La Baixada de la Cinta

La llegenda ens trasllada a una data exacta, l’any 1178, coincidint amb la consagració de la catedral romànica de la ciutat pels reis d’Aragó. Feia ben poc que la ciutat era cristiana, l’any 1148 va ser quan Ramon Berenguer IV la conquesta als àrabs, després de viure aquets a la riba de l’Ebre, durant 434 anys.


La nit del 24 de març es commemora la baixada de la Cinta i com va fer entrega del seu cíngol a un clergue. Un gran cop d’efecte per a una de les poblacions recentment conquerides i que necessitava de devots, seguidors, sent la figura mariana la que podia crear més adeptes. La Mare de Déu va dir i cal llegir-ho detingudament, per veure el que serà leitmotiv del cristianisme tortosí: “Levantate, no temas, dijo la madre de Dios por que como siempre me has servido sin cansarte, has merecido verme en vida, y estar aquí entre los Coros de los Angeles. Y por quanto esta Iglesia está edificada á honra de mi hijo y mia y vosotros los de Tortosa teneys gran cuydado de venerarme, y servirme, y en prenda del amor que os tengo os doy esta Cinta, de que voy ceñida hecha por mis propias manos, y os la dejo sobre este altar. Daras relación de todo lo que has visto y yo te he dicho, al Obispo de la Ciudad, al Clero y á todo el Pueblo.”  Una de les millors estratègies de marketing publicitari per a una gran empresa, l'Església Catòlica. Text extret del Breviario antiguo de la Catedral de Tortosa.

Tot i així no és fins al 1508, que es fa el primer relat de la Baixada de la Cinta, per Francesc Vicent. Començant la gran devoció pel miracle, en edat mitjana no hi ha constància escrita, cultivant-lo i explotant-lo fins consolidar-lo entre la societat, de la ciutat i el territori.

Borrell. Les seves fotos, la premsa i les dones en Guerra

Que Ramon Borrell i Codorniu, és un dels fotògrafs més importants i prolífics de la ciutat no cal tornar a dir-ho. Però en aquest cas el tornem a portar aquí, per l’ús que tenien les seves fotos a la premsa estatal de l’època. Per sort hem pogut recopilar a la xarxa la foto inicial (baix) i el nou enquadrament que va sortir a la premsa.


Un grup de dones retratat a principis de segle XX, al pati del convent de la Mercè, llavors ja col·legi, museu, teatre... un espai que segurament transportat a la nostra contemporaneïtat vindria a ser una casa de la cultura. En aquest cas aquestes dones formen part del grup de la Creu Roja. El peu de foto ens relata: “TORTOSA.- Distinguidas señoritas de la localidad que han realizado durante tres domingos consecutidos una [...] a favor de los heridos [...] de las víctimes de la guerra del Rif, logrando un resultado altamente satisfactorio”. El moviment femení solidari es va fer notar en aquella època a territori estatal, per mitigar la crueltat del que passava al nord d'Àfrica. 

Una guerra que enviarà moltes lleves al nord del Marroc (llavors protectorat espanyol i un desastre de política colonial) i que ha generat moltes llegendes i mites, tant pels que van anar com aquells que quedaran al territori amb mil i una estratègies, com pagar les 2000 pessetes que lliurava de fer el servei militar.


No farem, ja que considerem que no cal, un anàlisi d’aquesta brutal guerra, però per a que us feu una idea del que passava al Marroc hi posem dues fotos. Ja valoreu vosaltres.

Urinaris públics de Tortosa.

Si parlem del control de les miccions a la ciutat la cosa ve d’antic. Tot just a l’entrada de la catedral pel portal de l’Olivera i trobarem “NINGV SEORINE EN AQVEST LLOCH PER SER SAGRAT SOTS PENA DE EXCOMUNICACIO”, una inscripció que actualment ens fa gràcia i ens trau algun coloret, però que ens demostra la problemàtica de les ciutats per controlar les urgències urinàries, fins i tot en espais de culte. Veritablement un tresor fet inscripció. 

Quan les ciutats eren boniques.
Tot i que actualment segurament vivim infinitament millor que fa cent anys, veure aquestes fotos ens demostra com aquella societat s’esforçava per dignificar aspectes tan primaris com fer pipí. Els urinaris de Tortosa van arribar tard en comparació a altres ciutats d’Europa, però el seu disseny com en altres ciutats ens demostra que col·locar alguna cosa al carrer era important i l’esforç per a que resultés agradable i en harmonia amb la resta, gran. Aquest mobiliari urbà amb una finalitat tan peculiar es va situar a una de les zones de més moviment i llavors allunyada dels habitatges: el Mercat i les zones de càrrega i descàrrega del moll fluvial. Sempre van ser d’ús masculí, com si les dames de l’època no tinguessin problemes de contenció, tot i així cal tenir en compte que el paper de la dona i no fa tant va ser molt secundari, molt segur ni es pensaria amb la problemàtica, molt segurament elles ho resolien pixant baix la falda.

El 1907 és quan es planteja l’estudi d’uns urinaris vers la problemàtica, el lloc com hem dit abans: el Mercat. La gent que treballava i comerciava allà difícilment podia fer les seves necessitats a recer de les mirades, a no ser que fos al riu.

La premsa local és una mina i tot just aquell any començava a calfar motors envers aquesta necessitat: “Es de urgente necesidad la construcción de varios urinarios o columnas giratorias, para evitar el espectáculo antihigienico y antiestético que ofrecen muchas calles”. Les fotos ja tenen això, ens evoquen el més bucòlic i sempre deixem de costat el més terrenal: les olors, els sorolls... No es fa difícil pensar en el tuf de la ciutat: un espai gairebé sense clavegueres, aigua corrent, la convivència d’animals i persones...

L’edifici del Mercat disposava d’escusats però aquets no garantien la salubritat suficient, per a un edifici que servia per abastir ciutat i territori d’aliments. Per aquesta raó els responsables del Mercat es posen en contacte amb l’arquitecte Pau Mongió i Segura, per l’estudi dels urinaris. Encara estem al 1907 i l’arquitecte proposa fer una assaig prop de l’edifici del Mercat, un artefacte giratori que descarregava aigua cada dos o tres hores d’una cisterna superior, però per a portar a cap aquest embrió, del fabulós disseny del urinari, calia l’aprovació del senyor batlle de torn. Cosa que no passarà fins al 1923, quinze anys després.

Mentre, la premsa de tant en tant, remou el tema dels urinaris, és així com a l’any 1914 hi trobem: “Tan pronto como se construyan los dos urinarios que se proyectan detrás del Mercado, se suprimirán los retretes del interior de aquel recinto, con lo cual ganará la higiene de aquel edifició y tendrá Tortosa lo que no había tenido hasta ahora: recipientes urinarios para el público, mejora que deberá al digno alcalde de nuestro querido amigo D. Joaquin Homedes”.

Finalment arriba el 1923 moment en que s’inaugura el primer dels dos urinaris que es col·locaran al costat riu del Mercat. El primer en ser estrenat va ser el de la façana nord el més proper a la ciutat tot just al costat del transformador de La Canadiense.


Una estructura metàl·lica de planta octogonal amb accés per un dels seus costats. Els laterals exteriors permetien la fixació de publicitat, mentre a l’interior donaven intimitat a les set places on orinar. De tot el conjunt el més destacat és la seva coronació amb la coberta estrellada amb 16 vèrtexs arrodonits, buscant la corba tan modernista i la decorada amb motius orgànics amb la torreta amb frontons escalonats on es situava la cisterna. Tot el conjunt mostra respiradors per evitar les ferums de l’orina, destacant els quatre de la part superior decorats amb una reixa. A més l’urinari estava il·luminat i tenia aigua corrent, posteriorment va ser instal·lat el segon urinari a la façana sud.

Tot i així aquests espais sempre van generar certa controvèrsia i dificultats per encaixar en els hàbits de la ciutadania. A Barcelona a principis de segle van ser utilitzats per atacs terroristes, com al de la Rambla de les Flors on es van col·locar bombes, i amb el temps van esdevenir punts de contacte entre homosexuals i on practicar l’exhibicionisme, guanyant molt mala fama entre la societat i ràpidament desmantellats i retirats del carrer. Molt possiblement cap d’aquets casos van ocórrer a la ciutat de l’Ebre, però altre cop la premsa local treu punta del seu ús: “Varias veces hemos presenciado, con la obligada repugnancia, que algunos individuos de determinada clase de la sociedad, creyendo encontrarse en pleno despoblado, salen de los urinarios del Mercado, olvidándose de aquella decente llamada: caballeros, abrocharse. Rogamos, por tanto, al alguacil del Mercado vigile dichos lugares, no excusados, sino bien públicos, y haga respectar la moral y las buenas costumbres”. És l’any 1924, sols feia un de la seva existència i ja està clar que aquells d’alta classe i bona moral, no feien massa ús dels mingitoris.


Els anys van passant i els temps evolucionant. Fent un salt, ens traslladem als anys de la República, on els urinaris encara devien funcionar però no eren de bon grat pel senyor Llasat, president de la Minoria Tradicionalista, és l’any 1934. On a una entrevista amb el senyor Alcalde de la ciutat, li transmet: “... en el sitio que ocupan los urinarios públicos, sean construídos, al igual que en otras poblaciones de importància semejante a la nuestra, unos retretes subterráneos destinados uno a hombres (i ara si, la dona, forma part activa de la societat) y otro a mujeres, y que además de evitar la carència de condiciones higiénicas de los actuales, constituirían una mejora que el público en todo momento ha de ver con agrado”.

En part el senyor Llasat tenia raó, després d’onze anys d’ús aquells urinaris ja no estarien per a massa trots i la ciutat pel seu dinamisme requeria d’unes noves instal·lacions, on els dos sexes poguessin fer les seves necessitats. Però va arribar la guerra i ho va espatllar tot, fins i tot el tema de les aigües menors i els banys públics.

La ciutat mai recuperarà el dinamisme anterior a la Guerra Civil i per tant mai va tornar a plantejar la construcció de banys públics en aquest indret, va ser com si la ciutat minvés. Tot i així, al que a banys públics respecta, la ciutat conserva els situats al Parc (gairebé sempre tancats) molt propers a la comissaria de la Policia Nacional.



El relleu romà dels Bau

Aquesta entrada és una col·laboració amb els creadors del Wiki Ilercavònia.

Ens han facilitat aquest article inèdit que versa sobre la troballa d'un fragment del que sembla que va ser un sarcòfag romà, ubicat al barri de Remolins i que va anar a parar a mans d'un dels homes més ...(aquí cada u que pose l'adjectiu que vulgue)... de la ciutat de Tortosa. A més al llarg de l'article us farem una sèrie de links a Ilercàvonia, per si voleu indagar i conèixer aquest espai.


...

Amb la inauguració del Museu de Tortosa -que encara no té aquesta categoria, cal recordar- van tornar a la ciutat un seguit de peces que es trobaven oblidades en museus d’altres indrets. Parlem del motlle àrab descobert al barri de Remolins el juny de 1900 que pertany al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC); la pintura de Mariano Ramon Sánchez amb una vista del pont de barques del segle XVIII dipòsit del Museu del Prado i que anteriorment havia estat exposada al Museo de San Telmo de Sant Sebastià; o el plint de marbre blanc (28 x 36 x 20; s. II dC) amb la inscripció Flumen Hiberus que pertany al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT; nº invent. 442). Continuen encara avui en un lloc poc adient l’ara romana (1) encastada a les altures de la Catedral de Santa Maria i les inscripcions dels carrers Oliver/carrer Ciutat.

Cal recordar també com Jesús Massip lamentava en la seua obra un Quart de segle del Museu i Arxiu Municipal de Tortosa (Ajuntament de Tortosa, 1987) que el 1968 no s’hagués recuperat el mil·liari romà de l’Aldea que des del 1895 se trobava a la capital de les Terres de l’Ebre (La Verdad de 23/02/1895).

Però el que tampoc ha retornat a Tortosa és el relleu de “Villa Elisa”, el xalet d’estiueig de la família Bau (2) a Benicàssim. El 24 d’octubre de 1905 l’arquitecte Joan Abril en un article de primera plana sota el títol Trovalla important (La Veu de la Comarca de 28/10/1905, número 147) dóna notícia del     descobriment d'un  relleu romà de marbre blanc (0,4 x 0,56 de llargada [2,30 aprox. originalment]; s. III-IV dC) en les excavacions fetes pel mestre de cases Ramon Grifoll a la fàbrica d'extracció d'oli de sansa que “Rufo Franquet té a Remolins” (3).

De les mans de Rufo Franquet la peça anar a parar als Bau, en data desconeguda però abans de 1948, que l’instal·laren al seu xalet de la Plana Alta. Sabem que l’any 1915 l’industrial José Bau Vergés ja feia estades (4) a la localitat (El Restaurador de 12/07/1915). El 1982 la família Bau-Carpi va vendre Vil·la Elisa, amb la resta d’obres d’art i mobiliari que contenia l’edifici, a l’Ajuntament de Benicàssim. L’any 1999 el relleu va ser objecte d’un treball de Joan-Vianney M. Arbeloa i Joan-Hilari Muñoz i Sebastià, recollit a Nous Col·loquis III (Un Fragment de sarcòfag romà tardà, de Dertosa), que tornaven a donar notícia de la seua situació. I d’aquí fins avui, o millor dit fins el maig de 2013, quan l’Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals de la Generalitat Valenciana va iniciar la restauració del baix relleu d’època romana incrustat en una façana lateral, sotmès a la intempèrie i exposat a l'ambient salí del mar.

Segons declaracions de Mauro Soliva, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Benicàssim, un cop restaurada la peça serà situada en un altre lloc. Una rèplica ocuparà l’emplaçament de “Villa Elisa”.

Tornarà el relleu romà en prèstec a la seua ciutat d'origen per a l'estrena d'una sala dedicada a l'antiga Dertosa?

ASTOROT (Ilercavònia)
Tortosa, 12 de febrer de 2014


Foto del moment de l'extracció del baix relleu de Vil·la Elisa del web: Benicàssim Cultura.

Notes i referències
(1)En principi hi deia: L(ucio) A[ELIO] / L(uci) [FIL(io) GAL(eria)] / AEL[IA]N[O] / L(ucius) [AELIVS] / CAES[IA]N[V]S / ET VAL(eria) MAR/CELLA FIL(io) / PIENTISS(imo)

(2)Wiki Ilercavònia ofereix articles sobre Miquel Bau Isern, Josep Bau Vergés i Joaquim Bau Nolla.

(3)Vegeu l'article Sabons Rufo Franquet de wiki Ilercavònia.

(4)A “Villa Elisa” (nom documentat ja el 1933) s’instal·là temporalment la família de Joquim Bau Nolla el juliol de 1936, a les portes de la Guerra Civil. Amb Bau fugit a Portugal, el 17 i 18 de juliol registraren el xalet i requisaren el cotxe i els passaports dels Bau-Carpi que acabarien traslladant-se a casa d'uns amics, a Les Useres (l’Alcalatén), un poble d'interior d’uns 2.500 habitants de la diòcesi tortosina, on a primers de setembre de 1936 un grup de milicians enviats pel Comitè de Tortosa els van recollir i traslladar a l'Hotel París (Casa Cristòfol Nicolau Duart) de Tortosa, on van romandre sota vigilància, en una habitació del darrer pis de l'estbliment, propietat de Rosendo Guasch Jesali. El 6 de desembre de 1936 la família Bau (Pilar Elisa Carpi i Esteller i els xiquets Joaquim, José Luis, Fernando, Elisa i Inmaculada Bau Carpi) va ser traslladada en cotxe fins al port de Tarragona on embarcaren al vaixell francès Admiral Teste. Se n'havia autoritzat l'intercanvi per la dona i els fills del general José Miaja Menant (Oviedo, 1878-Mèxic, 1958) cap de l'Exèrcit Republicà del Centre.

Per si voleu contextualitzar Villa Elisa, en el marc de les Vil·les de Benicàssim us deixem aquest enllaç força interessant: Las Villas de Benicásim 

Pavelló Meteorològic



Postal d’Àngel Toldrà i Viazo (foto anys 10 SXX), d’una de les unitats de l’Observatori de l’Ebre a Roquetes. Estrenat al 1904, aquest pavelló és el que hi ha dalt del turó i destinats a la meteorologia , aquest edifici actualment queda ocult a la vista darrere de l’edifici que alberga les oficines del recinte.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...