Les peanyes de Mossèn Sol

A diferència d’altres escultures de temàtica religiosa de la ciutat anteriors a la Guerra Civil, aquesta va quedar intacta, però si fraccionada.

El disseny i projecte inicial de la peanya i monument va ser realitzat per l’escultor Agustí Querol, tot i que no va poder realitzar-lo. Després de la seva mort el relleu l’agafen els seus deixebles Víctor Cerveto i Josep Casán, datant el monument el 1911. L’escultura quedarà inaugurada el 1912 baix una gran expectació i una forta ploguda, com es pot veure a diferents reportatges gràfics de l’època.

Amb la seva inauguració la plaça canviarà de nom deixant de ser Tetuan, per a portar el nom del mossèn, tot i així la popularitat de la plaça del Rastre no li traurà ni un nom, ni l’altre.

Amb els moviments polítics de tarannà anticlerical cap al 1932 es decideix actuar amb el monument, cosa que no passarà amb altres de la ciutat com ara el de Ros de Medrano a la plaça d’Alfons, el qual serà destruït pels aldarulls anticlericals d’inicis de la Guerra Civil.

Amb mossèn Sol es decideix dividir el monument en dues parts, la peanya de fort caràcter modernista quedarà resguardada en el col·legi dels Josepets, fundat pel mateix Domingo Sol. Aquesta va quedar allà oculta i resguardada fins a l’actualitat, 83 anys separada de la seva estàtua.

En canvi la imatge modelada del mossèn va ser traslladada al claustre de la catedral, on es va bastir una peanya més funcional i senzilla. Tot i així sembla que no va aguantar l'envestida anticlerical. 

Els temps moderns i democràtics, fan que es torni a bastir un nou monument a Mossèn Sol, realitzat per Àngel Acosta al 1989, a la plaça del Rastre. 

Amb les obres de reurbanització i reorganització de la plaça que es porten actualment, la peanya i l’escultura (nova) s’han retrobat,  desprès de més de 80 anys tornen a lluir juntes, ara sols queda que es restauren i es tornen unir.

Fotografia de Mossèn Sol al claustre de la Seu, extreta del grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antics. 

Lo Carrilet, un símbol

Pocs operaris de la factoria de ferrocarrils a vapor d’Anglaterra Humslet, al 1890, van imaginar que aquella màquina encarregada per la companyia de ferrocarrils valenciana, acabaria sent tot un símbol per a la Citat de Tortosa i el delta de l’Ebre.

Recentment després dels seus 125 anys ha estat restaurada per l’associació d’Amics del Carrilet de Deltebre i ressituada al Parc de Tortosa.

Però la foto ens transporta al moment primer en que va ser col·locada en aquella zona del Parc, zero expectació,  ni música, ni fanfàrries... És el 1968 i la maquina va entrant al parc amb el que sembla l’ajuda d’un gat hidràulic.

La foto va ser presa per Juan Miguel Sánchez (Manzanares 1907 – Amposta 1978).  Va ser un fotògraf amb establiment al número 18 d’Amposta, tot i que anteriorment havia tingut altre a Tortosa.

Amb aquesta fotografia donarem fi a la sèrie d’espais ferroviaris al voltant de la ciutat de Tortosa. Pensem que és molt adient per tancar la sèrie, ja que amb l’acció retratada també es va tancar un cicle, on el transport ferroviari perdia impuls davant el transport rodat per carretera. Passant a ser unes màquines industrials i funcionals, símbols d’un passat i un territori.

Fotografia cedida per Joan Josep Carot Bladé.

Plànol Cartoteca Digital. 

La platja de maniobres

És una estació ferroviària especial per l’ordre dels trens de mercaderies, que estan composats per vagons aïllats.  Aquestes estacions estan formades per feixos de vies per ser transitades pels vagons i així poder maniobrar-los en successió per a l’explotació.

Al cas de Tortosa hi trobem un total de deu vies o feixos que surten d’una única via, és a dir, amb un feix d’entrada i altre de sortida, via general. Aquest desdoblament i desviacions permetran distribuir els combois cap a la zona de mercaderies, la de passatgers, manteniment, dipòsit de locomotores, grua... Actualment encara hi son visibles tres andanes, comunicades per passos a nivells i un d’inferior que recentment ha estat clausurat.

Com la gran majoria de les estacions de mercaderies la de Tortosa és una estació de trànsit, tot i que durant un temps va albergar la terminal de la línia de la Vall de Zafan. Al llarg del temps aquestes vies amb els seus desviaments han anat variant per adaptar-se als canvis i usos dels trens i mercaderies. 

Fins que va quedar en desús quedant com una estació terminal o cul-de-sac a l’any 1996, on sols arriben trens de mitjana distància de la línia R16. 

Fotografia de l'estat actual de la platja ferroviària de l'estació de Tortosa. Vista de la part nord, direcció a València.

Fotografia antiga editada per Àngel Toldrà i Viazo. Principis del SXX. Vista de la part sud, direcció a Barcelona, actualment encara en ús. 

Font del mapa Cartoteca Digital. 

Parada i fonda

En aquesta entrada una imatge de la Fonda de l’Estació.

Un dels serveis que prestava tot l’entramat ferroviari de la ciutat a principis de segle. A la postal l’interior del seu menjador, veritablement impressionant la seva decoració i lluïment amb la taula ben parada per a un tiberi.

Amb el pas del temps i en pro d’una funcionalitat mal entesa, tots aquests espais han quedat força alterats.

Fotografia cedida per grup Baix Ebre i Montsià Antics.

Mapa Cartoteca Digital.

La ronda Docks

Si parlem de topònims arrelats al transport del ferrocarril, un dels més bonics i destacats, és l’anglicisme, de la Ronda Docks.

Docks no és altra cosa que molls, hangars, andanes... traduït al català, i per tant el nom de la ronda esdevé clarificador i molt adient. Ja que aquella ronda es va dissenyar paral·lelament a l’estació de mercaderies per a facilitar la càrrega i descàrrega d'aquestes. A més es situa més allunyada de la ciutat i permetia realitzar amb més comoditat aquest treball, quedant l’actual Ronda Reus reservada per al tràfec de passatgers que entraven i sortien de l’estació. És el lloc on es situa l’edifici principal de la mateixa.

D’aquest espai extensament retratat, es pot fer una comparativa on veure com al voltant de la Ronda Docks va creixent l’activitat de mercaderies, amb l’aparició de casetes, magatzems i amb el creixement de la ciutat quedant finalment plenament integrada dins de la trama urbana. De dalt a baix i d’esquerra a dreta, hi podreu veure com evoluciona l’espai urbà al voltant de l’estació, deixant de ser horts per convertir-se en la ronda, el carrer del Marquès de Bellet i Compte Bañuelos.

Actualment la ciutat la té retolada de forma singular i que fa treure més d’un somriure a aquell que ho llegeix, hi posa Carrer Ronda Docks. Com si ronda no fos una tipologia de via, i calgui el sobrenom de carrer, el mateix li passa a la Ronda de Reus amb els sobrenom de carrer ronda Reus... ;)

Les postals han estat editades en diferents dècades de principi de segle XX, per Àngel Toldà, Fototípia Thomas, Ramon Borrell. Una de les més interessant és la que la primera que té un punt de vista diferent, a ella surt el riu i el pont al fons, aquesta fotografia la podem compartir gràcies al grup de facebook de Baix Ebre i Montsià Antics.

Font del plànol la Cartoteca Digital.

El Pla de l’Estació.

Si un és de fora o del lloc, al passar per l’eix de l’Ebre, es pot preguntar d’on ve la toponímia del Pla de l’Estació. Quelcom al llegir Estació directament fa una associació  a vies de trens i ferrocarrils, però allà, ni una cosa ni l’altra.

Per esbrinar la toponímia de l’actual zona industrial i comercial, a la dreta del riu, cal remuntar-se als anys 40 del segle passat.

Ja durant la guerra a l’any 1938 les obres de la línia van començar a realitzar-se novament, sobretot per a donar suport a les forces feixistes de Franco al front de l’Ebre. Un cop acabada la guerra i en la dura postguerra, s’intenta donar l’últim impuls al ferrocarril de la Vall de Zafan. S’apropien de la idea de connexió ferroviària de Tortosa amb Sant Carles de la Ràpita, que el tramvia anteriorment no va poder realitzar. Comunicant l’interior d’Aragó i Saragossa amb l’eix del Mediterrani, fent de Tortosa un nus ferroviari de connexió i amb sortida al mar.

Per aquesta raó la línia necessitava una important zona de mercaderies, la qual queda determinada en el plànol adjunt al text; l’actual Pla de l’Estació.

Els treballs van continuar fins al 1942, aquests estaven realitzats per batallons de presoners de guerra. Quedant finalitzat el tram d’Alcanyís-Tortosa, amb un total de 128km. La connexió amb el mar mai es realitzarà, d’aquell tram sols queda l’esplanació i el nom.

Tot i que l’estació de Tortosa va servir de terminal, en aquest punt entre la Raval de Cristo, Roquetes i Tortosa, es pretenia construir una important estació de mercaderies pròpia de la Val de Zafan, que permetria el tràfec i la connexió entre les ciutats de València, Tarragona, Barcelona i el Port dels Alfacs.

Plànol de l’estació de mercaderies de la Val de Zafan, ha estat cedit per una persona que ha volgut col·laborar amb aquesta temàtica ferroviària, que estem desenvolupant actualment.

Font del plànol: Cartoteca Digital. 

El tramvia a la sortida de Roquetes.

Una fotografia de principis de segle, realitzada per Lucien Roisin al carrer Major de Roquetes. Tot just abans de creuar el pont del canal. Allà al mig del carrer estava construïda l’estació-terminal i sala d’espera de la L1 Tortosa-Roquetes. Aquest tramvia tenia un segon ramal o línia que anava fins Jesús.

Va ser un tramvia interurbà que mai va ser electrificat, convertint-se en l’últim de tracció animal de Catalunya.

La seva construcció va ser molt ràpida (era d’iniciativa particular promogut per Federico Rodríguez Fajardo i José María Piñol)  a les darreries del segle XIX. Des de la sol·licitació a la inauguració van passar dos anys, el 18 de juny de 1885 van arribar de Tarragona els cotxes del tramvia, els mateixos hi tenien tres classes: Imperial, primera i segona. La classe imperial va ser suprimida al poc de temps, al no tenir públic. Aquests cotxes van ser construïts a Bèlgica a l’empresa Mortanweiz. Una notícia del Diario de Tortosa ens diu: “No falta de nada en ellos, abundan los detalles preciosos de construcción: Hasta “raspador” para encender fósforos tienen” (20/6/1885).

La tracció de sang va ser molt comuna als transports urbans d’arreu del món que començava a mostrar-se cosmopolita i industrialitzat. Aquesta manera de transportar passatgers va ser utilitzada sobretot en llocs de perfil pla. L’ample de la via a Tortosa era d’1’3m, fet que facilitava l’arrast  de les mules.

Les sortides del tramvia tenien com a referència els tocs de campana de la veïna església del Roser, abans de la seva construcció al 1914, la referència estava establerta amb els tocs de campana de la Seu. A l’època de major tràfec de passatgers (últimes dècades del XIX), el tramvia va arribar a transportar fins a més de 1000 persones al dia. Va ser una gran competència per als tartaners que es dedicaven a fer els trajecte de l’Estació a Jesús i Roquetes.

La seva finalitat era connectar els dos Ravals (Roquetes, acabava d’estrenar la seva independència al 1850) més grans de la ciutat amb l’estació de Ferrocarrils. Englobat en un projecte molt més ambiciós que pretenia electrificar les vies per connectar Jesús-Roquetes en Tortosa-Estació i finalment connectar-lo amb Amposta i Sant Carles de la Ràpita-Port. Tot i així ni tan sols l’electrificació dels ramals existents, L1 i L2, es van fer.

Si el tramvia va modificar les rutines de les tartanes i els seus passatgers, amb la destrucció del Pont de Barques al 1892 i la construcció dels ponts de ferro, acompanyat de l’aparició dels cotxes de línia (primer explotats per Diego Homedes i posteriorment per J. Esquerré) van fer que els viatges des de l’Estació-Tortosa a Roquetes i Jesús fossen més ràpids i econòmics. Tornant a canviar els hàbits de la ciutadania, quedant antiquat i desfasat els viatges en tramvia amb tracció de sang, sent els pitjors anys la dècada dels 20.

L’any 1928 serà clausurat el ramal de Jesús i l’any 1929 el de Roquetes, sent substituïts aquets per autobusos del senyor Esquerré.

L’any 1932, la brigada de l’Ajuntament, procedia a l’enderrocament de la casa-estació del tramvia, que estava situada al mig del carrer, per donar una major comoditat al transport rodat i afavorir i millorar l’entrada a la ciutat de Roquetes.

 Més info a: Rais i Ferradures.

Xicotet homenatge a Ovidi Montllor.

Una foto, d’un home cantant, a l’hivern del 1976, el lloc, segurament Alcanar.

Però això té igual, hui, avui, tot just 20 anys sense escoltar-lo.

En record de la seva veu, de la seva imatge, del seu pensament.

Aquesta foto amb una mà gairebé tapant la cara.

En record de totes aquelles actuacions que va fer arreu les terres, del seu PAÍS.

SALUT

I no cal dir més, que l’escrit sobra. 
Foto de Dora Gas.

Bicicletes al Carrilet.

Imatge dels últims temps (dècada dels 60), del carrilet Tortosa La Cava.

A la fotografia es pot veure l’automotor Renault, a l’estació i depòsit de Tortosa. I als seus passatgers carregant un dels vehicles més utilitzats al Delta: la bicicleta.

Font de la fotografia trens.cat

La nevada del 62.

En aquesta entrada els trens travessant Tortosa. El pas elevat de l’Avinguda Generalitat. Interessant de veure a l’operari maniobrant el canvi d’agulles.

Font del mapa la Cartoteca Digital.

Font de la imatge. Baix Ebre i Montsià Antics, Facebook

La construcció del ferrocarril la Vall de Zafan

Al febrer del 2013 ja vam publicar aquesta foto de la construcció de la línia de Ferrocarril de la Vall de Zafan però pensem que torna ser rellevant publicar-la per mostrar el fet de construcció d’aquestes línies ferroviàries actualment desaparegudes. 

Ara la tornem a publicar amb la situació en la que es va realitzar, tot just a la sortida de Roquetes, a la coneguda Vall del Marquès. 

De Tortosa a Alcanyís

Fotografia del tren que feia el trajecte conegut com la Vall de Zafan, es a dir de Tortosa a Acanyís.

La foto està realitzada a l’estació de Tortosa a la dècada dels anys 60 del segle passat, on podem veure una  preciosa locomotora a vapor de la sèrie 201. A més la fotografia és interessant ja que ens deixa veure part de la ciutat: com és el recent inaugurat Seminari, una part del depòsit de trens actualment desaparegut i cap a la dreta de la imatge al turó el fortí d’Orleans i a nivell del carrer Cervantes el modernista garatge Cervera.

A més en aquestes entrades relacionades amb el transport ferroviari inclourem un plànol on marcarem la situació de la foto, (cercles concèntrics en color morat).

Font del mapa la Cartoteca Digital.

Font de la imatge. Baix Ebre i Montsià Antics, Facebook. 

Urna de Sant Crescenci, de la Seu de Tortosa

Peça que forma part del Tresor de la Catedral, una peça de plata en el cos de sant Crescenci, de procedència romana o genovesa datada al 1624, amb el remat de la Mare de Déu de la Cinta. Va ser donada pel cardenal Espínola el 15 d’octubre del 1626, portant els seus escuts.

Durant la Guerra Civil, com la resta del tresor va ser inventariada i custodiada per l’Ajuntament republicà, amb el número 12 i dipositada el 22 de juliol de 1936. Aquesta va ser inventariada per mossèn Solé amb el títol d’Objectes d’art de la Seu de Tortosa disposats a l’Ajuntament el dia 22 de juliol de 1936 i que posteriorment seran dipositats al Banc d’Espanya al carrer Cervantes.

Com es sabut algunes de les peces amb el guirigall final de la Guerra van dispersar-se i amb això i allò encara no han retornat al seu lloc original, quedant perdudes per algun lloc inconcret del planeta Terra.

Aquesta en concret va ser recuperada el 15 de maig del 1939, al Palau Nacional de Montjuïc de Barcelona, retornant a la Seu de Tortosa.

Fotografia de Lucien Roisin.

Massip, Jesús. El tresor de la catedral de Tortosa i la guerra civil de 1936. Publicacions Abadia de Montserrat.

L’Alhambra tortosina

Era la forma popular en la que es coneixia els salons del Palau Capmany, on s’albergava la seu del Centro Dertosense o Casino de Tortosa.

Uns salons amb un estil neoàrab a la planta noble del Palau, construïts al 1868 per Josep Grifoll. És l’època on surten diferents associacions a la ciutat aglutinadores de la burgesia i les activitats de relació social i culturals; com ara el Centre de Comerç al 1899 i l’Ateneu 1905. Tot i l’acceptació de la decoració i la fama dels mateixos, no perdurarà fins als nostres dies aquesta recreació de l’estil nassarí als salons del Palau. El que si hi podem trobar encara és la decoració del patí emmanisada i font central. 

Un exemple d’aquelles activitats la podem trobar per exemple a la premsa local del 18/02/1885, és carnestoltes i al diari de la Verdad hi trobem: El lunes fué el último de los bailes de màscaras, que han tenido lugar en la sociedad el Círculo. Su elegante salón árabe lucia mas sus afiligranados arabescos con la belleza y encantos del sin número de lindas mascaritas. No desmereció en nada de los que hemos descrito estos días. Sobre la tirante lona blanca bailó la juventud polkas y rigodones hasta las cuatro de la madrugada que el walz final del programa anunciaba el término de la fiesta. 

Font de la imatge: Ilercavònia.

Qui té roba per rentar?

Una bona foto d’un dels oficis que han evolucionat fins als nostres dies. Aquesta foto és de l’any 1928 i mostra part de les dependències de la Bugaderia Besalduch, al carrer Croera possiblement a una de les cases que van ser ensorrades als any 30 del segle passat, per obrir l'actual Cosra de Capellans al riu. D'allí es traslladà al Carrer Rasquera al barri de Remolins. La tintoreria va tancar fa 24 anys.

Fotografia publicada gràcies al grup de Facebook Baix Ebre i Montsià Antics, i que la portem pel simple fet de veure treballar aquests homes envoltats de palanganes, piques, roba penjant d’estaques, raspalls, pantalons, armilles, jaquetes, camises, aixetes, gibrells, garrafes revestides d’espart... Pura poesia, d’un negoci del nucli antic desaparegut.

Fotografia de Ramon Borrell i Codorniu.