Si hem aprés alguna cosa durant aquests anys de
imatges, és que elles ens parlen i conten històries.
Aquesta postal editada per Viladrich, amb la riba dreta plena de fusta, ens pot traslladar a la feina i al poema de Salvat-Papasseit:
Nocturn per acordió del 1925.
Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet
de l’angoixa;
sota el flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.
Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle que estirava les mans que eren balbes.
I en la boira es perdia el trepig.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada