El Rastre

La fotografia que va emprar Àngel Toldrà per il·lustrar una de les seves postals a principis del segle passat. Ens mostra un dels espais ben populosos i populars de la ciutat, la plaça Tetuan actualment Mossèn Sol. Un espai creat amb l’eixample, el primer de la ciutat, del 1862.

La ciutat llavors creixia i s’ampliava amb la destrucció de les muralles, l’urbanisme va optar per la zona del Vall, entre els turons de la Suda i el Sitjar. Tot just on es trobava l’enderrocat Portal de l’Escorxador i l’edifici en qüestió, es va crear la plaça rectangular on abocaven els carrers del Vall, Bou, del Mig i Escorxador, procedents de la ciutat medieval. Un espai molt urbà i genuí que articula el centre, amb Santa Clara i el Rastre. És el moment de renovació urbana i cultural amb l’aparició de teatres, liceus, casinos, el parc,...

El tram de vall o barranc que es cobreix es trasllada cap l’esquerra en busca dels laterals de Sant Domènec i el cementiri (posteriorment passarà a ser fàbrica de gas i la nova escola de la Mercè) i forma  el carrer de la Providència. El Rastre és una trama senzilla de carrers, amb quatre carrers longitudinals (Providència, Ros de Medrano, Méndez Núñez i Callao) i dos carrers transversals (Consol i Topete). Trama quadriculada que ocupa tot el sector fins la nova muralla del set-cents que baixa del Bonet i anava fins les Avançades de Sant Joan.

Tot just ara fa cent anys de la foto. La ciutat ja havia quedat tocada de mort al ser-li negada la capitalitat de província en favor de Tarragona el 1834, però seguia sent la tercera urb catalana (darrere de Reus i Barcelona) amb molta necessitat d’espai urbà, ja que fins al moment tot l’augment demogràfic havia estat absorbit dins del clos murallat i en altura dels habitatges. Aquest eixample va ser la mostra, ràpidament construït, amb edificis com la Casa Wenetz que data del 1864. Amb el canvi de segle i el trasllat de l’Ajuntament a la vora de la plaça (declarada en runa la Casa de la Ciutat, el consistori es traslladarà fins els anys 50 a l’edifici de l’antic hospital), fins i tot es va tenir la idea de situar en ella el Mercat central de la ciutat, aquesta concepció la posem damunt la taula per contrastar-ho en com cent anys, aquesta magnifica plaça ha perdut la centralitat i ara és un lloc al marge de la vida comercial i més vital de la ciutat.

Tornant a la foto, paga la pena fer-li un clic i entretenir-se una estona mirant la gent que pobla la plaça i com ha canviat l’entorn urbà. Un canvi que no és força gran, tret de la visió del Palau Reial de la Suda, destruït durant la Guerra Civil i reconvertit  ara en Parador Nacional. La pèrdua del panyde muralla a la part posterior de l’Hospital de la Santa Creu i la font de maó que es situa al centre de la plaça, anys després serà substituïda pel monument modernista de Mossèn Sol. Per altra banda, posar de relleu els fanals, que com podeu veure no són elèctrics, la gran quantitat de gibrells i càntirs que van a la font a per aigua, els bancs de fusta, fins i tot un ocupat per una dona amb mocador i la gran quantitat de xiquets i gent parada a l’espera de la foto, tot un esdeveniment a l’època.

La muralla del Rastre, II

Si a l’anterior entrada, vam veure les restes de la muralla del Rastre, en aquesta fotografia el que podem veure es l’espai; el carreró que va donar pas al enderrocar el pany de mur. És a dir, l’evolució d’un espai que anat canviant amb el temps, de muralla a carrer i posteriorment a ampliació dels jutjats.

La Cucafera (un dia de festa, possiblement Corpus) és situa al mig del carrer del Vall, a l’accés de la plaça Mossèn Sol i darrere seu la cantonada de l’edifici de l’antic hospital de la Santa Creu i els habitatges que ja van quedar retratats amb l’altra instantània, amb els balcons plens de gent.

Fotografia del 1954, de la família Cuyàs.

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

La muralla del Rastre

Fotografia enviada per una persona que vol mantenir l’anonimat, de l’últim fragment de la muralla medieval que tancava el sector del Rastre, tot just a tocar del Portal de l’Escorxador. Tros enderrocat per a donar pas al primer l’eixample de la ciutat, construït el 1862.

Aquesta muralla que va ser construïda al segle XIV, baixava del Castell abraçava els Reials Col·legis i tot just en aquest sector feia un tomb, un colze en la part de darrera de l’Hospital de la Santa Creu per unir-se amb el convent de Santa Clara i el Portal de Tarragona, ja situats a l’altre turó de la ciutat: el Sitjar.

Per sort, del nomenat sector encara conservem un representatiu fragment de la muralla amb dos torres, situada entre l’antic col·legi dels Josepets i el convent de Sant Joan.

A la imatge es pot veure el gruix, l'alçada i la manera de construcció de la muralla, el que no podem veure és, el ja enderrocat portal de l’Escorxador (1349) que capitalitzava tot el trànsit de la zona, donant accés al carrer del Vall, des del qual està realitzada la fotografia.

Posteriorment aquest fragment de muralla serà del tot enderrocat i es crearà un pas que comunicava el carrer de Sant Domènec amb l’actual plaça de Mossèn Sol, llavors Tetuan. Actualment aquest espai forma part de l’edifici de l’antic Hospital, reconvertit ara amb els jutjats de la ciutat.

L'hostal dels Cugat.

Dir que d’aquell hostal vora riu no queda res seria del tot incert, Tortosa sempre deixa veure alguna part del passat. Amb l’afany d’esborrar ràpid, sempre es deixa alguna cosa.

Uns  blocs de pedra rogencs de la cantera tortosina, que reben el sol escalfant-los i mostrant la seva bellesa centenària. Ara reconvertits en aparadors de botiga, dues portes per on passar carro i animals que donaven accés a les quadres, carruatges plens de gènere vingut fins i tot de Benicarló. Llavors no cal pensar sols en un hostal ple de vida, sinó també en una ciutat que capitalitzava tot el territori. Situat a la vora del nou pont de l’Estat i que abans havia estat veí del Roser, configurant la part central de la façana fluvial i fent cantonada amb el carrer Botigues de la Sal.

Un edifici de tres plantes amb grans balcons al riu, per Botigues s’entrava per una petita escala fosca i empinada. A la primera planta la cuina tot just al nivell de la rampa i la resta de plantes plenes de cambres per als hostatges. “Ma mare no volia que ens donessin cafè, la meva iaia i Xon replicaven que l’anís era bo per la panxa, - el cafè amb un poc d’anís el podien prendre els xiquets, i llavors el bevíem. Després em veig colgada al banc de la sala obscura, amb tot ballant mobles i cuina econòmica al meu voltant”. Així és com evoca Mary Cugat la cuina i la vida d’aquell hostal, la casa dels seus avis.

Aquesta entrada està basada amb els seus escrits sobre l’hostal Espanya, la seva família i el sentiment de pèrdua. I al mateix temps dedicada a Mary Cugat, ja que sempre ha mostrat compromís per aquest petit projecte i col·laboració a més d’una participació activa. Una història realment captivadora que sempre hem pensat en portar-la a Tortosa Antiga per exemplificant d'una època, per franca, humil i dura, però sobretot didàctica: uns fets ja tan universals vists de primera mà.

Els escrits francament recomanables del seu bloc: Le bloc de Maririu, continuen descrivint com era aquell edifici, entre altres coses les habitacions prohibides i entre elles el saló del forat, no era altra cosa que el menjador de l’hostal on el seu iaio Pepe llegia el diari. Durant la Guerra Civil, la ubicació tant estratègica de la casa va fer que caigués una bomba, deixant un gran forat al mig que calia vorejar per arribar fins al balcó, on un dia el seu iaio li va ensenyar La Vanguardia, unes fotografies  d’homes i li va dir senyalant la del Papa Pío XII –és un fill de puta, recorda-te’n tota la vida i senyalant als altres tres va dir: -este és Stalin ens ajuda durant la guerra, aquest Roosevelt es portà decentment, aquet Churchill també un fill de puta. Com bé diu Mary la seva vida i de la seva família durant la guerra i posteriorment era pura sang.

Com sempre ens recorda quant ens envia fotos dels seus pares, és per ensenyar-nos el que van patir, no sols per ser perdedors d’una creuada feixista, sinó per perdre allò que més val i que és el primer que desfà una guerra: la vida.

El seu pare Juan Cugat comissari polític durant la guerra (a la fotografia vestit de soldat republicà i retratat a València a l’any 1938), un cop acabada va estar presoner a la Punxa de Tarragona (una església reconvertida en presó, a Tortosa la funció de garjola la va fer el convent de la Puríssima al carrer Montcada). Un presoner polític fins a l’agost de 1942. A la Tortosa rebentada aquells anys no van ser tampoc fàcils, Mary ens relata el comportament de les monges Teresianes. Castigada i arrossegada pel col·legi per no haver anat a missa, amb un rètol en castellà “no ha ido a misa”, mentre les seves companyes igual de nenes feien les banyes del dimoni, com ella escriu “Era hija de rojo, el demonio. Sentía encima de mí la masa negra triumfante y no habia más remedio que la aparente sumisión”.

Evidentment la ciutat ja no era la mateixa del 1936, ni físicament ni moralment. Un exemple d’aquesta situació en la transcriu en el fet d’anar a comprar a casa Canivell, una botiga d’ultramarins a la plaça de l’Àngel, ella la recorda esplèndida, amb vidrieres, modernista, armaris plens, que per a una xiqueta era espectacular tot i ser a la postguerra. La seva iaia li comentava que la tractaven com abans de la guerra encara que sabien que no tenia els mateixos possibles.

La ciutat i la població per una part ressentida i per l’altra represaliada, anava refent-se però de manera desigual i desequilibrada.

Davant la impossibilitat de pagar els estralls causat per les bombes, a les famílies vençudes no els quedava altra que vendre les seves propietats als vencedors que si rebien la indemnització, així és com ens explica la desaparició de l’Hostal i altres de les propietats que llavors tenia la família: “Me divierte ver como se las arreglaron los Nuevos dueños para hacer de las grandes puertas del Hostal escaparates. Los miro con la superioridad que debe sentir la piedra picada, de ángulos labrados, al ver a su lado el aglomerado artificial al que llaman terrasso.”

Sols quedava l’exili a París.  Fotografia del vagó de tren que van ocupar a l’estació de Tortosa.

La gran vista de Tortosa

Una de les imatges més representativa de la ciutat.

La foto ens porta cap als anys 10 del segle passat, tot just cent anys després, tot i els grans canvis soferts l’entorn urbà retratat continua mostrant-se grandiós i espectacular envoltat de la vall de l’Ebre i el massís del Port.

Realitzada des del Castell de Sant Joan o la Suda, ens mostra el sostre de la Seu tortosina amb tot el seu esplendor, l’entramat de teules en pendents i el sistema constructiu de contraforts sense pinacles i arcbotants de la girola.

Més  enllà la làmina platejada del riu travessada pels tres ponts i al seu costat l’altra “catedral” de la ciutat. Una seu profana, cívica, consagrada al comerç i el negoci. L’edifici que desafia a la Seu: el Mercat.

En contrast aquets volums horitzontals l’esveltesa del campanar del Roser a Ferreries, abans de la seva mutilació a la riba de la dreta. 

Assut i moli

Imatge editada com a postal per Àngel Toldrà i Viazo. 

Assut i canal sobrepassat per una riuada.

Imatge de la ciutat esborrada

No sé ni els motius, ni qui ha motivat la retirada de la publicitat de neó de la façana fluvial de Tortosa, tot un exemple cosmopolita i modern de la ciutat que anem perdent.

Pensava que havia quedat a l’oblit, que ningú el tocaria, pensant en temps més òptims per a la seva recuperació i restauració, ja que és una imatge històrica i sobretot popular de la ciutat. Moltes capitals han respectat aquestes marques, no per publicitàries sinó per formar part del imaginari col·lectiu de la ciutadania que transita la ciutat.

L’anunci de brandi d’Osborne es situava a un edifici, reformat a la postguerra: com era prou habitual a la ciutat, per a recuperar part de la façana danyada pels bombardeigs i la metralla es van crear uns miradors que també són molt comuns a altres llocs de la ciutat com l’Avinguda de la Generalitat a l’altura del Mercat.

La situació del neó era estratègica, a una alçada ideal per a ser vist des del pont i de l’altra riba del riu Ebre. Tot un punt d’atracció visual de més de mig segle de vida que formava part de la façana fluvial actual, fins i tot va sobreviure al Palau d’Oliver de Boteller!! i que aquesta setmana d’abril malauradament ha desaparegut per sempre.

En quant a les imatges, us deixo algunes testimonis del neó ja als anys 50-60 del segle passat abans del trasllat del Palau Oliver. A l’altra comparativa del que es va conèixer com el carrer Barana de l’Ebre i l’actual Rambla Felip Pedrell. A la primera d’abans de la Guerra del 36 ens dóna una visió del veïnat en primer terme la Fonda dels Cugat, actualment tot l’habitatge canviat excepte les entrades reconvertides en aparadors. El carrer Botigues de la Sal i les casetes que encara perduren gairebé intactes tret del mirador abans esmentat, fins arribar al Palau, ara un bloc d'habitatges.

De tot allò i símbol d’un canvi de societat el neó de Veterano feia de connexió espai-temps, ara ja perdut.

Els quatre ponts de Tortosa.

Evidentment com ja és sabut, malauradament la ciutat mai ha tingut quatre passos sobre el riu. Va ser una expressió irònica de la ciutadania.

Ens hem de situar al 1937 a una ciutat a la reraguarda, ja fortament castiga pels bombardejos de les tropes feixistes i els Fets de Maig conseqüència dels moviments revolucionaris. Un cop liquidada la revolta al maig. L’Ajuntament es va constituir de nou, sent l’alcalde  Ferran Pons del PSUC-UGT, en aquest nou govern quedà exclosa les formacions de la CNT i la FAI, ja que cap dels seus militants van presentar-se a la convocatòria. És així com el 8 de maig del 1937, es va constituir un ajuntament amb 10 regidors del PSUC-UGT, 8 d’ERC, 3 d’Acció Catalana, 3 de la Unió de Rabassaires.

La situació en la que es trobava el consistori verdaderament era ben magra, després del desgavell econòmic provocat per la gestió anarquista de la Conselleria municipal de Finances. Aquest desori continuà fins al final, com va ser el fet de la sostracció d’un milió de pessetes de la Conselleria de Defensa de la Generalitat (per Carrozas, líder de la CNT-FAI), abans de l’esclat dels Fets de Maig i posterior fugida de Catalunya. La recaptació d’aquest milió s’havia fet amb més o menys coacció als personatges benestants de la ciutat.

Així doncs tot era força inestable, tant políticament com econòmicament, sense afegir la por, la fam, i tantes altres situacions que crea una guerra. Tot i així Pons, un home vanitós, no va proposar mesures de restricció, sinó que es van acollir a la creada Caixa de Crèdit de la Generalitat, com a un possible finançament, (caixa creada per aglutinar els valors d’incautacions). Cid i Mulet (Acció Catalana) com a regidor de Cultura, va fer títols de deute amortitzable que pujaven fins al 30 milions de pessetes amb el Palau Episcopal i el Cabildo de la Catedral , tot i així l’estat financer de Catalunya no va poder pagar tot els crèdits, que van quedar en poques quotes que no van arribar ni als 2 milions de pessetes.

Trencada l’esperança de la Caixa de Crèdit, retirada la circulació de la moneda de plata per ordre del Banc d’España, influïts encara per les respostes al problema dels anarquistes, molts municipis catalans van optar per crear paper moneda. Aquest va ser el cas de Tortosa, tot i que ràpidament el Govern de la República els farà desaparèixer. Els ajuntaments majoritàriament van treure recursos d’aquella moneda, que els compraven amb el mateix import legal, sobretot els col·leccionistes.

L’ajuntament va emetre una sèrie de cent mil pessetes en 0,25-0,50 i 1 pesseta. Una magnífica panoràmica de Tortosa, litografiada per Marià Lleixà que ràpidament es va esgotar. Un bitllet signat per: el dipositari Pere Blasi, com a comptador Sr Martínez i l’alcalde Ferran Pons. El tarannà tortosí aviat va completar aquella imatge dels tes ponts sobre el riu, el campanar del Roser, la façana fluvial i els llaüts circulant pel riu. La ciutat tenia quatre ponts: els reals i l’alcalde.

Tot i així cap d’aquestes mesures va resoldre els problemes,  i això que van haver més, com la venda dels solars de la Llotja,..

L’equip municipal va ser tret de l’ajuntament, degut a haver-se constituït a les braves per resoldre els problemes dels Fets de Maig i amb el suport del Govern Central.

La Generalitat el va considerar il·legal i el 22 de setembre del 1937 els regidors rebutjaren els seus càrrec, deixant en mans el consistori al delegat d’Ordre Públic, començant el 26 del mateix més les negociacions per a solucionar la nova crisi. On sortirà  Josep Rodríguez Martínez d’ERC nou alcalde de la ciutat de Tortosa, el dia 29 de setembre del 1937.

Bibliografia

J. Subirats Piñana. TORTOSA, FRONT DE GUERRA. E. Columna Tresmall

J. Cid i Mulet. LA GUERRA CIVIL I LA REVOLUCIÓ A TORTOSA. E. Abadia de Montserrat.

Font imatge: Monedas i billetes locales.

Les falles i el tancament d’un cicle

Una festa molt valenciana, però que als anys 30 i sobretot a la Segona República va tenir una forta difusió, no sols als Països Catalans sinó també arribant fins a París o Madrid.

Sortint de les Terres de l’Ebre i anat cap al nord, al sud efectivament és més natural, un dels llocs on més van arrelar fou a Tarragona (1934-1936). Pot semblar un fet folklòric ocasional, però  fins i tot es va intentar tarraconitzar amb el nom de Pires romanes i traslladant la festa a la data de Sant Joan, com passava a Alacant amb les Fogueres. 

La Guerra Civil, truncarà aquesta festa i no tornarà a reeixir mai més a la ciutat.

Bona Primavera a tots!

Fotografia de la Falla Plaça Prim del 1934.

Font: Grup de facebook Tarragona Antiga.

Una foto estranya

Aquesta és una bonica història que ens arriba des de Castellar, un poble de Jaen, a més de interessant ja que a ella se’ns explica o és relaciona dos fets que anàvem perseguint: com és el centenari de la inauguració del Centre del Comerç a la Plaça Alfons i la vida de les dones tortosines.

La fotografia i relat de Teresina Prieto (1899-1931) ens la fa arribar el seu nét José María Espuny Hidalgo i Tomas Rojas Espuny el seu besnét. Resseguint diferents fets per ubicar la fotografia, van anar a parar a l’entrada de Carnestoltes 1914 on ens deixen publicat:

Tortosa,21 de Febrero 1914

Por la concurrencia inmensa que se apretujaba en los salones espléndidos de luz y adornados suntuosamente; por la elegancia, riqueza y buen gusto de los disfraces, el baile de anoche del Centro del Comercio formará época en los anales del Carnaval en esta ciudad. El jurado dio el siguiente veredicto en el concurso de máscaras:

Primer premio: Julieta Meléndez de Sanz, que lucía un precioso disfraz de marquesa de la Corte de Luis XVI.
Segundo premio: Pilar Pedrola,, de diablillo.
Tercer ídem: María Huguet, de holandesa.
Primer accésit: Rosa María Arcot, de esclava mora.
Segundo id.: Paquita Prieto, de esclava mora.
Tercer id.: Dolores Ferré, de Fortuna.
Primera mención honorífica: Cinteta Prieto, de trovador.
Segunda, id.: Teresina Prieto, de egipcia, y
Tercera id.: Joaquina Añó, de flor de lis.

Notícia extreta de la hemeroteca de la Vanguardia.

Molt segurament amb el vestit d’egípcia aniria al fotògraf a retratar-se i amb el pas del temps la fotografia anat perdent la seva ubicació fins que els familiars després 99 anys,  han pogut reubicar-la en aquella festa de carnestoltes.

També els agradaria poder saber més i per aquesta raó en traslladen aquesta relació familiar per veure si algú, els pot dir alguna cosa més, sobre la seva branca familiar: Era hermana de la madre de José Celma Prieto (Paquita Prieto), hermana de Carmen Prieto (soltera), de Cinteta Prieto (casada con Agustín Audí y sin hijos), de Eugenio José  Prieto (casado con Elvira Espuny Aleixendri) y de Francisco Prieto (casado con una Roig, y que escribió una historia de Tortosa en términos jocosos, firmándose como Joan de Cadup).

Tres anys de Tortosa Antiga

Durant aquest mes el projecte de Tortosa Antiga i el seu bloc compleixen el seu tercer aniversari.

En tres anys hem vist com un petit bloc amb la voluntat de posar en valor el patrimoni a través de fotografies, de diferents vivències i històries, per estimular el respecte i l’amor envers a ell, anat creixent i consolidant-se fins arribar a les 44.100 visites durant tot l’any passat i més de 2000 amics a la xarxa social de Facebook.

Un bloc que sortia de la ignorància i de la desconeixença de la ciutat i del seu territori. Un espai per a descobrir o redescobrir una ciutat, conèixer la seva evolució urbana, les diferents accions, creacions i destruccions... per saber-ne de la seva gent, per arribar a entendre la societat actual.

A més l’espai venia a omplir un buit a la xarxa, sobre les fotografies antigues de la ciutat i la seva contextualització a la història. Un espai que ha vist com ha creat ponts amb associacions com Amics dels Castells i Nucli Antic i amb altres espais que s’han anat consolidant a la xarxa com és Baix Ebre i Montsià Antics, altres llocs i persones interessades amb la cultura i estima de la ciutat.

Res més, que donar les gràcies als que ens seguiu i a molts que col·laboreu!

La Lluna de l'Ebre

Imatge d'inicis del segle XX, amb la següent llegenda: "La luna cerca de su cuarto menguante". Formava part de tota una sèrie de fotografies editades com a postal, referents a les activitats astrofísiques desenvolupades a l'Observatori de l'Ebre.

Mig Camí a la revista Estampa.

L’article va ser publicat el 27 de maig del 1933, tot just dins de la Segona República.

Com vam comentar a l’altra entrada la revista va tenir un tarannà dreta i monàrquic. Evidentment de Tortosa s’hagués pogut destacar altres aspectes de la festivitat de l’1 de maig dins la República, però dins de la seva editorial, la revista va decidir fer-ho i tot d’una manera curiosa la pujada de la gent a l’Ermita de Mig Camí, un dia festiu, sense abandonar l’aspecte més exòtic de la tradició. Fet comú a totes les edicions de la revista fins l’esclat de la guerra.

“La Virgen de la Estrellas”, va ser com es va titular el reportatge. A més de les fotos que il·lustren el reportatge el text que l’acompanya no deixa de ser interessant de llegir, comença així: “Tortosa, patria de don Ramon Cabrera, solemnizaba ostentosamente la fiesta roja del Primero de Mayo”, però clar el contrapunt ja marcat a la primera frase (Cabrera/roja), no deixa de repetir-se, a tot el text.

Tret del contrapunt polític, tant difícil d’equilibrar durant aquells anys, el reportatge explica la romeria, el ball, fa un breu resum històric del lloc, què i com són les crevetes o estrelles, mesclant tradició, llegendes i encanteris per exemple utilitzats per buscar marit: “guardábamos cinco crevetas en un nudo del pañuelo y a los tres días nos salia un novio. Su marido, que la escuchaba, suspiró malancólicamente. -¡Así me pescaste a mi!

Un article molt superficial, que no retrata, ni relata en profunditat, la complexitat social, civil, religiosa, econòmica, política, educativa..., de la ciutat d'aquell moment. Que desencadenarà en tensions fortes com arreu de l'Estat, finalitzades amb guerra.

Tot i així no deixa de despertar simpatia l’escrit el podeu trobar aquí: número 281, del 27 de maig del 1933. De la Revista Estampa.

Les imatges estan estretes del número 281, de la Revista Estampa, del web Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional d’España.

Revista Estampa

Aquesta fotografia dels exvots de Mig Camí pertany a un reportatge aparegut el 27 de maig del 1933, a la Revista Estampa, ens situem en plena segona República i llavors cal contextualitzar la publicació i la revista abans d’entrar en el curiós reportatge que es fa de la ciutat de Tortosa.

Estampa va ser una revista il·lustrada que es va editar entre el 1928 i 1938. Un projecte engegat per l’enginyer madrileny Luis Montiel de Balanzat.

Amb una editorial dretana i monàrquica, la revista de reportatges amb una reproducció força excel·lent el que pretenia era fer-la arribar al gran públic, per tant al seu interior no hi va ver compromisos polítics aferrissats, sinó que tractarà temes comuns a la població d’aquell moment.

A la revista es poden trobar diferents etapes, en un primer moment i amb la voluntat d’arribar al major nombre de lectors, la revista publica reportatges de caràcter exòtic, pintoresc, quotidià, famosos,...  deixant de banda el caràcter centralista de l’estat, tot i ser editada a Madrid.

En quant al seu estil de maquetació la revista en un primer moment no troba un lloc i és editada com a publicació de societat, amb fotografies de saló. Amb una gran col·laboració de fotògrafs d’arreu de l’estat que enviaven les seves instantànies, que li donaven un aspecte poc personal a la revista,  ja que li mancava una referència estilística clara. Amb la proclamació de la Segona República (1931), la revista es manté fidel a la legalitat i comença adquirir una connotació més social abandonant els conceptes pintorescos i exòtics de les províncies espanyoles, per a fer reportatges de la realitat i del moment sociopolític de l’estat.

Altre aspecte a destacar de la revista és el paper de la dona, dins del món tant canviant de l’època, tot i no ser una revista femenina ni feminista, si que era tinguda en compte a l’hora de publicar les notícies i els reportatges, a les diferents publicacions al llarg del seu transcurs (10 anys) es veu com la dona deixa de tenir un paper molt passiu a la societat del país, per a ser un agent actiu: al món bèl·lic, laboral, a la rereguarda, polític,...

Tot i així la tercera i última etapa de la revista des del punt de vista artístic, és el que resulta més interessant. Aquest arranca amb el començament de la Guerra Civil, la revista és confiscada per les Joventuts Socialistes i la lluita centrarà tota la seva informació tant a nivell gràfic com escrit, a més d’incloure reportatges de publicitat encoberta de la Unió Soviètica. Passa a formar part del grup de revistes que il·lustraran el conflicte com van ser: La Vanguardia, Aire, Moments, Campanya, Exercit del Poble, El Día Gráfico, El Sol, La Voz, Mundo Obrero o l’ABC en les seves dues versions,...

Estampa es converteix en una publicació dinàmica on la maquetació en moltes ocasions queda desbordada, on la fotografia deixa de ser una mera representació per agafar una potencialitat expressiva de la realitat. Evoluciona i comença a mostrar un estil més personal, també més cosmopolita i relacionat amb les corrents d’avantguarda de la resta del continent com són el Dadaisme i els Constructivisme, mostrant uns fotomuntatges més avançats a la manera de l’alemany John Heartfield i el valencià Josep Renau. Com a referents més immediats la revista Estampa, s’emmirallava a les publicacions estrangeres de L’Illustration, Regards, Ce Soir, Life... on publicaven entre altres fotògrafs de la talla de Capa, Taro i Chim on la Guerra Civil era un dels temes destacats. En quant a la participació i col·laboració de fotògrafs amb la revista Estampa hi trobem diferents autors com Alfonso, Hermanos Mayo, Centelles, Badosa, Benítez Casaux,... i un gran nombre d’anònims que enviaven els seus reportatges des del front.

La revista deixa de publicar-se quant el conflicte bèl·lic comença a ser més cru, els seus últims números van destinats a la Batalla de Terol, a partir d’aquell moment la Guerra Civil serà seguida majoritàriament per publicacions estrangeres, un cop acabat el conflicte la revista no tornarà a obrir-se ja que no obté els permisos necessaris imposats pel nou règim feixista.

Totes les imatges han estat estretes de la Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional d'España, on es poden consultar tots els números de la revista Estampa.

La reconstrucció del Pont de l'Estat, V

Recuperem altre cop la seqüencia de fotos que il·lustra com el pont anava completant-se i que la podem mostrar gràcies a la donació d'Ignacio Irazuzta Ugarte.

Aquesta imatge que mostra la part de baix de la estructura de la base del pont, és força interessant, ja que gràcies a ella podem tenir una visió prou completa de com va quedar la part central de la façana fluvial, després de la Guerra Civil. És l'any 1940 i a ella podem veure com els habitatges de la zona (carrers Bisbe Aznar, Sant Roc, Canvis, Plaça de la Constitució, Barana de l'Ebre, Botigues de la Sal), encara no havien recuperat la utilitat inicial i són simplement runes. 

A més la gran boca del barranc a la seva desembocadura, com és pot apreciar són les voltes gòtiques apuntades, que avui en dia encara es conserven però amagades darrere de la nova boca, construïda al mateix temps que el mur de contenció del riu i que va crear el que avui es coneix com la Rambla Felip Pedrell.

Aquestes voltes sostenien l'edifici de la peixateria medieval vora riu, i conformaven l'últim pas per travessar el vall, a més de formar part del sistema defensiu de la ciutat medieval, ja que vora riu mai es va construir una muralla a l'ús: les cases i edificis feien aquesta funció.

I a l'esquerra d'aquesta boca la passarel·la provisional que facilitava el pas del riu a la postguerra, tot i que estava fortament vigilada.

A la dreta de la imatge el que es va conèixer com el carrer Barana de l'Ebre, amb l'edifici de la fonda dels Cugat i el carrer Botigues de la Sal. Amb una petita obertura que no és altra cosa que una claveguera que porta totes les aigües brutes al riu, al igual que feia i malauradament encara fa el vall.

En aquestes dues imatges la fase final de l'estructura, ja tocant gaire bé la riba dreta.
Com es veu a l'ultima, aquest fet va crear una gran expectació al seu moment a la ciutat.