Una imatge recreadora del pati de l’antic Seminari

Per fi podem ensenyar com era el pati del Seminari o millor dit per fi ens ho podem mostrar a nosaltres mateixa, gràcies a les fotos publicades al bloc: Som de la Mercè.


Tot i així és una enganyifa i ens expliquem. No volem dir que la foto sigui falsa, el que volem dir és que no és la foto que ens hagués agradat veure (com al mite de la Caverna de Plató, sols veiem les ombres de la realitat). Per què? Doncs, perquè ens mostra l’última etapa de l’edifici i per tant la més alterada, la dècada dels anys 70, tot just quan el col·legi de la Mercè es va instal·lar allà.

A nosaltres ens hagués agradat veure el pati fotografiat per Ramon Borrell o Salvany Blanch, el pati tot just d’abans de la Guerra, abans de les fortes alteracions i restauracions que aplicaran els “salvatges” de Regiones Devastadas. Un pati conventual construït pels jesuïtes de la ciutat, organitzat en galeries i aules on donar classe però com al segle XVII era impossible fer fotos, també ens hagués agradat veure una de quan va tenir la funció educativa amb més fama: la de Seminari.


Tot i així encara no és possible i per aquesta raó publiquem la foto més moderna que hem trobat, ja que pensem que tot i no ser la més encertada ni aclaridora, ens mostra una realitat propera i al mateix temps recreadora d’una imatge més llunyana del pati, de l’Antic Seminari. 

El baixador d'Amposta, II


Altra imatge de l'estació del Carrilet al seu pas pel terme d'Amposta, ja que cal recordar que aquesta estava com tota la linia a la riba esquerra del riu Ebre i per anar a la ciutat d'Amposta calia creuar lo riu.

Balcons i gelosies, mirar sense ser vist

Fa un temps parlàvem de les cases d’escaleta i de les seves innovacions. Entre aquestes innovacions els balcons. Un espai de connexió entre l’exterior i l’interior dels habitatges, que guanyant en altura havien perdut els patis interiors i per tant els espais no coberts, tan importants fins al segle divuit per la vida domèstica. 

L’eclosió dels balcons va ser tan gran que molts d’aquells edificis que no disposaven d’aquets espais es van apuntar a la moda i en van construir. Cal parlar doncs de la utilització que tenien aquests espais, els balcons, eren la part exterior de l’habitatge i llavors era i és un lloc per mirar i ser mirat, un espai de comunicació d’enllaç entre la vida privada i pública, un espai on desenvolupar alguna de les tasques que dins de la casa eren difícils de fer, com estendre la roba, tenir plantes... Es així com aquets espais rectangulars del SXVIII de dimensions en molts casos reduïts, són els protagonistes dels habitatges i perduren fins als nostres dies.


Aquí introduïm la visió del passeig del Born, Barcelona. És una pintura del XVIII, en ella veiem un mercat, però a nosaltres ens interessa els habitatges de la mateixa, a la seva majoria ens representa cases d’escaleta, amb els seus balcons, coberts per tendals. Uns balcons construïts majoritàriament en ferro d’una peça o llosana i que s’encastaven a la façana de l’edifici, utilitzant de terra manises de colors de cara al terra. A més la pintura és doblement interessant ja que ens mostra una altra de les innovacions que van dur aquestes construccions. Com hem dit era un espai privat, però a la vegada públic, llavors molts d’ells com podem veure comencen a tenir una gelosia, fetes de fusta, les quals permetrien sortir per veure sense ser vist, sent les precursores de les tribunes i miradors que eclosionaran  a finals del XIX i XX amb el modernisme.

Ara parlem de la visió de la imatge estereoscòpica que ens  fa Salvany Blanch al 1914 del Carrer Croera, sent el protagonista el Palau Episcopal del segle XIV. Tot i ser una fotografia moderna la seva visió ens pot fer retrocedir dues centúries i parlar exactament del mateix que fèiem de la pintura del Born, si no fos per la publicitat enganxada a la parets de les cremes  Kaiser, i dels cinemes de la ciutat.


Hi podem vore tendals cobrint la intimitat i la llum dels habitatges i el millor de tot  dos balcons, dels tres que hi ha actualment a la façana, de llosana de ferro que no són originals de l’estil gòtic de l’edifici. Amb manises decorant la base del mateixos i un cop més altra sorpresa: una gelosia de fusta! La podem veure en el balcó que esta més allunyat, com a la pintura, aquesta permetrà tenir una visió discreta del carrer.
Qui de la cúria de Palacio, sortia a veure el que passava a carrer?


Pintura anònima del Bornet, segle XVIII. Museu d’Història de Barcelona.
Fotografia de Salvany Blanch, 1914. Font Biblioteca de Catalunya.

La Casa Vericat i l’Arrossera, a la riuada del 61

Aquesta fotografia ens mostra altra imatge d’una de les riuades més fotografiades de la història de la ciutat, la del gener del 1961. Ens l’envia Buenaventura Amat Blasco.


A ella surt la plaça de la Pau amb la confluència amb l’Avinguda tota negada d’aigües del riu, la casa Vericat i els seus baixos que llavors eren ocupats per les oficines del Servei Nacional del Blat, conegut popularment com l’Arrossera, finestres semicirculars de l'entresòl.

El Servei Nacional del Blat: va ser un organisme creat a la postguerra (1940), i que va perdurar fins al 1976. Va tenir diferents noms com el Servei Nacional de Cereals al 63 i posteriorment Servei Nacional de Productes Agraris (SENPA). La seva finalitat primera era la comercialització del blat, controlada per l’estat dictatorial. Els pagesos havien de lliurar una quota i aquesta venia determinada per la declaració d’Ha. que posseïen i cultivaven, aquesta es pagava a un preu molt inferior al del mercat, és a dir l’oficial, si en qualsevol cas al pagues un cop complida la quota li havia sobrat podia vendre’l extraoficialment o més conegut com estraperlo. Aquestes quotes van perdurar fins als anys 60. Informació extreta del llibre La Ribera Baixa del Cinca: una comarca-frontera d’Ismael Zapater Zapater.


El camió que circula en direcció al Parc, aquell dia va ser molt retratat. En aquesta altra entrada que vam publicar fa temps li podem veure la part posterior, circulant a l’altura del carrer la Sang.

El port de la Ràpita


Imatge colorejada del port de la Ràpita, amb la llotja al fons.
Imatge extreta del grup de Facebook Baix Ebre i Montsià Antics.

Molt recomanable la visita al Museu de la Mar de l'Ebre, situat a les Casotes. Un edifici neoclàssic bastit per l'arquitecte Jules Carvallo al 1857. Un edifici que va construir-se per a magatzenar les mercaderies del canal de navegació que pretenia unir els Alfacs (port) i Amposta (riu Ebre).

Quin carrer és?

Quan busques fotos de la ciutat, aquesta és una de les més reproduïdes. Una fotografia de principis de segle de Ramon Borrell i Codorniu. Una imatge atrevida, ja que serveix per il·lustrar una publicitat de Hiposfosfitos Salut i ens mostra un tema allunyat de les imatges de plaer, bucòliques i monumentals tan típiques i tan usades per aquest fi de màrqueting.


Aquí Ramon Borrell aposta per ensenyar-nos una visió més antropològica, ens mostra com viu part de la població de la ciutat, com és el carrer, la pavimentació, les seves cases, qui les habita i quina és la seva expressió; fixeu-vos que són majoritàriament dones amb semblant trist i sever, si suposem que està realitzada cap al migdia, els homes estarien a jornal. Tot i així, cal veure com la titulen: Una calle antigua. Però realment podrien haver-la titulat un carrer humil, un carrer de gent treballadora,  un carrer on la vida segurament era dura. Un carrer que volent o sense voler no el situen, no el marquen al mapa, queda dissolt a la trama urbana del casc antic de la ciutat.

Cal fer un esforç per situar-lo i posar-lo a un lloc concret. Nosaltres intentarem fer aquest exercici, tot i sabent que ens podem equivocar. Podria ser un carrer del Call, és a dir de Remolins, però nosaltres ho descartem ja que tot i l’estretor del carrer ens pot transportar aquest indret, a la fotografia al fons s’observa una  pendent. Aquesta pendent podria ser una costa i això ens porta als barris costeruts de la ciutat, podria ser la part alta del barri de Sant Jaume, carrers Aldea o Sant Jaume que possiblement quedarien descartats ja que aquests són més curts i a la fotografia ens presenta un carrer estret i relativament llarg. A altre barri ple de costes com el de Santa Clara difícilment podria estar situat, aquest barri ens mostra una trama urbana més folgada amb carrers més amples, a més en aquest sector la majoria de cases són d’escaleta i en la fotografia d’aquesta tipologia no hi trobem cap. Les cases són d’una alçada i construïdes amb poc recursos i de forma molt senzilla.

Per tant cal anar cap al barri del Castell i les seves costes, nosaltres apostem per situar-la tot just a la Costa de Capellans al seu punt més alt, abans de començar la baixada cap a la costa del Castell i els Reials Col·legis. Els motius que ens ho fa pensar són: l’estretor del carrer quadra amb l’amplada actual que té el carrer, uns dos metres, la pendent descendent que s’inicia en aquesta zona i que desemboca en el que ara es coneix com la plaça de l’Absis. I per últim el trencament que fa al final cap a la dreta, el carrer actualment encara conserva aquest gir, sent l’única part urbanitzada que encara es conserva, la resta està en un estat deplorable d’abandonament i ple de solars, aspecte que també dificulta a la seva  identificació actual.


Si fos així i ens mostra el carrer de Costa de Capellans a la seva part més alta, la foto té un gran valor, sent una de les poques que hi ha d’aquesta zona de la ciutat. A més d’ensenyar-nos la humilitat de la gent que allà habitava, també ens mostra de quina manera estaven construïts els seus habitatges, uns habitatges fets al boom demogràfic del segle XVIII, on el clos murallat va fer ocupar espais comunals, com les bases de les muralles del Castell, aprofitant al màxim l’espai que quedava lliure dins de muralles, d’aquí l’estretor dels carrers en aquesta zona. 

Cartell de la Setmana Santa

Cartells de la Setmana Santa tortosina, publicats per el Sindicat de iniciativa i promoció de Tortosa-Junta Local de Turisme. Són els anys més durs de la postguerra a mitjans dels anys 40 del segle passat.


La gola nord de l’Ebre.

La fotografia publicada a la revista Mundo Grafico, no té gaire bona resolució, però pensem que és important publicar-la per conèixer la manera de viure de la gent pescadora que habitava a les goles de l’Ebre, actualment totalment impensable.


La publicació titula el reportatge com a “El Puerto de refugio de Tortosa”. Aquest port de refugi va ser visitat llavors per les autoritats que van arribar amb el vapor Ciudad de Tortosa, a la foto tot i la baixa qualitat es veu amarrat al fons amb els seus fumerals. Tot i així destaca el xicotet poblat de barraques de pescadors construïts a la vora del riu i del mar. Amb les seves barques de pesca varades a la platja.
Les barraques inicialment eren construïdes pels mateixos que les anaven a habitar, feta de materials trobats per les rodalies i sense cap cost econòmic. Una construcció senzilla que permetia passar la nit i aixoplugar-se. Amb el temps aquesta tipologia de cases va anat evolucionant i passant a ser habitacle familiar. De base rectangular, coberta a dues aigües i generalment d’una planta, prioritzant la vida quotidiana a l’exterior, utilitza materials molt bàsics com el fang, la calç, la palla i les canyes.

La foto ens mostra un bon exemple d’aquestes barraques de pescadors orientades cap al sud, per evitar les mestralades i tan típiques de les zones humides dels Països Catalans.


Platja de la Xiquina


Imatge de principis de segle passat de la platja de la Xiquina, al nord de la ciutat, plena de banyistes.
Fotografia extreta de la pàgina Baix Ebre i Montsià Antics.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...