Imatge de la ciutat esborrada

No sé ni els motius, ni qui ha motivat la retirada de la publicitat de neó de la façana fluvial de Tortosa, tot un exemple cosmopolita i modern de la ciutat que anem perdent.

Pensava que havia quedat a l’oblit, que ningú el tocaria, pensant en temps més òptims per a la seva recuperació i restauració, ja que és una imatge històrica i sobretot popular de la ciutat. Moltes capitals han respectat aquestes marques, no per publicitàries sinó per formar part del imaginari col·lectiu de la ciutadania que transita la ciutat.

L’anunci de brandi d’Osborne es situava a un edifici, reformat a la postguerra: com era prou habitual a la ciutat, per a recuperar part de la façana danyada pels bombardeigs i la metralla es van crear uns miradors que també són molt comuns a altres llocs de la ciutat com l’Avinguda de la Generalitat a l’altura del Mercat.

La situació del neó era estratègica, a una alçada ideal per a ser vist des del pont i de l’altra riba del riu Ebre. Tot un punt d’atracció visual de més de mig segle de vida que formava part de la façana fluvial actual, fins i tot va sobreviure al Palau d’Oliver de Boteller!! i que aquesta setmana d’abril malauradament ha desaparegut per sempre.

En quant a les imatges, us deixo algunes testimonis del neó ja als anys 50-60 del segle passat abans del trasllat del Palau Oliver. A l’altra comparativa del que es va conèixer com el carrer Barana de l’Ebre i l’actual Rambla Felip Pedrell. A la primera d’abans de la Guerra del 36 ens dóna una visió del veïnat en primer terme la Fonda dels Cugat, actualment tot l’habitatge canviat excepte les entrades reconvertides en aparadors. El carrer Botigues de la Sal i les casetes que encara perduren gairebé intactes tret del mirador abans esmentat, fins arribar al Palau, ara un bloc d'habitatges.

De tot allò i símbol d’un canvi de societat el neó de Veterano feia de connexió espai-temps, ara ja perdut.

Els quatre ponts de Tortosa.

Evidentment com ja és sabut, malauradament la ciutat mai ha tingut quatre passos sobre el riu. Va ser una expressió irònica de la ciutadania.

Ens hem de situar al 1937 a una ciutat a la reraguarda, ja fortament castiga pels bombardejos de les tropes feixistes i els Fets de Maig conseqüència dels moviments revolucionaris. Un cop liquidada la revolta al maig. L’Ajuntament es va constituir de nou, sent l’alcalde  Ferran Pons del PSUC-UGT, en aquest nou govern quedà exclosa les formacions de la CNT i la FAI, ja que cap dels seus militants van presentar-se a la convocatòria. És així com el 8 de maig del 1937, es va constituir un ajuntament amb 10 regidors del PSUC-UGT, 8 d’ERC, 3 d’Acció Catalana, 3 de la Unió de Rabassaires.

La situació en la que es trobava el consistori verdaderament era ben magra, després del desgavell econòmic provocat per la gestió anarquista de la Conselleria municipal de Finances. Aquest desori continuà fins al final, com va ser el fet de la sostracció d’un milió de pessetes de la Conselleria de Defensa de la Generalitat (per Carrozas, líder de la CNT-FAI), abans de l’esclat dels Fets de Maig i posterior fugida de Catalunya. La recaptació d’aquest milió s’havia fet amb més o menys coacció als personatges benestants de la ciutat.

Així doncs tot era força inestable, tant políticament com econòmicament, sense afegir la por, la fam, i tantes altres situacions que crea una guerra. Tot i així Pons, un home vanitós, no va proposar mesures de restricció, sinó que es van acollir a la creada Caixa de Crèdit de la Generalitat, com a un possible finançament, (caixa creada per aglutinar els valors d’incautacions). Cid i Mulet (Acció Catalana) com a regidor de Cultura, va fer títols de deute amortitzable que pujaven fins al 30 milions de pessetes amb el Palau Episcopal i el Cabildo de la Catedral , tot i així l’estat financer de Catalunya no va poder pagar tot els crèdits, que van quedar en poques quotes que no van arribar ni als 2 milions de pessetes.

Trencada l’esperança de la Caixa de Crèdit, retirada la circulació de la moneda de plata per ordre del Banc d’España, influïts encara per les respostes al problema dels anarquistes, molts municipis catalans van optar per crear paper moneda. Aquest va ser el cas de Tortosa, tot i que ràpidament el Govern de la República els farà desaparèixer. Els ajuntaments majoritàriament van treure recursos d’aquella moneda, que els compraven amb el mateix import legal, sobretot els col·leccionistes.

L’ajuntament va emetre una sèrie de cent mil pessetes en 0,25-0,50 i 1 pesseta. Una magnífica panoràmica de Tortosa, litografiada per Marià Lleixà que ràpidament es va esgotar. Un bitllet signat per: el dipositari Pere Blasi, com a comptador Sr Martínez i l’alcalde Ferran Pons. El tarannà tortosí aviat va completar aquella imatge dels tes ponts sobre el riu, el campanar del Roser, la façana fluvial i els llaüts circulant pel riu. La ciutat tenia quatre ponts: els reals i l’alcalde.

Tot i així cap d’aquestes mesures va resoldre els problemes,  i això que van haver més, com la venda dels solars de la Llotja,..

L’equip municipal va ser tret de l’ajuntament, degut a haver-se constituït a les braves per resoldre els problemes dels Fets de Maig i amb el suport del Govern Central.

La Generalitat el va considerar il·legal i el 22 de setembre del 1937 els regidors rebutjaren els seus càrrec, deixant en mans el consistori al delegat d’Ordre Públic, començant el 26 del mateix més les negociacions per a solucionar la nova crisi. On sortirà  Josep Rodríguez Martínez d’ERC nou alcalde de la ciutat de Tortosa, el dia 29 de setembre del 1937.

Bibliografia

J. Subirats Piñana. TORTOSA, FRONT DE GUERRA. E. Columna Tresmall

J. Cid i Mulet. LA GUERRA CIVIL I LA REVOLUCIÓ A TORTOSA. E. Abadia de Montserrat.

Font imatge: Monedas i billetes locales.

Les falles i el tancament d’un cicle

Una festa molt valenciana, però que als anys 30 i sobretot a la Segona República va tenir una forta difusió, no sols als Països Catalans sinó també arribant fins a París o Madrid.

Sortint de les Terres de l’Ebre i anat cap al nord, al sud efectivament és més natural, un dels llocs on més van arrelar fou a Tarragona (1934-1936). Pot semblar un fet folklòric ocasional, però  fins i tot es va intentar tarraconitzar amb el nom de Pires romanes i traslladant la festa a la data de Sant Joan, com passava a Alacant amb les Fogueres. 

La Guerra Civil, truncarà aquesta festa i no tornarà a reeixir mai més a la ciutat.

Bona Primavera a tots!

Fotografia de la Falla Plaça Prim del 1934.

Font: Grup de facebook Tarragona Antiga.

Una foto estranya

Aquesta és una bonica història que ens arriba des de Castellar, un poble de Jaen, a més de interessant ja que a ella se’ns explica o és relaciona dos fets que anàvem perseguint: com és el centenari de la inauguració del Centre del Comerç a la Plaça Alfons i la vida de les dones tortosines.

La fotografia i relat de Teresina Prieto (1899-1931) ens la fa arribar el seu nét José María Espuny Hidalgo i Tomas Rojas Espuny el seu besnét. Resseguint diferents fets per ubicar la fotografia, van anar a parar a l’entrada de Carnestoltes 1914 on ens deixen publicat:

Tortosa,21 de Febrero 1914

Por la concurrencia inmensa que se apretujaba en los salones espléndidos de luz y adornados suntuosamente; por la elegancia, riqueza y buen gusto de los disfraces, el baile de anoche del Centro del Comercio formará época en los anales del Carnaval en esta ciudad. El jurado dio el siguiente veredicto en el concurso de máscaras:

Primer premio: Julieta Meléndez de Sanz, que lucía un precioso disfraz de marquesa de la Corte de Luis XVI.
Segundo premio: Pilar Pedrola,, de diablillo.
Tercer ídem: María Huguet, de holandesa.
Primer accésit: Rosa María Arcot, de esclava mora.
Segundo id.: Paquita Prieto, de esclava mora.
Tercer id.: Dolores Ferré, de Fortuna.
Primera mención honorífica: Cinteta Prieto, de trovador.
Segunda, id.: Teresina Prieto, de egipcia, y
Tercera id.: Joaquina Añó, de flor de lis.

Notícia extreta de la hemeroteca de la Vanguardia.

Molt segurament amb el vestit d’egípcia aniria al fotògraf a retratar-se i amb el pas del temps la fotografia anat perdent la seva ubicació fins que els familiars després 99 anys,  han pogut reubicar-la en aquella festa de carnestoltes.

També els agradaria poder saber més i per aquesta raó en traslladen aquesta relació familiar per veure si algú, els pot dir alguna cosa més, sobre la seva branca familiar: Era hermana de la madre de José Celma Prieto (Paquita Prieto), hermana de Carmen Prieto (soltera), de Cinteta Prieto (casada con Agustín Audí y sin hijos), de Eugenio José  Prieto (casado con Elvira Espuny Aleixendri) y de Francisco Prieto (casado con una Roig, y que escribió una historia de Tortosa en términos jocosos, firmándose como Joan de Cadup).

Tres anys de Tortosa Antiga

Durant aquest mes el projecte de Tortosa Antiga i el seu bloc compleixen el seu tercer aniversari.

En tres anys hem vist com un petit bloc amb la voluntat de posar en valor el patrimoni a través de fotografies, de diferents vivències i històries, per estimular el respecte i l’amor envers a ell, anat creixent i consolidant-se fins arribar a les 44.100 visites durant tot l’any passat i més de 2000 amics a la xarxa social de Facebook.

Un bloc que sortia de la ignorància i de la desconeixença de la ciutat i del seu territori. Un espai per a descobrir o redescobrir una ciutat, conèixer la seva evolució urbana, les diferents accions, creacions i destruccions... per saber-ne de la seva gent, per arribar a entendre la societat actual.

A més l’espai venia a omplir un buit a la xarxa, sobre les fotografies antigues de la ciutat i la seva contextualització a la història. Un espai que ha vist com ha creat ponts amb associacions com Amics dels Castells i Nucli Antic i amb altres espais que s’han anat consolidant a la xarxa com és Baix Ebre i Montsià Antics, altres llocs i persones interessades amb la cultura i estima de la ciutat.

Res més, que donar les gràcies als que ens seguiu i a molts que col·laboreu!

La Lluna de l'Ebre

Imatge d'inicis del segle XX, amb la següent llegenda: "La luna cerca de su cuarto menguante". Formava part de tota una sèrie de fotografies editades com a postal, referents a les activitats astrofísiques desenvolupades a l'Observatori de l'Ebre.

Mig Camí a la revista Estampa.

L’article va ser publicat el 27 de maig del 1933, tot just dins de la Segona República.

Com vam comentar a l’altra entrada la revista va tenir un tarannà dreta i monàrquic. Evidentment de Tortosa s’hagués pogut destacar altres aspectes de la festivitat de l’1 de maig dins la República, però dins de la seva editorial, la revista va decidir fer-ho i tot d’una manera curiosa la pujada de la gent a l’Ermita de Mig Camí, un dia festiu, sense abandonar l’aspecte més exòtic de la tradició. Fet comú a totes les edicions de la revista fins l’esclat de la guerra.

“La Virgen de la Estrellas”, va ser com es va titular el reportatge. A més de les fotos que il·lustren el reportatge el text que l’acompanya no deixa de ser interessant de llegir, comença així: “Tortosa, patria de don Ramon Cabrera, solemnizaba ostentosamente la fiesta roja del Primero de Mayo”, però clar el contrapunt ja marcat a la primera frase (Cabrera/roja), no deixa de repetir-se, a tot el text.

Tret del contrapunt polític, tant difícil d’equilibrar durant aquells anys, el reportatge explica la romeria, el ball, fa un breu resum històric del lloc, què i com són les crevetes o estrelles, mesclant tradició, llegendes i encanteris per exemple utilitzats per buscar marit: “guardábamos cinco crevetas en un nudo del pañuelo y a los tres días nos salia un novio. Su marido, que la escuchaba, suspiró malancólicamente. -¡Así me pescaste a mi!

Un article molt superficial, que no retrata, ni relata en profunditat, la complexitat social, civil, religiosa, econòmica, política, educativa..., de la ciutat d'aquell moment. Que desencadenarà en tensions fortes com arreu de l'Estat, finalitzades amb guerra.

Tot i així no deixa de despertar simpatia l’escrit el podeu trobar aquí: número 281, del 27 de maig del 1933. De la Revista Estampa.

Les imatges estan estretes del número 281, de la Revista Estampa, del web Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional d’España.

Revista Estampa

Aquesta fotografia dels exvots de Mig Camí pertany a un reportatge aparegut el 27 de maig del 1933, a la Revista Estampa, ens situem en plena segona República i llavors cal contextualitzar la publicació i la revista abans d’entrar en el curiós reportatge que es fa de la ciutat de Tortosa.

Estampa va ser una revista il·lustrada que es va editar entre el 1928 i 1938. Un projecte engegat per l’enginyer madrileny Luis Montiel de Balanzat.

Amb una editorial dretana i monàrquica, la revista de reportatges amb una reproducció força excel·lent el que pretenia era fer-la arribar al gran públic, per tant al seu interior no hi va ver compromisos polítics aferrissats, sinó que tractarà temes comuns a la població d’aquell moment.

A la revista es poden trobar diferents etapes, en un primer moment i amb la voluntat d’arribar al major nombre de lectors, la revista publica reportatges de caràcter exòtic, pintoresc, quotidià, famosos,...  deixant de banda el caràcter centralista de l’estat, tot i ser editada a Madrid.

En quant al seu estil de maquetació la revista en un primer moment no troba un lloc i és editada com a publicació de societat, amb fotografies de saló. Amb una gran col·laboració de fotògrafs d’arreu de l’estat que enviaven les seves instantànies, que li donaven un aspecte poc personal a la revista,  ja que li mancava una referència estilística clara. Amb la proclamació de la Segona República (1931), la revista es manté fidel a la legalitat i comença adquirir una connotació més social abandonant els conceptes pintorescos i exòtics de les províncies espanyoles, per a fer reportatges de la realitat i del moment sociopolític de l’estat.

Altre aspecte a destacar de la revista és el paper de la dona, dins del món tant canviant de l’època, tot i no ser una revista femenina ni feminista, si que era tinguda en compte a l’hora de publicar les notícies i els reportatges, a les diferents publicacions al llarg del seu transcurs (10 anys) es veu com la dona deixa de tenir un paper molt passiu a la societat del país, per a ser un agent actiu: al món bèl·lic, laboral, a la rereguarda, polític,...

Tot i així la tercera i última etapa de la revista des del punt de vista artístic, és el que resulta més interessant. Aquest arranca amb el començament de la Guerra Civil, la revista és confiscada per les Joventuts Socialistes i la lluita centrarà tota la seva informació tant a nivell gràfic com escrit, a més d’incloure reportatges de publicitat encoberta de la Unió Soviètica. Passa a formar part del grup de revistes que il·lustraran el conflicte com van ser: La Vanguardia, Aire, Moments, Campanya, Exercit del Poble, El Día Gráfico, El Sol, La Voz, Mundo Obrero o l’ABC en les seves dues versions,...

Estampa es converteix en una publicació dinàmica on la maquetació en moltes ocasions queda desbordada, on la fotografia deixa de ser una mera representació per agafar una potencialitat expressiva de la realitat. Evoluciona i comença a mostrar un estil més personal, també més cosmopolita i relacionat amb les corrents d’avantguarda de la resta del continent com són el Dadaisme i els Constructivisme, mostrant uns fotomuntatges més avançats a la manera de l’alemany John Heartfield i el valencià Josep Renau. Com a referents més immediats la revista Estampa, s’emmirallava a les publicacions estrangeres de L’Illustration, Regards, Ce Soir, Life... on publicaven entre altres fotògrafs de la talla de Capa, Taro i Chim on la Guerra Civil era un dels temes destacats. En quant a la participació i col·laboració de fotògrafs amb la revista Estampa hi trobem diferents autors com Alfonso, Hermanos Mayo, Centelles, Badosa, Benítez Casaux,... i un gran nombre d’anònims que enviaven els seus reportatges des del front.

La revista deixa de publicar-se quant el conflicte bèl·lic comença a ser més cru, els seus últims números van destinats a la Batalla de Terol, a partir d’aquell moment la Guerra Civil serà seguida majoritàriament per publicacions estrangeres, un cop acabat el conflicte la revista no tornarà a obrir-se ja que no obté els permisos necessaris imposats pel nou règim feixista.

Totes les imatges han estat estretes de la Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional d'España, on es poden consultar tots els números de la revista Estampa.

La reconstrucció del Pont de l'Estat, V

Recuperem altre cop la seqüencia de fotos que il·lustra com el pont anava completant-se i que la podem mostrar gràcies a la donació d'Ignacio Irazuzta Ugarte.

Aquesta imatge que mostra la part de baix de la estructura de la base del pont, és força interessant, ja que gràcies a ella podem tenir una visió prou completa de com va quedar la part central de la façana fluvial, després de la Guerra Civil. És l'any 1940 i a ella podem veure com els habitatges de la zona (carrers Bisbe Aznar, Sant Roc, Canvis, Plaça de la Constitució, Barana de l'Ebre, Botigues de la Sal), encara no havien recuperat la utilitat inicial i són simplement runes. 

A més la gran boca del barranc a la seva desembocadura, com és pot apreciar són les voltes gòtiques apuntades, que avui en dia encara es conserven però amagades darrere de la nova boca, construïda al mateix temps que el mur de contenció del riu i que va crear el que avui es coneix com la Rambla Felip Pedrell.

Aquestes voltes sostenien l'edifici de la peixateria medieval vora riu, i conformaven l'últim pas per travessar el vall, a més de formar part del sistema defensiu de la ciutat medieval, ja que vora riu mai es va construir una muralla a l'ús: les cases i edificis feien aquesta funció.

I a l'esquerra d'aquesta boca la passarel·la provisional que facilitava el pas del riu a la postguerra, tot i que estava fortament vigilada.

A la dreta de la imatge el que es va conèixer com el carrer Barana de l'Ebre, amb l'edifici de la fonda dels Cugat i el carrer Botigues de la Sal. Amb una petita obertura que no és altra cosa que una claveguera que porta totes les aigües brutes al riu, al igual que feia i malauradament encara fa el vall.

En aquestes dues imatges la fase final de l'estructura, ja tocant gaire bé la riba dreta.
Com es veu a l'ultima, aquest fet va crear una gran expectació al seu moment a la ciutat.

60 anys del Biscúter

Aquest any es compleixen les sis dècades d'aquest micro utilitari fabricat a Sant Adrià del Besos per l'empresa catalana "Auto Nacional SA". Va ser l'únic automòbil popular durant la dura postguerra gràcies al seu baix cost, amb comparació amb altres cotxes, fins l'arribada del 600 de la Seat.

A la foto una dona amb el Biscúter a l'any 1959, als terrenys guanyats al riu per a construir l'Escorxador i per on actualment transcorre l'Avinguda de Remolins.

Publicitat de l'època, als anys 50. 

Fotografia i publicitat extreta del web "todocolección".

Jocs i lleure

Jocs al patí dels plataners, del Seminari Menor de Sant Josep de Roquetes. Fundat per la companyia de Jesús al 1916.

L'ofici de lechero

Avui una foto extreta del lloc el Retrovisor; d’un ofici actualment completament desaparegut. El repartiment de llet fresca per lo lechero, barbarisme emprat per a designar al vaquer que repartia la llet per la ciutat. Una llet que després calia bullir, i que feia aquella olor tan agradable i com no la nata, tel que es feia a sobre al refredar-se.

La foto va ser publicada per J. Otero. Datada al 1952, comenta com el mateix lleter munyia dos cops les vaques i feia dos repartiments de llet: al matí i a la tarda per la ciutat.

La foto no sols interessant per l’ofici, sinó pel fet de mostrar les bicicletes adaptades a les tasques de repartiment, amb les lleteres penjant. Posteriorment es van anar adaptant altres vehicles com ara les motocicletes.

El personatge en qüestió de la fotografia és Josep Andreu Beltrán, conegut com el Vicari.

De font a pica baptismal i de brocal de pou a font.

Dues peces amb ús diferent al que van ser creades i que es conserven a la Seu.

La font del Papa Luna.

La peça presenta l'heràldica de Benet XIII, realitzada amb pedra de Girona. Pedra utilitzada per a fer les reformes al castell de Peníscola per convertir-lo amb Seu Pontifícia (1411), la seva finalitat inicial era de font decorativa al jardí del castell.

Amb la renúncia del successor de Benet XIII, els béns de la cúria peniscolana es dispersen per diferents esglésies i parròquies de la diòcesi de Tortosa i molt possiblement la font es troba des del 1429 a la Seu de l’Ebre, com a regal del mateix Papa. Va ser el 1719 que adquireix la funció actual de pica baptismal, situant-se a la nau de l’Epístola a la capella del Baptisteri obrada per Roc Xambó als inicis del XVIII.

La font de Peníscola, és octogonal amb quatre cares on es representa l’escut de Benet XIII, com a reafirmació de l’autoritat del papa, i les altres quatre cares on es representa un drac i àguila enfrontats, un cavaller amb llança contra un griu i a les dos restants representen una lluita de joves i altra de vells. Acompanyats d’una cara de lleó amb boca oberta d’on segurament rajava l’aigua.

Una peça englobada dins del gòtic internacional (tret d’una cara amb relleu de blasó) vinculada a l’obrador de la Seu barcelonina i els pica pedres Reixac i Oller.

Fotografies estereoscòpiques realitzades per Salvany i Blanc. Font Biblioteca de Catalunya. 

El brocal de pou de la Casa de la Ciutat.

La Casa de la Ciutat era un palau d’estil gòtic civil català i ja apareix als documents al segle XIV com a lloc on es reunia el Consell, situat al carrer Ciutat. Evidentment un edifici amb tant llarga trajectòria va sofrir múltiples transformacions i obres de diferents estils fins al dia de la seva desaparició. La peça que actualment es troba al claustre de la Seu tortosina formava part del seu pati interior: una peça octogonal datada al 1545 sent l’autor Miquel Anglès i que, conjuntament amb el Frontó de la Calavera, són les dues úniques peces restants d’estil renaixentista que perduren fins l’actualitat.

La fotografia estereoscòpica de Salvany i Blanc datada tot just un any abans de l’enderrocament  (1914) de la Casa de la Ciutat mostra l’estat de deteriorament de tot l’entorn.

Totes aquelles peces rellevants (relleus, làpides, armaris...) que configuraven el dit palau del poder civil de la ciutat, van ser extretes i dutes al llavors novell Museu de la Ciutat, actual centre d’Interpretació del Renaixement (església de Sant Domènec), on es pot veure entre altres el Frontó de la Calavera i l’armari de les Tres Claus.

Moltes altres de les peces, i posteriorment a la Guerra Civil de la mà de l'aleshores restituït director del museu Enrique Bayerri, van anar a parar al claustre de la catedral (aglutinant tota una sèrie d’objectes i peces que històricament estaven relacionades a ell o no) entre elles el brocal del pou, ara reconvertit en brollador de font, malgrat el perill que representa per a la seva conservació  l’acció de l’aigua.

Postal del claustre de la Seu, a l'any 1961 abans de la desaparició de la vegetació i l'arbrat.

Bibliografia.

Vidal, J., Les obres de la ciutat., Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Vidal, J. Curto, A. Querol, E., Tortosa. El patrimoni., Onada Edicions.

Vidal, J. Una personalitat artística per a Llorenç Reixac. Naturaleses, 2002, pp. 287-303.

La plaça de l'Església, Roquetes

Postal editada per Lucien Roisin als volts dels anys 20 del segle passat.

Ferrocarril a la Vall de Zafán

Postal acolorida de la construcció de la via d'ample ibèric al seu pas per Roquetes, a la fotografia surt la coneguda casa de la Vall del Marquès, casa d'estiueig de la burgesia tortosina construïda al XIX per Diego de León.

Actualment aquest tram, com gran part d'aquesta via forma part de la Via Verda que uneix el Baix Aragó amb el Baix Ebre.

Per saber una mica més d'aquesta línia ferroviària que va unir La Puebla de Híjar amb Tortosa i que mai va arribar a assolir les aspiracions de tocar el mar a la Ràpita, vos deixo aquest enllaç: Volviendo al Pasado, La Val de Zafán.