Una carta estripada.

En aquesta entrada transcrivim la carta que va enviar Joan Cid Mulet, des de Perpinyà.

Aquest preocupat pel patrimoni de la ciutat o la seva possible espoliació un cop acaba la guerra, es va posar en contacte amb Ramon Frontera sotssecretari de Cultura de la Generalitat i president de la comissió de Patrimoni, que li va explicar la situació del tresor.

Tal vegada per donar les dades, per coresponsabilitat, per deixar constància del seguiment de les peces artístiques i com ell bé explica per amor a la terra:  va creure oportú informar a les noves autoritats faccioses de la ciutat de Tortosa del patrimoni evacuat i salvat de la ciutat.

25/3/1939

Sr. Alcalde de Tortosa.

Distingit amic: Ignoro el vostre nom i la vostra filiació política. Vull saber només, que sou un tortosí que estima la terra i que per sobre de totes les diferències hi posa l’interès suprem dels sentiment patris.

Emparant-me en aquesta disposició vostra, m´he permès d’adreçar-vos la present, que no voldria fos interpretada d’altra manera que com la conseqüència d’un mateix estat d’esperit que el vostre. Per tant, no és altra la meva intenció d’avui que la que a través del temps ha estat norma de la meva actuació política.

Com ja sabreu, vaig tenir cura del salvament del patrimoni artístic de la nostra estimada Tortosa, feina que vaig voler realitzar que els nostres arxius fossin víctima del robatori i del saqueig. Tothom coneix, a Tortosa, la meva actuació. Cal, ara, però que tot allò que jo havia aconseguit salvar torni a la ciutat i és amb aquesta intenció que passo a informar-vos de tot el que jo sé.

L’arxiu de la Catedral i part del Notarial de casa Tuñí, va ésser traslladat a Poblet i des d’ací a Viladrau. Podeu adreçar-vos al Sr. Toda i ell us podrà donar detalls complementararis.

Tots els llibres de les Biblioteques particulars i religioses foren curosament guardats i recollits al col·legi de Sant Lluís, en els vaig deixar el mes de març de 1938.

El calze del Papa Luna, la Creu dels Montcades, la Relíquia de la Cinta i altres objectes, foren dipositats al Banc d’Espanya i traslladats a Barcelona, on segons referències, continuen encara. Una altra caixa d’objectes va anar a parar a Darnius, on sembla que les forces militars, abans de passar la frontera, veren intentar endur-se-la. Podeu fer gestions per retrobar-la.

En el pis superior de Sant Lluís hi havia classificat tot l’ornamental de la catedral. Quant menys hi era fins que el març hi arribaren les forces de Líster. Així mateix hi eren guardades unes col·leccions de pintures de la casa Dídac de León i la majoria de les imatges de la Catedral. Tots els objectes portaven una etiqueta indicadora de la seva procedència.

En fi, us poso en aquests antecedents, amb el propòsit de que una vegada feu les gestions que estimeu pertinents, puguin retornar a la ciutat tota la col·lecció de coses que de no haver estat en perill que corrien no n’haurien sortit mai.

Us saluda cordialment vostre compatrici,

Joan Cid Mulet.

Tota una mostra exemplar de comportament humanista dins del desgavell d’una guerra, un traspàs d’informació a l’enemic, a favor del patrimoni de la ciutat.

Però aquesta no va ser rebuda com calia i el senyor alcalde Loscos Mulet, desprès de llegir-la, la va estripar simplement pel fet d’estar escrita en català i per un roig, evidentment vençut i exiliat, tot i així el secretari de llavors Andreu Celma Comas va recollir els bocins i actualment encara es conserven a l’arxiu de la ciutat.

Com és ben sabut part del Tresor de la Catedral va desaparèixer o simplement resta amagat algun lloc del món. Possiblement s’hagués recuperat si s’haguessin posat en marxa les directrius d’aquell que el va salvar, però no va ser així i la part que millor va ser resguardada al Banc d’España amb les grans peces d’orfebreria ebrenca, primer a Tortosa i posteriorment a Barcelona, al ser evacuades el gener del 39 cap Le Havre (França) i pujades al iot Vita cap a Mèxic, són les que es van perdre el seu rastre.

La disseminació del Tresor és complexa; l’arqueta hispano musulmana que il·lustra aquesta entrada no va ser recuperada. Datada als segles XI i XII, era de fusta amb incrustacions d’ivori decorada amb figures dansant, cavallers i animals com un cabró, unicorns,... Però sí la seva germana que estava dipositada al Banc d’España de Madrid.

Bibliografia:

Subirats Piñana,J. (1996). Tortosa, front de guerra. Tortosa: Columna Tresmall.

Massip, J. (2003). El tresor de la catedral de Tortosa i la guerra civil de 1936. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Miss Scotti a la ciutat de l’Ebre

Un conte molt real i un relat molt fantàstic. Una jove bella i estrangera equilibrista, un mariner valent i una ciutat que bullia a finals del segle XIX, són els tres protagonistes d’aquest meravellós relat.

El fet va tenir lloc una tarda del 27 de novembre del 1880. La funàmbula Miss Scotti, experta en creuar rius de tota Europa i Amèrica, va travessar el riu Ebre des de la Casa de la Diputació del General  fins al cap de pont de la ciutat de Tortosa.  Un exercici d’equilibri que durant tot el segle XIX es va posar de moda a les ciutats amb riu importants d’Europa.

 Al diari tortosí La Verdad del  28/10/1880 es relata el fet,  ens descriu que les dues ribes estaven ben plenes de gent per veure l’espectacle i el riu de gom a gom de barquetes ; “La maroma se apoyaba en el edificio que fué Aduana y en el rebellin de la cabeza exterior del  Puente”, un espectacle propi de grans ciutats com París o Londres i que mostra com la ciutat de l’Ebre, tot i haver perdut recentment la capitalitat de la província era una de les urbs més poblades i dinàmiques de Catalunya, receptora  i dins del circuït de tots aquets números tant espectaculars de circ.

La funció va començar a les 15:30 de la tarda, presentant-se Miss Scotti al tercer pis de l’anomenat edifici i va començar la travessia del riu realitzant diferents exercicis d’acrobàcia. Com sempre als números acrobàtics hi ha el més difícil encara, un cop fet el primer tram d’anada fins al cap de pont (de Barques), a la tornada Miss Scotti es va tapar el ulls: “no le faltaban mas que unos veinte pasos para llegar al balcón del que salia la Cuerda, se la vió vacilar, apoyarse sobre la maroma y caer luego desde una altura de catorce metros contra las piedras y rocas que forman los estribos de la Aduana”.  Aquesta errada va fer de l’exercici un fet remarcable i recordable a la ciutat i a la resta de l’Estat, un exemple d’aquesta repercussió la trobem al diari La Provincia d’Alacant on diu “dos valientes marineros se han tirado en seguida y la han sacado medio muerta”.

Però la història no té un mal final, de tota la gent que havia al riu per veure l’acte, Ramon Melich (el personatge valent i galant del conte): “se tiró vestido al agua y sacó a flote a Miss Scotti que en aquel momento no daba ninguna señal de vida. Colocada en una embarcación fué llevada a una posada de las Ferrerías donde ella se hospedaba”. Un cop atesa per metges i fins i tot rebuda “la unción por no estar en disposición de recibir otros sacramentos” , la funàmbula va reaccionar i traslladada a l’hospital on la van tractar per congestió pulmonar i una fractura de clavícula.

La notícia ens desvetlla més de l’altre protagonista, Ramon Melich, l’Alcalde de llavors el va proposar al Governador de la província per  “el arrojo y valor con  que se lanzó al agua..., corriendo peligro de muerte, para salvar a la desgraciada Scotti” atorgar-li una Creu de Beneficència. Mentre a ple més de desembre el Diari Català destaca a les notícies locals d’arreu del país: “la cèlebre funàmbula que, com ja saben los nostres lectors, se troba sofrint en l’Hospital de Tortosa las conseqüèncias de la caiguda en l’Ebro, adelanta ràpidament en sa curació, y es d’esperar que en un plasso breu podrém anunciar son complert restabliment”.

A la figura de Miss Scotti se la pot seguir a través de la premsa i és una mostra de com la seva fama va anar en augment posteriorment a la seva actuació a la ciutat de l’Ebre. Uns mesos després, en febrer del 1881 a l’Eco de la província, un diari valencià, surt el següent breu:

“Funciones gimnásticas: Pronto debe llegar a esta capital, la compañia gimnástica de atletas, hispano-franco-portuguesa, que dirige Mr Zzazichierwierz, procedente de París, entre cuyos artistas se encuentra Miss Scotti, celebre por sus sorprendentes y maravillosos ejercicios".

Des de la ciutat de l’Ebre encara se la recordava i altre cop al diari de La Verdad se fa ressò del succeït a València: “Trabajo en la plaza de toros de aquella capital el último Domingo. Miss Scotti pasó dos veces la maroma y cuando se disponia hacerlo con los ojos vendados, el publico se opuso a ello tenazmente". Tal vegada els espectadors coneixien els fets ebrencs o potser a la plaça va ser recordat la desgràcia ocorreguda recentment a Tortosa i d’ací la reacció tan sorprenent dels valencians.

Malauradament no hem trobat il·lustracions de Mis Scotti, ni imatges de la seva proesa a Tortosa però si de funàmbules coetànies a ella i molt probablement els seus referents, retratades com ella feia travessant rius com el Sena o Tamisí. Extretes de la pàgina: www.blondinmemorialtrust.com la relació és la següent:

1.        Pòster datat a l’any  1852 d'exercicis d'equilibri.
2.        Gravat d’un funàmbul travessant el Sena en condicions atmosfèriques adverses.
3.        Il·lustració de Madame  Genevieve, durant la travessia d’un riu.

Entrada al pont de la Cinta

Imatge de l'entrada al Pont de la Cinta, des de la riba dreta al Raval de la Creu.  A ella es pot veure la caseta que regulava la circulació i des d'on es cobrava el peatge corresponent per a poder creuar-lo, altre aspecte remarcable de la fotografia a més de veure la gent que poblava el pont és el sistema d'il·luminació amb fanals i la seva estructura de ferro.

La plaça de Xerta.

Postal editada per Àngel Toldrà i Viazo de la plaça Major de Xerta a inicis del segle XX.

Les festes de Nadal i el comerç

Sembla una cosa prou moderna i de la societat actual, però el fet ja fa temps que s'explota. El Nadal sempre ha estat un reclam per afavorir les compres i a casa nostra no va anar de forma diferent.

A la fotografia cedida per J. Ramírez es pot veure com una gran quantitat de gent aglutinada a les portes dels Magatzems El Ebro, el que sembla ser una tarda de Reis de finals dels anys 20. Aquesta va ser la seva primera ubicació dels magatzems als baixos comercials de la Casa Matheu al carrer Cervantes, abans de traslladar-se als baixos de la Casa Vericat a la plaça de la Pau, enfront del Mercat. Si observeu la massa entre ella aniran sortint xiquets i xiquetes, molts d'ells als braços i a la xirinxina, segurament per veure els Reis a l'interior del comerç.

Aquí us deixem un anunci publicitari del fet, del anys 30. "Al comprar vuestros papás y hermanos en estos Almacenes, pedidles os traigan VALES PARA JUGUETES con los cuales podréis visitar en su Trono, a los Reyes Magos y recibir de sus manos los juguetes que regalan estos Almacenes." 

Dipòsit del Carrilet

Fotografia de l'actual plaça del Carrilet, als anys 60 del segle passat. A ella es pot veure els diferents vagons i locomotores, que conformaven els combois del carrilet a les portes dels depòsits. Instal·lacions que formaven part de l'estació de Tortosa.
A dalt del turó l'edifici del nou seminari del Bisbat de Tortosa, construït a la postguerra i inaugurat a l'any 1952, amb una superfície de 23.000 metres quadrats i un estil neoherrerià.

La reconstrucció del Pont de l’Estat, IV

Recuperem la seqüència fotogràfica que mostra el desenvolupament constructiu del pont, enviades per Ignacio Irazuzta Ugarte.

A les dues primeres fotografies la gran grua que es desplaçava per la base del pont, amb els seus grans tensors i que facilitava l’avanç de la construcció sobre el riu.

Però d’aquesta entrada cal destacar aquesta instantània. Una fotografia entre captivadora, bella i esfereïdora. Ens mostra als peons al pont posant a l'objectiu contents i amb orgull de formar part de l’obra, aliens al teló de fons que mostren. Un teló d’una ciutat que realment fa por, una ciutat completament devastada per la guerra, tota plena de mitgeres obertes, de cases sense sostre i finestres sense cortines.

Un decorat que tardarà en agafar altre cop pujança i mostres d’una ciutat complerta. A la part del Paiolet (esquerra de la imatge) es fa notori els estralls dels bombardejos, però no sols aquí, tota la façana fluvial quedarà danyada. Al centre de la imatge l’antiga zona de la plaça de les Cols (ara baixada del pont), els danys es tornen a fer evidents. Tot zones força estratègiques que van fer que la ciutat es tornés inhabitable, desplaçant a la gent cap a les muntanyes. Seguint la direcció del corrent del riu, a la dreta de la imatge la zona del Palau Oliver de Boteller i les cases adjacents al carrer Botigues de la Sal, com és l’hostal dels Cugat on es veu clarament el desperfecte de l’habitatge. Uns desperfectes causats en la seva majoria per l’aviació italiana a l’any 1937, a més del que suposa ser front de guerra durant gaire bé un any.

A dalt del Sitjar el volum dels Quarters obra del segle XVIII i que serà destruït per donar pas al nou hospital de Tortosa.

Per últim la mateixa estructura, amb la visió de la riba de la Casota, les diferents naus de fustes, el Flamenco i l’església del Roser que serà un dels edificis més danyats d’aquesta zona. Altre aspecte de l’època de postguerra i anteriorment característic de la zona, és la total desaparició de les drassanes i de l’activitat fluvial.

Pont penjant d'Amposta

Una postal magnífica de Lucien Roisin del pont d'Amposta i la seva riba històrica, l'Ebre i una barca, als inicis del segle XX.
Tota una manera de viure vora riu, desapareguda.

Una parella al Parc

Deixem publicada aquesta fotografia tant maca de la parella formada per Juan Cugat Buera i Mª Cinta Fornós Tomàs  dels anys 30 del segle passat, presa al passeig central del Parc. Es tracta dels pares de Mary Cugat que ens ha cedit aquesta instantània.

Caçadors pel Delta

Retrat de dos caçadors molt possiblement dels anys 30 al delta de l'Ebre.

Els aiguats del 1907

Aquestes inundacions proporcionen moltes dades de la ciutat, sobretot aquesta una de les majors de la història moderna. Va tenir lloc els dies 21, 22 i 23 d’octubre. Per fer-se una idea del cabal del riu, el nivell va arribar a tapar les baranes del Pont de la Cinta fins i tot es va tenir la temor de que fos arrancat: “...l’espectacle era horrorós. La grandiositat de la corrent central d’aquell mar d’aigües, fustes, mobles, sínies senceres, botes, fruïts, batia contra ‘l pont de la Cinta, y a cada moment s’esperava véurel anar avall y tot plegat topar contra ‘l del Estat y tots dos, arrastrats, batre y enderrocar el del ferro-carril.”

Per si voleu fer-se una idea de tot el que va suposar i no sols per a Tortosa, us recomano l’exemplar de La Veu de la Comarca, del dia 8 de novembre de 1907, amb escrits fins i tot de Joan Abril i que a més conte un suplement referint-se als fets. Nosaltres ens ajudarem d’aquest exemplar per il·lustrar unes fotos de Ramon Borrell molt impactants, que mostren el sofriment i fins i tot la mort de la gent a causa de la riuada.

Entre altres aspectes que fan referència a la societat explica: “la nit del dimarts 22 d’Octubre serà de tristíssima memòria pera Tortosa. Per totes parts sentia `l soroll dels corns y pitos d’auxili y ‘ls crits de socorro dels barris de Ferreríes y de Remolins.” Però no serà l’única nit que patirà la població de la ciutat la del dimecres 23 diu així: “se sentia ‘l ronch cridar dels corns que ab desesperació sonaven els pagesos de les hortes demanant ausilis desde les teulades de les cases o al cim dels arbres...”-“se veya la gent als terrats volejant mocadors, disparant trets d’escopeta, demanant aussilis, y res se’ls podia fer.” Molt d’aquets auxilis es van fer mitjançant les barques de la població i l’ajut d’altres poblacions com Vinaròs i Benicarló. Però no tots aquells que anàvem en barca es van salvar, d’una explica que va anar a estavellar-se contra una columna del pont i el seu propietari agafat a una branca va acabar engolit pel riu, també parla de persones dalt de pallers que al ser esfondrats, eren tragats pel riu...

I el breu que relata les fotografies de la desgràcia de la família Garradures: “En l’hort d’en Garragures, prop de la Punta, en el camí del Mitg, s’inondá la casa habitada per la família.  S’ensorra part de la casa, matant al pare y als dos fills, quedant la dona mal ferida.”

Les dues fotografies de Ramon Borrell ens mostren l’estat en que va quedar la casa de l’hort: un munt de runes envoltades d’arbres arrancats i la segon la localització del cadàver de la filla de la família Garradues.

La reconstrucció del Pont de l’Estat, III

Tornem a la seqüència de fotos que il·lustren el procés constructiu del nou Pont de l’Estat, enviades per Ignacio Irazuzta Ugarte.

A la primera que presentem es pot veure la destrossa del campanar del Roser, amb la voladura dels dos últims cossos de la torre i com es fixa el primer tram del pont des de la riba de Ferreries.

La visió contraria ens mostra els desperfectes causats al marge esquerre del riu. Amb la destrucció de les cases de la façana fluvial i els desperfectes causats pels bombardejos als carrers  Canvis, Bisbe Aznar i Sant Roc. Actual zona del Paiolet. A més de la visió de la gent travessant la passarel·la provisional que unia les dues ribes de la ciutat.

En aquesta altra imatge ens amplia la vista de la ciutat desfeta per la guerra, uns desperfectes que es fan molt palesos a la zona de baixada del pont, coneguda com la plaça de la Constitució. Les cases aquí mostren les seves entranyes i poques han arribat fins a l’actualitat sense canvis i no sols aquí, la resta dels espais de la ciutat també apareixen força danyats. Un altre aspecte a destacar és la visió dels Quartes al Sitjar també força malmesos.  

Veure als obrers a les noves estructures dóna una excepcional visió de la magnitud de l’obra.

Aquesta perspectiva a nivell de riu, ens fa veure no sols l’estructura volant del pont, sinó que també la passarel·la la pilastra del Pont de la Cinta i els ferros del pont enfonsats  a l’aigua. 

El Campanar del Roser

Ens situem a l’any 1935, tot just abans de començar el conflicte armat que destrossarà gran part del barri que avui es coneix com a Ferreries i que llavors quedava dividit en dues parts ben diferenciades com era el Raval de la Creu, a la dreta de la foto, i la Casota amb el carrer Llarg de Sant Vicent com a eix principal a la part contrària.

A la foto a més de l’església del Roser, es pot apreciar el pont de l’Estat ja acabat abans de la seva destrucció. Les drassanes Vilàs conegudes com les de “Solapa”, envoltades de xops. Al voltant d’aquestes el que seria conegut com el Flamenco o Royal Concert. Un cabaret d’espectacles, que era famós per les seves dones... Cambreres com la Mary, la Sara, la Vicent o la Pampera, on actuaven artistes, cantants i ballarines d'striptease, i les grans partides de cartes, com recorda Miravall, al seu llibre “Dellà lo Pont de Barques”. Al seu costat un edifici de quatre plantes que era de Francesc Pentinat, també propietari de la sala i on normalment s’allotjaven les artistes i noies del cabaret. Tot seguit altre magatzem dedicat a la fusta d’Enrique Audí.

L’església del Roser va ser edificada per a poder tombar l’antiga, que es situava al marge esquerre del riu i que donaria espai per a crear l’accés al pont de l’Estat. Va ser projectada per Joan Abril i Guanyabens i acabada el 1914.

Es tracta d’un temple rectangular de tres naus i dividit en quatre trams que alberguen les capelles laterals intercomunicades i absis semicircular. La nau central té una major alçada i per tant l’estructura interior queda reflectida a l’exterior, on són apreciables els contraforts amb certes similituds amb els del Mercat. Les arqueries interiors són de mig punt i els pilars són compostos. Tota la fàbrica era de totxo vist, tant a l’interior com a l’exterior i el terra estava pavimentat de rajola roja.

La decoració exterior jugava amb obertures estretes i acabades amb arc de mig punt, un tant austera, però de gran efecte estilístic reforçat per les arquacions d’inspiració llombarda, molt present al romànic. La façana principal era rematada amb una gran creu de sis metres. A l’interior, molta de la decoració de les capelles va ser traslladada de l’antiga església a la nova, com la portalada barroca que va ser instal·lada a l’accés lateral.

Del projecte inicial destaca la torre-campanar, situat a l’esquerra de la façana i de planta quadrada de 5 x 5 metres, on s’aixecava una estructura de 53 metres d’alçada, sent l’edifici més alt de la ciutat. Una torre majestuosa que representa l’espiritualitat tant de l’autor com de l’edifici, dividida en cinc cossos de distinta llargària li donàvem un aspecte gràcil i lleuger, sent el primer i el segon els més propers a terra actuen com a peanya, amb unes simples obertures al mig de cada tram. El següent cos, el més gran de tots, és on mostra sis obertures, agrupades en tres i de diferents llargàries que alleugera visualment l’estructura, per a passar al quart que conté el rellotge. Un rellotge de quatre esferes instal·lat el 1924 per Blasco i Liza, de Roquetes. Per últim, el cos de les campanes, amb dues grans obertures per costat i decoració molt possiblement ceràmica que recorda al mudèjar de Terol. Aquests dos últims cossos de la torre van ser derruïts durant la Guerra Civil.

Tot i així el projecte inicial (segons explica el mateix Abril) constava d’uns 17 metres més d’alçada. Un remat d’agulla amb revestiment ceràmic que hagués aconseguit ser l’edificació més alta de la Catalunya d’inicis de segle XX.

Durant la revolta revolucionària el 1936 i els posteriors bombardejos de l’aviació feixista italiana del 1938, el temple va quedar parcialment enrunat. Als quaranta va ser restaurat/reconstruït per la Dirección General de Regiones Devastadas, deixant una església amb una imatge gairebé nova i més acord amb el nou règim dictatorial d’aquell moment.

Des del moment de la seva construcció fins a l’actualitat no ha deixat de ser una icona de la ciutat, tothom associa la imatge de Tortosa amb el Campanar, el Pont i el Riu.

Fotografia cedida per Faiges Albiol.

Obres al interior del túnel del Canal.

Fotografia publicada a Catalunya Agrícola (publicació mensual), en data d'abril del 1909.  La imatge no és de molt bona qualitat, però si d'un gran valor. Il·lustra la construcció del túnel que el Canal de l’Esquerra travessa per sota de la ciutat de Tortosa, amb una llargada aproximada de 1400 metres. Els materials utilitzats per a l’obra que ja té més de cent anys i la visió dels peons, no deixa de ser sorprenent. 

El canal esquerre travessa en total  quatre túnels sent el de Tortosa l’últim i el de més llargària. 

Portal de la Clínica Sabaté

Porta situada a la plaça Alfons XII, centre neuràlgic del barri burgès de la ciutat. Una casa dissenyada pel l’arquitecte Josep Maria Vaquer i Urquizú, edificació que mostra un cert gust per recuperar elements orientals d’Egipte i mesopotàmics, dins les corrents estilístiques de principis de segle XX anomenades  “neos” que es poden englobar dins d’un modernisme tardà o ja art déco. En el cas tortosí es poden destacar similituds amb altres edificacions bastides a Barcelona o València, sent les més representatives les del suecà Joan Guardiola i Martínez, destacant la Casa Xina i la Casa Jueva.

La fotografia (enviada per una persona que vol mantenir l’anonimat) de l’obra del mestre Vaquer, il·lustra la seva edificació més extravagant d'aquest arquitecte tan eclèctic i divers, que va deixar a Tortosa una gran producció com són: la Casa Brunet, el Palau Climent, la Casa Llorca o la Casa Lamote de Grignon més coneguda com la fonda Siboni.