La plaça Alfons XII


La plaça Alfonso cap al principi de la dècada dels anys 30 del SXX.

No és la seva primera configuració però sí la més encertada, on les edificacions van de la mà de les corrents universals com el modernisme i el noucentisme, una plaça burgesa a l’estil de tantes altres ciutats, on està ben integrada amb la trama urbana i la vegetació encara que jove no representa cap obstacle per al pas, ni per transitar-la.


Si fem un repàs a ella hi trobem al 1/ la casa dels Algueró. 2/ la magnífica casa Ballester 1910, amb la imponent tribuna i el remat tant aconseguit, que serà destruït amb una ampliació posterior. 3/ El Centre del Comerç, inaugurat al 1913 damunt dels magatzems d’oli dels Ballester, aquesta associació  va canviar d’ubicació ja que anteriorment es situaven al Palau Miravall del carrer Montcada. 4/ la casa dels Pallarés. 5/ els Quarters, si s’afina la vista es poden veure llocs de guaita del Sitjar. 6/ La casa de les Torretes, o millor dit la cupuleta que rematava la torre. 7/ El monument de Ros de Medrano, inaugurat al 1928 enderrocat durant la Guerra Civil. 8/ El sostre del que va ser el Teatre Principal de la ciutat, posat en marxa al voltant del 1880, va cremar donant lloc al Cinema Coliseum.

Postal editada per L. Roisin. Barcelona.

La Casa dels Pallarés

Ens hem de situar als inicis del segle XX, per entendre la configuració burgesa de l’eixample del Temple a Tortosa i com les diferents famílies benestants es van anar situant en aquest nou barri, abandonant altres llocs de la ciutat; en busca de comoditat, sol, aire, salubritat, fama i prestigi amb els seus casalots modernistes, noucentistes, neos... Actualment i encara que prou desdibuixant es poden observar diferents cases que representen aquest fet d’inicis de segle, com són la Casa Segarra (posteriorment anomenada Matheu pel metge que hi vivia), Casa de les Torretes, la Casa Ballester, la Casa Bau, Grego, Brunet,... són alguns dels exemples.
Però la casa que avui ens ocupa és una que va ser esborrada del mapa a favor d’un bloc d’habitatges esperpèntic de relativa nova creació.


La casa Pallarés es situava a la cantonada entre el carrer Aranda (Pare Cirera, actualment) i el carrer Unió (Teodor González, actualment) i carrer Argentina on es situava l’entrada. Configurant la cantonada nord-est de la Plaça Alfons XII, una casa amb baixos i tres alçades que encaixava amb el cànon de totes les edificades a l’època donant així una escala  molt més humana al barri. Mostrant dues tribunes corregudes al primer i segon pis del xamfrà, i obertures amb balcons a la resta de les façanes, rematant l’edifici amb una cornisa amb xicotets pinacles.
De com important era per a l’època aquelles construccions els diaris de la ciutat (de corrent ideològica coincident amb l’amo) mostren uns breus alabant la construcció a més de fer publicitat encoberta als manobres: “Las obras de estucado del edificio que para la distinguida familia Pallarés se está construyendo en la plaza de Alfonso XII, han sido confiadas al inteligente estucador D. Ramon Serra, particular amigo nuestro”, per mostra un botó surt publicat el dia 4 de març del 1913 al diari El Restaurador, però no és l’únic: el mateix any a El Tiempo, (un Diario Político: era on mostrar l’ideari conservador, cal recordar que ens situem en l’Espanya de la Restauració, acabada de sortir de la Setmana Tràgica, on el pucherazo i els cacics eren l’ordre del dia) surt publicada el 21 de juny de 1913: “Han quedado terminadas las tribunas del suntuoso edificio que ha mandado construir en la Plaza Alfonso nuestro distinguido amigo el rico comerciante en aceites D. Fernando Pallarés, produciendo un efecto estético admirable sobre el elegante y artístico estucado de las fachadas. Con esto quedarán concluidas las obras de decorado exterior, faltando solamente algunos trabajos del interior. El arquitecto Sr. Mas y el estucador D. Ramón Serra han hecho una labor exquisitamente artística, ejecutada con tanto esmero como buen gusto por lo que merecen encarecidos plácemes.” 
Així doncs queda descrita l’obra de la burgesia conservadora que com en tantes altres ciutats configuraren els eixamples a inicis del S. XX, ja que sols ells “rics i acabdalats” eren capaços d’edificar. 

A la foto cedida per Joan Otero, la Casa Pallarés a la cantonada més llunyana, unes dècades abans de ser derruïda.

El canal i la farinera


El canal esquerre al seu pas per la farinera (actualment en runes) de M. Gonzàlez. Per saber-ne més podeu llegir l'entrada de Gonzàlez vs Tivenys publicat per Sisco Pinyol al bloc de Històries i tradicions de Tivenys.
Postal editada per Fototípia Thomas.

El canal en construcció



És curiós de veure com van canviant els gustos, avui en dia poques postals podem trobar d'unes obres per molt esperades que aquestes foren.
A la postal de Ramon Borrell, es veu la part de l'assut de Tivenys (encara que posi Cherta) i el començament de les obres del Canal de l'Esquerra, segurament al voltant del 1910. Tampoc podeu deixar de fixar-vos amb els dos senyors i els seus bigotis i a l'altra riba (ara si a Xerta) el molí i la casa de la Pesquera.

Boca del túnel: canal esquerre

Obrers a l'entrada del túnel del canal de l'esquerra que travessa Tortosa, d'uns 1400 metres.
Fotografia extreta de la premsa de l'època, 1909.

El canal serà inaugurat per Alfons XIII al maig del 1912, tot just fa cent anys.

El riu de Ramon Borrell


Pot ser és una de les foto més famosa dels inicis de segle XX de Tortosa i del seu riu. Un riu ple de vida, de tràfecs, d’anades i de vingudes. El fotògraf situat a la riba de la Casota, va enquadrar la ciutat més monumental, amb el Palau dels Oliver, la Llotja, el Castell de la Suda, i el Sitjar coronant el barri de Pescadors amb els Quarters. Tot plegat una imatge del principi del fi, una imatge que representa la vida econòmica del riu que prompte acabarà i d’una ciutat que aviat patirà canvis que ni ella imagina, ja que comparar-la amb l’actualitat i buscar coincidències pot ser realment un joc interessant.
Per a poder descabdellar la fotografia la fragmentarem en sis parts, encara que cada u i cada visió la podria dividir en les parts més personals, ja que la ciutat és de tots i pròpia, amb moltes visions polièdriques i complementàries.   


Fragment 1: L’entrada al Palau Oliver de Boteller, llavors seu de l’Ateneu i el mur del riba-rec encara per construir i al moment de   prémer la foto sense cap llaüt amarrat. Tot al contrari és el tràfec de gent que va pel carrer Baranda del Ebro, ombres que van i venen potser del Mercat o tal vegada en busca de les escales del pont. Al mig del riu, el que es va conèixer com el Puente Volante, el Pontó o Barca de Pas, aquesta es va sufragar per l’Estat i permetia creuar el riu sense tenir que pagar el peatge del Pont de la Cinta, això sí, amb poques garanties de seguretat i sense que importés el temps, ja que podem imaginar que la rapidesa no seria uns dels seus forts. Dos grans llaüts units per una plataforma amb una barqueta per si naufragués, dos pals on anaven les cordes que permetia el moviment transversal de la corrent, un ase, una haca negra i gent de peus fent-la petar,  i si fixem la vista una figura que seu a proa damunt de la barana del pontó.
Fragment 2: L'església del Roser que formava part del convent, era la última peça que es conservava després de l’exclaustració (desamortització de Mendizábal; 1836), però la seva façana presenta un aspecte degradat, ja que sentenciada a mort per a construir els accessos del nou pont es va anar abandonant, tot i així el poder eclesiàstic i burgés no van cedir i fins no aconseguir un altre temple a l’altra vora del riu el temple romania en peu. Davant la seva portalada barroca les escales de fusta, que des de la il·legalitat, l’ajuntament del González va manar construir per a permetre el pas de vianants, inaugurades el 1900 amb caràcter provisional es van mantenir fins la construcció de les rampes, uns deu anys de penúries, mofes i lluites per interessos econòmics oposats que es van iniciar amb l’incendi del Pont de Barques. Més enllà i baix l’ombra del ferro del pont l’espai que va ocupar l’embarcador de Sant Roc, ara reconvertit en un “malecón” un espai per a la ciutadania. Tot seguit s’enfila la façana fluvial amb les cases sobre la Vall i les voltes gòtiques de la Peixateria.


Fragment 3: És evident que les ciutats i els seus habitants van canviant i per tant la seva fisonomia urbanística, comerç, manera de comunicar-se, vestir-se, expressar-se... De què parlaven aquets homes asseguts a les orles del llaüt, esperant l’ordre per descarregar la fusta al moll, és totalment impossible de saber. Rodejats de fortes olors a fusta, aigua, corporal... Navegants de terra endins, ens mostren la seva embarcació, amb la sama ben repleta de fato i dalt a la coberta un barrilet, els homes descansen al igual que l’arbre del llaüt, mentre l’embarcació del costat espera repleta de fusta apilada.
Fragment 4: La popa del llaüt, amb el seu timó, arjau i el pal de l’arbre que va més enllà de la llargària de l’embarcació. El conjunt de tres llaguts a la riba de la Casota, fan que la foto agafi rellevància ja que explica no sols la ciutat de l’època, sinó als seus habitants i la seva vida.



Fragment 5: El barri de Pescadors i els Quarters, en concret el tram que pertany al que va ser Carrer de la Llotja entre el carrer de la Sang i carrer En Carbó. Una de les parts de la ciutat amb més transformacions tant a causa de la construcció dels accessos al pont com per les bombes de la Guerra Civil, les quals van fer esborrar del mapa als quarters i gran part del barri.
Fragment 6: La Llotja, construïda al segla XIV, la trobem encara que al seu emplaçament original amb una finalitat del tot distinta que gairebé va fer que desaparegués per a sempre. Convertida en Govern Militar i magatzem de material militar, la veiem acompanyada dels edificis adjacents que van desaparèixer al ser traslladada al Parc al 1932. De les poques coses que encara se poden identificar són les dues finestretes gòtiques d’arcs trilobulats. Als seus peus munts de pedres que serviran per a la construcció d’una petita zona portuària per facilitar la càrrega i descàrrega amb petites grues. Seguint el riba-rec cap al sud es pot veure com un senzill sistema de corrioles ajuda a descarregar un llaüt.

A dins de la Catedral


Imatge de la nau central de la Seu després de la Guerra Civil, on ja trets el cor i orgue queda com un espai ampli i diafan sols ocupat pels nous bancs de fusta. El que encara es pot observar al seu lloc i que després es traslladaria és la reixa obra de l'escultor Esteve Bosch i els ferrers Antoni Henrich i Esteve Maysoaltada, va ser regalada pel bisbe Gaspar Punter. 
Fotografia Daufí.

Masada Gassol

Coneguda també com la Casa Gran, se situa a Bítem.


Feta construir per Isidre Gassol i Civit, als horts adquirits per l'empresari cap al 1879.
Edifici de planta quadrada amb galeries a les dues plantes de les façanes exteriors és única amb el seu estil colonial a les Terres de l'Ebre.
L'any 1935 va ser adquirida per la Generalitat de Catalunya, que recuperaria després de la dictadura la seva propietat.


Interior de la masada, on destaquen els esgrafiats i pintures de les seves parets.
Fotografies cedides per Joan Ramírez.

Lo Rastre



El fotògraf es situaria per algun ramal del camí de Sant Josep de la Muntanya. Col·locaria tot just al colze del camí a la dona per a mostrar més humanitzat el paisatge, encara vist a la manera de la pagesia del S.XIX, amb el mocador al cap, els grans ropatges i a al mà esquerra un sarró, on possiblement porta la berena als seus, que treballen al camp.
Però si deixem el personatge i la seva ganyota ja que ha estat col·locat cap al sol, anem cap al barranc i a través d’ell com sempre a fet l’aigua, entrem a la ciutat de principis del segle XX. Possiblement al final de la dècada dels anys deu, ja que el campanar del Roser acabat es mostra com el sostre de la ciutat. A la dreta la fàbrica de gas, abans del conjunt dels Reials Col·legis, encara avui accedint al Castell de la Suda es poden veure restes dels gasòmetres.
La muralla que encara conservem i puja cap al Fortí del Bonet, encercla tot l’eixample del Rastre, construït vers el 1860. Més enllà, la torre del convent de la Puríssima i darrere d’aquest l’església del seminari, al centre de l’entramat de carrers i cases el volum de l’església dela Reparació de Joan Abril i Guanyabéns del 1899.
Postal editada per Fototípia Thomas

Accident ferroviari



Accident ferroviari, el peu de foto diu així: "Otro accidente ferroviario hubo también en Tortosa donde un tren descarriló a siete kilómetros de aquella ciudad. Sólo hubo afortunadamente que lamentar un herido: el empleado don José Alós". Fotografia de Gaya.
Fotografia piblicada a Mundo Gráfico 1934

Canal de la dreta i Roquetes.


El canal de la dreta al seu pas per Roquetes a inicis del segle XX.
Postal editada per Àngel Todrà i Viazo.


Amb els plataners encara joves i el carrer del Canal ple de gent tal vegada posant per al fotògraf darrere un carro ben ple del que semblen canyes,  xiquets jugant a la riba del canal i la silueta del casalot del antic Ajuntament amb les portes obertes i sortint persones. Altre aspecte curiós són les escales que donen accés a l’aigua del canal i com al costat d’aquestes dues dones fan la bugada a un ribell.

Fotografia enviada per Pep Aleu Sendra
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...