Les festes de Nadal i el comerç

Sembla una cosa prou moderna i de la societat actual, però el fet ja fa temps que s'explota. El Nadal sempre ha estat un reclam per afavorir les compres i a casa nostra no va anar de forma diferent.

A la fotografia cedida per J. Ramírez es pot veure com una gran quantitat de gent aglutinada a les portes dels Magatzems El Ebro, el que sembla ser una tarda de Reis de finals dels anys 20. Aquesta va ser la seva primera ubicació dels magatzems als baixos comercials de la Casa Matheu al carrer Cervantes, abans de traslladar-se als baixos de la Casa Vericat a la plaça de la Pau, enfront del Mercat. Si observeu la massa entre ella aniran sortint xiquets i xiquetes, molts d'ells als braços i a la xirinxina, segurament per veure els Reis a l'interior del comerç.


Aquí us deixem un anunci publicitari del fet, del anys 30. "Al comprar vuestros papás y hermanos en estos Almacenes, pedidles os traigan VALES PARA JUGUETES con los cuales podréis visitar en su Trono, a los Reyes Magos y recibir de sus manos los juguetes que regalan estos Almacenes." 

Dipòsit del Carrilet


Fotografia de l'actual plaça del Carrilet, als anys 60 del segle passat. A ella es pot veure els diferents vagons i locomotores, que conformaven els combois del carrilet a les portes dels depòsits. Instal·lacions que formaven part de l'estació de Tortosa.
A dalt del turó l'edifici del nou seminari del Bisbat de Tortosa, construït a la postguerra i inaugurat a l'any 1952, amb una superfície de 23.000 metres quadrats i un estil neoherrerià.

La reconstrucció del Pont de l’Estat, IV


Recuperem la seqüència fotogràfica que mostra el desenvolupament constructiu del pont, enviades per Ignacio Irazuzta Ugarte.



A les dues primeres fotografies la gran grua que es desplaçava per la base del pont, amb els seus grans tensors i que facilitava l’avanç de la construcció sobre el riu.


Però d’aquesta entrada cal destacar aquesta instantània. Una fotografia entre captivadora, bella i esfereïdora. Ens mostra als peons al pont posant a l'objectiu contents i amb orgull de formar part de l’obra, aliens al teló de fons que mostren. Un teló d’una ciutat que realment fa por, una ciutat completament devastada per la guerra, tota plena de mitgeres obertes, de cases sense sostre i finestres sense cortines.
Un decorat que tardarà en agafar altre cop pujança i mostres d’una ciutat complerta. A la part del Paiolet (esquerra de la imatge) es fa notori els estralls dels bombardejos, però no sols aquí, tota la façana fluvial quedarà danyada. Al centre de la imatge l’antiga zona de la plaça de les Cols (ara baixada del pont), els danys es tornen a fer evidents. Tot zones força estratègiques que van fer que la ciutat es tornés inhabitable, desplaçant a la gent cap a les muntanyes. Seguint la direcció del corrent del riu, a la dreta de la imatge la zona del Palau Oliver de Boteller i les cases adjacents al carrer Botigues de la Sal, com és l’hostal dels Cugat on es veu clarament el desperfecte de l’habitatge. Uns desperfectes causats en la seva majoria per l’aviació italiana a l’any 1937, a més del que suposa ser front de guerra durant gaire bé un any.
A dalt del Sitjar el volum dels Quarters obra del segle XVIII i que serà destruït per donar pas al nou hospital de Tortosa.


Per últim la mateixa estructura, amb la visió de la riba de la Casota, les diferents naus de fustes, el Flamenco i l’església del Roser que serà un dels edificis més danyats d’aquesta zona. Altre aspecte de l’època de postguerra i anteriorment característic de la zona, és la total desaparició de les drassanes i de l’activitat fluvial.

Pont penjant d'Amposta


Una postal magnífica de Lucien Roisin del pont d'Amposta i la seva riba històrica, l'Ebre i una barca, als inicis del segle XX.
Tota una manera de viure vora riu, desapareguda.

Una parella al Parc


Deixem publicada aquesta fotografia tant maca de la parella formada per Juan Cugat Buera i Mª Cinta Fornós Tomàs  dels anys 30 del segle passat, presa al passeig central del Parc. Es tracta dels pares de Mary Cugat que ens ha cedit aquesta instantània.

Els aiguats del 1907

Aquestes inundacions proporcionen moltes dades de la ciutat, sobretot aquesta una de les majors de la història moderna. Va tenir lloc els dies 21, 22 i 23 d’octubre. Per fer-se una idea del cabal del riu, el nivell va arribar a tapar les baranes del Pont de la Cinta fins i tot es va tenir la temor de que fos arrancat: “...l’espectacle era horrorós. La grandiositat de la corrent central d’aquell mar d’aigües, fustes, mobles, sínies senceres, botes, fruïts, batia contra ‘l pont de la Cinta, y a cada moment s’esperava véurel anar avall y tot plegat topar contra ‘l del Estat y tots dos, arrastrats, batre y enderrocar el del ferro-carril.”

Per si voleu fer-se una idea de tot el que va suposar i no sols per a Tortosa, us recomano l’exemplar de La Veu de la Comarca, del dia 8 de novembre de 1907, amb escrits fins i tot de Joan Abril i que a més conte un suplement referint-se als fets. Nosaltres ens ajudarem d’aquest exemplar per il·lustrar unes fotos de Ramon Borrell molt impactants, que mostren el sofriment i fins i tot la mort de la gent a causa de la riuada.

Entre altres aspectes que fan referència a la societat explica: “la nit del dimarts 22 d’Octubre serà de tristíssima memòria pera Tortosa. Per totes parts sentia `l soroll dels corns y pitos d’auxili y ‘ls crits de socorro dels barris de Ferreríes y de Remolins.” Però no serà l’única nit que patirà la població de la ciutat la del dimecres 23 diu així: “se sentia ‘l ronch cridar dels corns que ab desesperació sonaven els pagesos de les hortes demanant ausilis desde les teulades de les cases o al cim dels arbres...”-“se veya la gent als terrats volejant mocadors, disparant trets d’escopeta, demanant aussilis, y res se’ls podia fer.” Molt d’aquets auxilis es van fer mitjançant les barques de la població i l’ajut d’altres poblacions com Vinaròs i Benicarló. Però no tots aquells que anàvem en barca es van salvar, d’una explica que va anar a estavellar-se contra una columna del pont i el seu propietari agafat a una branca va acabar engolit pel riu, també parla de persones dalt de pallers que al ser esfondrats, eren tragats pel riu...


I el breu que relata les fotografies de la desgràcia de la família Garradures: “En l’hort d’en Garragures, prop de la Punta, en el camí del Mitg, s’inondá la casa habitada per la família.  S’ensorra part de la casa, matant al pare y als dos fills, quedant la dona mal ferida.”



Les dues fotografies de Ramon Borrell ens mostren l’estat en que va quedar la casa de l’hort: un munt de runes envoltades d’arbres arrancats i la segon la localització del cadàver de la filla de la família Garradues.

La reconstrucció del Pont de l’Estat, III


Tornem a la seqüència de fotos que il·lustren el procés constructiu del nou Pont de l’Estat, enviades per Ignacio Irazuzta Ugarte.


A la primera que presentem es pot veure la destrossa del campanar del Roser, amb la voladura dels dos últims cossos de la torre i com es fixa el primer tram del pont des de la riba de Ferreries.


La visió contraria ens mostra els desperfectes causats al marge esquerre del riu. Amb la destrucció de les cases de la façana fluvial i els desperfectes causats pels bombardejos als carrers  Canvis, Bisbe Aznar i Sant Roc. Actual zona del Paiolet. A més de la visió de la gent travessant la passarel·la provisional que unia les dues ribes de la ciutat.


En aquesta altra imatge ens amplia la vista de la ciutat desfeta per la guerra, uns desperfectes que es fan molt palesos a la zona de baixada del pont, coneguda com la plaça de la Constitució. Les cases aquí mostren les seves entranyes i poques han arribat fins a l’actualitat sense canvis i no sols aquí, la resta dels espais de la ciutat també apareixen força danyats. Un altre aspecte a destacar és la visió dels Quartes al Sitjar també força malmesos.  
Veure als obrers a les noves estructures dóna una excepcional visió de la magnitud de l’obra.


Aquesta perspectiva a nivell de riu, ens fa veure no sols l’estructura volant del pont, sinó que també la passarel·la la pilastra del Pont de la Cinta i els ferros del pont enfonsats  a l’aigua. 

El Campanar del Roser


Ens situem a l’any 1935, tot just abans de començar el conflicte armat que destrossarà gran part del barri que avui es coneix com a Ferreries i que llavors quedava dividit en dues parts ben diferenciades com era el Raval de la Creu, a la dreta de la foto, i la Casota amb el carrer Llarg de Sant Vicent com a eix principal a la part contrària.


A la foto a més de l’església del Roser, es pot apreciar el pont de l’Estat ja acabat abans de la seva destrucció. Les drassanes Vilàs conegudes com les de “Solapa”, envoltades de xops. Al voltant d’aquestes el que seria conegut com el Flamenco o Royal Concert. Un cabaret d’espectacles, que era famós per les seves dones... Cambreres com la Mary, la Sara, la Vicent o la Pampera, on actuaven artistes, cantants i ballarines d'striptease, i les grans partides de cartes, com recorda Miravall, al seu llibre “Dellà lo Pont de Barques”. Al seu costat un edifici de quatre plantes que era de Francesc Pentinat, també propietari de la sala i on normalment s’allotjaven les artistes i noies del cabaret. Tot seguit altre magatzem dedicat a la fusta d’Enrique Audí.

L’església del Roser va ser edificada per a poder tombar l’antiga, que es situava al marge esquerre del riu i que donaria espai per a crear l’accés al pont de l’Estat. Va ser projectada per Joan Abril i Guanyabens i acabada el 1914.

Es tracta d’un temple rectangular de tres naus i dividit en quatre trams que alberguen les capelles laterals intercomunicades i absis semicircular. La nau central té una major alçada i per tant l’estructura interior queda reflectida a l’exterior, on són apreciables els contraforts amb certes similituds amb els del Mercat. Les arqueries interiors són de mig punt i els pilars són compostos. Tota la fàbrica era de totxo vist, tant a l’interior com a l’exterior i el terra estava pavimentat de rajola roja.

La decoració exterior jugava amb obertures estretes i acabades amb arc de mig punt, un tant austera, però de gran efecte estilístic reforçat per les arquacions d’inspiració llombarda, molt present al romànic. La façana principal era rematada amb una gran creu de sis metres. A l’interior, molta de la decoració de les capelles va ser traslladada de l’antiga església a la nova, com la portalada barroca que va ser instal·lada a l’accés lateral.

Del projecte inicial destaca la torre-campanar, situat a l’esquerra de la façana i de planta quadrada de 5 x 5 metres, on s’aixecava una estructura de 53 metres d’alçada, sent l’edifici més alt de la ciutat. Una torre majestuosa que representa l’espiritualitat tant de l’autor com de l’edifici, dividida en cinc cossos de distinta llargària li donàvem un aspecte gràcil i lleuger, sent el primer i el segon els més propers a terra actuen com a peanya, amb unes simples obertures al mig de cada tram. El següent cos, el més gran de tots, és on mostra sis obertures, agrupades en tres i de diferents llargàries que alleugera visualment l’estructura, per a passar al quart que conté el rellotge. Un rellotge de quatre esferes instal·lat el 1924 per Blasco i Liza, de Roquetes. Per últim, el cos de les campanes, amb dues grans obertures per costat i decoració molt possiblement ceràmica que recorda al mudèjar de Terol. Aquests dos últims cossos de la torre van ser derruïts durant la Guerra Civil.
Tot i així el projecte inicial (segons explica el mateix Abril) constava d’uns 17 metres més d’alçada. Un remat d’agulla amb revestiment ceràmic que hagués aconseguit ser l’edificació més alta de la Catalunya d’inicis de segle XX.

Durant la revolta revolucionària el 1936 i els posteriors bombardejos de l’aviació feixista italiana del 1938, el temple va quedar parcialment enrunat. Als quaranta va ser restaurat/reconstruït per la Dirección General de Regiones Devastadas, deixant una església amb una imatge gairebé nova i més acord amb el nou règim dictatorial d’aquell moment.

Des del moment de la seva construcció fins a l’actualitat no ha deixat de ser una icona de la ciutat, tothom associa la imatge de Tortosa amb el Campanar, el Pont i el Riu.

Fotografia cedida per Faiges Albiol.

Obres al interior del túnel del Canal.



Fotografia publicada a Catalunya Agrícola (publicació mensual), en data d'abril del 1909.  La imatge no és de molt bona qualitat, però si d'un gran valor. Il·lustra la construcció del túnel que el Canal de l’Esquerra travessa per sota de la ciutat de Tortosa, amb una llargada aproximada de 1400 metres. Els materials utilitzats per a l’obra que ja té més de cent anys i la visió dels peons, no deixa de ser sorprenent. 

El canal esquerre travessa en total  quatre túnels sent el de Tortosa l’últim i el de més llargària. 

Portal de la Clínica Sabaté



Porta situada a la plaça Alfons XII, centre neuràlgic del barri burgès de la ciutat. Una casa dissenyada pel l’arquitecte Josep Maria Vaquer i Urquizú, edificació que mostra un cert gust per recuperar elements orientals d’Egipte i mesopotàmics, dins les corrents estilístiques de principis de segle XX anomenades  “neos” que es poden englobar dins d’un modernisme tardà o ja art déco. En el cas tortosí es poden destacar similituds amb altres edificacions bastides a Barcelona o València, sent les més representatives les del suecà Joan Guardiola i Martínez, destacant la Casa Xina i la Casa Jueva.

La fotografia (enviada per una persona que vol mantenir l’anonimat) de l’obra del mestre Vaquer, il·lustra la seva edificació més extravagant d'aquest arquitecte tan eclèctic i divers, que va deixar a Tortosa una gran producció com són: la Casa Brunet, el Palau Climent, la Casa Llorca o la Casa Lamote de Grignon més coneguda com la fonda Siboni.

El convent del Miracle


Fotografia que il·lustra els aiguats a Catalunya l’any 1907. Publicada a la Il·lustració Catalana, presa des del Castell, ens mostra el desbordament del riu Ebre al seu pas per la ciutat afectant les dues ribes.


La vista a més de mostrar-nos la riuada d’aquell any, ens mostra el Barri de Sant Jaume, amb la seva església, el començament de les obres de l’Escorxador (parcialment inundades) i el sostre del convent dels Carmelites descalços ubicat al carrer Santa Anna.

El convent dels carmelites a Tortosa.

L’ordre es va establir a la ciutat cap al 1590 i se’l va conèixer com el Convent del Miracle, per situar-se en aquesta torre de la muralla, prop del Portal de Tarragona. L’edifici (cases adossades) i el santuari de la Mare de Déu del Miracle, va quedar parcialment enderrocat a causa de la Guerra dels Segadors, però aquestes edificacions es van refer (1683) i no es van abandonar fins 1708. La proximitat del monestir a la muralla va fer que tornés a quedar en ruïna durant la Guerra de Successió, al 1712 l’ordre decideix obrar un nou edifici al centre de la ciutat, a l’encreuament del carrer Santa Anna i Ratlla de Sant Jaume.


Les obres del monestir van començar el 1753 i l’església començarà a bastir-se cap el 1764, quedant consagrada el 1802. Església d’un estil barroc, era d’unes mides modestes, amb una planta de creu llatina i al seu transsepte una cúpula sobre tambor, com a element més destacable. A l’esquerra de la imatge (de la riuada) les dependències conventuals al voltant d’un pati central, (en aquest cas un espai adaptat a les noves funcions de presó de la ciutat), a la mateixa fotografia es pot apreciar com moltes de les obertures i galeries del pati estan  tapades parcialment. La seva façana com es pot veure a la foto presa per Ramon Borrell i Codorniu, a principis del segle XX, mostrava al carrer Santa Anna un fort desnivell, salvat per dues escales corbes que donen accés a un replà on es situen les tres portes de les dependències conventuals. Una façana que incorpora trets barrocs com és la disposició dels elements arquitectònics (finestres i capella central) a diferents nivells, més una estructuració rítmica a tres bandes que dóna dinamisme, reforçat per les línies corbes laterals i com a tancament un frontó amb petit òcul.

Després de la seva exclaustració el 1835 i cremar la seva biblioteca i arxiu segons Miravall, l’edifici propietat de l’estat mai va tornar a tenir un ús religiós, a les dependències del convent es va instal·lar primer un magatzem de sal, com a refugi de mendicants,... Fins que el 1848 es va destinar a presó municipal (ús que té quan es realitzen les fotografies), fins a l’inici del conflicte de la Guerra Civil (1936). Els revolucionaris van procedir a derruir l’edifici, ja que a més de contenir la presó, hi havia la caserna militar.

Amb la victòria del Generalíssim Franco, la instauració d’una nova Gestora Municipal i la Dirección General de Regiones Devastadas, es va decidir que l’edifici (convent i església) havia sofert danys irreparables a causa de la revolució i de la guerra. Per tant era necessària la seva destrucció. Llavors era la tònica general del franquisme, sens dubte molt més barat enderrocar que no pas restaurar o reconstruir, l’edifici veí de l’església de Sant Jaume correrà la mateixa sort.


A la última fotografia realitzada per DGRD el solar restant de l’antic convent i presó, on s’aixecarà un dels edificis més representatius de l’època: el grup escolar de Remolins. 

La reconstrucció del Pont de l'Estat, II


Més fotografies enviades per Ignació Irazuzta Ugarte, de la reconstrucció del Pont de l'Estat a la postguerra.


En aquestes imatges es poden veure a les autoritats del moment a la riba de Ferreries, i just a l'altra banda la riba de l'esquerra amb els danys soferts durant la guerra i la passarel·la provisional, durant aquells anys el Passatge Franquet va tenir vistes al riu. 


En aquesta el material constructiu del pont, a la fotografia també es pot observar la imatge inicial que oferia el Roser abans de la seva restauració amb les seves façanes de totxo vist roig, que serà eliminat pel criteri estètic de Regiones Devastadas.


En aquest contrapicat l'estructura de ferro del pont i el campanar del Roser escapçat. Durant la guerra, allà es varen col·locar metralladores feixistes per a disparar contra l'altra riba, l'única manera de silenciar-les va ser volant l'últim tram de la torre. Des de llavors el campanar no ha recuperat la seva alçada original  projectada per Joan Abril i Guanyabens.

Les parròquies medievals de la Tortosa closa


El plànol de la ciutat a la baixa edat mitjana pot semblar un mapa del tresor, però no ho és. Per a situar els llocs i les nomenclatures hem fet servir el plànol de la ciutat realitzat per González de Mendoza al 1642, el primer de Tortosa i les dades estudiades per J. Vidal i M. Baila.


En colors podem trobar la separació administrativa per parròquies de la ciutat, una divisió que amb les denes (agrupació de deu cases) facilitava la recaptació d’impostos. En majúscula i roig l’A: la Seu i la seva parròquia de Santa Maria (color rosa), és la parròquia que aglutina els edificis civils, administratius, educatius i religiosos més importants de la ciutat. B: Església de Sant Jaume i la seva parròquia en color verd, aquí es troba la Vilanova on residien les minories religioses als calls i la moreria. C: Santa Clara i la seva parròquia en color blau i D: Santa Maria del Temple, amb la seva parròquia de l’Alfòndec vers lo rec. Aquestes dues últimes pertanyen molt possiblement a l’eixample baix medieval que va experimentar la ciutat, van quedar closes per la muralla al segle XIV. La parròquia de l’Alfòndec era la que aglutinava l’activitat econòmica de la ciutat i oberta al riu amb la zona portuària.

Amb lletres en minúscula hi trobarem les diferents portes del clos emmurallat de la ciutat, a. Porta del Pont deBarques, b. Portal de Tamarit, c. Portal de Sant Jaume, d. Portal de Sant Nicolau, e. Porta de Vinpeçol, f. Portal dels Jueus, g. Portal de la Bassa, h. Portal de l’Olivar, i. Porta de l’Escorxador, j. Portal de Santa Clara o Tarragona, k. Porta de Sant Francesc, l. Porta del Temple. A continuació i amb lletres majúscules hi trobarem diferents elements defensius de la muralla com són M. Baluard de l’Espero o Queixal, N. Torre del Riu, O. Torre del Cèlio o Grossa, P. Les Bastides, Q. Torre de Llevant del Castell, R. Torre del Rastre, S. Torre del Homenatge del Castell, T. Torre del Diamant, U. Torre del Miracle, V. Torre del Temple, W. Cap de Pont, X. Portal interior de la Rosa i pont de Pedra, Y. Portal interior del Romeu, Z. Portal interior de l’Assoc i mur de la Cortadura.

Amb els números situarem diferents espais i edificis de la ciutat diferenciant-los amb colors: 1. Palau Episcopal Romànic, 1a. Palau Episcopal Gòtic, 2. Hospital de Santa Maria, 3. Banys Vells, 4. Estudi de la Ciutat, 5. Futurs Reials Col·legis, 6. Escorxador, 7. Hospital de la Santa Creu, 8. Banys Nous, 9. Drassanes, 10. Port Fluvial, 11. Llotja i Consolat, 12. Palau Oliver de Boteller, 13. La Peixateria, 14. Casa de la Ciutat i just davant la Cort del Veguer amb les presons, 15. Font de l’Àngel, 16. Palau Despuig i Oriol, 17. Palau Reial. 
En quant als números en roig dir que fan referència aquells llocs de culte o religiós: 18. Convent de la Ràpita, 19. Església de Sant Nicolau, 20. Convent de Sant Domènech, 21. Al plànol queda marcat com San Antón, a l’actualitat hi trobarem el convent de la Puríssima, 22. Convent de Sant Francesc, 23. Capella de Sant Roc?, 24.  Convent de Sant Blai dels Trinitaris. Els números en blau fan referència a espais urbans de la ciutat com: 25. La moreria, 26. Call Vell, 27. Call Nou, 28. Castell de la Suda o Sant Joan, 29. El Vall (Barranc del Rastre), 30. El Sitjar o Badaluc, 31. Carrer dels Montcada, 32. Carrer o Coll de Sant Joan (actual carrer de Sant Blai), 33. Carrer dels Pescadors, 34. Plaça de les Cols, 35. Pont de Barques, 36. Quatre Cantons o Plaça dels Prohoms, confluència dels eixos viaris principals de la ciutat medieval, 37. Carrer Taules Velles, 38. Carrer dels Sastres (actual carrer de la Rosa), 39. Carrer dels Genovesos (actual Carrer de la Mercè).

Les petites històries i els xicotets fragments de vida


Fotografies de Cinta, Cinteta, Maricin, Cin, Maria de la Cinta, Rosa Cinta,... i tantes dones que han format part de la ciutat. Animeu-vos a enviar retrats d’aquestes dones, ens ajudarà a contextualitzar la societat en moments històrics, a tenir una visió més antropològica del nostre entorn i societat. La seva vida, el seu ideari, la seva família, el seu treball, la seva casa, el seu carrer, el seu barri... Són petites històries o fragments de vida que fan d’aquest lloc, un espai viu. Amb una mitjana de 100 visites diàries, amb un total de 70.000 visualitzacions de pàgina amb els dos anys i mig de vida, un públic variat d’arreu del món; on recollim visites des de els Emirats Àrabs, Brasil, França, Estats Units,... realment un plaer de gaudir-ho amb vatros!
Gràcies a tothom que ens aporta memòria. seveiwene@hotmail.com


La reconstrucció del Pont de l’Estat, I


Aquesta construcció va ser la prioritat un cop acabada la Guerra Civil. Tot i la dificultat de l’època, l’any 1940 va ser refet el pont del Ferrocarril i a l’any següent arribarà a Tortosa el primer tren de la Val-de-Zafan. Cal tenir present que els tres ponts de Tortosa van ser dinamitats per evitar l’avanç de les tropes feixistes per les tropes republicanes l’any 1938.

La reconstrucció pròpiament dita la va portar a terme la Dirección General de Regiones Devastadas, amb la col·laboració de l’Ajuntament llavors governat per una Gestora Municipal, sent el cap Dr. Recadero Loscos i altres gestors com Joaquín Angela, Juan Colomé, Julià Falomir i Agustí Morera, comissió nomenada el 18 de gener de 1939.

En quant als ponts de trànsit rodat i de vianants, la Comissió Gestora es va mostrar interessada en reconstruir el Pont de l’Estat, deixant el de la Cinta de banda, ja que la seva propietat era particular llavors, i per tant mai fou reconstruït. Els seus propietaris (Banc de Tortosa) van demanar un pressupost molt elevat per reconstruir-lo, l’Ajuntament i DGRD no el van finançar mai.

El pont de l’Estat nou, va ser projectat per E, Torroja i inaugurat l’any 1941 el quatre d’abril amb la presència del ministre d’Obres Públiques Alfonso Peña Boeuf, del règim feixista, al mateix emplaçament de l’antic pont, tot i saber la inconveniència del lloc a causa del coll d'ampolla que es crea a l’Avinguda de la Generalitat.

Amb la no-construcció de la passarel·la o pont de la Cinta, la ciutat patirà fins a l’actualitat diferents mancances de connexió entre les dues ribes, que es posa de manifest especialment al centre històric de la ciutat, ja que la mobilitat rodada s’ha facilitat més al sud i les noves expansions urbanes.

Així doncs a les fotos s’observa l’evolució constructiva durant aquell any dur de postguerra, 1940, malauradament no som enginyers i no podrem comentar el procés constructiu, però si veurem quin va ser l’estat de la ciutat desprès del conflicte a través del nou pont i com mitjançant grues, carrils, bastides, ferros, bigues, corrioles, tensors... el Pont de l’Estat de la postguerra s’anirà bastint.


Inici de la construcció del pont, a sobre de la biga es veu un home que encaixa amb la fisonomia de l'enginyer Torroja. 


Fotografia presa a la riba de Ferreries com totes les altres, on es veu l'estructura de pilars i la proporció de l'estructura amb les persones, a més a la part inferior a la dreta es pot veure un home travessant el riu per la passarel·la provisional que va funcionar durant aquells anys.


Aquesta foto ens dóna la vista contrària i en ella podem veure la part sud de la façana fluvial de la riba de la dreta, es fa palès els desperfectes de les cases i el Mercat, que ha quedat parcialment sense sostre.

Les fotos han estat cedides per Ignacio Irazuzta Ugarte.

Vista aèria i Hospital de la Cinta


Vista aèria de la ciutat, amb motiu de mostrar el recentment inaugurat hospital de la Cinta al Sitjar, on anteriorment es van situar els Quarters de la ciutat. Fotografia presa al voltant del 1975 i 76.


1.Volum del cinema Fèmina. 2. El nou Ajuntament al antic barri de Pescadors. 3. Coberta del Mercat. 4. Riu Ebre. 5. Plaça de la Pau i Casa Vericat. 6. Passeig de l’Ebre. 7. Edifici de la clínica de l’Aliança, al carrer Llotja. 8. Carrer d’en Carbó. 9. Carrer de la Sang. 10. Fonda Siboni, al carrer de l’Àngel. 11. Carrer Botigues de la Sal. 12. Església del Roser. 13. Pont de l’Estat. 14. Rambla Catalunya a l’antic Raval de la Creu. 15. Casa Ravanals, a la cruïlla entre el carrer Bisbe Aznar i carrer Ciutat, antiga Plaça Nova. 16. Passatge Franquet. 17. El nou emplaçament del Palau Oliver de Boteller. 18. Palau del Bisbe, al carrer Croera. 19. Carrer Nou del Vall. 20. Església de Sant Antoni, al carrer Montcada, actual Centre Interpretació Setmana Santa. 21. Barri de Santa Clara. 22. Edifici del Seminari. 23. Plaça de Montserrat, coneguda com la dels Farols. 24. Carrer del Carme. 25. Edifici Franquet, al començament del carrer Montcada. 26. Carrer de Mercaders. 27. Església de Sant Blai. 28. Escales de l’Hospital i tros de muralla. 29. Barri del Garrofer. 30. Carrer de Sant Blai.


Tot i ser una foto relativament propera en el temps, ens mostra parcialment el que va ser l'eixample medieval i clos murallat, amb veritables canvis amb els espais actuals de la ciutat.

Retrat familiar


Anna Roig i Chavarria ens va enviar aquest retrat de família tant bonic i tant representatiu de la societat tortosina d'inicis de segle XX.

La destrossa decorativa del Mercat


A la foto presa des de la plaça de la Pau, podem veure la façana nord de l’edifici civil més representatiu de la ciutat durant la postguerra. A la Guerra Civil, la ciutat va ser fortament castigada i destruïda, tot i així el gran volum del Mercat no va patir grans danys.


En formar part del sistema defensiu (cal recordar que lo riu va fer de frontera del camp de batalla), la metralla impactada als murs va fer que en gran part l’estucat exterior i la decoració exterior quedés danyada.

Per sort no va ser tocat per cap bomba, ja que llavors els destructors de Las Regiones Desvastadas, no haguéssin dubtat en ensorrar-lo com van fer en tants altres edificis de la ciutat. El 1941 amb els projectes de “reconstrucció”, el Mercat perdrà tot el seu programa decoratiu, ric en color, provocat per el contrast entre el totxo vist i estucat, els sòcols de pedra i les cobertes de teula, amb ritmes verticals i horitzontals afavorits per les obertures de les finestres, a més de les arcades i semicircumferències en les façanes frontals, que segueixen l’estètica de l’alternança de dovelles a la manera de la Mesquita de Còrdova. En quant a la figuració decorativa, aquesta es situava a la part superior dels contraforts i a les façanes nord i sud on queden presidides per l’escut de la ciutat.

Tal vegada per la ineptitud, ignorància o simplement pel fet d'abaratir tant en diners com en el sentit cultural a la ciutadania, els del règim feixista van decidir reduir el Mercat a un concepte pla, monocrom i poc  representatiu del seu esperit inicial.


Fotografia d’inicis de segle XX, pressa a l’actual plaça Barcelona on es pot apreciar tot el seu programa decoratiu, si punxeu aquí podreu veure una foto on s’observa en detall la decoració de les façanes laterals.


El museu de Tortosa


El museu de la ciutat reobre les seves portes, amb la denominació de Museu de Tortosa, històric i arqueològic de les Terres de l’Ebre. A l’escorxador modernista de Pau Monguió.

Però els seus orígens ens porten a finals del segle XIX, on un arquitecte que treballava per al municipi i pel bisbat va començar a recopilar i recollir restes arqueològiques per tot el territori. Joan Abril i Guanyabens no ho va tenir fàcil, agafant el testimoni del jesuïta Fita. Mossèn Sol durant les obres de la cripta va dir que feia el “tonto” recollint ceràmica, altres cabassos plens de testes van anar a parar al riu, fins i tot a la Verdad de febrer de 1900 relata: “la ineptitud y crasa ignorància  de los eternos enemigos de Tortosa habían vuelto a esparcirlos y tratando de convertirlos en machaca”, aquesta és una notícia de com el protomuseu que va començar a fer Abril al pati de la Mercè havia estat un fracàs i com molts dels elements que hi havia, van ser fragmentats i trencats: “eran aprovechados por un vecino constructor de carros para apoyo de sus cachivaches donde hierve y calienta sus maderas”. Tot i així aquell any amb el beneplàcit dels González es va començar el projecte del museu de Tortosa.

No va ser fins al 1910, que finalment es va obrir el museu amb el nom de “Museo arqueológico municipal de la Ilercavónia”, amb una seu definitiva a l’església de Sant Domènech, temple que llavors va recuperar la ciutat, ja que era propietat de l’exèrcit després de la desamortització.

Tot així no tot van ser destrosses patrimonials, sinó que molts pagesos, prohoms, religiosos..., de la ciutat i la seva comarca, van fer donacions al museu en una exaltació patriòtica i localista. Un exemple el trobem al novembre de 1900 on diu a La Verdad: “El escultor D. Ignacio Beltri, un ídolo de barro, encontrado en los cimientos de la Iglesia de la Ampolla que parece fenicio” o “D. Vicente Benet restos escutóricos de arquitectura gòtica”.


A la postal editada per Fototípia Thomas, es veu l’espai ple de material arqueològic i artístic exposat a l’estil noucentista que deriva de les exposicions del Louvre, inaugurat 1793 arran la Revolució Francesa i que és comuna a gran part d’exposicions del museus de l’època. Una col·lecció de material històric davant de l’estètic, objectes com ceràmica, bronzes, pedres, làpides..., que ompliran les vitrines i l’espai de la sala procedent d’excavacions sistemàtiques, (Joan Abril fins i tot, assenyala els jaciments de la cuitat al seu plànol de l’any 1909 amb un cercle i un punt). Llavors unes col·leccions que tenen un tarannà privat, passen a titularitat municipal amb la voluntat de la conservació i la divulgació. A més es pot veure com també s’exposava la part més “estètica” al mateix espai, com son les obres pictòriques.

Tanmateix amb el naixement dels museus, apareixen els de titularitat nacional. Al 1808 José Bonaparte intentarà la creació d’un Museo Nacional a la manera francesa. Projecte que no reeixirà fins després de la guerra de la Independència amb Fernando VII el 1819, anomenant-se Museo Real. Posteriorment sortiran les Reials Acadèmies que es van professionalitzar i van anar aglutinant en els caps de província els Museus de Belles Arts, on també quedaran incloses les col·leccions arqueològiques que surten a l’últim quart de segle XIX.  Tortosa al ser una ciutat important, però sense capitalitat va quedar exclosa d’aquest entramat museístic, tot així Marcel·lí Domingo, ministre a la  segona República, va intentar incloure el museu a la xarxa de museus de l’Estat per evitar costos al municipi i garantir el seu funcionament, però tampoc aquest fet va ser dut a terme, llavors el museu de la ciutat va passant per diferents estats i penúries fins al seu abandonament i tancament de portes el 1997.



Detalls del Museu, fotos realitzades per Salvany. Font Biblioteca de Catalunya.

La boca de sortida del Canal



Fotografia de la premsa de l’any 1909 on surt retratat la boca de sortida del Canal de l’Esquerra que travessa Tortosa a la part final de l’estació de ferrocarrils. El peu de les fotos anuncien: “Las obras terminaran el año próximo. El alma de esta empresa el banquero D. Francisco Romañá y el presidente del Consejo de Administración el ingeniero D. José Zulueta.” Més enllà de la palmera i l’estació el volum dels quarters al Sitjar.

Les màquines del Canal


La construcció del canal de l'esquerra, amb les màquines a vapor de principis de segle XX.
Postal de Ramon Borrell i Codorniu, editada per a Hipofosfitos Salud.

El barri de Sant Jaume.


Comencem a parlar d’aquest barri en època medieval, ja que sent emmurallada al segle XIV la ciutat i dividida en quatre parròquies, Sant Jaume fou una de les més grans: al nord de la ciutat i als peus del turó que conforma el Castell de la Suda. La parròquia incloïa els calls i la moreria, és a dir les minories religioses, formant el que avui en dia es coneix com el barri de Remolins. El fet de començar a parlar d'aquest barri en època medieval, deriva del gran desconeixement que se té, del que va poder ser de la ciutat ibera o romana, doncs no queda clar si aquest sector va quedar intramurs o fora de la muralla romana, tanmateix passa amb el període visigòtic.

En quant a la ciutat musulmana, la medina emmurallada podria correspondre a la superposició de la ciutat romana i alguns autors la delimiten al nord amb la Esplanada de Remolins i al sud l’eix dels carrers Taules Velles i Doctor Ferran on apareixen els quatre cantons com a un possible reflex de la confluència viària i entrada principal al recinte. Llavors la medina es mostrava com un territori encaixat entre la Suda i l’Ebre i més enllà d’ella els ravals que com a satèl·lits de la ciutat van perdurar fins la conquesta al SXII de Tortosa.

Aquesta subdivisió de la ciutat en parròquies, no era una altra cosa que un fet administratiu que apareix per primer cop al 1275 a al “carta de paeria”, inclosa al llibre de les Costums, que amb les denes (agrupació de deu cases) feia molt eficaç la recaptació d’impostos i l’organització urbana.

Feta aquesta petita introducció, nosaltres en centrarem en l’actual Sant Jaume, és a dir, l’espai que comprén com a límit: al nord el final del carrer Major de Sant Jaume, on possiblement quedarà situat el portal de l’Assoc al que molts autors anomenen el mur de la Cortadura, i al sud el inici del carrer de Santa Anna on situar el Portal de Tamarit, dos carrers que formen part del gran eix viari medieval de la ciutat completant-se amb el carrer Croera i el carrer Ciutat. Això no vol dir que a la part nord fos el límit de la ciutat, ja que al 1186 apareix el nom de Remolins i se cita com un espai intramurs, sent el carrer Major de Remolins la continuació al nord de l’eix viari fins al barranc del Cèlio, on apareix el portal de Vimpeçol.

Llavors aquest tros de ciutat era un terreny allargassat i en pendent cap al riu, amb la parròquia amb el seu pati al davant i la casa abadia a la part posterior, les cases recollides i protegides del riu per un tros de muralla.


La planimetria fins a finals del XIX i algunes visions dibuixades.

En aquesta entrada ens centrarem en la planimetria del barri i de la seva evolució. Fent un xicotet resum trobarem que amb la primera planimetria el barri el conformava simplement el gran eix viari i que de mica en mica es va anar poblant, envaint la zona de protecció del turó del Castell.  

La primera visió que tenim de la ciutat no és una planimetria, és un dibuix realitzat per Anthonie Van den Wijngaerde a l’any 1563. Un dibuix que té una intenció descriptiva, gairebé fotogràfica, però que no té en conté la perspectiva, ni la realitat. És més bé una interpretació d’allò que veia, una realitat subjectiva de gran qualitat i detall, que mostrava els principals volums de la ciutat, sent la primera descripció gràfica de la ciutat coneguda.


Ens mostra un barri apinyat entre la Suda i el riu, continuador de la façana fluvial i a diferència del sector sud que restava lliure de muralla, aquí veiem com les pròpies cases comencen a fer la funció de muralla i com apareix un mur que arribarà fins a la torre del Rec. És a dir, els murs i cases en aquest sector fan de muralles protectores, no sols a possibles atacs sinó també a les avingudes dels rius que moltes vegades causava desperfectes en aquest sector on el curs fluvial presenta un revolt i estava a tocar de la ciutat. El sector descrit mostrava tres portals que donaven accés al riu: Tamarit o Sant Blai, Sant Jaume i Sant Nicolau. El nom deriva de la proximitat dels edificis religiosos a estes portes secundàries. Al dibuix es poden observar perfectament aquest volums, tot i així el volum de Sant Jaume, una edificació amb contraforts, rosada i torre-campanar a la façana, es veu una mica desplaçat cap al nord tal vegada per a potenciar la perspectiva. Realment un lloc altament edificat amb temples i convents, molt possible per atraure  la població cristiana cap aquest sector i poc urbanitzat per cases particulars, comparat en altres llocs més densos de la ciutat, ja que es veuen horts, vegetació i molts espais lliures.

Un cop desplaçades les minories cap al nord, va poblant-se de cristians durant tota l’època medieval. Ja que la situació de Sant Jaume era més segura, propera a la Seu i estava millor protegida per muralles serà el sector que es poblarà més ràpidament que no pas el barri de Remolins. Tanmateix tota la parròquia anirà ocupant-se per cristians durant tota l’època, ja que aquestes minories seran expulsades del territori i perdent privilegis progressivament, els jueus primer. La Disputa de Tortosa 1413/14 és un fet d’aquest desprestigi, i posteriorment l’expulsió d’un gran nombre de moriscos cap el 1610, encara que el cas del Bisbat de Tortosa va ser particular.


A partir del primer plànol de la ciutat de Tortosa de González de Mendoza al 1642 i amb la transcripció de Vidal (2006) del seu text, ens podem fer una idea de com era el barri fins l’època moderna. Mostra una planimetria medieval encara que està fet al marc de la revolta dels Segadors. Amb una certa simplicitat mostra com carrerons pugen cap al turó de la Suda i sent l’eix central del barri, el carrer Major de Sant Jaume i Santa Anna, el que acolliria les façanes principals de les cases a més de la ubicació de les esglésies. A més mostra una nomenclatura que dóna sentit i nom als espais a remarcar, així diu: “La Cortadura que divide la Villanueba de la ciudad, con un trozo de muralla antigua color roja, señalada con letra G, y lo demás que corre de color amarilla hasta letra H, que atrabiessa desde la muralla del río hasta la del pie del castillo, es la que se ha de hazer, quedando la dicha Villanueba cortada a fuera”.

El mur de la Cortadura: murs que als segles XIV i XV ja eren considerats vells, eren un murs que baixaven de la Suda fins la muralla que donava al riu, separant la Vilanova de la resta de la ciutat. Al mur s’obria un portal interior nomenat de l’Assoc, aquest pany de mur va ser renovat a principis del SXVIII. Si al plànol de 1642 es veu tot el recinte urbanitzat amb la renovació de la Cortadura s’enderrocarà gran part d’aquestes edificacions, entre elles el convent de la Ràpita (monges santjoanistes arribades cap al 1484) i el temple de Sant Nicolau, creant l’esplanada de Remolins, que era un espai per a millorar i facilitar el moviment interior de tropes. Amb aquesta renovació del mur interior se va completar el que ja s’insinuava al plànol del 1642, els dos baluards: un a l’est anomenat Baluard del Riu i altre tocant la Suda anomenat de les Bruixes, el tram del mur recorria els actuals carrers Cortadura, Rasquera i Hospitalet. Això va estroncar el desenvolupament de la parròquia o barri, que no serà fins al final del segle XVIII i XIX que tindrà un boom demogràfic, però va afavorir la seguretat d’aquells que habitaven dins del mur o “Vilavella”. A més cal destacar el dibuix o projecte d’edificació d’un baluard semblant al del Cap de Pont que mai va ser construït i que hagués arrasat tota la vila nova. Un sistema defensiu que facilitaria la defensa de la ciutat que no va fer-se, ja que es va apostar per la construcció del Fort de Tenasses.


El dibuix de 1648, ens mostra la part de la ciutat referida. Fragment  de la vista de Sieur de Beaulieu, que descriu el setge de la ciutat per les tropes franceses. Beaulieu era militar, enginyer, geògraf i mariscal de Lluís XIV, va treballar per al Rei Sol com a cronista gràfic de les campanyes militars, per tant va recórrer Catalunya durant la Guerra dels Segadors. El fragment que mostrem pertany a la seva segona obra Les glorieuses conquestes de Louis le Grand. Com es pot comprovar i per comparació amb el primer dibuix podem observar que hi ha una idealització dels edificis, tot així el que sí que té una gran importància és la descripció de la topografia de la plaça forta i tot el seu sistema defensiu. Tot i que hi ha equivocacions com és la direcció de la corrent de l’Ebre, utilitza escales diferents i amb elements tipogràfics assenyala edificis que seria impossible de veure i que col·loca en punts totalment inversemblants, com és el cas de Sant Jaume on plaga d’edificis monumentals el sector i mostra les religioses de Santa Clara amb la H i Sant Joan de l’Hospital amb la I. Totes aquestes il·lusions que mostra Beaulieu són per fer el conjunt més entenedor i no deixar cap element per descriure.


Amb el mapa anònim del XVIII, que es troba en el Castell de Montjuïc, hi trobem clarament el fet constructiu del mur de la Cortadura, de l’Esplanada de Remolins i d’una major densificació i intricació de la trama urbana, derivada de l’augment de la població, gràcies a la pau i bonances econòmiques degut a l’evolució de l’agricultura i les manufactures, al períodes posteriors a la guerra de Successió. La ciutat de Tortosa passa a tenir aproximadament uns 29.000 habitants (ravals inclosos), això fa que, com a la resta de la ciutat, a la parròquia de Sant Jaume es comencen a ocupar horts interiors, patis o solars, murs del Castell i zones al voltat de les fortificacions de caràcter comunal, i com no en alçat. Al mapa ja se poden observar diferents carrers que han conviscut entre nosaltres fins fa ven poc, com son: carrer de Sant Josep, carrer i plaça Maçana, carrer Llarg de Sant Jaume, l’Aldea...


Al plànol realitzat per Beltri als finals del XIX, trobem una voluntat clara de simplificar la trama urbana per a fer-la més entenedora i diferencia en colors aquells sectors d’eixample, que encara no estaven construïts, a més de situar per primer cop tots els noms dels carrers del barri. Per a altre moment deixarem la construcció de l’escorxador i els terrenys guanyats al riu que modificaran la part est del barri.

La ciutat fins la contemporaneïtat va ser una plaça forta, és a dir una ciutat estratègica. Un cop perduda aquesta visió militar que va implicar la pèrdua de muralles i la creació d’eixamples i la renovació de gran part del casat. En el cas de Sant Jaume aquestes transformacions (a part de l’enderroc de la muralla), les obres van de la mà dels particulars: amb la remodelació de façanes i augment de l’altura dels edificis, és a dir, l’Ajuntament en aquesta època sols planteja un eixample per a urbanitzar l’esplanada de Remolins, però no reordena la trama urbana de Sant Jaume, la qual cosa indica que el barri continua sent ocupat per un sector humil, obrer i treballador de la societat, mentre que la burgesia va ocupant altres espais de la ciutat com és l’eixample del Temple.

Llavors com ha conclusió, dir que aquest sector és un dels més antics de la ciutat, segurament des de la Dertusa romana i que mostra encara avui en dia una evolució urbanística amb una trama urbana al voltant del carrer Sant Jaume i Santa Anna dels S. XII i al S. XVII, contrastant amb la part alta del barri on es mostra una trama més propera amb el temps S.XVIII i XIX, com a resultat del boom demogràfic de la ciutat. Una llesca de terra que durant molt de temps va mantenir una identitat pròpia i diferència del sector tant proper com era el de la Seu.


A l’actualitat el barri es mostra parcialment enderrocat a causa del abandonament progressiu dels habitatges, ja que molts d’ells no és van anar ajustant-se a les modernitats i comoditats, i per l’ocupació il·legal i la falta de inversió per part del municipi en aquest espai tant històric. Uns enderrocs que intenten esponjar i sanejar el barri, i amb això estem Sant Jaume actualment és un dels grans solars que té la ciutat vella. Aquest plànol tant modern de no fa més de 10 anys, ja és com els altres: representa una realitat que ha desaparegut amb el pas del temps.


Per saber-ne més:
BAILA i PALLARÉS, Miquel A., La ciutat de Tortosa. Evolució de l’espai urbà, Ed.
Antinea, Vinaròs, 1999.
VIDAL, Jacobo, Les muralles de Tortosa a l’Edat Mitjana, Tortosa, 2007.
VIDAL, Jacobo, Les obres de la ciutat. L’activitat constructiva de la Universitat de
Tortosa a la baixa edat mitjana, Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.
Font de la vista de Siur de Beaulieu, Institut Cartogràfic de Catalunya.

Pujada a la Suda


Postal turística dels anys 60. 

Accés al Castell de la Suda. No visible a la foto, però tot just després del revolt descrit, hi ha l'única necròpolis àrab de Catalunya a cel obert.

El Teatre del Balneari

El teatre del Balneari del Porcar, venia a completar unes instal·lacions que es van inaugurar el a l’últim quart de segle XIX, propietat de Manuel Porcar i Tió (empresari i polític, 1840/1918). Espais que demandava la burgesia on passar temps d’esplai i esbarjo, on fer vida social i comercial en comú, sent els causants dels inicis turístics i de l’estiueig arreu del país. Amb la declaració d’utilitat pública (1892) de les aigües de Remolins, el centre agafa un reconeixement sanitari i serveix com a garantia de les seves aigües.

La ciutat en aquella època vivia una bon moment tant econòmic com social, amb l’obertura eixamples, renovació de casats, arribada del ferrocarril, vapors a l’Ebre, construcció del Mercat, empedrats i clavegueres... Tot i així l’empenta de la ciutat que produïa la indústria incipient i el gran nombre de població, quedava tocada de mort el 1833/34 en deixar a Tortosa fora de la divisió provincial, en favor de Tarragona. En quant als espais de lleure, com hem comentat, la societat de la ciutat de l’Ebre disposava d’ells com en qualsevol altra ciutat de l’Estat: teatres, liceus, cafès, casinos, plaça de bous,... 

A la següent imatge d'Àngel Toldrà es veu la terrassa i l'edifici que va ocupar el Teatre i darrere travessant l'Esplanada de Remolins la Plaça de Bous.


El teatre del Balneari venia a sumar-se a diferents espais de lleure que ja disposava la ciutat, com el Teatre Principal, a El Orden 18/05/1890 es publica: El establecimiento balneario de la Esperanza, cuyas aguas adquieren cada día mayor crédito, va a ser dotado de un teatro: para recreo y distracción de los bañistas que se proponen venir a Tortosa el próximo verano y esparcimiento de los vecinos de esta Ciudad. El ingeniero Godó, persona peritísima que dirigió la construcción de los edificios de la Exposición de Barcelona, está haciendo ahora los planos y será el encargado de dirigir la obra. Es probable que el próximo jueves pasen a esta nuestro apreciado y querido amigo Sr. Porcar, dueño del establecimiento y el ingeniero Sr. Godó, para que pueda inspeccionar los espaciosos y desahogados sitios donde ha de levantarse el edificio y fijar su situación. Muy plausible es el propósito del señor Porcar de dotar a Tortosa de un buen teatro de verano, pues la experiencia ha demostrado la afición decidida de este vecindario a las representaciones teatrales…

En quant a l’emplaçament del mateix, avui en dia encara es conserva el marge que es va construir per aplanar el terreny i que va donar espai a la creació de la terrassa del Teatre, actualment hi ha una pista esportiva.

Al llarg de la seva història hi trobem diferents tipologies de representacions la majoria d’elles són Sarsueles, altres obres de teatre com el Don Juan de Zorrilla, òpera, concerts, nits de ball, números còmics, i altres actes relacionats amb la vida social de la ciutat. Tot i així també i tenia cabuda altres actes, com conferències a càrrec de Marcel·lí Domingo, ja entrats els anys 30.


Però per a conèixer com era per dins aquell teatre ens pararem en aquesta fotografia que es publicà a La Hormiga de Oro, del any 1910. Una publicació editada a Barcelona amb un fort caràcter conservador i religiós. Un teatre amb una cabuda considerable amb platea, palcs i galliner.

L’EDUCACIÓ ARA FA CENT ANYS.

La notícia que portava aquest titular “Sigue la protesta contra la enseñanza laica”, explica que els parlaments van tenir lloc el diumenge de Rams, amb una concurrència majoritària de “distinguidas damas” com a protesta de la reobertura dels centres d’ensenyança laics. A l’acte es llegeixen diferents telegrames, sent com no el més aplaudit un enviat pel Papa. Els discursos protagonitzats per diferents autoritats de l’època com un tal Simó (cap regionalista de València) relaten que tenien un fort caràcter patriòtic i religiós. Finalment la notícia publicada el 02/04/1910 es remata amb un: Tortosa se asocia al movimiento de protesta y proclamó que no se atenta impunemente contra Dios y contra la patria.”

Vist així no pot quedar inclosa la notícia o pot semblar un acte aïllat i purament local, però no és així. Cal situar-nos a la Restauració un període que portarà estabilitat aparent, ja que les bases socials de l’estat a inicis del segle XX van ser prou inestables i per tant plenes de controvèrsies, ideals, esperances i neguits. La laïcitat a l’escola va sorgir a França, dins de la Il·lustració, i a Espanya no la trobarem fins al segle que tractem i sempre proposada pels lliberals. L’alternança al poder per part de conservadors i liberals va fer que la controvèrsia anés agafant pes, fins als anys 30 on altre personatge de la ciutat dins la República promourà una escola estatal única publica i laica: Marcel·lí Domingo.

Però bé, ens centrarem en els anys de la notícia, l’estat té grans privilegiats com són els terratinents, part de la noblesa, les cúpules de l’exercit, la burgesia i com no l’Església. No és un panorama fàcil on portar reformes sense que aquets elements posen en moviment tota la seva maquinària, tot així cal destacar figures al món escolar i català com va ser Ferrer i Guardia i la seva Escola Moderna, escoles que van ser clausurades al 1909 arran de la Setmana Tràgica i afusellat el seu creador per instigador de la mateixa. I és aquí on cal englobar la notícia que tractem, ja que tot just un mes més tard i després de la brutal repressió els Prelados envien una carta al Consell de Ministres en contra de les escoles laiques, i engeguen una forta campanya catòlica arreu de l’Estat, per què? Doncs perquè el Rei (Alfons XIII) alarmat per les conseqüències que pot portar la brutal repressió destitueix a Maura i posa al seu lloc al liberal Segismundo Moret i tornen a reobrir totes les escoles clausurades.


Cap el 1912 tornem a trobar notícies referents a l’educació i el teatre, altra vegada lloc de posada de gala per aquets actes, tot i així té un grau més inofensiu però amb els mateixos fins publicitaris. “Certamen catequístico en Doctrina en lengua catalana, 15/06/1912. Los niños José Calvet y Josefa Noguerón que han obtenido respectivamente los primeros premios en el Concurso de Catecismo: Vista parcial del Teatro del Balneario el día de la distribución de premios.” Són unes petites mostres del que va ser un teatre, ja no sols d'estiueig sinó d’ús social per la ciutadania de Tortosa.

 Amb el tancament de les instal·lacions, compravendes amb l’Ajuntament i l’empresa Aceites Porcar SA dels terrenys entre altres; el de la Plaça de Bous (1947), l’abandonament i la seva fragmentació a més de la pèrdua de valor de la zona de Remolins a favor d'altres indrets de la ciutat, els espais van anar degradant-se. L’Ajuntament de la dictadura al 1979 va considerar oportú convertir-lo en aparcaments i no fa tant es va plantejar l’actual alcalde d’enderrocar la part que resta per convertir-ho en habitatges!! Finalment l’edifici es va salvar de la piqueta, gràcies a l’acció ciutadana, a Patrimoni de la Generalitat, als Amics dels Castells i al partit d’Iniciativa a l’Ajuntament.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...