El convent del Miracle

Fotografia que il·lustra els aiguats a Catalunya l’any 1907. Publicada a la Il·lustració Catalana, presa des del Castell, ens mostra el desbordament del riu Ebre al seu pas per la ciutat afectant les dues ribes.

La vista a més de mostrar-nos la riuada d’aquell any, ens mostra el Barri de Sant Jaume, amb la seva església, el començament de les obres de l’Escorxador (parcialment inundades) i el sostre del convent dels Carmelites descalços ubicat al carrer Santa Anna.

El convent dels carmelites a Tortosa.

L’ordre es va establir a la ciutat cap al 1590 i se’l va conèixer com el Convent del Miracle, per situar-se en aquesta torre de la muralla, prop del Portal de Tarragona. L’edifici (cases adossades) i el santuari de la Mare de Déu del Miracle, va quedar parcialment enderrocat a causa de la Guerra dels Segadors, però aquestes edificacions es van refer (1683) i no es van abandonar fins 1708. La proximitat del monestir a la muralla va fer que tornés a quedar en ruïna durant la Guerra de Successió, al 1712 l’ordre decideix obrar un nou edifici al centre de la ciutat, a l’encreuament del carrer Santa Anna i Ratlla de Sant Jaume.

Les obres del monestir van començar el 1753 i l’església començarà a bastir-se cap el 1764, quedant consagrada el 1802. Església d’un estil barroc, era d’unes mides modestes, amb una planta de creu llatina i al seu transsepte una cúpula sobre tambor, com a element més destacable. A l’esquerra de la imatge (de la riuada) les dependències conventuals al voltant d’un pati central, (en aquest cas un espai adaptat a les noves funcions de presó de la ciutat), a la mateixa fotografia es pot apreciar com moltes de les obertures i galeries del pati estan  tapades parcialment. La seva façana com es pot veure a la foto presa per Ramon Borrell i Codorniu, a principis del segle XX, mostrava al carrer Santa Anna un fort desnivell, salvat per dues escales corbes que donen accés a un replà on es situen les tres portes de les dependències conventuals. Una façana que incorpora trets barrocs com és la disposició dels elements arquitectònics (finestres i capella central) a diferents nivells, més una estructuració rítmica a tres bandes que dóna dinamisme, reforçat per les línies corbes laterals i com a tancament un frontó amb petit òcul.

Després de la seva exclaustració el 1835 i cremar la seva biblioteca i arxiu segons Miravall, l’edifici propietat de l’estat mai va tornar a tenir un ús religiós, a les dependències del convent es va instal·lar primer un magatzem de sal, com a refugi de mendicants,... Fins que el 1848 es va destinar a presó municipal (ús que té quan es realitzen les fotografies), fins a l’inici del conflicte de la Guerra Civil (1936). Els revolucionaris van procedir a derruir l’edifici, ja que a més de contenir la presó, hi havia la caserna militar.

Amb la victòria del Generalíssim Franco, la instauració d’una nova Gestora Municipal i la Dirección General de Regiones Devastadas, es va decidir que l’edifici (convent i església) havia sofert danys irreparables a causa de la revolució i de la guerra. Per tant era necessària la seva destrucció. Llavors era la tònica general del franquisme, sens dubte molt més barat enderrocar que no pas restaurar o reconstruir, l’edifici veí de l’església de Sant Jaume correrà la mateixa sort.

A la última fotografia realitzada per DGRD el solar restant de l’antic convent i presó, on s’aixecarà un dels edificis més representatius de l’època: el grup escolar de Remolins.