15 de novembre de 1938. Hauria fet parar avions.

El 15 de novembre, després de replegar les tropes comandades per Tagüeña i volar el pont de ferro de Flix, es va donar per acabada la Batalla de l’Ebre. Com tots sabem una de les més dures de tota la Guerra Civil i que va crear seqüeles al territori, que encara perduren fins als nostres dies, amb massa impunitat, per tots els agents de la societat. No cal mirar molt lluny: lo riu, amb aquell monstre solitari allà clavat.

No farem un resum de la mateixa, tot just despès de 75 anys.

El que farem serà transcriure una part del text, amb permís de l’autora, del llibre: “El combat d’un Biberó”, molt més proper i entenedor del que va ser una guerra i de com va marcar per sempre tota una societat.

El passat abril ens va arribar aquest llibre a casa i en agraïment tant a Maite Alberton Roig, com al seu avi Anton, natural de Bràfim (Alt Camp) fem aquesta entrada.



Hauria fet parar avions.
En aquell moment, hauria fet parar avions, canons i metralladores. Tot plegat, per què? Per veure com anàvem caient tots, un per un?

Després d’un bombardeig al camp, només senties els clams de dolor per tot arreu. Nois com jo, que ferits respiraven el seu últim alè de vida i et demanaven ajut i salvació.

Estàvem assedegats; ningú no tenia aigua. Si hi hagués hagut tolls, no hauria estat la primera vegada que dels tolls hauríem begut. Però no havia plogut i tot estava sec. Encara que estàvem en constant vigilància pels franquistes, em vaig oferir al meu cap per anar a buscar aigua per tots.

Jo sabia que per allà hi havia una sínia, que elevava l’aigua amb una roda vertical. Els companys de trinxera em protegirien. Vaig carregar-me amb les cantimplores. (...) En el precís moment de fer el bot, com que m’estaven vigilant, una inoportuna bala explosiva va impactar en el costat dret on duia la meva cantimplora, amb la dissort que va perforar part de la cuixa en set explosion. Immediatament vaig caure a terra i no recordo els impactes que hi va haver darrere d’aixó, però puc dir-te com tots els companys em van socórrer i em van embenar la ferida. (...) Vaig tenir la sort que per allà n’hi havia dos que em van prendre pels camins muntanyosos cap al túnel d’Ascó, que l’havien tallat perquè ningú passés. Aquí era on havia les primeres cures.

En aquest trajecte, no recordo haver ni tant sols vist el paisatge, només veia soldats i sentia impactes i trets. Aquell trajecte se’m va fer llarguíssim.

Finalment vam arribar a la boca del túnel i allà l’equip d’assistència que hi havia em va destapar la ferida per veure en quin estat estava. Però saps que va passar? En aquell inescaient moment hi va haver un bombardeig aeri precisament a la zona del túnel d’Ascó, així que infermers i personal van deixar-nos allà fora a tots mentre ells corrien a refugiar-se dintre del túnel. T’imagines com vaig passar aquells moments? Sí que n’hi havia d’altres ferits, però em sentia sol, desemparat, davant el perill, amb la ferida oberta i amb la pluja de projectils que creaven un ambient ple de fum i carbonissa. Vaig tancar els ulls; tot era tan deplorable que no volia ni veure-ho. Aquells moments van ser eterns...

Quan tot va passar, vaig adonar-me que encara respirava. Aleshores van tornar els infermers a veure si els que estàvem allà encara érem vius o morts. Els que encara vivíem ens van portar dintre el túnel. M’estava morint de set. Mai abans no havia tingut aquesta sensació, morir-me de set. Recordo una infermera francesa, per cert, molt amable, que parlava una mica d’espanyol.

En un camió (i així per ell va acabar la batalla de l’Ebre, però no la guerra) van transportar-me a Tarragona, a la Savinosa, que abans havia estat un preventori i ara era un hospital de sang del bàndol republicà, també farcit de gent.

És sols un fragment d’aquetes memòries, d’una guerra i d’una vida plena de superacions.



Nosaltres volem acabar aquesta entrada amb altre paràgraf molt connectat amb la realitat:

El dolor és part de la vida. Sempre hi és i sempre hi serà. Però la nostra reacció i l’actitud enfront d’aquest és essencial. El que haurem de fer serà escollir les bones opcions, les millors opcions per sentir, per pensar i actuar, tot i que, de vegades, això impliqui dir “NO” a on sigui i a qui sigui.

Relació de les imatges:
1.- Anton Roig Cardellà, visitant l'exposició: La Trinxera de Corbera d'Ebre. Aquest any 2013. Publicada al llibre El combat d'un Biberó, escrit per Maite Alberton Roig.
2.- Fotografia extreta del web batallaebre.org que il·lustra molt bé el fets d'anar a buscar aigua i el perill que el simple fet de beure representava.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...