Cal situar-se al segle XIII i visualitzar com
el bisbe Arnau de Jardí, promotor d’aquesta residència d’esbarjo i estiueig a la
riba del riu, sortia de la ciutat i s’embarcava per a remuntar les aigües de l’Ebre
fins arribar al lloc de Bítem, on el bisbat posseïa un gran nombre de terres,
que perduren fins a l’actualitat.
Llavors el riu llepava els mateixos fonaments
de la capella romànica, única a les nostres terres amb un més que rellevant rosetó
amb decoració romànica, única a les nostres terres. L’església va estar consagrada a la Mare de Déu i aviat agafarà
el nom de Santa Maria de Bítem, fins que un bisbe castellà i borbònic al 1713
li va canviar l’advocació, pel de Santa Maria de la Oliva d’origen toledà.
Els bisbes van anar entrant per la portalada d’accés
fluvial durant segles a la seva residència d’estiu. Una masada envoltada de
tarongers, jardins i hortes. Típica de l’arquitectura
medieval, organitzada al voltant d’un pati on destaquen les grans estances
orientades al riu. I és aquí on ens aturem aquesta vegada al pati porticat amb
un doble sistema de galeries, que gràcies a les fotos de no més de 50 anys,
encara el podem veure.
En època moderna i recent el palau, o millor
dit Mas, ja que té estructura d’aquesta tipologia, anà perdent rellevància i importància
fins quedar totalment abandonat per part del bisbat. Altre cop hem de donar les
gràcies a l’afany documentalista de l’excursionista i fotògraf Salvany Blanch.
Per poder veure com no fa més de cent anys el pati encara lluïa el seu senzill esplendor
gòtic.
Avui en dia serveix com a magatzem als masovers
que treballen les terres del bisbat i les pedres de columnes i pilars resten
allà amuntonades a l’espera de temps millors o de que vingui la retro-excavadora.
Vos deixem una imatge de la premsa dels anys
80 on es veu l’estat del pati després de l’ensorrament d’una de les dues
galeries, l’altra encara resta tot i que molt modificada. Tot així l’abandó no
és l’únic assetjador d’aquest espai tant peculiar i a la vegada tant oblidat,
ja que als anys 60 van intentar comprar la capella, per traslladar-la pedra a
pedra a altre lloc, com van fer en tants
edificis medievals del país, un cas molt exemplificant va ser el cas del Palau de l’Abat al Reial Monestir de la Valldigna.
Fotografia extreta del Fons Salvany Blanch de
la Biblioteca de Catalunya.
Fotografia de les runes, extreta del grup de facebook
Baix Ebre i Montsià Antics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada