Va formar part d’una important nissaga de
comediants catalana del segle XIX. Filla de Dolores Z. de Mena va néixer a Tortosa el 1845, de manera
accidental, és a dir, mentre la mare feia una gira amb la companyia de teatre en la que treballava. La seva carrera va començar als nou anys debutant de la mà d’un
padrí excepcional, Julián Romea, acompanyant la seva mare a escena.
Filla d’actriu, serà també mare d’actriu. Amb el seu
treball fomentarà el que llavors es coneixia com el teatro regional, mai actuarà
a Madrid, desenvolupant la dramatúrgia i la llengua catalana, entroncant-se amb
la renaixença cultural del país.
Va ser la gran dama del teatre català del segle
XIX, brillant tant amb el drama, la comèdia o el sainet, una actriu que
controlava el seu repertori, tenia un bona relació amb els dramaturgs teatrals
i va defensar un nou model de teatre, apostant sempre per la llengua catalana.
Immersa en un mon d’homes Carlota de Mena va
brillar, destacant en tots els papers, de primera dama jove, de primera actriu
i sovint de característica, donada la seva gran versalitat. Dona de gran
bellesa i extrema elegància, amb veu vellutada i expressiva, que acompanyava d’una
mirada penetrant. Va gaudir d’un gran èxit, reputació social i d’una vida acomodada
a diferència de la gran part del gremi de comediants d’aquell temps.
Casada dos cops, primer amb Carles Delhom i
després amb Antoni Tutau (1844-1898) amb qui fundarà la companyia de teatre Tutau-Mena,
el 1870. Antoni Tutau, nat a Figueres el 1844, va ser un dels millors directors
teatrals del segle XIX. Va debutar com a actor professional al Teatre Odeon de
Barcelona l’any 1865. La Tutau-Mena va ser tota una institució independent del
teatre català, donant vida a les vetllades d’hivern als teatres del Passeig de
Gràcia, rivalitzant amb la companyia del Romea, alternaven el gènere melodramàtic
amb comèdies catalanes, sent la primera actriu, la seva muller: Carlota de Mena.
Tutau va fer, entre altres, les primeres produccions d’Ignasi Iglésias i va ser
l’introductor d’Henrik Ibsen a Catalunya. Entre altres coses acolliren al seu
teatre l’Olimpo l’Associació d’Autors Catalans, també encapçalaren cartells dels
teatres Novetats, del Gran Via, Principal, Tívoli, Romea, Liceu... Entre les
obres que van representar destaquem Gal·la Placída, El fill del Rei, La boja, L’ànim
morta, La dida, El ferrer de tall, Les joies de la roser, Locura de amor,...
La seva fama va ser tan gran i el seu
potencial social tan extens, que fins i tot van ser inspiració per als dramaturgs. Era
la família d’actors per excel·lència de Catalunya i Francesc de Sales Vidal i Torrents els va escriure “Una actriu en miniatura”, on es veu com es crea una
vocació dins d’un nucli familiar de comediants. El personatge de Lola, va estar
inspirat amb la filla de Carlota, resultat del primer matrimoni, Dolors Delhom i de Mena (1867-1912), la qual es farà actriu en contra de la voluntat dels seus
pares. Repetint la història de Carlota amb la seva mare. Aquí baix unes fotos del gendre i de la filla, caracteritzats per a l'obra teatral Els Vells, d'Ignasi Iglésias.
Dolors Delhom i de Mena debutà al teatre
català de molt jove. Es casà, amb segones núpcies amb Enric Borràs (1863-1957)
i treballà com a primera actriu en la companyia d'aquest; hi estrenà, entre
d'altres, les obres: La pecadora, Aigua que corre, El camí del sol i Mossèn
Janot (1898), d’ Àngel Guimerà; Els primers freds, La mare eterna i Els vells
(1903), d'Ignasi Iglésias; i L'heroi i El místic (1903), de Santiago Rusiñol.
Es retirà del teatre en passar-se definitivament el seu marit al teatre
castellà i tenir una mort prematura als 45 anys de vida, tot i així va ser una
actriu pionera i seguidora del camí emprès per la seva mare del desenvolupament
del teatre català i la seva difusió.
Carlota de Mena, no sols va ser espill i
mestra per a la seva filla Dolors, altres actrius es van formar al seu voltant
com Adelina Sala, Concepció Llorente i Angelina Caparó entre altres. Després de
la mort del seu segon marit, ella va continuar treballant i fent gires per tota
Catalunya fins el dia de la seva mort.
Tenia 57 anys i va patir un atac d’apoplexia
al final del primer acte, d’una de les seves obres favorites: Locura de Amor,
del dramaturg Tamayo y Baus. El públic manresà va quedar ben esglaiat al
presenciar-ho, les seves restes van ser enterrades a Barcelona, conjuntament amb
el seu marit Tutau.
A la premsa tortosina de l’època podem llegir el
següent: “... elevar nuestro teatro
regional a gran altura. Si Carlota de Mena hubiese podido desarrollar sus
facultades en un ambiente artístico mayor organizado y de más amplios
horizontes, habría llegado a ser una celebridad europea. Pero catalana de
corazón, quiso consagrarse únicamente al teatro regional, que por su vida lánguida
no puede ofrecer un premio positivo al mérito de los artistas. Por esto Carlota
de Mena, después de consagrar toda su vida al arte y haber sido la actriz
mimada de nuestro público, muere pobre, en Manresa, donde al frente de una
modesta Compañía había ido a parar, siguiendo sus obligadas tournéss por los teatros
de localidades de tercero y cuarto orden. La enfermedad que la ha llevado al
sepulcro la hirió mortalmente en el teatro, al final de un acto, cuando el
público sugestionado por el talento de la gran actriz prorrumpía en calorosos aplausos.
Muerte digna en verdad de su vida accidentada: ha caído trabajando, oyendo los
aplausos del público que tanto ella dominaba.” Article publicat
a La Verdad el 31 de desembre del 1902.
Unes ressenyes un tant dures, per a una gent
que va fer tot el possible per revifar la cultura catalana arreu del país, en
tots els sues àmbits. En aquest cas el teatre. Renunciant conscientment com ve
diu l’articulista a horitzons més amplis i consagradors. A l’actualitat un
simple passatge al barri del Poblenou de Barcelona i un premi teatral tortosí,
fa homenatge a aquesta actriu catalana.
Fonts:
Pascual, Isabel; A propósito de "Una actriz en miniatura". Universitat de València.
Morell i Montadi, Carme; El teatre de Serafí Pitarra: entre el mite i realitat. Abadia de Montserrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada