Un cop travada la imatge, vam posar els rems als escàlems. La gent s’havia quedat muda i els llaüters a la vora del riu movien el cap amb preocupació.
-Solteu! –va manar el vell.
Vam recollir amarres i jo em vaig encomanar a tots els meus morts. El llaüt va separar-se del moll mentre la gent agitava els braços entre crits de bona sort i amb una estropada ens vam llançar enmig d’aquella fúria.
Redéu, quin viatge! El llaüt lliscava igual que un dimoni i el riu bramava! Vam saltar colls i pedrets que haurien esgarrifat un mort! Jo tenia els pèls de punta, però el vell més que vell servava impertorbable, subjectant l’arjau del timó entre les cames. A cada cop de rem, sentia darrere meu l’esbufegar de Segarra, que anava a la part de la sama, i la Baldada clavava potades sobre el carbó. Des del banc veia el cap del Crist amb la boca oberta per la qual semblava escapar-se-li la ranera de l’agonia. Els rems es doblegaven a punt d’estellar-se, les onades trencaven contra la borda. En arribar a un pedret prop de Faió, el vell es va posar tens. El corrent era fortíssim i ens portava directes al roquissar.
-Fora rem, Manel! –va cridar l’oncle. Vosaltres dos foteu-li amb tota l’ànima!
Jo vaig parar, mentre Moles i Segarra, a l’altra banda, s’esfetgegaven. Amb la maniobra, el llaüt va tallar d’esquitllèbit el corrent, a fi d’esquivar el pedret. L’aigua s’aixecava en galls en topar amb les roques. Érem ja molt a prop del roquissar que vaig sentir l’espetec. L’escàlem de Segarra s’havia fet ascles i el peó va anar d’esquena contra la coberta de la sama. En fallar el rem, la proa va enfilar bruscament el roquissar. Se’m va gelar la sang.
-Ens matarem! –va esclafir Moles.
Del maleït viatge en van fer moltes contalles per tota la ribera: que si el sant Crist havia canviat de color, que si va desclavar una mà, que si els regalims de sang se li van allargar per les galtes... Històries que escampen pels cafès, tota la culpa de les quals la té el Moles, que es morirà embafadet de veritats perquè no conta més que mentides. Però, de tota manera, no m’hauria estranyat ni mica que al de la creu li hagués passat tot això que conten i molt més, perquè allò del pedret va ser terrible. Encara veig el vell Gòdia, mentre el Moles udolava que ens matàvem, donar un cop de timó cap a la dreta i repenjar-se sobre l’arjau amb mig cos fora de la borda. Van cruixir totes les juntes del llaüt, però el vell, que encara no he pogut aclarir d’on va treure tanta força, va adreçar la nau i vam passar, el mateix que un llamp, a quatre dits del roquissar. Vam estar a punt d’esbocinar-nos. Per això dic que ben bé li hauria pogut canviar el color al Crist! Ara, que va ser ell, el Crist, qui va cridar “Timó a la dreta, Gòdia, que ens la fotem!”, mentida podrida! El vell Gòdia podia ser més tossut que una mula, però no calia que ningú li digués el que havia de fer, que de feines de riu en sabia més que Déu.
Fragment extret del conte RIADA, que inclou el llibre Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada