La casa d’escaleta.

La ciutat de Tortosa al llarg dels segles XVII  i XVIII, comença a bastir un nou sistema defensiu, amb seqüeles urbanes importants per a la ciutat, que afectaran fins a l’actualitat. És a dir durant aquest dos segles la ciutat quedarà baix el poder de l’Exèrcit i de l’Església, tant al segle de crisi XVII, com al de recuperació el XVIII.

Després de tot un segle de guerres, amb la capitulació de Tortosa el 1708 i la nova ordenació de la ciutat i del territori a través del decret de Nova Planta, es va estabilitzar l’economia a la força i així començaria la recuperació econòmica i demogràfica.

Segons els estudis de Baila, els cens de 1719 i el de Floridablanca al 1787 extreu per a la ciutat un total de 16.138 habitants. És a dir un augment considerable de la població que es pot atribuir a una reducció de les epidèmies, de les guerres i davallada de la gana. Al del 1787 es pot extreure l’estructuració de la població activa, és a dir a que és dedicaven: de 15.467 persones que reconta el cens hi diu: un 79% dedicat al sector primari, un 10% al sector secundari i un 11% dedicat al sector terciari, més gairebé 800 persones que no comptabilitzaven al dedicar-se al món religiós.

Una economia basada a l’agricultura, amb una nova visió afrancesada, la qual va augmentar les terres de regadiu i més espai treballat. L’olivera i el garrofer seran els conreus més extensos al territori i els conreus intensius de regadiu al voltant de la ciutat i el riu. És a dir la gent deixa de treballar a la casa, per fer-ho fora: al camp, tallers, és el començament de la societat industrial.

En quant a la aristocràcia i noblesa de la ciutat cal dir que el seu poder llavors serà escàs i molt sovint no serà present a la ciutat, en quant a la indústria cal destacar que aquesta serà vinculada als productes de la terra, com fàbriques de sabó, explotació de barrella, molins i terrisseries...

En quant al transport dir que queda pacificat el mar i les carreteres, fet que potencia el moviment de mercaderies i el seu comerç, a més d’impulsar la navegació del riu amb la potencialitat del port dels Alfacs i el canal de navegació fins Amposta.

Tot i així, la ciutat no va saber capitalitzar aquesta relativa bonança i va quedar fora dels circuïts comercials que l’envoltaven i el seu desenvolupament va ser poc en comparació de les ciutats del seu ordre no atraient capital inversor ni públic, ni privat.

Una ciutat militaritzada i religiosa.

Durant aquests dos segles i fins a el primer terç del XIX, els vertaders protagonistes de la ciutat i la seva evolució seran els enginyers militars i la construcció d’aquests sistemes fortificats. Com a úniques edificacions significatives de l’època seran l’edifici del seminari i la seva església, el nou hospital de la Santa Creu, esglésies com la dels Dolors i Sant Blai o el convent dels carmelites.

És una ciutat closa, tancada, plaça forta. Per bastir quelcom nou, cal enderrocar quelcom vell. L’enginyer Gil de Frederic al 1766 va escriure “Y con estas translacions y fundaciones nuevas que se han permitido dentro de la Ciudad, por causa de haver-se derribado con las guerras todos los referides conventos, se ha estrechado la habitación para los Vecinos, pues se han derribado muchas casas para sus Construcciones”. Cases enderrocades i barris completament reformats per encabir els espais abans esmentats dins el clos urbà.

Una ciutat que comença ha entrar en una moderada expansió econòmica i demogràfica quedarà tenallada per els dos veritables poders al moment: militar i religiós. Tot i així, la ciutat començarà una nova etapa de renovació urbana i constructiva influenciada per les grans ciutats del seu voltant Barcelona i València.

Els habitatges. La casa d’escaleta

L’arquitectura domèstica d’una ciutat conventual, és utilitària, tret dels espais reservats per a les altes classes socials de la mateixa: palaus, casones. Els habitatges comuns són els més extensos de la ciutat, sense pretensions estilístiques i hereva d’una arquitectura medieval. Juan F. Peyrón va descriure la ciutat així: “Esa Ciudad es Antigua, bastante grande y mal construïda...” Cal pensar que la ciutat, de carrers estrets i per asfaltar, no deixava massa bona imatge. El creixement demogràfic implica una densificació del casc, on comença a minvar l’espai lliure al seu interior i l’altura de les cases comença a ser més elevat, tot i estar controlat per l’estament militar aquesta qüestió, a més de la densificació de ravals propers com el de Sant Vicent, la Creu, Roquetes i Jesús. Una de les característiques principals d’aquest moment constructiu és l’aparició del balcó.

Podem fer les següents classificacions dels habitatges de la ciutat: 1) la casa unifamiliar, habitada per artesans i comerciants, derivada de la tipologia medieval. D’un o dos pisos, amb planta baixa dedicada a obrador, botiga... Amb escala per accedir a les plantes superiors i sovint amb pati exterior o eixida. 2) Cases ocupades per estrats socials intermedis, és a dir, professionals liberals, metges, notaris, militars, religiosos,... de més superfície que l’anterior i amb més cambres, la planta baixa serà ocupada per estables i bodega. 3) Palaus i cases senyorials, en elles es pot observar pretensions estilístiques, amb un significat: marcar la diferència i posició social. La major part d’aquets casalots seran remodelacions de nuclis anteriors del segles XIV o XV, en aquests també apareixen els balcons (com a exemple els palaus Despuig i Oriol, que seran retirats en les últimes restauracions). 4) La casa plurifamiliar o d’escaleta.

La casa d’escaleta és una nova tipologia que apareix al nostre territori, sobretot a les ciutats closes, derivats de l’augment de la població i de la falta d’espai urbà dins la ciutat. A falta de terrenys caldrà guanyar-lo amb altura. Edificis que amb aspecte de casa unifamiliar, albergaran diferents famílies, en règim de lloguer. Una tipologia urbana que deriva de l’època medieval, de la casa artesana o menestral; on a la casa es feien totes les activitats: era taller, espai comercial, lloc per viure, amb pou, cuina, rebost, galliner, pati... On viure la família, treballadors i fins i tot criats... Un espai culminat per golfes i coberta de teulada.

 Ara, amb la nova tipologia, els espais seran petits i superposats verticalment, sols per viure, amb un o dos espais, cuina i escusat als quals s’accedeix per l’escala. És la superació d’una tradició constructiva, que va anat canviant-se per adaptar-se a les noves necessitats i formes de vida de la societat. Era una construcció lleugera, econòmica, de nova construcció o d’adaptació ja que moltes cases d’artesans s’aniran transformant i que eclosionarà a la segona meitat del segle XVIII i continuarà construint-se fins al segle XX, a la ciutat de l’Ebre.

Per fer un anàlisi i conèixer millor aquesta tipologia d’edifici farem una petita descripció de les seves característiques més importants i singulars.

L’escaleta

És l’element transformador i principal de la casa, aquesta deriva de la tipologia medieval de l’escala de caragol. És el que fa canviar de casa artesana a un nou tipus de casa d’habitatges. Era única i continua de baix al terrat, xicoteta, estreta, fosca i angosta, que donava accés als diferents pisos, comunament sòl ser cega (sense llum o forat vertical) i del tipus d’anada i tornada (dos trams rectes de sentit oposat) amb petits replans als extrems. En la seva majoria són escales de volta realitzades de maó, graons de maó i rajola damunt, en alguns casos apareixeran manises en la contra-petjada per decorar l’espai. Els sabaters (peça  d’unió entre la vertical i l’horitzontal) solen ser de fusta, tret dels primers trams que són de pedra. La barana de la mateixa si existeix solen ser de ferro forjat molt senzilles o d’obra amb passamans de fusta.

El sostre

Realitzats amb bigues de fusta, majoritàriament pi del país, consistia en volta de rajola i paviment segons la funció i la qualitat desitjada. Fet que permetia per primer cop un bon aïllament entre els pisos.

El terrat

És una de les novetats d’aquestes edificacions, té un significat funcional, com un espai comú i necessari, obert al cel. Aquest espai venia a substituir els espais que la casa artesana tenia; el pati, l’eixida, porxades, golfes,... Un espai de veïnatge, on fer festes, llavar o estendre la roba. A més aquesta solució, era més econòmica que un sostre amb pendents i de teulada, l’espai ara serà llis i inclinat cap al carrer per desaiguar en caiguda lliure.

Façana

Aquesta estava coronada per un ampit o barana que tancava l’espai del terrat. Aquesta no tenia cap pretensió estilística, i si la té dependrà del poder adquisitiu o voluntat del promotor de l’obra. Sovint la façana té un sòcol de pedra. L’ús de pedra denota també el poder adquisitiu de l’habitatge. Aquells de nivell alt, la pedra, es fa servir en tota la planta baixa, recercats de les portes, balcons, finestres i cantoners. A les de nivell més baix la pedra desapareix i és substituïda per l’arrebossament. En alguns casos és pintada o poden aparèixer esgrafiats.

A més en ella es pot veure l’organització jeràrquica de l’habitatge. La qual s’expressa horitzontalment i de baix, cap a dalt. Apareix una disminució progressiva d’altura de les plantes, una reducció d’obertures, amplada i volada dels balcons. També es fa notar amb l’ús del materials (fusta, terres, sostres,...) i de les seves qualitats, sent més senzill com més alt.

Els balcons

Són els grans protagonistes d’aquest tipus de casa. Solen estar fets d’una llosana de ferro i rajola, molt sovint és l’única nota de color que mostra l’habitatge en la seva façana, amb barana de ferro. Aquelles cases de més alt nivell mostren una gran llosa treballada, com a pis del balcó. Aquets a l’igual que a la façana, fan referència a la jerarquia anteriorment descrita, quan més alts, més petits i més estrets.

Les finestres i balcons, normalment són protegits amb tendals. Són així com el terrat, l’únic espai de connexió amb la vida pública de la ciutat, en molts casos i en aquelles cases que no disposen de terrat serà el lloc on estendre la roba o prendre la fresca. També en aquesta època es quan comencen aparèixer gelosies, un sistema de cobriment que serà el precedent de les tribunes.

El maó

En aquestes construccions i per la reducció de despesa, es fa el canvi de pedra per maó. Aquest canvi es fa de forma progressiva, fins a ser amb companyia de la fusta els primers materials utilitzats.

Els paviments, majoritàriament seran taulells de fang cuit, comunament posats en forma d’espiga, també progressivament hi haurà la incorporació de manises en sòcols, per guanyar en netedat i evitar humitats.

L’habitatge

Entre les seves estances hi haurà una gran varietat de models. La majoria d’ells disposaran d’un espai d’escusat, altre de cuina, altre de zona de vida i una cambra on dormir, adequats a les noves classes socials que començaven a formar-se. La majoria d’ells xicotets, seran de lloguer. Com hem explicat amb la jerarquia, en la construcció en el seu habitatge també passarà: al primer pis viuran les persones més acomodades, mentre els pisos superiors seran ocupats per gent amb menor poder adquisitiu, ja que el seu lloguer també serà més econòmic. En alguns edificis hi ha un espai per poder poar des de dalt l'aigua del pou.

Els baixos

Majoritàriament tots els baixos tenen la mateixa estructura. Dues obertures, la més gran que dóna accés al taller, obrador, estable, pallissa o  botiga, si l’edifici és molt estret sols hi haurà una obertura i els veïns accediran a casa a través de la  botiga o obrador. La petita és aquella que dóna pas a l’escala, totes aquestes portes a la seva part superior hi tindran una reixa, la qual serveix per donar aire i llum a l’entrada i la part baixa de l’escala, per altra part la més fosca. En alguns casos, a Tortosa hi és present, a sobre d’aquestes portes apareix un entresòl, un espai aprofitat per l’altura de la planta baixa i que sovint és utilitzat pels botiguers, pagesos  o artesans instal·lats allà. Lluny de tenir llum elèctrica a la porta apareix el picaport, una peça de ferro sovint figurativa d’una mà, que servia per picar la porta i comunicar-se amb els veïns: un toc = primer pis, dos tocs = segon pis,.. i així successivament.

Aquests habitatges, es seguiran construint i no sols a la ciutat, sinó també als ravals, els qual van començar acollir també un gran nombre d’habitants, que no encabien dins les muralles. Els podem trobar sobretot a Roquetes i Jesús, tot i que la majoria d’aquestes construccions aquí eren unifamiliars, és a dir, un habitatge pel mateix nucli tot i albergar diferents generacions de la mateixa família. El tret característic d’aquest tipus concret de cases, als ravals, és la planta baixa. La porta n’és l’única obertura a nivell de carrer, i en molts casos en aquestes cases la zona de cuina i menjador es situa a l’entresòl per deixar espai lliure a la planta baixa per a les eines i útils del treball al camp.

L’adopció de l’estructura d’escaleta en habitatges unifamiliars dins les muralles és deguda a la reducció de la mida dels solars. Un exemple pot ser el barri de Santa Clara i Sant Jaume, urbanitzat al llarg del segle XIX, amb solars minsos i superposició de plantes amb l’escala com a element vertebrador de la mateixa.

Aquestes cases no es perdran amb el pas de temps i van ser inspiradores de les noves construccions dels eixamples, que aviat s’obririen en les ciutats, en el cas de Tortosa també ho trobem de forma molt exemplar en edificis com són la Casa Wenetz (1864), on s’estableix una jerarquia organitzativa, de baix cap a dalt, on destaca el pis principal i l’ús del balcó i culminada amb terrat. Aquesta estructura la trobarem als diferents edificis dels eixamples tortosins, al Temple un exemple encara existent pot ser la casa Matheu o la casa Margenat.

L’abandonament i declivi del nucli antic.

En quaranta, com a molt cinquanta anys el nucli antic de la ciutat ha perdut la seva vida. En part per culpa de les cases d’escaleta. Aquestes cases havien albergat tota una saga familiar de gent treballadora, que malgrat les incomoditats i les mancances dels habitatges havien forjat tota la seva vida al barri, creant una gran xarxa social i comunitària al seu voltant.

El per què la responsabilitat la té aquesta tipologia de casa és evident, per la manca d’adaptació a les noves formes de vida, que comporta la cultura dels mass media. Són els anys de recuperació dins del franquisme, els anys 60, la generalització d’electrodomèstics sobretot la TV, que mostra uns models de vida molt allunyats de nosaltres però que tot i així anirem abraçant. Per altra part, cal esmentar la febrada pel totxo, la construcció de barris nous sencers que s’enceta en aquesta època i perdurarà relativament fins gairebé pocs anys. La construcció de pisos, més amplis, més assolellats, amb ascensor, aparcament i tants altres extres, faran que aquells que habitaven a Ciutat Vella, facin un canvi cap als afores.

Són molt poques les parelles joves que s’ubicaran al centre durant aquestes dècades, deixant els barris per la gent gran que de mica en mica ha anat faltant, deixant les cases sense habitants i abandonades. A més d’aquest problema d’abandonament progressiu, cal sumar-li altres: als anys 80, molt dels propietaris es desfan d’aquestes propietats, per no pagar impostos i les lliurava a l’Ajuntament de la ciutat, que no podent fent front a tant habitatge vuit i en mal estat, optava per enderrocar-lo amb la intenció de crear espais lliures dins d’un casc urbà tant densificat. És el que coneixem com esponjament urbà, i que sempre s’ha practicat, un exemple el tenim amb la creació de la Plaça de l’Àngel als anys 30. Per altra banda, en molts casos mai s’arribarà a reconstruir allò que va deixar malbé la Guerra Civil i molts edificis restaran així: enrunats, fins fa relativament poc, més de 2000 persones mai van tornar a viure al centre de la ciutat, després del conflicte bèl·lic.

Amb aquest panorama tant desolador, el preu de l’habitatge ha anat en caiguda lliure i moltes de les zones han estat ocupades per nivells socials baixos, als quals caldrà sumar-los l’arribada de nouvinguts en la dècada dels 90 i 2000. Molts dels propietaris que quedaven, van començar a vendre i a llogar llavors, tot i ha que dir-ho, a preus un tant impensables. Alguns d’aquets immigrants a la vegada desapareixien i els abandonaven fent negoci amb el préstec rebut, deixant la propietat al banc. És aquí, on en molts casos i degut al fort abandonament d’aquets habitatges comença l’ocupació. En total es comptabilitzen més de dues-centes cases tapiades per l’Ajuntament en Ciutat Vella, sobretot als barris del Garrofer, Santa Clara, Castell i voltants del carrer Montcada, cases majoritàriament sense propietari resten a la sort de ser ensorrades per un temporal. Per una banda el consistori ha parat l’ocupació il·legal, però per l’altra no ha posat cap remei al veritable problema que és; l’abandonament dels barris històrics. Amb les tàpies les cases queden buides i totalment desprotegides, cosa que fa que any rere any s’assoli alguna d’elles.

Són alguns del problemes del casc antic de Tortosa, però no tots. La ciutat en relació amb els seus habitants, és la que té més percentatge d’habitatge vuits de Catalunya. En altres indrets edificis/carrers sencers estan sotmesos a la pressió immobiliària i molts d’ells tocats de mort o ja enderrocats. Una greu falta de sensibilització per part del consistori i de les administracions per recuperar, restaurar i reutilitzar el centre històric de la ciutat, per evitar el despoblament i per facilitar la convivència entre diferents cultures, fomentant l’atracció de gent jove com a nous veïns i estabilitzar el petit comerç urbà. Aquestes mancances fan que sigui difícil d’aturar la decadència de la ciutat, tot i que sembla que comenci a canviar en alguns aspectes, però del tot insuficients.

Relació de les imatges.

1. Façana de les cases d’escaleta: Carrer Santa Anna, Carrer Croera, Carrer Ferran Clua, Plaça dels Estudis, Carrer del Vall. A totes elles es pot veure com es reprodueix l’esquema constructiu i la jerarquia de les altures.

2. El color dels balcons, de dalt a baix i d’esquerra a dreta: Carrer del Vall, Carrer Nou de Santa Clara, Carrer Escorxador, Carrer del Vall, Carrer Ferran Clua, Carrer Santa Anna, Carrer de Sant Lluís i Carrer Nou Cirera. Es pot comprovar la gran varietat de dissenys i colors a les manises de la llosana del balcó.

3. Els esquemes dels baixos, d’esquerra a dreta: Carrer Replà, Carrer Escorxador, Carrer Santa Anna.

4. Les reixes, element de ventilació i guarnició del portaló, d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Carrer Montcada, Carrer Replà, Rambla Catalunya, Portal del Romeu, Carrer Montcada i Rambla Catalunya. Les dues reixes més modernes són de Ferreries, tot i formar part dels eixamples moderns de la ciutat l’esquema de la reixa a la porta, era un fet comú i continuador de la tradició constructiva.

Bibliografia.

BAILA i PALLARÉS, Miquel A., La ciutat de Tortosa. Evolució de l’espai urbà. Ed. Antinea, Vinaròs, 1999.

ROSELL COLOMINA, Jaume. La construcció en l’arquitectura de Barcelona a finals del segle XVIII. Tesi Doctoral, Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona 1996.

Diari Punt-Avui: La Tortosa que no s'ensenya, 21/02/12, article de JOSEP BAYERRI.

Diari Punt-Avui: La ‘casa d'escaleta', 06/10/12 article de FRANCESC ROCA.

Bloc: A plomo y a nivel:  “Casas d’escalerilla o escaleta” per CARLOS IZQUIERDO.