L’estudi de Querol a Madrid.

En aquesta entrada us deixem dos testimonis gràfics molt rellevants però de qualitat dispar, sobre l’estudi on treballava l’escultor tortosí Agustí Querol de renom internacional, a la ciutat de Madrid.

La primera fa referència a l’escultor treballant en la decoració escultòrica per al frontis del Palacio de Biblioteca y Museos Nacionales, (Fototeca del IPCE. Archivo Conde de Palentinos) Font fotogràfica. Una espectacular fotografia on podem veure com treballava l’escultor, entre altres aspectes destacar la presència del model viu i d’altre model realitzat amb maniquí articulat.

La segon imatge pertany a la premsa gràfica de l’època (1909), és la vetlla del cadàver que es va realitzar al mateix estudi de l’artista envoltat de les seves peces escultòriques. L'estudi es situava al Paseo del Cisne, actualment Eduardo Dato. 

Les zones porxades. Carrer Taules Noves II

Són cinc-cents anys de la nostra història i sovint passem ràpid, despreocupats, d’aquests espais que encara mantenim i ens evoquen directament a altres temps. 

Passeu i mireu-los, sols així començarem a estimar-los i a respectar-los.

La fotografia és de Marcel·lí Guaschs i Guaschs, d’inicis del segle passat, la qual pertany al fons del Centre excursionista de Catalunya. És interessant per mostrar-nos la vista contraria a la que estem acostumats, de dins cap enfora mostrant-nos l’illa que ocupava l’actual plaça de l’Àngel i que contenia la capella homònima, en aquesta estereoscòpica es veu com esta oberta i podem veure la seva disposició interior.

L’illa de cases va ser enderrocada a l'abril del 1936, sent un dels primers esponjaments de la ciutat, desapareixent així laCapella del Sant Àngel.  

Les zones porxades. Carrer Taules Noves

Si continuem per les diferents zones porxades de Tortosa que encara ens perduren, ara ens hem de traslladar al carrer que durant l’època medieval es va conèixer com a Taules Noves, com a diferenciador del carrer Taules Velles (nomenclatura encara existent), actualment anomenat carrer de l’Àngel.

Un carrer central i encara avui en dia aglutina gran part d’aquesta centralitat a la ciutat. Un carrer connector amb les places de mercat (Cols i Font), amb una de les entrades i eixides més importants de la ciutat (porta Sant Joan), a través del Coll de sant Joan actual sant Blai. Sent un eix comercial i vital de la ciutat des d’època medieval. Un eix urbà que actua com a carrer major o gran de la ciutat.

En quant a la part porxada que podem observar actualment, és el tram que correspon entre el carrer Montcada i l’estret carreró de Mercaders. Un total de quatre cases porxades que mostren una gran riquesa, amb força varietat a la porxada, tant de columnes com d'altures que configuren el mateix porxo.  Unes cases que tenen un origen gòtic. però amb reformes evidents i palpables realitzades al SXIX. Quatre habitatges que actualment estan catalogats com a BCIL.

La plaça i carrer de l’Àngel com espai central de la ciutat ha anat canviant i mudant inevitablement la seva fisonomia fins a l’actualitat, inclús als anys 30 va ser un dels primers espais esponjats de la ciutat. Així anat acumulant al seu espai grans i significatives edificacions per al patrimoni de la ciutat: la casa Franquet, el Siboni, la casa dels Balcons, botigues com l’antiga Canivell... Per aquest motiu determinar si tot el seu perímetre era o no porxat actualment és complicat de confirmar.

Les Taules Noves, ens confirmen com es trasllada la zona comercial al sector porxat de les Cols en contrast de les Taules Velles, situades a la zona del pont de Barques configurant els quatre cantons. Un espai, que com la plaça de la Font eren auxiliars a la plaça de Mercat, un espai on desenvolupar l’activitat comercial, no tant diferent de com és actualment.

En quant a la foto dir que és una estereoscòpica de Salvany Blanch, realitzada al voltant dels anys 14-15, del segle passat.  On encara es pot observar l’illa de cases que alberga la capella de l’Àngel, la pujada del Coll de Sant Joan i el carreró que anava cap al barri de Pescadors pel carrer en Carbó. 

A més d’una forta animació rodejant la castanyera. 

Mausoleu de La Suda.

Tot i que es coneix amb aquest nom, no té res a veure amb el castell. Aquest dibuix a mà alçada és un dels pocs que es conserven de Víctor Beltrí i Roqueta. Agafa aquest nom ja que va ser publicat a la revista La Zuda, el 31 d’octubre del 1915.

Aquest gran mausoleu, s’ignora per a qui va ser projectat o si finalment va ser bastit o no, d’un clar estil modernista, ple de línies corbes, motius i florals i coronat per un cor d’àngels. Possiblement fos un projecte de futur per a tota la família de l’arquitecte.

És sempre interessant poder llegir els articles de La Zuda, en el dedicat a Beltrí finalitzen: “fiel reflejo de las aspiracions y anhelos culturales y artísticos de nuestra amada Ciudad, no puede, sin menoscabo de su patríotico fin, dejar inadvertido a tan ilustre paisano, como inteligente artista y desde estas columnas, le ofrendamos entusiástico homenaje de admiración y cariño.”

Durant tot el 2012 Cartagena va estar fent divulgació de l’obra de l’arquitecte tortosí, degut als 150 anys, sent  “Año Beltrí 2012”.  A la seva il·lustre pàtria vam celebrar el silenci, que sempre és més còmode.

La publicació de La Zuda encara es conserva a l'Arxiu Històric de Tortosa.

  

Les zones porxades. La plaça de la Font XI

Posem el cronòmetre i avancem fins als anys 60, deixant en aquesta instantània la plaça porxada de la Font.

La plaça de la Font (Agustí Querol) i la seva connexió amb l’antiga plaça de les Cols (Constitució), ara si se’ns mostra com a l’actualitat.

La fotografia ens mostra al marge esquerra els porxos bastits de nou en record dels antics, conegut popularment amb el nom del negoci que alberga “Baratijas”. A la fotografia tot és nou i força polit, inclús l’espectacular Seat 1400C, la destrucció de la guerra sembla un record. 

Exceptuant un element que ens trasllada directament al 1911: les baranes originals del pont de l’Estat. Aquest va ser l’únic element que ens arriba anterior a la Guerra Civil i que encara perdura en l’actualitat.

La fotografia la podem compartir gràcies a la generositat dels administradors del grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antic, des d’aquí donar les gràcies ja que així hem pogut realitzar tot un recorregut fotogràfic de l’espai.

Les zones porxades. La plaça de la Font X

Continuem encara en les imatges que mostren el nyap de ciutat que va quedar després de la Guerra Civil.

Aquesta fotografia pertany a l’any 1941, i la mateixa segurament té més relació en la reconstrucció del Pont de l’Estat, que no amb el motiu que ens ocupa. Fixeu-vos en les muntonades de llambordes que hi ha a la rampa del pont. Possiblement ja el tenien gairebé bastit i anàvem a pavimentar-lo.

Més enllà de les obres del pont, la fotografia ens mostra la que serà la morfologia actual de la trama urbana de la plaça de la Font i la seva connexió amb la plaça de la Constitució, anteriorment de les Cols i el carrer de l’Àngel. L’edifici del Bar-Royal ha estat enderrocat per esponjar i ara deixa més espai lliure a la plaça, deixant veure l’edifici que alberga la Farmàcia Sanmartí (posteriorment es bastiran aquest lloc els dos edificis que ens han arribat als nostres dies i que per sort van mantenir la fisonomia d’edifici porxat) . A l’esquerra de la imatge la casa Monfort-Daufí, en plena reconstrucció, si pareu atenció encara es pot llegir el cognom familiar a sobre de la porta de la botiga. Ja que com us vam explicar en anteriors entrades aquest era l’edifici que albergava la merceria Monfort ja a la plaça de les Cols, al qual se li havia adossat el xamfrà amb mirador, al quedar eliminada la zona porxada de ponent de la plaça de la Font.  

Un matxo i el seu carro allà enmig a l’espera d’alguna cosa, encara destaca més la buidor dels carrers, mostrant una ciutat gairebé fantasma. Tot i així hi ha detalls que delaten la vida, fixeu-vos en els terrats de les cases que entren al carrer de l’Àngel: hi ha roba estesa.

I per últim els dos grans fanals que ens han acompanyat fins aquí, ja els vam veure decorant la part central de la plaça de les Cols i posteriorment flanquejant el pont. Amb el nou disseny del pont de l’Estat del Sr Torroja, seran substituïts per altres fanals més moderns que actualment encara conservem però altre lloc de la ciutat, els podeu veure a la placa Sant Jaume.

Sovint veient aquestes fotografies de postguerra, sembla gairebé un miracle que Tortosa continuï existint.  

Les zones porxades. La plaça de la Font IX

Que la ciutat desprès de la Guerra Civil va quedar feta un nyap, ens ho diuen les cròniques i les imatges de l’any 1939-40. Tortosa era com un gran solar. La gran majoria de les seves edificacions (el 80% del total) van restar afectades a causa de les bombes, dels saquejos i incendis provocats o fortuïts.

Els carrers ple de runa, mobles,... eren impracticables, a la foto es pot apreciar la tasca de desenrunament dels mateixos, on sols han tret una mínima part de runa de la plaça de la Font.

La fotografia fa una fredor de veure indescriptible, encara passats els anys. Una ciutat que va ser evacuada, per tant sense vida i totalment esventrada.

Si repassem les edificacions de la plaça, hi podrem reconèixer tots els edificis que fins a la Guerra Civil, van lluir ostentosament, seguint les agulles del rellotge i començant a les dotze, la casa de Ramona Sechi, la qual gairebé miraculosament va restar intacta al setge feixista, però hem de parlar de la façana, disseny d’Urquizú, si us fixeu a l’última planta les dues finestres de l’esquerra ens mostren el cel ras, el sostre i mitgera d’aquest sector va desaparèixer per complet. A les tres el meravellós edifici reformat del Royal-Bar,  aquest esventrat al seu interior, tot i així penjant del balcó encara mostra l’estructura del rètol del comerç, també ens deixa veure el lateral de la tribuna que no feia molts anys havia estat inaugurada.

Tot just enfront la casa dels Monfort, que es farà famosa en posterioritat per albergar l’estudi de fotografia Daufí. Més enllà i totalment afectat l’edifici que va albergar la Fonda Europa, ni més ni menys ha perdut de tacada dues altures, de les quatre ara sols ens mostra dos i el baix porxat. Darrere d’aquest, l’edifici del Vall que dóna entrada al carrer Bonaire.

La plaça de la Font o d’Agustí Querol, va quedar fortament afectada pels bombardejos per ser un punt central de la ciutat i molt proper al pont.

De totes aquestes edificacions, la casa de Ramona Sechi, l’adjacent Farmàcia Sanmartí (en aquesta vista, encara no és visible) i la casa Monfort-Daufí són les úniques que seran restaurades i rehabilitades durant la postguerra, la resta van ser ensorrades i reedificades ajudant a eixamplar encara més la zona porxada.

Per l’estat en que es veu l’habitatge de la fonda Europa, es fa evident el perquè va ser enderrocat. Posteriorment a la postguerra es va bastir una edificació, un xic més estreta i ja sense conservar la porxada però si amb ample voladís. Al seu baix i a tocar dels magatzems de López Vergés, s’instal·larà la joieria i rellotgeria Homedes, d’aquell establiment actualment encara ens resta un gran rellotge oxidat a la façana i un rètol de fusta que fa les delícies dels amants del vintage.

Del per què alguns habitatges a la postguerra van ser rehabilitats i altres no, depèn en part per la significació política del moment, la qual feia possible accedir al crèdit existent o feia abandonar la casa, venent-la als especuladors del moment.

Un exemple de reconstrucció el podem trobar en la família Daufí i Monfort. José Daufí Zaporta, abans de la guerra es va significar políticament, sent regidor ocasionalment pel partit tradicionalista i catòlic. Un cop acabada la guerra i tornant de Barcelona, va obrir la seva botiga del carrer Sant Blai i va formar part de la comissió gestora de govern de l’Ajuntament, fins les darreries de 1941. Al mateix any, durant el més de setembre va obrir la nova botiga a casa de la seva muller Concepción Monfort, és així com aquest fet ens indica que la Casa Monfort ja estava rehabilitada i practicable, tot i els grans desperfectes que havia sofert durant el conflicte. 

Font: José Daufí, els retalls d’una postguerra. Albert Curto i Laura Tienda. Onada Edicions.

Per altra banda altres cases, com la que va ocupar el Royal-Bar no va tenir la mateixa sort. Als mateixos anys de govern de la gestora municipal, es va decidir enderrocar-la, tot i no estar més malmesa que altres edificacions properes. El motiu va ser esponjar la zona sud de la mateixa plaça, donant així la mida que actualment conserva.

La fotografia la compartim gràcies al grup de Baix Ebre i Montsià Antics.

Les zones porxades. La plaça de la Font VIII

Amb aquesta entrada entrem gairebé en la contemporaneïtat de la plaça. La fotografia la podem situar al voltant del 1939-40, tot just al finalitzar la Guerra Civil.

Però si anem a pams, tot i la gran destrucció a causa dels bombardejos podem anar trobant diferents elements que ens faran connectar amb fotografies anteriors i també amb l’actualitat. A la imatge, li hem adjuntat diferents cartells que ens ajuden a situar el pla.

La fotografia està presa des de la plaça de la Constitució, l’antiga plaça porxada de les Cols. Ara ja podem veure la coneguda com –avenida del puente- és a dir la rampa d’accés al Pont, ha estat integrada dins la trama urbana de la ciutat. En ella hi podem veure diferents elements que ens perduren, com és la primitiva barana del pont de l’Estat, altres com els grans fanals han desaparegut. En un d’ells ens indica la direcció cap a València, tot i que llavors era impossible travessar el riu per aquest lloc, estaven situats a banda i banda de la pujada i els vam poder veure a una anterior entrada, com a elements decoratius i d’il·luminació centrals de la plaça.

Tancant la plaça hem situat el rètol de la casa i establiment Daufí, ja que popularment es coneix així aquesta casa, tot i que molt malmesa, no va ser enderrocada i amb la seva reconstrucció encara ens perdura fins l’actualitat (el canvi més destacat és que l'habitatge va mudar els balcons per finestres). El senyor Daufí trasllada aquest local el seu negoci, on instal·la un estudi de fotografia a més d’altres seccions com la de merceria, música i art religiós. Tot i així l’establiment era en anterioritat de la família de la dona i era conegut com la botiga Monfort.

-Vos sona? Sí, veritat.

La merceria i paqueteria de Manuel Monfort, ja la vam veure i conèixer en anterioritat a la renovació del casat i de la plaça, tot just al mateix lloc. I es aquí on altre cop subratllem aquesta renovació de les edificacions de llevant de la plaça de la Font que fins al moment no havíem pogut veure, i ara sí podem comprovar gràficament com tota la porxada, ha estat eliminada per eixamplar la plaça.

Més enllà de la plaça de Font, hi podem veure la plaça del Pont de Pedra i com d’afectats van quedar les edificacions que configuraven aquest sector tan central de la ciutat.  

La fotografia la podem compartir gràcies al grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antics. 

Els arcs de diafragma del convent de Santa Clara

Sense tenir cap document que ens digui amb exactitud, quina va ser la data de fundació del convent de menoretes a la ciutat de Tortosa, es situa al voltant del 1233 i 1267. A més de convent va esdevenir una de les quatre parròquies de la ciutat (Sant Miquel), sent la seva població aquella que residia a la falda del Sitjar, una població que es dedicava a la pagesia. El convent també albergava la seu de la confraria de llauradors i bracers de Tortosa, amb advocació a Sant Antoni Abat. 

La situació d’aquesta parròquia i del convent van determinar el circuït de les muralles, quedant dins el clos emmurallat al segle XIV.

Tot i així el que veritablement ens interessa, en aquesta entrada són els arcs de diafragma, per un costat esmentar que no se sap amb certesa on va estar situat el temple gòtic, tot i que molts el relacionen amb els arcs de diafragma, ara recentment restaurats. Per altre costat aquests arcs de diafragma han estat relacionats amb el dormitori de les monges, Jacobo Vidal al seu llibre Les obres de la ciutat, apunta la següent hipòtesi:“A partir del 1392 va construir-se un nou dormitori per a la comunitat, o va reconstruir-se l’antic, també amb la col·laboració del municipi. Pareix que aquesta obra no tenia gaire estabilitat, i que devia estar ben a prop del vall de la muralla. Una referència del 1391 ens parla d’uns homes que, enmig de les obres dels murs, treballen cavant –lo vall del dormitori- del convent de Santa Clara". És així com per la funcionalitat d’aquesta estructura i la descripció que es fa llavors, també es pot plantejar que els arcs de diafragma corresponguin al dormitori. Altres han considerat que aquesta estructura encaixa perfectament en una edificació de dos nivells, amb sostre de fusta: pla a la planta baixa i a dos vessants a la part superior.

Tot i així, les edificacions no van quedar al marge de l’esdevenir dels temps, i amb dificultats es pot reconstruir  la història d’aquest espai, ja que durant la revolució del 1936 va ser un lloc fortament danyat i cremat, anteriorment també havia patit espoli i danys, significar les dates següents: 1640, 1708, 1810 i 1835 (desapareix l'arxiu). Tot i així podem veure a les fotos com, l’estructura abans esmentada amb arcs de diafragma va ser fàcilment superada (foto 1: dalt esquerra de Ramon Borrell inicis del XX), es pot comprovar com l’edificació havia superat en un pis els arcs de diafragma.  

A la següent fotografia que es conserva a l’Arxiu, podem veure a dos senyors desafiant la gravetat. Possiblement cal situar-la tot just en la post guerra o durant el conflicte, als moments de desenrunat, cal tenir present que el Govern de la Generalitat durant la República, ja va fer els primers passos per a restaurar el monestir, quedant troncats al situar-se la ciutat en primera línia de foc. Aquest singular retrat, també és interessant  per mostrar-nos l’estructura de doble pis abans esmentada (actualment encara és visible en alguns trams de la nau), havent demolit ja, la segona planta retratada en la primera fotografia.

En quant a la tercera imatge, pertany a una postal turística editada per Boluña, molt pròxima ja als nostres dies, a ella es pot veure i comprovar, en quin estat de precarietat es situaven els arcs de diafragma de Santa Clara, i per últim una imatge dels arcs restaurats i preparats per a resistir uns segles més.

Poc acostumats com estem a Tortosa del “final feliç” en el que respecta a patrimoni històric, cal celebrar la intervenció i el finançament privat i estranger en la recuperació d’aquesta estructura tan singular.

Llavors felicitar des d’aquí a totes aquelles persones i fundacions que ho han fet possible.

Les zones porxades. La plaça de la Font VII

En aquesta instantània el que trobem és l’esplendor de la ciutat. Ens trobem als anys 10 del segle passat i el que podem veure és la transformació de l’edifici que configurava la façana sud de la plaça. Fins al moment l’havíem vist amb balcons i els seus tendals, ara ens mostra un espectacular mirador de dues plantes d’estil modernista.

A més la postal ens mostra el moviment i la vida urbana de la gent que transitava l’espai de la plaça i el carrer de l'Àngel amb la seva capella al fons. En aquest moment la baixada del pont de l’Estat ja estava realitzada i l’espai agafa rellevància. Aquesta fisonomia de la plaça perdurarà fins als anys 40 del mateix segle, moment de la reconstrucció de la ciutat quan decideix tombar l'edifici retrat. 

El Royal-Bar

El nuevo establecimiento está montado á la altura de los mejores en su clase en Barcelona. En todo él domina el arte y buen gusto, la pintura toda ella esmaltada con ligeros y finísimos dibujos aporcelanados, estilo Imperio y Luis XV demuestra que en nuestra ciudad existen artistas que, como el señor Serret, encargado del trabajo, nada tiene que envidiar á los mejores de Barcelona, pues cuando quiere deja nuestro pabellón bien sentado.

El mostrador, todo de piedra artificial, acredita una vez más los talleres dels señor Gimeno y Mir.

Todo ello unido al buen gusto que la casa Ruiz á puesto en la instalación eléctrica, hará seguramente que dicho establecimiento, único en su clase en nuestra ciudad, llame poderosamente la atención y se vea sumamente concurrido.

Felicitamos por ello á nuestros amigos y les alentamos á nuevas empresas, pues no cabe duda que para esta clase de negocios son persona competentísimas.

És la renovació de l'antic cafè Europa, que ara situat en aquest habitatge, oferirà tota una sèrie de possibilitats renovades per a l’època de bonança, que viu llavors la ciutat. Obert tota la nit, amb música en directe, oferia la possibilitat de menjadors independents, menjars a domicili i banquets per bodes i batejos, entre altres.

A la premsa local podem trobar una gran quantitat de la publicitat i dels actes que allà es celebraven. Us deixem una mostra del 1917.

La fotografia esta estreta del grup de face Baix Ebre i Montsià Antics.

El text va ser facilitat per Valentí Pons autor del bloc Modernisme. Correspon al diari Libertad en data del 25 de desembre del 1913. 

Les zones porxades. La plaça de la Font VI

Abans de continuar amb l’evolució de la zona porxada de la plaça de la Font, us proposem fer un gir en la càmera fotogràfica i mostrar-vos la part nord de la mateixa.

És una postal, d’inicis de segle. Que ens mostra l’estrangulament o vèrtex que donava accés a la part nord de la ciutat.

A la fotografia ja podem veure com part del casat està renovat, una mostra del mateix és la Casa Ramona Sechi, coneguda popularment amb el nom de magatzems López Vergés, una casa d’estil modernista i realitzada per l’arquitecte Vaquer i Urquizú. Un habitatge que actualment encara el podem admirar i que va mantenir la fisonomia de plaça conservant els seus porxos. Amb el negoci obert i les gelosies de la planta de l’entresol, una de les característiques més destacables de la casa amb les mènsules del pòrtic.

Tot just al seu costat la Fonda Europa, al seu lloc inicial i abans de ser tancada i transformada. Amb els seus rètols i el fanal publicitari tan característic d’aquest establiment.

Creuant el carrer Bonaire, el sector de connexió amb la plaça del Pont de Pedra, en aquesta fotografia encara és fa més palès el desnivell entre les dues places a causa del pont (que ja resta totalment ocult per el cobriment del Vall). Tant l’edifici de la Fonda Europa com el del carrer del Vall van ser fortament danyats durant la Guerra Civil, sobretot en la façana del carrer Bonaire. Actualment encara podem apreciar aquest fet, a l’edifici del Carrer del Vall, el qual ens mostra una façana modernista i ricament ornamentada a la seva part nord, mentre que al carrer Bonaire, el seu estil resta simplificat.

Al fons el racó de la plaça del pont de Pedra, creat per l’edifici que albergava la llibreria Viladrich, i que feia estretir l’entrada al carrer del Vall, aquest edifici va restar així fins la dècada dels anys 40 del segle passat, quan a conseqüència d’un coet que va explotar al negoci veí, va cremar tot l’edifici, declarat en ruïna i posteriorment reedificat com el coneixem avui en dia i ampliant el carrer Nou del Vall.

Al costat de llevant, la fotografia presa a nivell de carrer, també ens deixa veure tot la porxada que serà eliminada amb la renovació del casat d’aquest sector i que va permetre l’ampliació de la mateixa, fins encabir el doble sentit de la marxa del transit rodat.

Us deixem amb una captura de pantalla de la connexió entre ambdues places, ja que és interessant veure com aquestes van ser ampliades, per evitar l’estrangulament que formava la plaça del Pont de Pedra. A la mateixa podeu comprovar (de dreta a esquerra), la renovació en postguerra de les cases de la Fonda Europa, ampliació del carrer Bonaire, la pèrdua del detall modernista a la casa del Vall i l’habitatge de Viladich, que va permetre l’ampliació del carrer Nou del Vall. 

Les zones porxades. La plaça de la Font V

En aquesta imatge gairebé calcada de l’anterior editada per la casa barcelonina de Fototípia Thomas, podem veure altre cop la part sud de la plaça tot just abans de la transformació del casat.

La fotografia dels anys 10 del segle passat, observem com la fonda Europa ja ha tret el “fanal publicitari” i aviat (1914) serà transformada en el Royal Bar, a l’edifici que ens queda de cara. Un edifici que mutarà en un exemple de modernisme, gràcies a la tribuna que bastiran.

Si altra cosa podem destacar, són els tendals. Actualment els grans desapareguts de la nostra ciutat i sovint han estat substituïts per persianes de fusta de pi enrotllables que s’accionen mitjançant una corda central, conegudes com “alacantines”.

Les zones porxades. La plaça de la Font IV

Postal de principis de segle (al voltant del 1910), editada per Àngel Toldrà i Viazo.

A ella es pot veure la configuració porxada de la plaça de la Font ara ja amb la nova nomenclatura Agustí Querol, sobretot destacant la porxada de la zona de ponent (donant accès a la plaça de les Cols), que es perdrà amb la renovació del casat posterior a la realització de les rampes d’accés al pont de l’Estat.

Tanmateix hi podem destacar una certa animació de l’espai, amb unes taules que no hem pogut determinar de que es tracta, tot i així semblem taules de recapte per les capses o urnes que es poden veure a sobre de les mateixes.

Per últim destacarem el fanal retratat a primer terme, es tracta del fanal publicitari de la Fonda Europa. 

Les zones porxades. La plaça de la Font III

Una seqüència  fotogràfica de la plaça de la font que ens indica com va ser la seva evolució urbana i com es renova el casat de la mateixa.

Com vam dir en anteriors entrades aquesta plaça ha estat i és, un dels espais més dinàmics de la ciutat, podent observant-se en les fotografies i com en un espai tant reduït, lluïen diferents  mostres destacables del modernisme ebrenc. Actualment sols han sobreviscut fins als nostres dies l’edifici conegut com els magatzems López Vergés o Casa Ramona Sechi obrat per Vaquer Urquizu i l’adjacent que alberga la farmàcia modernista Sanmartín. Tots aquets edificis van respectar la idiosincràsia de l'espai urbà, mantenint els porxos, això no passarà al seu costat de ponent on els porxos desapareixeran amb la renovació del casat. 

Els anys que apareixen a la seqüència són orientatius de la dècada en que van ser realitzades les fotografies. Fotografies realitzades des de l’estrangulament de la plaça i que mostra la part sud de la mateixa. La sèrie comença a la dècada del 1870 amb la fotografia de Bonaventura Masdeu (amb la font gòtica) i arriba fins al final de la dècada dels anys 30 on podem veure la destrucció de la mateixa a causa dels bombardejos feixistes, que va patir la ciutat (era una zona estratègica i nus de comunicació, al tenir a la vora la baixada del pont).

Entre mig podem veure, diferents postals fotogràfiques que van ser editades a principis dels S XX. Unes fotos que ens mostren una època d’esplendor de la ciutat, moment en que es creen la majoria d’edificis modernistes de la ciutat, com és el cas del Royal Bar (edifici frontal?), un edifici que basteix sobre la seva estructura primitiva un espectacular mirador a la moda de l’època, mostrant una imatge força cosmopolita que serà esborrada durant la postguerra.

Malauradament aquest edifici, va ser esventrat per una bomba, i tot i que la façana principal no va ser afectada, al 1944 l’Ajuntament del moment va decidir enderrocar-lo per esponjar l’espai. Altres edificis de la plaça seran enderrocats a la postguerra (com la fonda Europa), donant amplitud al carrer Bonaire i posteriorment  creant la plaça de Montserrat, coneguda com dels Farols. 

Les zones porxades. La plaça de la Font II

La Font de l’Àngel.  

"Per utilitat de la cosa pública de aquesta ciutat, e axí mateix per decorar e ennoblir aquella" 1440

Per posar en valor i potenciar l’estima d’aquesta obra gòtica que actualment tenim mig oblidada i arraconada, transcrivim un paràgraf de l’obra de J. Vidal titulada “Un trienni liberal en època d’Alfons el Magnànim (activitat constructiva i promoció artística del Consell de Tortosa,1439-1442). Que a més la podeu consultar en línia, prenent sobre el títol. 

Juntament amb la poca sensibilitat dels gestors de l’urbanisme tortosí, probablement va ser la poca «utilitat» del monument —les seves aigües van haver de ser restaurades en diverses ocasions durant l’època moderna— allò que el va fer desaparèixer en una reforma urbana projectada el 1879; dipositades les restes primer a l’escala de la Casa de la Ciutat i, a partir del 1914, en un magatzem municipal anomenat Museu de la Ilercavònia, des del 1962 es conserva —bé que tan sols parcialment— en un angle de la casa de Don Pedro Oliver (palau Oliver de Boteller), un espectacular immoble també empobrit i ubicat lluny del seu origen a la façana fluvial tortosina.

En el context europeu es troben diverses obres medievals —com la font d’Onofrio, a Dubrovnik, la de Kutná Hora (Bohèmia) o la Fontana Maggiore de Perugia— que van ser construïdes amb una sumptuositat i amb uns objectius de representació del valor cívic equivalents —si no superiors— als de la font de l’Àngel de Tortosa. Sens dubte, però, la seva escultura decorativa, l’extraordinari disseny de la traceria de la cisterna —una peça arquitectònica, equiparable a un model d’argenter, que recorda la finestra circular de la Casa de la Vila de Morella— i la finor de la seva estructura octogonal, avui observable en una fotografia presa per Bonaventura Masdeu vers el 1870, la converteixen, juntament amb el seu perdut model, en una arquitectura civil de referència dintre dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó: en una obra que, si no va aconseguir portar aigua corrent al centre urbà amb l’encert que els seus promotors havien desitjat, va complir amb escreix la seva missió de decorar i ennoblir la ciutat.

I posem aquets paràgraf i no altres, ja que ens enllaça perfectament en la fotografia a mostrar sobre la font gòtica de Tortosa. Es tracta d’un retall de premsa del 1912, on el peu de la pàgina ens indica: “La professora de piano doña Carmen Crespi (1) y su padre don Jaime (2) despidiéndose del Alcalde señor Algueró, después de serles impuesta la medalla de merito de salvamento de naufragos, por haver salvado a tres con riesgo de su vida, en aguas de Atmella, el 13 de agosto de 1912"

Com hem vist la font va ser desmuntada el 1879, però no sols ella va ser treta de la via pública, en aquell moment la ciutat creixia i necessitava espai. Bona part de les muralles van ser enderrocades, com la interior del Rastre, la part fluvial de Remolins o de la zona del Temple per encabir els eixamples, podríem dir que les infraestructures gòtiques començàvem a fer nosa a una ciutat en plena expansió.

Tot així com diu el text, vam tenir la sort que part de la decoració de la font va ser salvada i encastada en l’escala del pati (foto) de la Casa de la Ciutat -situada al carrer Ciutat-, tot i així allí van estar poc de temps en relació a la seva història, ja que el 1914 la Casa de la Ciutat (gòtica) va ser declarada en ruïna. I ara si, altre personatge controvertit entra en acció: Joan Abril (arquitecte municipal), va extraure totes aquelles làpides, escuts, brocal de pou... que considerava de rellevància i els va emmagatzemar al Museu. Actualment moltes d’aquelles peces estan repartides per diferents llocs de la ciutat.

En el cas de les peces de la Font gòtica (exceptuant l’escultura-remat de l’Àngel), van anar a parar a un racó que va quedar lliure, en els coneguts popularment com els quatre cantons. Va ser cap al 1962, quan es pretenia crear un barri gòtic, amb tots aquells edificis que eren traslladats i empeltats al centre de la ciutat, quedant adossada al trasplantat palau Oliver de Boteller. 

Tot i així, amb les anades i vingudes, encara hi podem lluir una part de la mateixa "axí mateix per decorar e ennoblir aquella" Tot i que un tant descontextualitzada de la seva ubicació i funció original, ja que com a font ha deixat de funcionar.