Cripta de la Reparació.

Projectada per l’arquitecte municipal Joan Abril i Guanyabens.  L’església de la Reparació de Tortosa va ser creada per albergar les despulles de Mossèn Sol, aquest  tenia un somni:  la construcció d’un “templo, capilla central y universal de la reparación”.

La mateixa va ser començada el primer d’abril de 1901, amb un fort deliri per part de Manuel Domingo i Sol (fundador de l’ordre dels operaris diocesans) de veure acabada l’obra del temple expiatori abans de que morís. El temple encara que per acabar com es pot llegir en les cròniques de l’època va ser beneït el 1903.

Els terrenys que ocupà el temple van cer cedits pel bisbat i corresponien a l’antiga capella del convent dels mercedaris. La mateixa va ser comprada pel Bisbe Aznar i en aquell moment era utilitzada com a teatre municipal, l’edifici conventual esdevindrà la primera escola publica de Tortosa i de Catalunya.


La cripta de mateixa mida que la planta de la nau, mostra un total de setze columnes de pedra de Flix on mitjançant arcs de mig punt i volta de creueria, sosté el temple. De tots els elements arquitectònics calen destacar els capitells, on els volums busquen l’estil del romànic.

Altre element destacable són les escales que donen accés a la mateixa, de tipus imperial. La seva planta és d’E: composta per un tir fins al primer replanell i després dos més en sentit contrari fins al nivell superior, aquets dos últims més estrets que el primer. Aquesta tipologia d’escala va començar utilitzar-se a partir del SXVI, i aviat va agafar  una forta càrrega social, política, cultural, fins i tot protocol·lària, ja que s’utilitzava per ennoblir i decorar palaus.

El temple exceptuant de la cúpula i llanterna de magnífica solució, presenta problemes de resolució volumètrics sobretot a l’exterior. La façana posterior, coses de la vida, ara la més visible de les dues, mostra una combinació desequilibrada on l’absis, l’altura de la cúpula, les dependències del temple i l’entrada a la cripta, genera un conjunt poc harmònic tot plegat. 

Fotografia editada per Fototípia Thomas.

La casa-taller d’Agustí Querol a Madrid.

“Nada mejor que la visita á su hotel en aquellos días no lejanos de extrema laboriosidad, daba idea de la fibra de Querol u de cuanto le deben nuestras artes plásticas.

Mezcla de palacio y taller, de fábrica y museo, lo erigió ad hoc el artista de la calle del Cisne, esquina á la de Zurbano, para que en las naves de sus varios estudios surgiesen á la vida sus más grandiosas creaciones. Tuvo fe en destino, y no se equivocó. Presintió su categoría de escultor monumental, y llegó á serlo en toda la extensión del vocablo.


En la masa arquitectónica que remata un frontispicio helénico, resalta el nombre del escultor entre dos columnas jónicas. Tras la verja, una puerta confidencial, ahora tapiada, daba acceso al jardín, al estudio grande y á las habitaciones particulares del artista. La yedra y las flores, sombreadas por acacias y arbustos, tapizaban los tapiales y paredes, dejando al descubierto, de trecho en trecho, lápidas, relieves, fragmentos de sus monumentos y estatuas, bocetos varios. En el centro, y en los ángulos del patio-jardín, descansaban é iban á posarse nubes de palomas, cuyo nevado plumaje contrastaba con sus crines leonadas de un hermoso mastín que gravemente seguía los pasos del escultor y se enroscaba á sus pies. Ardían los hornos en que se fundía y moldeaba la armazón del barro, y de los locales en que se hacía el vaciado dels yeso, se ponía término al modelado ó se sacaban de puntos sobre el mármol las estatuas, salía un animado rumor de colmena que levantaba una legión de escalpelinos, ayudantes y obreros. Era la vida que cantaba su canción al trabajo en el altar de la belleza.

De arte libre, glorioso y grande, era el ambiente que allí se respiraba. Al salvar el dintel del “estudio” último del maestro, como al hacer alto en su despacho, la impresión era honda, inenarrable. El asombro no permitía articular palabras, y los ojos se clavaban extasiados en todas aquellas innumerables figuras que reclamaban para sí la atención exclusiva, en los titanes, en las heroínas, en los alados corceles, en los símbolos de tantas gradezas, dolores y virtudes; y resbalaba la mirada por los caballetes y columnas, por los bustos en bronce, por los bocetos en yeso, por los retratos expresivos en mármol, por centenares de fotografías de la producción realizada, por deocenas de proyectos de monumentos por ejecutar… Toda una larga pregenie ilustre, toda una floración desbordada que presidia la escultura de la Gloria, sonriente y majestuosa, extendidos los brazos hacia su devoto y nervioso que á sus pues había encanecido prematuramente y que le rendía lo mejor de su vida.


Ya el hotel está silencioso como un templo. La familia del maestro, cumpliendo su voluntad, lo convierte en museo. Es el mejor tributo á su recuerdo y á su fama.

Així és com Rodolfo Gil, descriu i il·lustra la casa taller de l’escultor tortosí Agustí Querol, que posseïa al Paseo del Cisne de Madrid (actual Eduardo Dato). Aquesta monografia va ser editada al 1910 i estava inclosa dins la col·lecció de “Monografias de Arte Universal – Colección de volúmenes de elegante impressión, ilustrados con preciosos grabados.” Agustí Querol, sent el volum V, queda entre: Goya, Rodin, Bartolozzi, Sorolla, Millet, Murillo, da Vinci.. Una obra mitjançant la qual a l'autor el van nombrar acadèmic de l'Academia de Ciencias, Bellas Letras i Artes Nobles de Còrdova.

La casa-taller estava situada a una zona residencial i plena de palauets al nord de la capital i molt propera a la Castellana, dos carrers més al nord hi tenia de veí un artista coetani, però en aquest cas pintor: Joaquim Sorolla. 

Malauradament la casa del tortosí a diferència de la del valencià, ni va restar en peus, ni finalment es va convertir en Museu.


La Mare de Déu dels Àngels a l’àmbit sagrat.

La Verge envoltada d’àngels correspon a una iconografia que s’exporta d’Itàlia, i la taula de Tortosa és una mostra d’aquesta tipologia que va arrelar a Catalunya i que encara es conserva.


Sabem que Jaume Perepons i el seu soci Mariano Lleixà, compraren les taules gòtiques el 1916 a les menoretes de Santa Clara a canvi d’una quantia de diners (12.500pts), que van ser destinats a reparacions a una part de l’edifici conventual que amenaçava ruïna.  Tot i així, el convent de Santa Clara no era el seu lloc  d’origen, sinó que aquestes procedien de la catedral de Tortosa.

Les pintures de la Seu tortosina van ser disseminades per diferents llocs i espais sagrats a causa d’una disposició del bisbe Sever Tomàs Auter, a finals del segle XVII. Segons els estudis relacionats aquí, sembla indicar que el retaule de la Mare de Déu dels Àngels, inicialment es situava en la capella de Santa Anna o la Concepció de la Mare de Déu, a la girola de la catedral. 


En aquest cas la venda de patrimoni, van salvar les pintures d’una més que possible destrucció durant la revolució anticlerical del 1936, aquí adjuntem una imatge que mostra la destrucció del Convent de Santa Clara tot i que ja es poden apreciar els treballs de restauració que va emprendre el govern republicà de la Generalitat de Catalunya, de la mà de Joan Cid i Mulet i que malauradament van ser aturats en l’arribada del front a l’Ebre. 

Imatges:
Fons Salvany Blanch. Biblioteca de Catalunya. Interior de la casa de Clara Lamote de Grignon.
Santa Clara del fons Manuel Milian Boix, cedida per Hilari Muñoz.

Font:  C. FAVÀ. “La Mare de Dèu dels Àngels de Tortosa i el seu pas per l’àmbit privat”. Porticum. Revista d’Estudis Medievals  NII. Barcelona, 2011.

La Mare de Déu dels Àngels de Tortosa a mans de Jaume Perepons

A les diferents entrades que hem estat publicant sobre aquestes taules gòtiques estem resseguint el camí que les va portar al MNAC, però a la inversa.

Qui va vendre les pintures a Plandiura (posteriorment passant al MNAC), va ser el tortosí Perepons després d’una llarga negociació i varis intents fallits de col·locar les taules al mercat d’art estranger. Però anem a pams!


Com hem vist en anteriors entrades, col·leccionar art va ser moda en aquell moment a la ciutat. Diferents famílies benestants i intel·lectuals van aconseguir formar col·leccions bastant dignes, fins i tot arribant al punt de sortir al llibre-guia Levante d’Elias Tormo publicat al 1923, d’aquestes taules en qüestió publicà: retablo admirable de Pedro Serra o de Luis Borrasá, principios del siglo XV, procedente de Sta. Clara.

Borrell va accedir a les dependències privades de Diego de León per a realitzar la foto del Retaule dels set goigs de la Mare de Déu i Salvany accedí a les dependències de la casa de la senyora Lamote, realitzant dues estereoscòpiques de les taules gòtiques de la Mare de Déu dels Àngels.

Sabem que és la casa de la senyora Lamote, ja que Salvany és l’únic que anota al seu quadern de viatge. Clara Lamote de Grignon i Bocquet, era filla de Lluís de Grignon Lebiaj i germana del músic Joan Lamote de Grignon. Aquesta família entre els seus objectes d’art i arqueologia, posseïa la làpida trilingüe de Tortosa.

Des del 1916 el propietari de les taules gòtiques és Jaume Perepons i Brunet, fill de l’alcalde homònim i d’Elvira Brunet i Illa.

Jaume i Clara eren matrimoni evidentment, i segons el canonge Matamoros a la seva casa tenien una “Tabla notabilíssima”, sent la primera referència escrita sobre la peça i publicada al 1916 a El Restaurador, i diu així: en la actualidad la posee un vecino de esta ciudad, ostentándola como la más preciada y esplèndida presa de los salones de su casa. I continua: Sería una lástima que, con el tiempo, obra de tan alta prosapía artística y representación excelsa de una época clásica de la pintura patria, fuera a parar a manos extrañas, lejos de Tortosa, o siquiera Cataluña, donde es justo se conserve como resto glorioso del pasado.

Molt segurament el canonge Josep Matamoros, començava ha estar al cas dels intents de la venda de la peça i a l’article, fa un crit d’ajuda que malauradament ningú escolta.

Imatge de la guia Calpe d'Espanya, publicada al 1923, on es veu que part del territori de les Terres de l'Ebre queden englobats dins la denominació de Levante III. Segons la guia Provincias valencianas i murcianas.



Font:  C. FAVÀ. “La Mare de Dèu dels Àngels de Tortosa i el seu pas per l’àmbit privat”. Porticum. Revista d’Estudis Medievals  NII. Barcelona, 2011.
Imatge: Fons Salvany Blanch. Biblioteca de Catalunya.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...