plaça de mercat. És així com allí al 1440 es situa la font que donava servei no sols a la ciutat, sinó també a l’espai de mercadal.

Aquesta plaça de tres costats estava completament porxada, actualment la plaça és més amplia degut als bombardejos del 1939 i posterior reforma. Tot i així, a més de la renovació del casat, manté la porxada a dos dels seus costats.

La plaça a més d’albergar el que avui en dia diríem mobiliari urbà de l’època, era un important nus de comunicació dins de la ciutat, a ella venia a morir el coll de Sant Joan (actual sant Blai) i donava accés a tot el centre de la ciutat, comunicant com no amb el pont de Barques. Per tant lloc per on circulava tota la vida de la ciutat, actualment encara té reminiscències d’aquell passat, per exemple sent un punt de trobada molt usual, tot i que molta gent li ha canviat el nom per baixada del pont (pont de l’Estat) o bé pel comerç més singular del lloc: Baratijas.

De mica en mica, anirem publicant fotos i parlant de diferents comerços, establiments, fondes, de la font... tot i així per obrir boca us deixem amb una de les fotos més impressionants del lloc. Tot i estar feta a època moderna, ens trasllada fàcilment a l’època medieval.


La fotografia es de Bonaventura Masdeu, realitzada a la dècada dels anys 70 del segle XIX.  Ja que la font de l’Àngel,  va ser retirada de la plaça el 1879. La fotografia per sort es conserva a l’Arxiu de la ciutat.

Si ens fixem en les figures humanes, podem advertir que aquesta instantània va necessitar d’un cert temps d’exposició, ja que se’ns mostren mogudes. Al mateix temps podem veure com eren els mercats de plaça a Tortosa, ja que el Mercat encara no estava inaugurat. Cabassos i cistells plens del que sembla verdura, cavallets per a muntar taulells, taules i cadires...  Segurament aquests llocs, que podem veure a la fotografia, de venda es situaven allà per no encabir tots dins la plaça.

La foto esta realitzada des del vèrtex del triangle, a la part més estreta de la plaça,  a un balcó de la casa que donava accés al carrer de Sant Roc. Aquesta angulació picada afavoreix la visió de l’espai i els punts de fuga, creats per la vista del carrer de l’Àngel (Taules Noves).



Impressiona encara veure com la majoria del casat de la ciutat estava per reformar, tanmateix com l’ús del porxo és utilitzat com a lloc públic-privat i zona de comerç quedant retratat a la part inferior esquerra,  amb els seus taulells arran de porxo i tota la mercaderia exposada, fins i tot sembla haver roba penjada de dues barres. 

Les zones porxades. La plaça de les Cols V

L’última gran festa.
Amb aquesta entrada donarem per acabada la part dedicada a la zona porxada de la plaça de les Cols. Pensem que aquest acte, que va retratar Ramon Borrell i que per sort encara conservem a l’Arxiu de la ciutat, ens permet tancar el cercle de la zona porxada més important de Tortosa des de l’edat mitjana.

Més endavant us transcriurem la crònica del dia de festa, però primer pensem que cal fer una mica d’explicació per arribar al punt de la foto i així poder entendre, entre altres coses, perquè aquell dia a la plaça no cabia ni una agulla i la gran majoria de la gent és humil: ”...haciendo solo constar que figuraban en ella muchos labradores de Tortosa y comarca.”

Ara sabreu el perquè.

Els ponts de la ciutat.
És important fer una pausa per repassar breument quina va ser la cronologia de la construcció dels ponts de la ciutat per entendre com aquets ponts, en concret el pont de l’Estat, va estar estretament relacionat amb la destrucció de la plaça Major de Tortosa.

El pont de Barques era l’únic “pas estable” de tot l’Ebre des de Saragossa fins al mar, aquest pont suposava una despesa molt forta, primer per a la ciutat i després per a la província de Tarragona. Finalment el pont es declara abandonat el 30 de novembre de 1878 pel govern civil, encara que això no significava que es continués utilitzant o reparant ocasionalment.

El primer projecte per a crear un pont de pedra i ferro és del 1847. El 4 de juliol 1892, el pont va cremar (molt segurament a propòsit), morint dues persones. El cas és que aquells homes van fer foc a unes fustes ben abandonades, i que l’Ajuntament de Tortosa havia prohibit fins i tot fumar en tot lo pont. El responsable d’aquells fets va ser Sr Garcia Acha (el funcionari responsable), aquest no sols no va ser condemnat sinó que el van ascendir de categoria un mes més tard de l’incendi. No allargarem molt més ara aquest tema, però el que sí volem deixar palès són els forts interessos que tenia part de la burgesia d’aquell moment sobre aquest pont.

El pont de barques feia 34 anys que restava gairebé abandonat per tots, i la creació d’un de ferro per part de l’Estat es veia pròxima.

La situació del Pont.
Mentre el pont de Barques feia por de travessar, es va bastir el pont del Ferrocarril (1868) i posteriorment va ser reformat el 1911. És important aquesta data ja que es coincident en el moment en que es van enderrocar les cases de la plaça de les Cols per fer les rampes. Alguns autors apunten a que aquesta obra de desdoblament de via, no era per encabir altre sentit de la marxa del tren, sinó per situar allà el pont de trànsit rodat.

Segurament aquesta era la idea inicial dels Gonzàlez, desplaçar allà fora la ciutat la circulació. Però aquesta hipòtesi va generar moltes i fortes crítiques, altre cop pels senyors burgesos i propietaris de comerços de la ciutat, que veien del tot improbable el creixement de la ciutat cap al sud (anaven errats). Com hem dit abans aquella festa està plena de llauradors, de pagesos de la comarca, que finalment després de més de 50 anys celebraven que creuar el riu anava a ser debades. Totes aquestes intrigues de la situació del pont, anaven conformant un magma molt enrarit a la ciutat, que va consolidar-se en la creació de l’empresa  i societat Pont de la Cinta, conegut com dels “Muts”,  aquesta va ser creada ni més ni menys que pels senyor (i amos) Franquet, Porcar i Brunet. Amb l’ajuda i benedicció del Banc de Tortosa i l’església catòlica.  

Els Gonzàlez havien perdut la batalla, i gairebé quasi la guerra dels Ponts. El pont de la Cinta va ser inaugurat el 1895.

Finalment i havent estat ocupat el lloc bacant pel pont de peatge de la Cinta. El pont de l’Estat es va situar una mica al sud, al lloc on hi havia una amplada prou generosa per muntar les citades “avenidas del Puente”, aquesta va ser la nostra plaça de les Cols. Des del principi aquella situació va generar moltes complicacions i dificultats, a més de que “con la Iglesia hemos topado”. L’emplaçament del pont de l’Estat, a més d’una gran expropiació d’habitatges, requeria ensorrar un temple barroc, amb una forta devoció cap a la Mare de Déu del Roser i albergar al copatró de la ciutat: Sant Roc. Aquest tema va fer si més no, realitzar un salt triple i mortal. L’Església i el Bisbat, no van tenir prou amb una simple compensació econòmica, no cedirien el terreny a menys que a l’altra riba del riu (la Casota), es construís un temple nou, baix l’advocació de la Verge del Roser. Durant tot aquest llarg període de temps, l’única alternativa era pagar el peatge, els Gonzàlez van morir tots entre el 1910 i l’11. Llavors és quan les coses comencen a ser més àgils.

Heu de pensar que el pont de l’Estat va ser finalitzat el 1899 i que sols era possible la circulació de vianants, gràcies a unes escales il·legals que van col·locar els Gonzàlez. Fins que no es van construir les rampes al novembre del 1911, són uns 16 anys d’hegemonia de peatge, front a un servei públic que devia comunicar a Catalunya amb el sud de la península.

El cronista ho diu amb una mica en sorna, però realment l’última festa grossa que es va fer en la plaça de les Cols, era per als llauradors i pagesos, que necessitaven creuar el riu cada dia per vendre els seus productes a Mercat.




La crònica de la Festa.
Us transcrivim per complet, tota la crònica de la festa amb la seva processó civil i la descripció dels assistents. Tot i poder-nos fer pesats, pensem que és d’un alt valor i bé a completar el que va retratar i afortunadament conservem gràcies a Ramon Borrell.

El Restaurador. Diario de propaganda católica-social y de Avisos. Tortosa—Lunes 12 de diciembre de 1910. Núm 721.

La ceremonia de ayer.
Según anunciamos en nuestros número del sábado, ayer se celebró la inauguración del derribo de las casas para proceder a la construcción de las avenidas del puente del Estado, terminado hace ya muchos años, pero que por falta de rampas no puede utilizarse para el paso de carruajes y sólo de una manera muy incómoda sirve a los peatones.
No hemos de regatear nuestros aplausos a cuantos han intervenido en que esta obra se lleve a feliz término, dotando a esta ciudad y comarca de un paso gratis por el Ebro. Justo es consignar que la comunicación entre ambas orillas del río ha sido facilitada, durante un largo período de tiempo, por el puente de Ntra. Sra. de la Cinta, que aunque exigiendo un derecho de pasaje, como es natural siendo debido a la iniciativa particular, ha prestado y presta utilísimos servicios.
El sábado por la noche, se anunció al público por medio de pregón la noticia de la inauguración del derribo. El pregonero iba acompañado de una música.
Ayer por la mañana, a las once, se reunió en las Casas Consistoriales, saliendo de ellas al cabo de poco rato, la comitiva que debía asistir a la inauguración.
Abrían la marcha los serenos y guardias municipales en traje de gala; seguían luego los individuos del cuerpo de bomberos y después el cabo de municipales llevando la bandera de la ciudad acompañada de una música. A continuación iban los invitados en crecido número, estando representadas en la comitiva las entidades de esta ciudad y muchas distinguidas personas, que no nombramos por no incurrir en involuntarias omisiones, haciendo solo constar que figuraban en ella muchos labradores de Tortosa y comarca. Venía luego el Diputado a las Cortes por este Distrito Sr. Marqués de Villanueva y Geltrú, quien iba acompañado de los Sres. Juez de 1ª instancia, Registrador de la Propiedad y Teniente Coronel del Batallón que guarnece esta plaza. Por último, figuraba el Ayuntamiento, presidido por el alcalde D. José Mº de Cid, y detrás de la Corporación Municipal iba una música que cerraba la comitiva.
Esta recorrió las calles de Tablas viejas, Plaza de la Catedral, Calle de la Merced y Plaza de O’Callaghán, Vall, Montcada, Ángel, San Blas, Cervantes, Plaza de Alfonso XII, Reus, Plaza de Armas, Lonja, Sangre, terminando su curso en la Plaza de la constitución, donde debía tener lugar la ceremonia.
La plaza se hallaba atestadísima de gente, así como todos los balcones, que ostentaban colgaduras y banderas nacionales. Adosado a la primera casa que ha de derribarse, había un tablado, adornado de escudos y gallardetes donde se colocaron algunos invitados.
El Sr. Marques de Villanueva y Geltrú dio varios golpes con una piqueta en el muro exterior del edificio, soltándose en aquel acto muchas palomas y resonando un nutrido aplauso.
Después, en una dependencia del mismo edificio, se sirvieron a los invitados dulces y licores.
El Sr. Alcalde dirigió algunas oportunas fraases al Sr. Marqués de Villanueva y Geltrú, agradeciéndole en nombre de Tortosa, sus gestiones en pró de esta importante obra. El Sr. Marqués contestó en catalán, ofreciendo toda su influencia para cuanto redunde en provecho de esta ciudad y dirigió un efusivo saludo a las mujeres tortosinas.
Con esto se dio por terminado el acto, regresando la comitiva a las Casas Consistoriales por las calles Puente de Piedra, Obispo Aznar y Ciudad.
Nos congratulamos de que, después de muchas dificultades, haya podido llevarse a cabo una obra que ha de beneficiar a nuestra ciudad, y de que ayer se nos presentara una ocasión de regocijo en medio de otras que amenazan los intereses de nuestra ciudad.

La destrucció de la Plaça.
És ara quan tot just han passat 104 anys podem jutjar amb tranquil·litat, si van encertar o no ubicant en aquest lloc el Pont de l’Estat. Llavors va ser una festa de les classes populars, també cal tenir present que el concepte de patrimoni no hi era present. Amb la construcció de la rampa esquerra van alterar fortament la façana fluvial, perdent entre altres llocs l’embarcador de Sant Roc, el temple Barroc del Roser, la zona dels paiols i la plaça Major de la Ciutat. A més per facilitar l’accés a les rampes va ser reurbanitzat el carrer de la Sang, perdent així gran part de trama urbana al voltant de la plaça i la capella homònima. Tot i així el percentatge de la pendent de la rampa no era prou suau, per als carruatges que anaven ben carregats i aquets tenien que desviar-se al pont de peatge de la Cinta, per travessar el riu Ebre.


Tot plegat, massa esforç per a la construcció d’un pont que encara avui en dia genera forts problemes de circulació. Sobretot al quedar com a únic pas estable dins Tortosa, després de la Guerra Civil.

Com hem dit gairebé els Gonzàlez perden la guerra del ponts, però un cop acabada la guerra, sols serà reconstruït el Pont de l'Estat, deixant el pont de la Cinta com un record fotogràfic. 

Si esteu interessats amb els passos sobre l'Ebre us recomanem el llibre editat per Libres de l'Índex; LO PONT DE BARQUES, VVAA.

Les zones porxades. La plaça de les Cols IV

Com hem estat veient fins ara la plaça de les Cols era l’espai neuràlgic per excel·lència de la ciutat i en part encara ho continua sent. Si tenim en compte que motes de les manifestacions festives, religioses, socials o reivindicatives encara avui, passen per aquest lloc.

La fotografia que il·lustra aquest fet la va realitzar Ramon Borrell i Codorniu, aquesta en concret és posterior a les anteriors, i a ella ja es poden observar algunes de les innovacions que portava la modernitat, com són els dos grans i bells fanals, al mig de la plaça. Fixeu-vos amb el  personatge enfilat a una escala i a sota altre amb altra escala de tisora que sembla acompanyar-lo. Que fan? No ho podriem assegurar, podrien ser fanalers (encara que sembla a ple dia), fotògrafs o simplement buscat una posició picada, per veure les carrosses de la Festa de la Cinta.


Tot i així,  al contrari que en les anterior fotos aquesta és del 1911(poc temps després seran enderrocades les cases de ponent per construir les rampes), la plaça es veu força animada, per un costat gent a les vores i sota el porxo per veure passar bé la desfilada o processó. Balcons la majoria d’ells en tendals (aquets comencen a ser substituïts per les persianes de fusta), amb gent recolzada. Al fons venint de la plaça de la Font, la banda de música i en primer terme la carrossa amb l’al·legoria de la baixada de la Cinta, representada per xiquets: amb el cor d’àngles, sant Pere i sant Pau a cada costat de la Mare de Déu. Fixeu-vos com els cignes tapen el cotxe i als conductors.

La foto va més enllà i al seu costat esquerre ens mostra altres quefers de la plaça, com si haguessin estat pillats per sorpresa, tots els carros i els animals (alguns d’ells carregats de barrils de vi), han estat arraconats al costat de llevant. Molt possiblement aquests traginers venien del Mercat i anaven a buscar el Pont de la Cinta, per sortir de la ciutat creuant el riu i van tenir que cedir el pas a la comitiva festiva.

Espero que  gaudiu de l’observació del vestuari, pentinats, de barrets i gorres, de la bicicleta, de mercaderies... és una de les fotografies antigues més maques que hi podem trobar d’aquesta plaça, actualment tant alterada.

Fotografia cedida per Joan R.

Les Cases de la Catedral

Amb data 30 de juliol de 2015, a Tortosa.
Transcrivim un text que vam publicar a la nostra pàgina de Facebook, per mostrar la nostra repulsa a l'enderroc de les cases conegudes com les de la Catedral.


Tortosa i el seu nucli antic, van estar a un pas de convertir-se en una espècie de poble vell de Corbera, un cop passada la Guerra Civil.

Finalment van optar per la reconstrucció de la ciutat, sense desplaçar-la cap al sud (exceptuant el grup del 13 de Gener). Però els de Regiones Devastadas tenien un pla: enderrocar gran part del nostre patrimoni per abaratir al màxim possible, els costos de la reconstrucció.

Divendres diuen que culminaran un projecte dels destructors de Regiones Devastadas i ho farà un Ajuntament democràtic i després de 40 anys mort el dictador.

D'aquí no molts anys, podrem jutjar amb tranquil·litat, la idoneïtat del mateix i si calia o no, respectar l'única part històrica de la façana fluvial.

La imatge adjunta correspon a un projecte/esbós realitzat pels de Regiones Devastas al 1945 i que va ser publicada al bloc de notícies de la Marfanta.

Per cert el mal dit "monument" ni surt projectat... tot i així sobreviurà a les cases de la Catedral.

Tot plegat ens diu molt de la ciutat en la que vivim, és un retrat immillorable!



Adéu al carrer Croera i la seva trama medieval. Adéu a la façana fluvial històrica de la ciutat. Adéu a la muralla. Adéu a esgrafiats de la guerra del Francés. Adéu a balcons de forja. Adéu a paviments. Adéu a carreus treballats i tants altres elements... Adéu a un veritable espai que podria haver estat un revulsiu econòmic de primer ordre.

Adéu a espais únics i del tot irrepetibles. Adéu.







Les zones porxades. La plaça de les Cols III

Per sort nostra, aquesta part nord de la plaça va ser la més retratada, ja que actualment no existeix. En aquest fragment de la foto de Ramon Borrell, de primera dècada del SXX. Podem veure tota la façana nord de la mateixa ampliada, l’entrada al carrer del Pes de la Palla i el més interessant de tot, el començament de la porxada de la plaça de la Font (actual Agustí Querol) i que anava a enllaçar amb la plaça del Pont de Pedra, contenint l’accés al carrer de Sant Roc.


Actualment aquesta porxada també ha desaparegut a causa de la renovació del casat, d’aquesta part de la plaça. 

A més, cal parar la vista i fixar-nos en diferents detalls del fragment fotogràfic com, les portes obertes de les escaletes (estretes) que donen accés als habitatges i els seus balcons amb les cortines recollides. El comerç obert amb el nom encara llegible de Merceria-Manuel Monfort-Paqueteria i ja a la plaça de la Font, destacant la renovada casa modernista de Ramona Sechí, coneguda popularment amb el nom de magatzems López Vergés i a la seva esquerra la Fonda Europa, amb el seu fanal-rètol tant característic.

Aquest fragment fotogràfic el podem compartir gràcies al grup Baix Ebre i Montsià Antics.

Les zones porxades. La plaça de les Cols II

En aquesta fotografia de Ramon Borrell, es pot veure en gran detall, la part porxada de ponent de la plaça. Aquesta porxada es desenvolupava des del carrer Botigues de la Sal, fins al carrer del Pes de la Palla, (actualment desaparegut). Altre aspecte que ens agradaria destacar a més dels comerços i que podeu veure a la fotografia és la pavimentació de terra batuda de tota la plaça, diferenciant-se el carril per on passaven els carruatges i carros. 


Aquesta zona de ponent anava estretament unida al monestir dels dominics, els quals desprès del setges de la guerra dels Segadors i de Successió (fins llavors van ocupar el monestir dels franciscans a Sant Joan del Camp), van decidir bastir el nou convent, a la vora del riu. L’església barroca en honor a la mare de déu del Roser va quedar bastida cap al 1714 i va ser l’única part del monestir que va perdurar fins a època moderna (1910). La resta del monestir en la desamortització (1835) va ser venut i ocupat per habitatges particulars,  sent aquests habitatges els que van configurar l’illa de cases que envoltava el temple, fins la plaça de les Cols.

Com es sabut, aquestes cases i església van ser expropiats per a construir l’accés al pont de l’Estat. La zona compresa entre el carrer Barana de l’Ebre, carrer de la Palla, i la plaça de les Cols, sent el límit la paret mitgera de l’església del Roser: va anar a terra. L'única part que va ser reutilitzada va ser la portalada barroca, que va ser encastada en l'entrada lateral del nou temple del Roser, bastit a l'altra riba del riu Ebre. 

El 7 de novembre de 1911, s’inauguren les rampes del Pont de l'Estat, canviant la fisonomia del que va ser el centre comercial, social i cultural. Deixant a la ciutat òrfena de plaça Major, fins la construcció pels de Regiones Devastadas de la plaça Espanya; un espai que pretenia funcionar com a nou centre neuràlgic, però que no ha quallat del tot, en la ciutadania.

Amb la nova reurbanització molts habitatges van ser remodelats o construïts de nova planta, com ara l'edifici que albergava el comerç de Daufí. Tot així cal esmentar com aquesta zona de l'antiga plaça de les Cols, fa ser fortament deteriorada durant la Guerra Civil a causa dels bombardejos feixistes, per la proximitat del pont i del front. Circumstància que va impulsar encara més la reurbanització, la reconstrucció i renovació de l’espai, en retrosses dels porxos i de l'antiga configuració de plaça porxada.

Per a nosaltres, passats més de cent anys, considerem que va ser una mala gestió/planificació i visió de ciutat portant a una transformació incomoda i irreversible de tot el centre de la ciutat medieval amb el retruc de la desaparició total del sector central de la façana fluvial. Per situar el pont a un lloc del tot inadequat. 




Les zones porxades. La plaça de les Cols

La plaça de les Cols de Tortosa, va ser el centre econòmic, cultural, judicial, festiu i per tant neuràlgic de la ciutat fins la seva destrucció a l’any 1911.

La ciutat sempre ha buscat el sud, així és com cap al SXIV s’abandona l’antiga zona de mercadal al voltant de la porta de l’Assoc, per traslladar-lo, al que serà la plaça Major de la ciutat. I així va ser fins que cap el 1884 es construeix més al sud, el nou Mercat cobert municipal.

En quant a la toponímia de la plaça podem dir que fa clara referència a les funcions que en ella es portaven a terme, la plaça va dur els noms de plaça Major, del Mercat o de les Cols. Una referència clara a l’activitat comercial i dies de fira, molt sovint la fira sortia del recinte de la plaça i arribava fins al marge del riu.

És així com la majoria de places de mercat (del romànic mercatum), d’origen medieval van a ser els espais urbans que més noms acumulen.  A Tortosa un cop acabada l’activitat mercantil a la plaça, el nom va canviar, fins a l’actualitat anomenant-la: plaça de la Constitució.

Aquestes places en general, sempre van ser pols d’acumulació d’urbanitat a dins de la ciutat, amb la funció de Mercat. Per aquesta raó la majoria de cops s’anomenen Major o de Mercat. Aquests noms fan esment a dos conceptes  principals, un per ser el lloc preeminent (la plaça es sol situar a bell mig de la ciutat) i l’altre a l’activitat que desenvolupa, el mercat. Tot i així en el cas de Tortosa, el nom ens fa una referència més exacta (les Cols), ens indica l’especialització que tenia el mercat: les verdures d’horta. No és única a Catalunya, hi podem trobar diferents especialitats a diferents ciutats i places, com ara: la plaça del Gra, de l’Oli, del Blat, de les Verdures... Com també veurem que passa a Tortosa, altres places fan referència als elements urbans principals que hi tenen, com ara plaça de la Font o del Pou.

La plaça com més activa i principal, calia que fos més gran i més despullada. És el cas de Tortosa, la plaça se’ns presentava lliure d’obstacles. Els elements fixes com solen ser la font, abeuradors, pous, arbres o creus, són desplaçats a racons o altres llocs pròxims. A Tortosa, la regla general de la plaça de mercadal es complia a la perfecció: una plaça de terra batuda, en pendent per facilitar la seva neteja i sense cap element fix al seu mig, aquests seran desplaçats a una plaça secundaria: la plaça de laFont (actual Agustí Querol).

En quant a la zona porxada cal dir que aquestes es situaven als costats de ponent i de llevant. Aquests espais situats als laterals i facilitadors del comerç, eren els únics espais pavimentats de la plaça, on l’obrador s’obria al carrer per instal·lar les mercaderies.


A la foto de Borrell, encara hi podem veure, la continuació d’aquesta tradició. Al porxo de llevant i sota un rètol que sembla modernista hi podem veure un taulell portàtil, que aproxima el producte al llindar porxat.

La foto d’inicis de segle passat és realment rellevant, ja que ens mostra la configuració total de la plaça, amb les dues porxades i la seva plaça auxiliar (de la Font), aquesta sí totalment porxada. Tot i així la podem veure ja alliberada del volum de la font, ja que aquesta obra medieval, va ser desmuntada al 1885.


Altre aspecte que es pot posar en significació és la falta d’activitat, al voltant de les places. El MERCAT havia estat altre cop traslladat cap al sud de la ciutat. Desplaçat el centre neuràlgic altre cop quedant les zones de mercat d’època medieval, sense la seva principal activitat. 

Les zones porxades

Si aneu a venir a Tortosa o sou d’aquí i ara us fixue, no cal pensar en trobar una porxada medieval, però si cal remuntar-se fins a aquella època per entendre i comprendre el per què dels porxos i la zona on es troben.

Per entendre el sentit del porxo cal remuntar-se al segle XIII, moment en que el Consell de la ciutat transforma la urbs que fins al moment s’expressava de forma islàmica. Partint del menyspreu  cap al passat pròxim i musulmà, la trama urbana canviarà radicalment, començant a aparèixer carrers més rectes, eliminant els atzucacs i obrint nous eixos viaris als eixamples medievals. El paisatge urbà anirà transformant-se a poc a poc, fins perdre el caràcter islàmic, una tendència molt habitual i practicada a totes les ciutats reconquerides de la Corona. A la ciutat de Tortosa sols és podia veure aquesta fisonomia més islàmica a la trama urbana del barri de Sant Jaume (barri comprimit entre la Suda i el riu), tot i que en els darrers anys ha estat fortament alterat.

Les Costums de Tortosa, comencen a regular aspectes com el clavegueram i les construccions, tenint com a prioritat la higiene de les vies públiques: “Tot hom pot fer claveguera o estremera en son alberch” 1272 llibre de Les Costums.

Al mateix temps hi comença haver un concepte de la bellesa, amb la construcció d’edificis sumptuosos, carrers amples i rectes i obertures d’espais lliures, com ara les places. Tortosa aquells segle trencava definitivament amb el seu passat musulmà i intentava transformar-se en una ciutat comercial i defensiva, conformant una ciutat nova.

És així com apareixen nous espais alliberats molts d’ells al voltant de les portes principals de la ciutat i altres al bell mig; com la plaça Major, del Mercat o de les Cols i actualment de la Constitució. És aquí on es va desplaçar tota l’activitat econòmica i de mercat ja al segle XIV. Un espai articulat mitjançant porxades i que enllaçava amb altres dos espais essencials a la ciutat com era la plaça de la Font (actuaria de secundaria a la primera), actual Agustí Querol  i el carrer de Taules Noves, actual carrer de l’Àngel entroncant amb el coll de Sant Joan.

A Tortosa ja es cita la construcció de porxos al 1374, envers la plaça de les Cols, tanmateix com hem dit a l’inici, que ningú esperi trobar voltes gòtiques pels carrers de la ciutat.

Però què és un porxo i quin ús tenia?

El porxo és l’element més important, tant a les places d’origen medieval com a les modernes, és l’espai que diferencia aquest àmbit de la resta dels espais buits i públics. És un espai  que sempre s´ha construït lligat al comerç o a edificis institucionals. A més l’espai arquitectònic (façana porxada) fa d’aixopluc de les condicions atmosfèriques, causant ambients ambigus a mig camí entre l’interior i l’exterior. Creant efectes d’ombra i llum, transparències i contrastos, ritmes i repeticions, donant un caràcter molt pintoresc al lloc on es situen, tot i així no sempre han estat respectats i sovint menyspreats per considerar-los: irregulars, tortuosos i arcaïtzants.

De porxos en podem trobar de diferent formes, el porxo que envolta tota una illa de cases més complicat de veure. A l’interior d’edificis destacables a manera d’organitzador de patis i claustres, al voltant d’una plaça o seguint un carrer. A Tortosa hi trobarem dels tres últims tipus, però amb aquestes entrades parlarem d’aquells porxos públics i exteriors, que segueixen un carrer i els que envolten una plaça, tot i així, com a la resta de Catalunya, és difícil trobar un porxo complert o de quatre cares al voltant d’una plaça. A la nostra plaça de les Cols sols hi teníem dues galeries de porxos, una situada a llevant i altra a ponent (façana porxada que va ser enderrocada per encabir la construcció de la rampa del pont de l’Estat).  

Aquests espais porxats eren molt importants a l’edat mitjana, quan es comencen a definir gran part de les places comercials d’Europa. Tanmateix la importància del porxo de plaça recau en que molt probablement sigui el primer espai urbanitzat, el més net i higiènic de tot l’entramat  d’espais públics medievals. Generador de transaccions i de comerç, al contrari que la gran plaça apareix com un lloc pavimentat i resguardat, on mostrar gènere i obrador, un espai ambivalent, sent el més públic de la casa obrador i el més privat del carrer.

Com hem exposat molts d’ells no perduraran fins als nostres dies esborrats del mapa per visions més il·lustrades de la trama urbana, altres han anat mudant segons les construccions o fins i tot reciclant el material constructiu fins als nostres dies.


Es així com us presentem aquest plànol de la ciutat de Tortosa realitzat al 1642 per González de Mendoza. A ell localitzareu macat en blau les zones porxades de la ciutat que anirem publicant. Hem utilitzat aquest mapa urbà per ser el primer que es va realitzar de la ciutat i mostra prou bé la fisonomia que deuria de tenir Tortosa en època medieval. A més hem gastat la toponímia antiga, ja que farem referència a espais no existents o simplement existeixen en part: plaça de les Cols, plaça de la Font i carrer de Taules Velles.

Per il·lustrar les entrades farem servir la fotografia, com tots sabeu aquesta va ser inventada al 1816 i per tant les imatges que veurem tot i mostrar-nos una Tortosa que ja no existeix, és propera al temps i per tant no hi podrem veure els esmentats porxos gòtics, el quals suposem que van ser reformats i adaptats a temps i modes... Tanmateix dir que tots els porxos que han perdurat fins als nostres dies i que surten retratats estan compostos per brancals, pilars o columnes i la llinda sovint és de fusta, la qual suporta el pes de l’habitatge.

Per saber-ne mes:
Les obres de la ciutat, de Jacobo Vidal Franquet
La ciutat de Tortosa, MA. Baila i Pallarés

Les places porxades de Catalunya, Maria Rubert de Ventós. 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...