Carlota de Mena

Va formar part d’una important nissaga de comediants catalana del segle XIX. Filla de Dolores Z. de  Mena va néixer a Tortosa el 1845, de manera accidental, és a dir, mentre la mare feia una gira amb la companyia de teatre en la que treballava. La seva carrera va començar als nou anys debutant de la mà d’un padrí excepcional, Julián Romea, acompanyant la seva mare a escena.

Filla d’actriu, serà també mare d’actriu. Amb el seu treball fomentarà el que llavors es coneixia com el teatro regional, mai actuarà a Madrid, desenvolupant la dramatúrgia i la llengua catalana, entroncant-se amb la renaixença cultural del país.


Va ser la gran dama del teatre català del segle XIX, brillant tant amb el drama, la comèdia o el sainet, una actriu que controlava el seu repertori, tenia un bona relació amb els dramaturgs teatrals i va defensar un nou model de teatre, apostant sempre per la llengua catalana. 

Immersa en un mon d’homes Carlota de Mena va brillar, destacant en tots els papers, de primera dama jove, de primera actriu i sovint de característica, donada la seva gran versalitat. Dona de gran bellesa i extrema elegància, amb veu vellutada i expressiva, que acompanyava d’una mirada penetrant. Va gaudir d’un gran èxit, reputació social i d’una vida acomodada a diferència de la gran part del gremi de comediants d’aquell temps.

Casada dos cops, primer amb Carles Delhom i després amb Antoni Tutau (1844-1898) amb qui fundarà la companyia de teatre Tutau-Mena, el 1870. Antoni Tutau, nat a Figueres el 1844, va ser un dels millors directors teatrals del segle XIX. Va debutar com a actor professional al Teatre Odeon de Barcelona l’any 1865. La Tutau-Mena va ser tota una institució independent del teatre català, donant vida a les vetllades d’hivern als teatres del Passeig de Gràcia, rivalitzant amb la companyia del Romea, alternaven el gènere melodramàtic amb comèdies catalanes, sent la primera actriu, la seva muller: Carlota de Mena. Tutau va fer, entre altres, les primeres produccions d’Ignasi Iglésias i va ser l’introductor d’Henrik Ibsen a Catalunya. Entre altres coses acolliren al seu teatre l’Olimpo l’Associació d’Autors Catalans, també encapçalaren cartells dels teatres Novetats, del Gran Via, Principal, Tívoli, Romea, Liceu... Entre les obres que van representar destaquem Gal·la Placída, El fill del Rei, La boja, L’ànim morta, La dida, El ferrer de tall, Les joies de la roser, Locura de amor,...

La seva fama va ser tan gran i el seu potencial social tan extens, que fins i tot van ser inspiració per als dramaturgs. Era la família d’actors per excel·lència de Catalunya i Francesc de Sales Vidal i Torrents els va escriure “Una actriu en miniatura”, on es veu com es crea una vocació dins d’un nucli familiar de comediants. El personatge de Lola, va estar inspirat amb la filla de Carlota, resultat del primer matrimoni, Dolors Delhom i de Mena (1867-1912), la qual es farà actriu en contra de la voluntat dels seus pares. Repetint la història de Carlota amb la seva mare. Aquí baix unes fotos del gendre i de la filla, caracteritzats per a l'obra teatral Els Vells, d'Ignasi Iglésias.


Dolors Delhom i de Mena debutà al teatre català de molt jove. Es casà, amb segones núpcies amb Enric Borràs (1863-1957) i treballà com a primera actriu en la companyia d'aquest; hi estrenà, entre d'altres, les obres: La pecadora, Aigua que corre, El camí del sol i Mossèn Janot (1898), d’ Àngel Guimerà; Els primers freds, La mare eterna i Els vells (1903), d'Ignasi Iglésias; i L'heroi i El místic (1903), de Santiago Rusiñol. Es retirà del teatre en passar-se definitivament el seu marit al teatre castellà i tenir una mort prematura als 45 anys de vida, tot i així va ser una actriu pionera i seguidora del camí emprès per la seva mare del desenvolupament del teatre català i la seva difusió.

Carlota de Mena, no sols va ser espill i mestra per a la seva filla Dolors, altres actrius es van formar al seu voltant com Adelina Sala, Concepció Llorente i Angelina Caparó entre altres. Després de la mort del seu segon marit, ella va continuar treballant i fent gires per tota Catalunya fins el dia de la seva mort.

Tenia 57 anys i va patir un atac d’apoplexia al final del primer acte, d’una de les seves obres favorites: Locura de Amor, del dramaturg Tamayo y Baus. El públic manresà va quedar ben esglaiat al presenciar-ho, les seves restes van ser enterrades a Barcelona, conjuntament amb el seu marit Tutau.

A la premsa tortosina de l’època podem llegir el següent: “... elevar nuestro teatro regional a gran altura. Si Carlota de Mena hubiese podido desarrollar sus facultades en un ambiente artístico mayor organizado y de más amplios horizontes, habría llegado a ser una celebridad europea. Pero catalana de corazón, quiso consagrarse únicamente al teatro regional, que por su vida lánguida no puede ofrecer un premio positivo al mérito de los artistas. Por esto Carlota de Mena, después de consagrar toda su vida al arte y haber sido la actriz mimada de nuestro público, muere pobre, en Manresa, donde al frente de una modesta Compañía había ido a parar, siguiendo sus obligadas tournéss por los teatros de localidades de tercero y cuarto orden. La enfermedad que la ha llevado al sepulcro la hirió mortalmente en el teatro, al final de un acto, cuando el público sugestionado por el talento de la gran actriz prorrumpía en calorosos aplausos. Muerte digna en verdad de su vida accidentada: ha caído trabajando, oyendo los aplausos del público que tanto ella dominaba.” Article publicat a La Verdad el 31 de desembre del 1902.

Unes ressenyes un tant dures, per a una gent que va fer tot el possible per revifar la cultura catalana arreu del país, en tots els sues àmbits. En aquest cas el teatre. Renunciant conscientment com ve diu l’articulista a horitzons més amplis i consagradors. A l’actualitat un simple passatge al barri del Poblenou de Barcelona i un premi teatral tortosí, fa homenatge a aquesta actriu catalana.

Fonts:
Fotografia de Carlota de Mena, extreta del bloc La Raconera.
Pascual, Isabel; A propósito de "Una actriz en miniatura". Universitat de València.
Morell i Montadi, Carme; El teatre de Serafí Pitarra: entre el mite i realitat. Abadia de Montserrat.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...