Que la ciutat desprès de la Guerra Civil va
quedar feta un nyap, ens ho diuen les cròniques i les imatges de l’any 1939-40.
Tortosa era com un gran solar. La gran majoria de les seves edificacions (el 80% del total) van
restar afectades a causa de les bombes, dels saquejos i incendis provocats o
fortuïts.
Els carrers ple de runa, mobles,... eren
impracticables, a la foto es pot apreciar la tasca de desenrunament dels
mateixos, on sols han tret una mínima part de runa de la plaça de la Font.
La fotografia fa una fredor de veure indescriptible,
encara passats els anys. Una ciutat que va ser evacuada, per tant sense vida i
totalment esventrada.
Si repassem les edificacions de la plaça, hi
podrem reconèixer tots els edificis que fins a la Guerra Civil, van lluir
ostentosament, seguint les agulles del rellotge i començant a les dotze, la
casa de Ramona Sechi, la qual gairebé miraculosament va restar intacta al setge
feixista, però hem de parlar de la façana, disseny d’Urquizú, si us fixeu a
l’última planta les dues finestres de l’esquerra ens mostren el cel ras, el
sostre i mitgera d’aquest sector va desaparèixer per complet. A les tres el
meravellós edifici reformat del Royal-Bar,
aquest esventrat al seu interior, tot i així penjant del balcó encara
mostra l’estructura del rètol del comerç, també ens deixa veure el lateral de
la tribuna que no feia molts anys havia estat inaugurada.
Tot just enfront la casa dels Monfort, que es
farà famosa en posterioritat per albergar l’estudi de fotografia Daufí. Més
enllà i totalment afectat l’edifici que va albergar la Fonda Europa, ni més ni
menys ha perdut de tacada dues altures, de les quatre ara sols ens mostra dos i
el baix porxat. Darrere d’aquest, l’edifici del Vall que dóna entrada al carrer
Bonaire.
La plaça de la Font o d’Agustí Querol, va
quedar fortament afectada pels bombardejos per ser un punt central de la ciutat
i molt proper al pont.
De totes aquestes edificacions, la casa de
Ramona Sechi, l’adjacent Farmàcia Sanmartí (en aquesta vista, encara no és visible) i la casa Monfort-Daufí són les úniques que
seran restaurades i rehabilitades durant la postguerra, la resta van ser
ensorrades i reedificades ajudant a eixamplar encara més la zona porxada.
Per l’estat en que es veu l’habitatge de la
fonda Europa, es fa evident el perquè va ser enderrocat. Posteriorment a la postguerra es va bastir una
edificació, un xic més estreta i ja sense conservar la porxada però si amb
ample voladís. Al seu baix i a tocar dels magatzems de López Vergés,
s’instal·larà la joieria i rellotgeria Homedes, d’aquell establiment actualment
encara ens resta un gran rellotge oxidat a la façana i un rètol de fusta que fa
les delícies dels amants del vintage.
Del per què alguns habitatges a la postguerra
van ser rehabilitats i altres no, depèn en part per la significació política
del moment, la qual feia possible accedir al crèdit existent o feia abandonar
la casa, venent-la als especuladors del moment.
Un exemple de reconstrucció el podem trobar en
la família Daufí i Monfort. José Daufí Zaporta, abans de la guerra es va
significar políticament, sent regidor ocasionalment pel partit tradicionalista
i catòlic. Un cop acabada la guerra i tornant de Barcelona, va obrir la seva
botiga del carrer Sant Blai i va formar part de la comissió gestora de govern
de l’Ajuntament, fins les darreries de 1941. Al mateix any, durant el més de
setembre va obrir la nova botiga a casa de la seva muller Concepción Monfort,
és així com aquest fet ens indica que la Casa Monfort ja estava rehabilitada i
practicable, tot i els grans desperfectes que havia sofert durant el conflicte.
Font: José Daufí, els retalls d’una postguerra. Albert Curto i Laura Tienda.
Onada Edicions.
Per altra banda altres cases, com la que va
ocupar el Royal-Bar no va tenir la mateixa sort. Als mateixos anys de govern de
la gestora municipal, es va decidir enderrocar-la, tot i no estar més malmesa que
altres edificacions properes. El motiu va ser esponjar la zona sud de la
mateixa plaça, donant així la mida que actualment conserva.
La fotografia la compartim gràcies al grup de
Baix Ebre i Montsià Antics.
