El convent del Miracle


Fotografia que il·lustra els aiguats a Catalunya l’any 1907. Publicada a la Il·lustració Catalana, presa des del Castell, ens mostra el desbordament del riu Ebre al seu pas per la ciutat afectant les dues ribes.


La vista a més de mostrar-nos la riuada d’aquell any, ens mostra el Barri de Sant Jaume, amb la seva església, el començament de les obres de l’Escorxador (parcialment inundades) i el sostre del convent dels Carmelites descalços ubicat al carrer Santa Anna.

El convent dels carmelites a Tortosa.

L’ordre es va establir a la ciutat cap al 1590 i se’l va conèixer com el Convent del Miracle, per situar-se en aquesta torre de la muralla, prop del Portal de Tarragona. L’edifici (cases adossades) i el santuari de la Mare de Déu del Miracle, va quedar parcialment enderrocat a causa de la Guerra dels Segadors, però aquestes edificacions es van refer (1683) i no es van abandonar fins 1708. La proximitat del monestir a la muralla va fer que tornés a quedar en ruïna durant la Guerra de Successió, al 1712 l’ordre decideix obrar un nou edifici al centre de la ciutat, a l’encreuament del carrer Santa Anna i Ratlla de Sant Jaume.


Les obres del monestir van començar el 1753 i l’església començarà a bastir-se cap el 1764, quedant consagrada el 1802. Església d’un estil barroc, era d’unes mides modestes, amb una planta de creu llatina i al seu transsepte una cúpula sobre tambor, com a element més destacable. A l’esquerra de la imatge (de la riuada) les dependències conventuals al voltant d’un pati central, (en aquest cas un espai adaptat a les noves funcions de presó de la ciutat), a la mateixa fotografia es pot apreciar com moltes de les obertures i galeries del pati estan  tapades parcialment. La seva façana com es pot veure a la foto presa per Ramon Borrell i Codorniu, a principis del segle XX, mostrava al carrer Santa Anna un fort desnivell, salvat per dues escales corbes que donen accés a un replà on es situen les tres portes de les dependències conventuals. Una façana que incorpora trets barrocs com és la disposició dels elements arquitectònics (finestres i capella central) a diferents nivells, més una estructuració rítmica a tres bandes que dóna dinamisme, reforçat per les línies corbes laterals i com a tancament un frontó amb petit òcul.

Després de la seva exclaustració el 1835 i cremar la seva biblioteca i arxiu segons Miravall, l’edifici propietat de l’estat mai va tornar a tenir un ús religiós, a les dependències del convent es va instal·lar primer un magatzem de sal, com a refugi de mendicants,... Fins que el 1848 es va destinar a presó municipal (ús que té quan es realitzen les fotografies), fins a l’inici del conflicte de la Guerra Civil (1936). Els revolucionaris van procedir a derruir l’edifici, ja que a més de contenir la presó, hi havia la caserna militar.

Amb la victòria del Generalíssim Franco, la instauració d’una nova Gestora Municipal i la Dirección General de Regiones Devastadas, es va decidir que l’edifici (convent i església) havia sofert danys irreparables a causa de la revolució i de la guerra. Per tant era necessària la seva destrucció. Llavors era la tònica general del franquisme, sens dubte molt més barat enderrocar que no pas restaurar o reconstruir, l’edifici veí de l’església de Sant Jaume correrà la mateixa sort.


A la última fotografia realitzada per DGRD el solar restant de l’antic convent i presó, on s’aixecarà un dels edificis més representatius de l’època: el grup escolar de Remolins. 

La reconstrucció del Pont de l'Estat, II


Més fotografies enviades per Ignació Irazuzta Ugarte, de la reconstrucció del Pont de l'Estat a la postguerra.


En aquestes imatges es poden veure a les autoritats del moment a la riba de Ferreries, i just a l'altra banda la riba de l'esquerra amb els danys soferts durant la guerra i la passarel·la provisional, durant aquells anys el Passatge Franquet va tenir vistes al riu. 


En aquesta el material constructiu del pont, a la fotografia també es pot observar la imatge inicial que oferia el Roser abans de la seva restauració amb les seves façanes de totxo vist roig, que serà eliminat pel criteri estètic de Regiones Devastadas.


En aquest contrapicat l'estructura de ferro del pont i el campanar del Roser escapçat. Durant la guerra, allà es varen col·locar metralladores feixistes per a disparar contra l'altra riba, l'única manera de silenciar-les va ser volant l'últim tram de la torre. Des de llavors el campanar no ha recuperat la seva alçada original  projectada per Joan Abril i Guanyabens.

Les parròquies medievals de la Tortosa closa


El plànol de la ciutat a la baixa edat mitjana pot semblar un mapa del tresor, però no ho és. Per a situar els llocs i les nomenclatures hem fet servir el plànol de la ciutat realitzat per González de Mendoza al 1642, el primer de Tortosa i les dades estudiades per J. Vidal i M. Baila.


En colors podem trobar la separació administrativa per parròquies de la ciutat, una divisió que amb les denes (agrupació de deu cases) facilitava la recaptació d’impostos. En majúscula i roig l’A: la Seu i la seva parròquia de Santa Maria (color rosa), és la parròquia que aglutina els edificis civils, administratius, educatius i religiosos més importants de la ciutat. B: Església de Sant Jaume i la seva parròquia en color verd, aquí es troba la Vilanova on residien les minories religioses als calls i la moreria. C: Santa Clara i la seva parròquia en color blau i D: Santa Maria del Temple, amb la seva parròquia de l’Alfòndec vers lo rec. Aquestes dues últimes pertanyen molt possiblement a l’eixample baix medieval que va experimentar la ciutat, van quedar closes per la muralla al segle XIV. La parròquia de l’Alfòndec era la que aglutinava l’activitat econòmica de la ciutat i oberta al riu amb la zona portuària.

Amb lletres en minúscula hi trobarem les diferents portes del clos emmurallat de la ciutat, a. Porta del Pont deBarques, b. Portal de Tamarit, c. Portal de Sant Jaume, d. Portal de Sant Nicolau, e. Porta de Vinpeçol, f. Portal dels Jueus, g. Portal de la Bassa, h. Portal de l’Olivar, i. Porta de l’Escorxador, j. Portal de Santa Clara o Tarragona, k. Porta de Sant Francesc, l. Porta del Temple. A continuació i amb lletres majúscules hi trobarem diferents elements defensius de la muralla com són M. Baluard de l’Espero o Queixal, N. Torre del Riu, O. Torre del Cèlio o Grossa, P. Les Bastides, Q. Torre de Llevant del Castell, R. Torre del Rastre, S. Torre del Homenatge del Castell, T. Torre del Diamant, U. Torre del Miracle, V. Torre del Temple, W. Cap de Pont, X. Portal interior de la Rosa i pont de Pedra, Y. Portal interior del Romeu, Z. Portal interior de l’Assoc i mur de la Cortadura.

Amb els números situarem diferents espais i edificis de la ciutat diferenciant-los amb colors: 1. Palau Episcopal Romànic, 1a. Palau Episcopal Gòtic, 2. Hospital de Santa Maria, 3. Banys Vells, 4. Estudi de la Ciutat, 5. Futurs Reials Col·legis, 6. Escorxador, 7. Hospital de la Santa Creu, 8. Banys Nous, 9. Drassanes, 10. Port Fluvial, 11. Llotja i Consolat, 12. Palau Oliver de Boteller, 13. La Peixateria, 14. Casa de la Ciutat i just davant la Cort del Veguer amb les presons, 15. Font de l’Àngel, 16. Palau Despuig i Oriol, 17. Palau Reial. 
En quant als números en roig dir que fan referència aquells llocs de culte o religiós: 18. Convent de la Ràpita, 19. Església de Sant Nicolau, 20. Convent de Sant Domènech, 21. Al plànol queda marcat com San Antón, a l’actualitat hi trobarem el convent de la Puríssima, 22. Convent de Sant Francesc, 23. Capella de Sant Roc?, 24.  Convent de Sant Blai dels Trinitaris. Els números en blau fan referència a espais urbans de la ciutat com: 25. La moreria, 26. Call Vell, 27. Call Nou, 28. Castell de la Suda o Sant Joan, 29. El Vall (Barranc del Rastre), 30. El Sitjar o Badaluc, 31. Carrer dels Montcada, 32. Carrer o Coll de Sant Joan (actual carrer de Sant Blai), 33. Carrer dels Pescadors, 34. Plaça de les Cols, 35. Pont de Barques, 36. Quatre Cantons o Plaça dels Prohoms, confluència dels eixos viaris principals de la ciutat medieval, 37. Carrer Taules Velles, 38. Carrer dels Sastres (actual carrer de la Rosa), 39. Carrer dels Genovesos (actual Carrer de la Mercè).

Les petites històries i els xicotets fragments de vida


Fotografies de Cinta, Cinteta, Maricin, Cin, Maria de la Cinta, Rosa Cinta,... i tantes dones que han format part de la ciutat. Animeu-vos a enviar retrats d’aquestes dones, ens ajudarà a contextualitzar la societat en moments històrics, a tenir una visió més antropològica del nostre entorn i societat. La seva vida, el seu ideari, la seva família, el seu treball, la seva casa, el seu carrer, el seu barri... Són petites històries o fragments de vida que fan d’aquest lloc, un espai viu. Amb una mitjana de 100 visites diàries, amb un total de 70.000 visualitzacions de pàgina amb els dos anys i mig de vida, un públic variat d’arreu del món; on recollim visites des de els Emirats Àrabs, Brasil, França, Estats Units,... realment un plaer de gaudir-ho amb vatros!
Gràcies a tothom que ens aporta memòria. seveiwene@hotmail.com


La reconstrucció del Pont de l’Estat, I


Aquesta construcció va ser la prioritat un cop acabada la Guerra Civil. Tot i la dificultat de l’època, l’any 1940 va ser refet el pont del Ferrocarril i a l’any següent arribarà a Tortosa el primer tren de la Val-de-Zafan. Cal tenir present que els tres ponts de Tortosa van ser dinamitats per evitar l’avanç de les tropes feixistes per les tropes republicanes l’any 1938.

La reconstrucció pròpiament dita la va portar a terme la Dirección General de Regiones Devastadas, amb la col·laboració de l’Ajuntament llavors governat per una Gestora Municipal, sent el cap Dr. Recadero Loscos i altres gestors com Joaquín Angela, Juan Colomé, Julià Falomir i Agustí Morera, comissió nomenada el 18 de gener de 1939.

En quant als ponts de trànsit rodat i de vianants, la Comissió Gestora es va mostrar interessada en reconstruir el Pont de l’Estat, deixant el de la Cinta de banda, ja que la seva propietat era particular llavors, i per tant mai fou reconstruït. Els seus propietaris (Banc de Tortosa) van demanar un pressupost molt elevat per reconstruir-lo, l’Ajuntament i DGRD no el van finançar mai.

El pont de l’Estat nou, va ser projectat per E, Torroja i inaugurat l’any 1941 el quatre d’abril amb la presència del ministre d’Obres Públiques Alfonso Peña Boeuf, del règim feixista, al mateix emplaçament de l’antic pont, tot i saber la inconveniència del lloc a causa del coll d'ampolla que es crea a l’Avinguda de la Generalitat.

Amb la no-construcció de la passarel·la o pont de la Cinta, la ciutat patirà fins a l’actualitat diferents mancances de connexió entre les dues ribes, que es posa de manifest especialment al centre històric de la ciutat, ja que la mobilitat rodada s’ha facilitat més al sud i les noves expansions urbanes.

Així doncs a les fotos s’observa l’evolució constructiva durant aquell any dur de postguerra, 1940, malauradament no som enginyers i no podrem comentar el procés constructiu, però si veurem quin va ser l’estat de la ciutat desprès del conflicte a través del nou pont i com mitjançant grues, carrils, bastides, ferros, bigues, corrioles, tensors... el Pont de l’Estat de la postguerra s’anirà bastint.


Inici de la construcció del pont, a sobre de la biga es veu un home que encaixa amb la fisonomia de l'enginyer Torroja. 


Fotografia presa a la riba de Ferreries com totes les altres, on es veu l'estructura de pilars i la proporció de l'estructura amb les persones, a més a la part inferior a la dreta es pot veure un home travessant el riu per la passarel·la provisional que va funcionar durant aquells anys.


Aquesta foto ens dóna la vista contrària i en ella podem veure la part sud de la façana fluvial de la riba de la dreta, es fa palès els desperfectes de les cases i el Mercat, que ha quedat parcialment sense sostre.

Les fotos han estat cedides per Ignacio Irazuzta Ugarte.

Vista aèria i Hospital de la Cinta


Vista aèria de la ciutat, amb motiu de mostrar el recentment inaugurat hospital de la Cinta al Sitjar, on anteriorment es van situar els Quarters de la ciutat. Fotografia presa al voltant del 1975 i 76.


1.Volum del cinema Fèmina. 2. El nou Ajuntament al antic barri de Pescadors. 3. Coberta del Mercat. 4. Riu Ebre. 5. Plaça de la Pau i Casa Vericat. 6. Passeig de l’Ebre. 7. Edifici de la clínica de l’Aliança, al carrer Llotja. 8. Carrer d’en Carbó. 9. Carrer de la Sang. 10. Fonda Siboni, al carrer de l’Àngel. 11. Carrer Botigues de la Sal. 12. Església del Roser. 13. Pont de l’Estat. 14. Rambla Catalunya a l’antic Raval de la Creu. 15. Casa Ravanals, a la cruïlla entre el carrer Bisbe Aznar i carrer Ciutat, antiga Plaça Nova. 16. Passatge Franquet. 17. El nou emplaçament del Palau Oliver de Boteller. 18. Palau del Bisbe, al carrer Croera. 19. Carrer Nou del Vall. 20. Església de Sant Antoni, al carrer Montcada, actual Centre Interpretació Setmana Santa. 21. Barri de Santa Clara. 22. Edifici del Seminari. 23. Plaça de Montserrat, coneguda com la dels Farols. 24. Carrer del Carme. 25. Edifici Franquet, al començament del carrer Montcada. 26. Carrer de Mercaders. 27. Església de Sant Blai. 28. Escales de l’Hospital i tros de muralla. 29. Barri del Garrofer. 30. Carrer de Sant Blai.


Tot i ser una foto relativament propera en el temps, ens mostra parcialment el que va ser l'eixample medieval i clos murallat, amb veritables canvis amb els espais actuals de la ciutat.

Retrat familiar


Anna Roig i Chavarria ens va enviar aquest retrat de família tant bonic i tant representatiu de la societat tortosina d'inicis de segle XX.

La destrossa decorativa del Mercat


A la foto presa des de la plaça de la Pau, podem veure la façana nord de l’edifici civil més representatiu de la ciutat durant la postguerra. A la Guerra Civil, la ciutat va ser fortament castigada i destruïda, tot i així el gran volum del Mercat no va patir grans danys.


En formar part del sistema defensiu (cal recordar que lo riu va fer de frontera del camp de batalla), la metralla impactada als murs va fer que en gran part l’estucat exterior i la decoració exterior quedés danyada.

Per sort no va ser tocat per cap bomba, ja que llavors els destructors de Las Regiones Desvastadas, no haguéssin dubtat en ensorrar-lo com van fer en tants altres edificis de la ciutat. El 1941 amb els projectes de “reconstrucció”, el Mercat perdrà tot el seu programa decoratiu, ric en color, provocat per el contrast entre el totxo vist i estucat, els sòcols de pedra i les cobertes de teula, amb ritmes verticals i horitzontals afavorits per les obertures de les finestres, a més de les arcades i semicircumferències en les façanes frontals, que segueixen l’estètica de l’alternança de dovelles a la manera de la Mesquita de Còrdova. En quant a la figuració decorativa, aquesta es situava a la part superior dels contraforts i a les façanes nord i sud on queden presidides per l’escut de la ciutat.

Tal vegada per la ineptitud, ignorància o simplement pel fet d'abaratir tant en diners com en el sentit cultural a la ciutadania, els del règim feixista van decidir reduir el Mercat a un concepte pla, monocrom i poc  representatiu del seu esperit inicial.


Fotografia d’inicis de segle XX, pressa a l’actual plaça Barcelona on es pot apreciar tot el seu programa decoratiu, si punxeu aquí podreu veure una foto on s’observa en detall la decoració de les façanes laterals.


El museu de Tortosa


El museu de la ciutat reobre les seves portes, amb la denominació de Museu de Tortosa, històric i arqueològic de les Terres de l’Ebre. A l’escorxador modernista de Pau Monguió.

Però els seus orígens ens porten a finals del segle XIX, on un arquitecte que treballava per al municipi i pel bisbat va començar a recopilar i recollir restes arqueològiques per tot el territori. Joan Abril i Guanyabens no ho va tenir fàcil, agafant el testimoni del jesuïta Fita. Mossèn Sol durant les obres de la cripta va dir que feia el “tonto” recollint ceràmica, altres cabassos plens de testes van anar a parar al riu, fins i tot a la Verdad de febrer de 1900 relata: “la ineptitud y crasa ignorància  de los eternos enemigos de Tortosa habían vuelto a esparcirlos y tratando de convertirlos en machaca”, aquesta és una notícia de com el protomuseu que va començar a fer Abril al pati de la Mercè havia estat un fracàs i com molts dels elements que hi havia, van ser fragmentats i trencats: “eran aprovechados por un vecino constructor de carros para apoyo de sus cachivaches donde hierve y calienta sus maderas”. Tot i així aquell any amb el beneplàcit dels González es va començar el projecte del museu de Tortosa.

No va ser fins al 1910, que finalment es va obrir el museu amb el nom de “Museo arqueológico municipal de la Ilercavónia”, amb una seu definitiva a l’església de Sant Domènech, temple que llavors va recuperar la ciutat, ja que era propietat de l’exèrcit després de la desamortització.

Tot així no tot van ser destrosses patrimonials, sinó que molts pagesos, prohoms, religiosos..., de la ciutat i la seva comarca, van fer donacions al museu en una exaltació patriòtica i localista. Un exemple el trobem al novembre de 1900 on diu a La Verdad: “El escultor D. Ignacio Beltri, un ídolo de barro, encontrado en los cimientos de la Iglesia de la Ampolla que parece fenicio” o “D. Vicente Benet restos escutóricos de arquitectura gòtica”.


A la postal editada per Fototípia Thomas, es veu l’espai ple de material arqueològic i artístic exposat a l’estil noucentista que deriva de les exposicions del Louvre, inaugurat 1793 arran la Revolució Francesa i que és comuna a gran part d’exposicions del museus de l’època. Una col·lecció de material històric davant de l’estètic, objectes com ceràmica, bronzes, pedres, làpides..., que ompliran les vitrines i l’espai de la sala procedent d’excavacions sistemàtiques, (Joan Abril fins i tot, assenyala els jaciments de la cuitat al seu plànol de l’any 1909 amb un cercle i un punt). Llavors unes col·leccions que tenen un tarannà privat, passen a titularitat municipal amb la voluntat de la conservació i la divulgació. A més es pot veure com també s’exposava la part més “estètica” al mateix espai, com son les obres pictòriques.

Tanmateix amb el naixement dels museus, apareixen els de titularitat nacional. Al 1808 José Bonaparte intentarà la creació d’un Museo Nacional a la manera francesa. Projecte que no reeixirà fins després de la guerra de la Independència amb Fernando VII el 1819, anomenant-se Museo Real. Posteriorment sortiran les Reials Acadèmies que es van professionalitzar i van anar aglutinant en els caps de província els Museus de Belles Arts, on també quedaran incloses les col·leccions arqueològiques que surten a l’últim quart de segle XIX.  Tortosa al ser una ciutat important, però sense capitalitat va quedar exclosa d’aquest entramat museístic, tot així Marcel·lí Domingo, ministre a la  segona República, va intentar incloure el museu a la xarxa de museus de l’Estat per evitar costos al municipi i garantir el seu funcionament, però tampoc aquest fet va ser dut a terme, llavors el museu de la ciutat va passant per diferents estats i penúries fins al seu abandonament i tancament de portes el 1997.



Detalls del Museu, fotos realitzades per Salvany. Font Biblioteca de Catalunya.

La boca de sortida del Canal



Fotografia de la premsa de l’any 1909 on surt retratat la boca de sortida del Canal de l’Esquerra que travessa Tortosa a la part final de l’estació de ferrocarrils. El peu de les fotos anuncien: “Las obras terminaran el año próximo. El alma de esta empresa el banquero D. Francisco Romañá y el presidente del Consejo de Administración el ingeniero D. José Zulueta.” Més enllà de la palmera i l’estació el volum dels quarters al Sitjar.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...