Experiències al voltant de les cases d'escaleta

Fa un temps vam demanar col·laboració a tots aquells que volgueren descriure com era la seva casa i com es vivia en ella. En aquesta ocasió publicarem la informació aportada per Isaïes Vilàs.

Ell va habitar en una casa d’escaleta, que es situava als barris antics de la ciutat, entre la plaça de Sant Joan i la del Rastre, al carrer Replà número 10, que abans va tenir el número 16. En un principi va ser de lloguer de l’any 1939 (tot just en acabar la guerra), fins que als anys 70 passà a ser de propietat i fins a l’actualitat.

L’edifici estava construït a mitjans del segle XIX i per tant amb poques prestacions modernes, no comptava amb aigua corrent. Ens recorda com s’abastien els tres pisos que tenia la finca, on vivien tres famílies: la casa disposava d’un pou al pati de llums i des de cada pis es podia pouar amb una galleda, tot i així aquella aigua no era potable. L’aigua potable la portaven les seves germanes, amb càntirs de fang recolzats al maluc, de la font pública que estava en la plaça del Rastre (podeu veure la font en aquesta foto, inclòs com s'omplien el càntirs).

A la casa i segons ens conta Isaïes, l’ambient entre les tres famílies era bo i cordial, no hi havia cap estructuració, és a dir, ni president ni tresorer, el que s’acordava es feia sense problemes.

En quant a la seva tipologia ens recorda que l’escala era més aviat còmoda de pujar i la llum entrava per una claraboia a la teulada, amb barana de ferro i més prompte ampla que estreta. En els materials de construcció, destacaven les bigues de fusta, el terra amb mosaics de colors, portes plafonades de fusta i de dimensions grans, alt 225x100cm d’ample, amb una bona conservació en general, ja que no es produïen ni humitats, ni goteres, ni vibracions. La casa disposava de dos terrats comunitaris, un que dóna al costat del carrer i l’altre a la part posterior amb un traster per pis, utilitzats bàsicament per a estendre la roba. Ja als anys 50 del segle passat es van instal·lar al mateix els diferents dipòsits per a l’aigua.

Isaïes ens explica també com era aquell pis. Tenia una habitació gran de matrimoni amb una adossada que li deien l’alcova i un altra de més petita a l’altre extrem del pis. La cuina era petita i al fons també es situava la comuna, no tenia dutxa, ni tan sols lavabo, per aquestes necessitats s’utilitzava la pica de la cuina, sempre amb l’ús de palanganes i posteriorment aquesta aigua residual es tirava al comú, ja que la pica no tenia desaigües.

El pis disposa de dos balcons, un que dóna al carrer i altre a la part posterior. Al del carrer s’accedia per l’habitació de matrimoni, i a més tenia una finestra, i al posterior per l’habitació petita del darrere. No van tenir mai tendals. A la façana hi teníem flors i plantes, mentre que a la part posterior hi teníem estenedors, a més aquest pati donava als patis de les cases del carrer Montcada i en moltes ocasions servia per a comunicar-se amb els veïns. Amb el pas dels anys i la compra de l’immoble els meus pares van reformar el pis, fent una cuina nova amb aigua corrent i la incorporació del butà per cuinar, un nou bany amb mitja banyera i dutxa, a més van incorporar nous electrodomèstics com la rentadora, la televisió, telèfon, escalfador electrònic d’aigua,... Isaïes ens conta que va deixar la casa per  casar-se,  traslladant-se al barri de Sant Llàtzer, quedant a la casa els seus pares i el germà.

Als baixos recorda que hi havia una botiga de queviures, a la casa de l’esquerra un antic molí d’oli, que gairebé ja no funcionava, i a la casa de la dreta un corral d’un matxo. També hi havia un baix on es feia xocolata i pels voltants dos forns, molt a prop l’Ajuntament, sent actualment l’edifici dels Jutjats.

En relació a les preguntes de quins són els principals problemes del barri o si realment creu que els barris antics poden fer un tomb i tornar a ser atractius per atreure nous veïns, ens contesta que tot i les reformes de la plaça de Sant Joan, al carrer Replà en pocs anys han caigut quatre cases, dues davant de la dels seus pares. Creu que no es fa prou per recuperar els antics barris i que l’Ajuntament s’hauria de responsabilitzar molt més en aquesta problemàtica d’abandonament i deteriorament del casc històric de Tortosa.

Fotografia [Tortosa Antiga]

Mostra d'un dels últims esponjaments que s’han produït a la ciutat, després de tombar les conegudes com casetes blanques, la plaça de Sant Joan ha duplicat la seva extensió deixant visible tota la façana del casal tortosí, antic convent i església de Sant Joan. Tot just enfront un dels principals problemes del casc antic l’abandonament dels habitatges coneguts com a cases d’escaleta (fixeu-vos que dos de quatre, estan tapiades). Si voleu veure com en cent anys la visió d’aquest espai ha anat degradant podeu fer la comparació amb visualització d’aquesta imatge, d’un moment del repartiment del Panoli, on encara podem veure parcialment les casetes blanques amb el seu Santet i tot, i el carreró que pujava i que actualment queda inclòs dins la plaça.