Revista Estampa



Aquesta fotografia dels exvots de Mig Camí pertany a un reportatge aparegut el 27 de maig del 1933, a la Revista Estampa, ens situem en plena segona República i llavors cal contextualitzar la publicació i la revista abans d’entrar en el curiós reportatge que es fa de la ciutat de Tortosa.

Estampa va ser una revista il·lustrada que es va editar entre el 1928 i 1938. Un projecte engegat per l’enginyer madrileny Luis Montiel de Balanzat.


Amb una editorial dretana i monàrquica, la revista de reportatges amb una reproducció força excel·lent el que pretenia era fer-la arribar al gran públic, per tant al seu interior no hi va ver compromisos polítics aferrissats, sinó que tractarà temes comuns a la població d’aquell moment.
A la revista es poden trobar diferents etapes, en un primer moment i amb la voluntat d’arribar al major nombre de lectors, la revista publica reportatges de caràcter exòtic, pintoresc, quotidià, famosos,...  deixant de banda el caràcter centralista de l’estat, tot i ser editada a Madrid.


En quant al seu estil de maquetació la revista en un primer moment no troba un lloc i és editada com a publicació de societat, amb fotografies de saló. Amb una gran col·laboració de fotògrafs d’arreu de l’estat que enviaven les seves instantànies, que li donaven un aspecte poc personal a la revista,  ja que li mancava una referència estilística clara. Amb la proclamació de la Segona República (1931), la revista es manté fidel a la legalitat i comença adquirir una connotació més social abandonant els conceptes pintorescos i exòtics de les províncies espanyoles, per a fer reportatges de la realitat i del moment sociopolític de l’estat.


Altre aspecte a destacar de la revista és el paper de la dona, dins del món tant canviant de l’època, tot i no ser una revista femenina ni feminista, si que era tinguda en compte a l’hora de publicar les notícies i els reportatges, a les diferents publicacions al llarg del seu transcurs (10 anys) es veu com la dona deixa de tenir un paper molt passiu a la societat del país, per a ser un agent actiu: al món bèl·lic, laboral, a la rereguarda, polític,...

Tot i així la tercera i última etapa de la revista des del punt de vista artístic, és el que resulta més interessant. Aquest arranca amb el començament de la Guerra Civil, la revista és confiscada per les Joventuts Socialistes i la lluita centrarà tota la seva informació tant a nivell gràfic com escrit, a més d’incloure reportatges de publicitat encoberta de la Unió Soviètica. Passa a formar part del grup de revistes que il·lustraran el conflicte com van ser: La Vanguardia, Aire, Moments, Campanya, Exercit del Poble, El Día Gráfico, El Sol, La Voz, Mundo Obrero o l’ABC en les seves dues versions,...


Estampa es converteix en una publicació dinàmica on la maquetació en moltes ocasions queda desbordada, on la fotografia deixa de ser una mera representació per agafar una potencialitat expressiva de la realitat. Evoluciona i comença a mostrar un estil més personal, també més cosmopolita i relacionat amb les corrents d’avantguarda de la resta del continent com són el Dadaisme i els Constructivisme, mostrant uns fotomuntatges més avançats a la manera de l’alemany John Heartfield i el valencià Josep Renau. Com a referents més immediats la revista Estampa, s’emmirallava a les publicacions estrangeres de L’Illustration, Regards, Ce Soir, Life... on publicaven entre altres fotògrafs de la talla de Capa, Taro i Chim on la Guerra Civil era un dels temes destacats. En quant a la participació i col·laboració de fotògrafs amb la revista Estampa hi trobem diferents autors com Alfonso, Hermanos Mayo, Centelles, Badosa, Benítez Casaux,... i un gran nombre d’anònims que enviaven els seus reportatges des del front.


La revista deixa de publicar-se quant el conflicte bèl·lic comença a ser més cru, els seus últims números van destinats a la Batalla de Terol, a partir d’aquell moment la Guerra Civil serà seguida majoritàriament per publicacions estrangeres, un cop acabat el conflicte la revista no tornarà a obrir-se ja que no obté els permisos necessaris imposats pel nou règim feixista.


Totes les imatges han estat estretes de la Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional d'España, on es poden consultar tots els números de la revista Estampa.

La reconstrucció del Pont de l'Estat, V

Recuperem altre cop la seqüencia de fotos que il·lustra com el pont anava completant-se i que la podem mostrar gràcies a la donació d'Ignacio Irazuzta Ugarte.


Aquesta imatge que mostra la part de baix de la estructura de la base del pont, és força interessant, ja que gràcies a ella podem tenir una visió prou completa de com va quedar la part central de la façana fluvial, després de la Guerra Civil. És l'any 1940 i a ella podem veure com els habitatges de la zona (carrers Bisbe Aznar, Sant Roc, Canvis, Plaça de la Constitució, Barana de l'Ebre, Botigues de la Sal), encara no havien recuperat la utilitat inicial i són simplement runes. 

A més la gran boca del barranc a la seva desembocadura, com és pot apreciar són les voltes gòtiques apuntades, que avui en dia encara es conserven però amagades darrere de la nova boca, construïda al mateix temps que el mur de contenció del riu i que va crear el que avui es coneix com la Rambla Felip Pedrell.

Aquestes voltes sostenien l'edifici de la peixateria medieval vora riu, i conformaven l'últim pas per travessar el vall, a més de formar part del sistema defensiu de la ciutat medieval, ja que vora riu mai es va construir una muralla a l'ús: les cases i edificis feien aquesta funció.

I a l'esquerra d'aquesta boca la passarel·la provisional que facilitava el pas del riu a la postguerra, tot i que estava fortament vigilada.

A la dreta de la imatge el que es va conèixer com el carrer Barana de l'Ebre, amb l'edifici de la fonda dels Cugat i el carrer Botigues de la Sal. Amb una petita obertura que no és altra cosa que una claveguera que porta totes les aigües brutes al riu, al igual que feia i malauradament encara fa el vall.




En aquestes dues imatges la fase final de l'estructura, ja tocant gaire bé la riba dreta.
Com es veu a l'ultima, aquest fet va crear una gran expectació al seu moment a la ciutat.

60 anys del Biscúter


Aquest any es compleixen les sis dècades d'aquest micro utilitari fabricat a Sant Adrià del Besos per l'empresa catalana "Auto Nacional SA". Va ser l'únic automòbil popular durant la dura postguerra gràcies al seu baix cost, amb comparació amb altres cotxes, fins l'arribada del 600 de la Seat.

A la foto una dona amb el Biscúter a l'any 1959, als terrenys guanyats al riu per a construir l'Escorxador i per on actualment transcorre l'Avinguda de Remolins.



Publicitat de l'època, als anys 50. 
Fotografia i publicitat extreta del web "todocolección".


Jocs i lleure


Jocs al patí dels plataners, del Seminari Menor de Sant Josep de Roquetes. Fundat per la companyia de Jesús al 1916.

L'ofici de lechero



Avui una foto extreta del lloc el Retrovisor; d’un ofici actualment completament desaparegut. El repartiment de llet fresca per lo lechero, barbarisme emprat per a designar al vaquer que repartia la llet per la ciutat. Una llet que després calia bullir, i que feia aquella olor tan agradable i com no la nata, tel que es feia a sobre al refredar-se.

La foto va ser publicada per J. Otero. Datada al 1952, comenta com el mateix lleter munyia dos cops les vaques i feia dos repartiments de llet: al matí i a la tarda per la ciutat.

La foto no sols interessant per l’ofici, sinó pel fet de mostrar les bicicletes adaptades a les tasques de repartiment, amb les lleteres penjant. Posteriorment es van anar adaptant altres vehicles com ara les motocicletes.

El personatge en qüestió de la fotografia és Josep Andreu Beltrán, conegut com el Vicari.

De font a pica baptismal i de brocal de pou a font.


Dues peces amb ús diferent al que van ser creades i que es conserven a la Seu.

La font del Papa Luna.
La peça presenta l'heràldica de Benet XIII, realitzada amb pedra de Girona. Pedra utilitzada per a fer les reformes al castell de Peníscola per convertir-lo amb Seu Pontifícia (1411), la seva finalitat inicial era de font decorativa al jardí del castell.


Amb la renúncia del successor de Benet XIII, els béns de la cúria peniscolana es dispersen per diferents esglésies i parròquies de la diòcesi de Tortosa i molt possiblement la font es troba des del 1429 a la Seu de l’Ebre, com a regal del mateix Papa. Va ser el 1719 que adquireix la funció actual de pica baptismal, situant-se a la nau de l’Epístola a la capella del Baptisteri obrada per Roc Xambó als inicis del XVIII.


La font de Peníscola, és octogonal amb quatre cares on es representa l’escut de Benet XIII, com a reafirmació de l’autoritat del papa, i les altres quatre cares on es representa un drac i àguila enfrontats, un cavaller amb llança contra un griu i a les dos restants representen una lluita de joves i altra de vells. Acompanyats d’una cara de lleó amb boca oberta d’on segurament rajava l’aigua.
Una peça englobada dins del gòtic internacional (tret d’una cara amb relleu de blasó) vinculada a l’obrador de la Seu barcelonina i els pica pedres Reixac i Oller.

Fotografies estereoscòpiques realitzades per Salvany i Blanc. Font Biblioteca de Catalunya. 

El brocal de pou de la Casa de la Ciutat.
La Casa de la Ciutat era un palau d’estil gòtic civil català i ja apareix als documents al segle XIV com a lloc on es reunia el Consell, situat al carrer Ciutat. Evidentment un edifici amb tant llarga trajectòria va sofrir múltiples transformacions i obres de diferents estils fins al dia de la seva desaparició. La peça que actualment es troba al claustre de la Seu tortosina formava part del seu pati interior: una peça octogonal datada al 1545 sent l’autor Miquel Anglès i que, conjuntament amb el Frontó de la Calavera, són les dues úniques peces restants d’estil renaixentista que perduren fins l’actualitat.


La fotografia estereoscòpica de Salvany i Blanc datada tot just un any abans de l’enderrocament  (1914) de la Casa de la Ciutat mostra l’estat de deteriorament de tot l’entorn.

Totes aquelles peces rellevants (relleus, làpides, armaris...) que configuraven el dit palau del poder civil de la ciutat, van ser extretes i dutes al llavors novell Museu de la Ciutat, actual centre d’Interpretació del Renaixement (església de Sant Domènec), on es pot veure entre altres el Frontó de la Calavera i l’armari de les Tres Claus.

Moltes altres de les peces, i posteriorment a la Guerra Civil de la mà de l'aleshores restituït director del museu Enrique Bayerri, van anar a parar al claustre de la catedral (aglutinant tota una sèrie d’objectes i peces que històricament estaven relacionades a ell o no) entre elles el brocal del pou, ara reconvertit en brollador de font, malgrat el perill que representa per a la seva conservació  l’acció de l’aigua.


Postal del claustre de la Seu, a l'any 1961 abans de la desaparició de la vegetació i l'arbrat.

Bibliografia.
Vidal, J., Les obres de la ciutat., Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Vidal, J. Curto, A. Querol, E., Tortosa. El patrimoni., Onada Edicions.
Vidal, J. Una personalitat artística per a Llorenç Reixac. Naturaleses, 2002, pp. 287-303.


Ferrocarril a la Vall de Zafán

Postal acolorida de la construcció de la via d'ample ibèric al seu pas per Roquetes, a la fotografia surt la coneguda casa de la Vall del Marquès, casa d'estiueig de la burgesia tortosina construïda al XIX per Diego de León.


Actualment aquest tram, com gran part d'aquesta via forma part de la Via Verda que uneix el Baix Aragó amb el Baix Ebre.

Per saber una mica més d'aquesta línia ferroviària que va unir La Puebla de Híjar amb Tortosa i que mai va arribar a assolir les aspiracions de tocar el mar a la Ràpita, vos deixo aquest enllaç: Volviendo al Pasado, La Val de Zafán.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...