Sant Crist de la Puríssima

Postal d'una de les escultures del SXVII més importants de Catalunya, a més de ser una de les imatges més venerades de la ciutat de Tortosa. 

Situada a un cambril d'un retaule en una capella lateral de l'església de la Puríssima Concepció Victòria, es tracta d'una imatge de Crist crucificat a tamany real i clavat a una creu llatina (no és l'original).

Pertany a la corrent naturalista escultòric desenvolupat a Itàlia. La talla barroca va ser esculpida pel franciscà Humili de Petralia Soprana.

El barraquisme a la ciutat de Tortosa

Un cop superada la fase de reconstrucció de la Guerra Civil i sumida en la dura postguerra (que perdurarà més del normal a Tortosa), el consistori a les dècades dels anys 50 i 60 es centrarà en solucionar el problema de l’habitatge.

Calia posar ordre a la persistència del barraquisme i de la insalubritat d’aquests habitatges que perduraran  fins a la segona meitat de la dècada dels anys 60 del segle passat.

És així com al 1954 l’ajuntament actua sobre els barraquisme que es troba situat al voltant de les rondes de l’estació de ferrocarrils, el 22 de maig d’aquell any s’aprova el darrer termini de vuit dies, per desallotjar els habitatges per enderrocar-los posteriorment.

Aquesta és la primera actuació que realitza el consistori, però la mateixa no aturava el problema del barraquisme. Al juny del 1957 es posa en marxa l’elaboració d’un estudi molt exhaustiu a petició del Ministerio de la Vivienda: “Normas para la preparación de un plan de tres años con destino a la desaparición de zonas habitadas insalubres (barraquismo)”.

Arran d’aquest estudi s’elabora un cens íntegre, on a través de fitxes queda especificat l’habitatge i els moradors del mateix. Al mateix es crea un plànol, una memòria descriptiva i fotografies. De tot aquell treball sols es conserva el plànol que adjuntem, remarquem amb cercle roig, les diferents zones ocupades pel barraquisme. El mateix adjunta la quantia de famílies que habiten en cada una de les zones marcades.

• Al fortí de Tenasses habiten 11 famílies.
• Al castell de la Suda habiten 8 famílies, aquesta zona inclou les Avançades de Sant Joan.
• A les coves de Jusapats (josepets), habiten 3 famílies. Aquesta zona queda a l’actual pas de Ronda, sobre el barri de Sant Jaume i encara visible.
• A la nomenada Casa Obispado, habiten 11 famílies. La zona marcada fa referència a les cases de l’absis, que seran enderrocades als anys 60.
• Al Quarter de Sant Francesc, queden censades un total de 61 famílies. Enderrocats i actual hospital Verge de la Cinta. També queden marcats el baluard del Sant Esperit i de les Creus.
• Al fortí d’Orleans, habiten un total de 3 famílies.
• A les coves de Sant Llàtzer, es comptabilitzen altres 3 famílies.

Això fa un total de 100 famílies vivint en condicions insalubres a tot el perímetre fortificat de la ciutat de Tortosa. Residint la majoria d’elles a les antigues casernes barroques de Sant Francesc, que també seran enderrocades.

Al 1963, el problema persistia i es crea el Patronat de la Nostra Senyora de la Cinta, la seva finalitat era crear habitatges de tipus “ultrabarato” per acollir aquelles famílies necessitades. Al cens que edita aquest patronat apareixen un total de 18 famílies que vivien en cases d’auto-construcció a les muralles de la ciutat o en coves.

Per donar cabuda a tota aquesta població i donar solucions al problema de l’habitatge el consistori franquista, anirà plantejant la construcció d’habitatges protegits. Com ara els de Ferreries, els habitatges socials a Remolins, el grup “13 de Gener” i de renda limitada del carrer de la Parra.

La fotografia que adjuntem no es correspon a les fetes pel projecte del 1957, però ens pot donar una idea molt clara de quina era la tipologia dels habitatges que poblaven el sector fortificat de Tortosa. La fotografia correspon a la dècada dels anys 70, per aquest motiu les barraques es veuen ja totalment abandonades (pujada al castell de la Suda). Unes construccions humils d’auto-construcció que aprofitaven l’orografia del terreny com les coves, els polvorins dels baluards i estructures militars.

Del fet del barraquisme a Tortosa es poden extreure varies conclusions en referència a les zones fortificades, per un costat que molts dels llocs que ocupaven el barraquisme va ser enderrocat o totalment transformat, per eradicar aquestes situacions als anys 70. Bons exemples són la destrucció dels quarters de Sant Francesc dels S. XVIII per instal·lar allà l’hospital i la construcció del Parador a la Suda. Amb aquestes actuacions s’esborrava la memòria del barraquisme.

Per altre cantó, la mala imatge dels castells, fortins i baluards. On encara molta ciutadania conserva una imatge d’insalubritat i de zona deprimida. Aspecte que ha fet que la recuperació d’aquest patrimoni ha mostrat i mostra, més dificultats de recuperació i posada en valor que altres llocs de la ciutat.

Fonts:

Fotografia: núm 742. ACBE. Anys 1970-

Plànol: ACBE actual Arxiu Comarcal del Baix Ebre.

A. GARCÍA RODRÍGUEZ. L’evolució Urbana de Tortosa (1939-1979). Plantejament i actuacions urbanístiques. Tesí Doctoral. URV 1999. 

L’Orfeó Tortosí.

A la fotografia que ens envia Ignació Ugarte Irazuzta, podem veure una de les seves primeres juntes, que va ser retratada per Ramon Borrell i Codorniu. 

Una de les entitats més importants de la ciutat amb una estreta vinculació amb la música i la cultura, sent juntament a Cantaires (1934), les úniques entitats que sobreviuran a la Guerra Civil.

L’Orfeó va ser fundat el 15 de juny del 1905, per Joan Moreira Ramos i el compositor Manuel Queralt i el mossèn José M. Peris, també compositor i entre altres autor de la música de l’Himne de la Cinta. Entre altres personalitats el primer president de l'Orfeó va ser Joan Abril i Guanyabens.

La primera seu va situar-se al Centre Excursionista al carrer Taules Velles, posteriorment cap als anys 30 van traslladar la seu al carrer Montcada número 24. Sent la Guerra Civil, motiu d’una forta davallada de la seva activitat, la qual no reprendrà fins als anys 1954, de la mà de Manuel Camós Borràs. El 1991, passà a formar part del Centre del Comerç, fins el 1998 on s’instal·lava definitivament al Casal Tortosí.

Una de les fites més importants va ser la publicació del “Boletín del Orfeó Tortosí” al 1913, que l’any següent es publicaria baix el nom de La Zuda, revista que es publicaria fins al 1930. 

Cos de bombers a la dècada dels anys 20

Si l'anterior fotografia del cos de bombers era espectacular, aquesta encara ho és més. Es tracta d'una formació realitzada al passeig central del Parc a la dècada dels anys 20. A la mateixa hi podem veure el cotxe de bombers i darrere el carro. Foto de Ramon Borrell. 

Sobre el carro/bomba d'aigua, ja fa anys vam publicar una foto que ara podem contextualitzar amb aquesta altra i que va ser publicada per perfil a les xarxes de: Histories de Bombers @Apagafocs, el 20 de gener d'aquest any. 

Tortosa al 1992 encara disposava de tres carros - bombes d'aigua dels anys vint, que van ser deixats a les dependències del  Balneari del Porcar.

Per esbrinar l'esdevenir dels carros, cal resseguir un article publicat per Albert Curto a la Veu de l'Ebre el 2004, baix el títol de: "Els carros dels bombers: crònica d'una mort anunciada"

El 1992 el mateix Curto, va rescatar els carros del Balneari del Porcar, dipositant-los al Museu. Al temps condicionats per l'espai del Museu, els carros van ser desplaçats a altre espai de la ciutat, el magatzem del Carrilet. Però aquest va ser enderrocat i per tant els carros de bombers amb el seu anar i tornar, van anar a parar altre cop al Balneari del Porcar. 

Tot i així cal dir que aquests carros al 2004 ja no eren on deurien de ser i de ser patrimoni de tots els ciutadans de Tortosa, van passar a ser patrimoni d'algun particular. Al 2004 i segons l'article, restaven a una finca de tarongers a la vora d'una muntanya de llenya. Evidentment d'això han passat uns 12 anys, el rovell i la podridura inexorablement, si haguessin restat al ras, els hauran desfet.

Ara faig una transcripció literal d'un fragment de l'article que va ser englobat al volum I de Patrimoni al Rebost: "Ha estat tanta la quantitat de patrimoni públic que en les darreres dècades ha passat de forma misteriosa (però socialment admesa) a mans particulars, que ni ens sobta ni ho valorem. Vull creure que en una societat que pretén ser normalitzada un fet així es condemnable i penalment punible. Aquí, probablement, això passarà sense pena ni glòria. En definitiva, per a la majoria de ciutadans, de polítics, i fins i tot d'intel·lectuals aquestes bombes d'aigua dels bombers tenen una importància relativa, i suposo que el traspàs del públic a privat és qüestió de no meneallo".

Ens cal puntualitzar, un aspecte més modern al respecte dels carros-bomba d'aigua, traslladat des del web: Ilercavònia. Es tracta d'explicar el final feliç que van tenir aquestes peces, després de ser tractat el tema als mitjans de comunicació. La brigada municipal es va presentar a una finca de Ferreries a la vora del pont del Mil·lenari per a recuperar-los. Al 2008 es va presentar en societat la seva restauració dels dos carros-bomba, fent-se una exposició a l'Escorxador. Actualment es troben a la seu de la Regió d'Emergències de les Terres de l'Ebre.

ILERCAVÒNIA. Enciclopèdia oberta de les comarques centrals dels Països Catalans. 

 A. CURTO, “Els carros dels bombers: crònica d'una mort anunciada”, a J. VIDAL, A. CURTO (coord.), Patrimoni al rebost (I), Tarragona, 2004.

Cos de Bombers

Espectacular imatge que ens envia Ignacio Irazuzta Ugarte.
Es tracta d'una fotografia de grup, corresponent al cos de bombers de Tortosa l'any 1904.
A molts de vosaltres us pot sonar la cara del senyor no uniformat de la tercera fila, oi? Es tracta de l'arquitecte municipal de la cuitas, llavors càrrec ocupat per Pau Monguió.

Cripta de la Reparació.

Projectada per l’arquitecte municipal Joan Abril i Guanyabens.  L’església de la Reparació de Tortosa va ser creada per albergar les despulles de Mossèn Sol, aquest  tenia un somni:  la construcció d’un “templo, capilla central y universal de la reparación”.

La mateixa va ser començada el primer d’abril de 1901, amb un fort deliri per part de Manuel Domingo i Sol (fundador de l’ordre dels operaris diocesans) de veure acabada l’obra del temple expiatori abans de que morís. El temple encara que per acabar com es pot llegir en les cròniques de l’època va ser beneït el 1903.

Els terrenys que ocupà el temple van cer cedits pel bisbat i corresponien a l’antiga capella del convent dels mercedaris. La mateixa va ser comprada pel Bisbe Aznar i en aquell moment era utilitzada com a teatre municipal, l’edifici conventual esdevindrà la primera escola publica de Tortosa i de Catalunya.

La cripta de mateixa mida que la planta de la nau, mostra un total de setze columnes de pedra de Flix on mitjançant arcs de mig punt i volta de creueria, sosté el temple. De tots els elements arquitectònics calen destacar els capitells, on els volums busquen l’estil del romànic.

Altre element destacable són les escales que donen accés a la mateixa, de tipus imperial. La seva planta és d’E: composta per un tir fins al primer replanell i després dos més en sentit contrari fins al nivell superior, aquets dos últims més estrets que el primer. Aquesta tipologia d’escala va començar utilitzar-se a partir del SXVI, i aviat va agafar  una forta càrrega social, política, cultural, fins i tot protocol·lària, ja que s’utilitzava per ennoblir i decorar palaus.

El temple exceptuant de la cúpula i llanterna de magnífica solució, presenta problemes de resolució volumètrics sobretot a l’exterior. La façana posterior, coses de la vida, ara la més visible de les dues, mostra una combinació desequilibrada on l’absis, l’altura de la cúpula, les dependències del temple i l’entrada a la cripta, genera un conjunt poc harmònic tot plegat. 

Fotografia editada per Fototípia Thomas.

La casa-taller d’Agustí Querol a Madrid.

“Nada mejor que la visita á su hotel en aquellos días no lejanos de extrema laboriosidad, daba idea de la fibra de Querol u de cuanto le deben nuestras artes plásticas.

Mezcla de palacio y taller, de fábrica y museo, lo erigió ad hoc el artista de la calle del Cisne, esquina á la de Zurbano, para que en las naves de sus varios estudios surgiesen á la vida sus más grandiosas creaciones. Tuvo fe en destino, y no se equivocó. Presintió su categoría de escultor monumental, y llegó á serlo en toda la extensión del vocablo.

En la masa arquitectónica que remata un frontispicio helénico, resalta el nombre del escultor entre dos columnas jónicas. Tras la verja, una puerta confidencial, ahora tapiada, daba acceso al jardín, al estudio grande y á las habitaciones particulares del artista. La yedra y las flores, sombreadas por acacias y arbustos, tapizaban los tapiales y paredes, dejando al descubierto, de trecho en trecho, lápidas, relieves, fragmentos de sus monumentos y estatuas, bocetos varios. En el centro, y en los ángulos del patio-jardín, descansaban é iban á posarse nubes de palomas, cuyo nevado plumaje contrastaba con sus crines leonadas de un hermoso mastín que gravemente seguía los pasos del escultor y se enroscaba á sus pies. Ardían los hornos en que se fundía y moldeaba la armazón del barro, y de los locales en que se hacía el vaciado dels yeso, se ponía término al modelado ó se sacaban de puntos sobre el mármol las estatuas, salía un animado rumor de colmena que levantaba una legión de escalpelinos, ayudantes y obreros. Era la vida que cantaba su canción al trabajo en el altar de la belleza.

De arte libre, glorioso y grande, era el ambiente que allí se respiraba. Al salvar el dintel del “estudio” último del maestro, como al hacer alto en su despacho, la impresión era honda, inenarrable. El asombro no permitía articular palabras, y los ojos se clavaban extasiados en todas aquellas innumerables figuras que reclamaban para sí la atención exclusiva, en los titanes, en las heroínas, en los alados corceles, en los símbolos de tantas gradezas, dolores y virtudes; y resbalaba la mirada por los caballetes y columnas, por los bustos en bronce, por los bocetos en yeso, por los retratos expresivos en mármol, por centenares de fotografías de la producción realizada, por deocenas de proyectos de monumentos por ejecutar… Toda una larga pregenie ilustre, toda una floración desbordada que presidia la escultura de la Gloria, sonriente y majestuosa, extendidos los brazos hacia su devoto y nervioso que á sus pues había encanecido prematuramente y que le rendía lo mejor de su vida.

Ya el hotel está silencioso como un templo. La familia del maestro, cumpliendo su voluntad, lo convierte en museo. Es el mejor tributo á su recuerdo y á su fama.

Així és com Rodolfo Gil, descriu i il·lustra la casa taller de l’escultor tortosí Agustí Querol, que posseïa al Paseo del Cisne de Madrid (actual Eduardo Dato). Aquesta monografia va ser editada al 1910 i estava inclosa dins la col·lecció de “Monografias de Arte Universal – Colección de volúmenes de elegante impressión, ilustrados con preciosos grabados.” Agustí Querol, sent el volum V, queda entre: Goya, Rodin, Bartolozzi, Sorolla, Millet, Murillo, da Vinci.. Una obra mitjançant la qual a l'autor el van nombrar acadèmic de l'Academia de Ciencias, Bellas Letras i Artes Nobles de Còrdova.

La casa-taller estava situada a una zona residencial i plena de palauets al nord de la capital i molt propera a la Castellana, dos carrers més al nord hi tenia de veí un artista coetani, però en aquest cas pintor: Joaquim Sorolla. 

Malauradament la casa del tortosí a diferència de la del valencià, ni va restar en peus, ni finalment es va convertir en Museu.

La Mare de Déu dels Àngels a l’àmbit sagrat.

La Verge envoltada d’àngels correspon a una iconografia que s’exporta d’Itàlia, i la taula de Tortosa és una mostra d’aquesta tipologia que va arrelar a Catalunya i que encara es conserva.

Sabem que Jaume Perepons i el seu soci Mariano Lleixà, compraren les taules gòtiques el 1916 a les menoretes de Santa Clara a canvi d’una quantia de diners (12.500pts), que van ser destinats a reparacions a una part de l’edifici conventual que amenaçava ruïna.  Tot i així, el convent de Santa Clara no era el seu lloc  d’origen, sinó que aquestes procedien de la catedral de Tortosa.

Les pintures de la Seu tortosina van ser disseminades per diferents llocs i espais sagrats a causa d’una disposició del bisbe Sever Tomàs Auter, a finals del segle XVII. Segons els estudis relacionats aquí, sembla indicar que el retaule de la Mare de Déu dels Àngels, inicialment es situava en la capella de Santa Anna o la Concepció de la Mare de Déu, a la girola de la catedral. 

En aquest cas la venda de patrimoni, van salvar les pintures d’una més que possible destrucció durant la revolució anticlerical del 1936, aquí adjuntem una imatge que mostra la destrucció del Convent de Santa Clara tot i que ja es poden apreciar els treballs de restauració que va emprendre el govern republicà de la Generalitat de Catalunya, de la mà de Joan Cid i Mulet i que malauradament van ser aturats en l’arribada del front a l’Ebre. 

Imatges:

Fons Salvany Blanch. Biblioteca de Catalunya. Interior de la casa de Clara Lamote de Grignon.

Santa Clara del fons Manuel Milian Boix, cedida per Hilari Muñoz.

Font:  C. FAVÀ. “La Mare de Dèu dels Àngels de Tortosa i el seu pas per l’àmbit privat”. Porticum. Revista d’Estudis Medievals  NII. Barcelona, 2011.

La Mare de Déu dels Àngels de Tortosa a mans de Jaume Perepons

A les diferents entrades que hem estat publicant sobre aquestes taules gòtiques estem resseguint el camí que les va portar al MNAC, però a la inversa.

Qui va vendre les pintures a Plandiura (posteriorment passant al MNAC), va ser el tortosí Perepons després d’una llarga negociació i varis intents fallits de col·locar les taules al mercat d’art estranger. Però anem a pams!

Com hem vist en anteriors entrades, col·leccionar art va ser moda en aquell moment a la ciutat. Diferents famílies benestants i intel·lectuals van aconseguir formar col·leccions bastant dignes, fins i tot arribant al punt de sortir al llibre-guia Levante d’Elias Tormo publicat al 1923, d’aquestes taules en qüestió publicà: retablo admirable de Pedro Serra o de Luis Borrasá, principios del siglo XV, procedente de Sta. Clara.

Borrell va accedir a les dependències privades de Diego de León per a realitzar la foto del Retaule dels set goigs de la Mare de Déu i Salvany accedí a les dependències de la casa de la senyora Lamote, realitzant dues estereoscòpiques de les taules gòtiques de la Mare de Déu dels Àngels.

Sabem que és la casa de la senyora Lamote, ja que Salvany és l’únic que anota al seu quadern de viatge. Clara Lamote de Grignon i Bocquet, era filla de Lluís de Grignon Lebiaj i germana del músic Joan Lamote de Grignon. Aquesta família entre els seus objectes d’art i arqueologia, posseïa la làpida trilingüe de Tortosa.

Des del 1916 el propietari de les taules gòtiques és Jaume Perepons i Brunet, fill de l’alcalde homònim i d’Elvira Brunet i Illa.

Jaume i Clara eren matrimoni evidentment, i segons el canonge Matamoros a la seva casa tenien una “Tabla notabilíssima”, sent la primera referència escrita sobre la peça i publicada al 1916 a El Restaurador, i diu així: en la actualidad la posee un vecino de esta ciudad, ostentándola como la más preciada y esplèndida presa de los salones de su casa. I continua: Sería una lástima que, con el tiempo, obra de tan alta prosapía artística y representación excelsa de una época clásica de la pintura patria, fuera a parar a manos extrañas, lejos de Tortosa, o siquiera Cataluña, donde es justo se conserve como resto glorioso del pasado.

Molt segurament el canonge Josep Matamoros, començava ha estar al cas dels intents de la venda de la peça i a l’article, fa un crit d’ajuda que malauradament ningú escolta.

Imatge de la guia Calpe d'Espanya, publicada al 1923, on es veu que part del territori de les Terres de l'Ebre queden englobats dins la denominació de Levante III. Segons la guia Provincias valencianas i murcianas.

Font:  C. FAVÀ. “La Mare de Dèu dels Àngels de Tortosa i el seu pas per l’àmbit privat”. Porticum. Revista d’Estudis Medievals  NII. Barcelona, 2011.

Imatge: Fons Salvany Blanch. Biblioteca de Catalunya.

El col·leccionisme d’art, a inicis del segle passat a Tortosa.

A l’anterior entrada vam conèixer el Retaule dels set goigs de Maria, de Tortosa i la vam titular així, ja que al Museu de Belles Arts de Bilbao està catalogada amb aquest origen geogràfic.

Tot així cal tenir present la primera descripció que fa Elías Tormo i Monzó de la peça al 1923: “retablo de arte local o valenciano, por 1420, de una ermita de Tortosa”. Possiblement sent l’obra que més el va impactar a aquest historiador de l’art, incloent aquesta cita en el seu llibre Levante. Tot així Tormo, ja que estava en Tortosa va visitar diferents col·leccions com la de Miguel Bau o Francesc Mestre Noé.

El ben cert és que pertanyia a la diòcesi tortosina, però no al terme de la ciutat.

El meravellós retaule adscrit a l’obra de Nicolau,  va ser estudiat a 1934 per Saralegui. El qual troba documentat a la Seu valenciana, la comanda realitzada al pintor igualadí, pel canonge Bernat Carsí, per realitzar un retaule marià per a l’església de Santa Maria d’Horta. Encàrrec que amb molta seguretat fa referència al Retaule presentat.

D’Orta a la col·lecció de Diego de León (encara que la seva propietària legal era la parenta Maria del Pilar Rodríguez de Valcárcel y de León; Marquesa de la Roca). I aquí és on aturem  el relat per contemplar el retaule, abans de que fos venut a un antiquari barceloní i d’allí viatgés cap al País Basc.

La foto de Ramon Borrell s’ha de situar al voltant del 1920, una instantània realitzada a l'interior de l'habitatge del número 10 del carrer Taules Velles de Tortosa. En ella podem veure l’adaptació del Retaule a capella privada i com la taula central o escultura de Maria, ja no estava present i s’havia substituït per un Crist.

A la propera entrada visitarem la casa de la senyora Clara Lamote de Grignon i Bocquet, per veure les taules gòtiques de la Mare de Déu dels Àngels.

Font:  C. FAVÀ. “La Mare de Dèu dels Àngels de Tortosa i el seu pas per l’àmbit privat”. Porticum. Revista d’Estudis Medievals  NII. Barcelona, 2011.

Agrair a Hilari Muñoz les dades aportades i que ens ha cedit la fotografia de Ramon Borrell i que actualment es conserva a l’Arxiu Municipal Històric de Tortosa. 

El patrimoni en mans privades: Retaule dels Goigs de Maria de Tortosa.

Seguim estirant el fil de l’obra mestra de la Mare de Déu dels Àngels de Tortosa. Però primer fem una parada en aquesta magnifica obra, també d’origen tortosí i que ens dóna una idea de com l’art i el patrimoni, a principis del segle passat, va quedar en mans d’uns pocs i van mercadejar amb ell sense cap mirament.

L’obra va ser realitzada per Pere Nicolau i actualment forma part de la col·lecció del Museu de Belles Arts de Bilbao. Es tracta d’un retaule on apareixen els set goigs espirituals de la Mare de Déu: Anunciació, Nativitat, Epifania, Resurrecció, Ascensió, Pentecosta i Dormició.  Tot i així a causa d’una alteració de la col·locació dels carrers dels retaule aquesta ordenació queda mudada cronològicament. Segons la iconografia del moment a la part central apareixeria la Mare de Déu amb nen, possiblement una escultura, i en la coronació un Calvari o la imatge del Pare Etern.

Es tracta d’un bon exemplar del gòtic internacional, englobat dins de l’escola valenciana, ja que Nicolau tot i nàixer a Igualada, desenvolupa la seva obra i instal·la el seu taller a València entre els anys 1390 i 1408. Destaca el brillant cromatisme i l’alternança entre el roig, verd i blau creant un equilibri elegant de gran vistositat.  Posem d’exemple aqueta obra, ja que amb la Mare de Déu dels Àngels, farien de Tortosa i de la seva diòcesi un conjunt de primer ordre en pintura gòtica.

El cas és que “un retablo de arte local o valenciano, por 1420, de una ermita de Tortosa”, estava en mans de Diego de León Núñez-Robres, a la seva casa del carrer Taules Velles número 10. Gràcies a estudis desenvolupats per Leandro Saralegui, es pot relacionar el retaule d’”arte local” com ho descriu Elías Tormo al 1920, amb la meravella custodiat pel Museu de Belles Arts de Bilbao. Entre el primer i l’últim el retaule va ser comprat per un antiquari barceloní, passant a la col·lecció basca de Ramon Aras Jáuregui i per últim al 1934 entrant a formar part de la col·lecció del museu basc.

Cèsar Favà contribueix a identificar el propietari en la localització d’una fotografia (MNAC) realitzada per Ramon Borrell que pertany a una fitxa que estava vinculada a una exposició que mai es va realitzar al 1918 i que indica la seva propietat: la Marquesa de la Roca. Maria del Pilar Rodríguez de Valcárcel y de León muller del marqués de Montortal, era cosina i neboda de Diego de León.

No eren l’única família que posseïa a les seves mans part de l’important patrimoni tortosí, entre les col·leccions més destacades apareixen les d’Alfredo Grego, José Franquet, Francesc Mestre Noé, Joan Abril i Guanyabens, Miguel Bau, Lamote de Grignon i Jaume Perepons Brunet.

Fonts imatges: museobilbao.com

Font: 

C. FAVÀ. “La Mare de Dèu dels Àngels de Tortosa i el seu pas per l’àmbit privat”. Porticum. Revista d’Estudis Medievals  NII. Barcelona, 2011.

FRANCES RUIZ I QUESADA. L'Art del 1400 i els pintor del bisbat de Tortosa. Retrotablum. Estudis d'art medieval N6. 2012

La Mare de Déu dels Àngels de Tortosa a la col·lecció de Lluís Plandiura.

El moment en que les tres taules després de més de cinc segles fan el camí de tornada cap a Barcelona, és incert però segurament correspon al període entre els anys 1922 i 1926. Moment en que entren a formar part de la rica col·lecció d’art de l’industrial Lluís Plandiura i Pou, fins que aquesta col·lecció va ser adquirida per la Junta de Museus de Barcelona al 1932, moment en que l’industrial va patir una forta crisi econòmica. Actualment la mateixa es conserva al MNAC.

Els tractes entre el tortosí Perepons i Plandiura, van ser llargs i plens de negociacions com explica Cèsar Favà al seu article, finalment aquestes van ser adquirides pel barceloní a través d’una coparticipació valorada en 50.000 pessetes.  Tot i que en un inici el tortosí Jaume Perepons va demanar 100.000 la taula principal i en 150.000 pessetes les tres taules. Es curiós resseguir l’article per poder llegir tota la negociació a través de l’epistolari intercanviat, encara que sols es conserven les cartes que va enviar el tortosí Perepons al barceloní Plandiura.

Tot i així les taules van intentar ser venudes en anterioritat. Al 1914 on Mariano Lleixà (pintor i soci) va escriure una carta oferint el retaule a la Junta de Museus de Barcelona i posteriorment el 1919 Perepons signa un conveni amb Joaquim Alemany (gestor) el qual pretenia vendre-les a l’estranger sobretot als Estats Units.

Fonts imatges: museunacional.cat

Font: C. FAVÀ. “La Mare de Dèu dels Àngels de Tortosa i el seu pas per l’àmbit privat”. Porticum. Revista d’Estudis Medievals  NII. Barcelona, 2011.

La Mare de Déu dels Àngels de Tortosa al MNAC

Comencem aquesta història pel final.

Ja que actualment aquesta mostra de pintura de rellevància actualment es troba al Museu Nacional de Catalunya. Amb diferents entrades intentarem explicar quin va ser el seu periple i el perquè es troba a Barcelona i no a Tortosa, la ciutat per a la que va ser creada.

La Mare de Déu dels Àngels, és una de les obres gòtiques més importants amb clara influència italianitzant de Catalunya.

Es tracta d’un conjunt de tres peces, que pertanyien a un retaule major, que inicialment va estar ubicat a una de les capelles de la Seu de Tortosa. Actualment sols es conserven la taula central i dues predel·les.

La taula central presenta una magnifica composició de la Mare de Déu, asseguda sobre setial de respatller roig i a la falda sosté al nen Jesús. Tot i així entre les dues figures no hi ha cap tipus de connexió visual, tret la connexió que es produeix mitjançant el cordill que pren la cadernera que subjecta l’infant. La contextualització de l’espai es produeix per un fons daurat decorat amb punxó i un terra marbrejat emmarcant-se dins l’espai arquitectònic del retaule també daurat. Altre aspecte important a destacar és la riquesa en la decoració de les vestiments de tot el conjunt destacant el de la Mare de  Déu, un mantell blau decorat amb moixons que amb els motius florals que sustenta amb el bec, configura el monograma de (M)aria, la resta de vestidures fan que es creen unes fines harmonies cromàtiques. La mateixa figura apareix coronada amb estrelles de connotacions apocalíptiques. Tot i així el que fa rica la composició és la composició esglaonada dels serafins, sent un intent tímid de la reproducció de la perspectiva a l’obra. Uns àngels on recau gran importància per simbolisme i els instruments que sostenen. Els àngels reemmarquen la composició central i l’acompanyen amb música: flauta, llaüt i orgue a la dreta i el saltiri, llaüt guitarrenc i arpa a l’esquerra.

Les predel·les del conjunt són de tipus hagiogràfic, amb un estat de conservació més deficient que la taula central presenten vuit sants en total, quatre en cada una, a manera de fris i seguint models freqüents en la pintura catalana del tres-cents. En el seu dia aquestes peces flaquejaven un sagrari. Entre altres hi podem veure a Sant Pere, Santa Clara, Sant Jaume, Santa Maria Magdalena , Sant Jaume el Menor i Sant Pau. Els sants Joans situats a la part central serien els encarregats de flanquejar el sagrari.

Com hem dit al principi comencem el periple d’aquestes obres pel final. El conjunt de la Mare Déu dels Àngels formen part de la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya, des del 1932. Moment en que aquesta institució va adquirir la col·lecció Plandiura. De com va anar a parar a mans de Lluís Plandiura, ho deixem per a altra entrada.

Fonts imatges: museunacional.cat

Font: C. FAVÀ. “La Mare de Dèu dels Àngels de Tortosa i el seu pas per l’àmbit privat”. Porticum. Revista d’Estudis Medievals  NII. Barcelona, 2011.

Les zones porxades. Carrer Taules Noves III

Si cal justificar la conservació d’aquest petit espai porxat però genuí, ho podem trobar en aquesta imatge. Malgrat els forts bombardejos i el setge a la ciutat, aquest espai va restar gairebé intacte.

Molt possiblement realitzada el mateix més de gener del 1939, un cop la ciutat ocupada per les tropes franquistes i allunyat el front de guerra, la gent retornà a l’espai urbà, que havia estat evacuat des del 12 d’abril del 1938. 

Fotografia compartida gràcies als gestors del grup de Facebook Baix Ebre i Montsià Antics. 

L’estudi de Querol a Madrid.

En aquesta entrada us deixem dos testimonis gràfics molt rellevants però de qualitat dispar, sobre l’estudi on treballava l’escultor tortosí Agustí Querol de renom internacional, a la ciutat de Madrid.

La primera fa referència a l’escultor treballant en la decoració escultòrica per al frontis del Palacio de Biblioteca y Museos Nacionales, (Fototeca del IPCE. Archivo Conde de Palentinos) Font fotogràfica. Una espectacular fotografia on podem veure com treballava l’escultor, entre altres aspectes destacar la presència del model viu i d’altre model realitzat amb maniquí articulat.

La segon imatge pertany a la premsa gràfica de l’època (1909), és la vetlla del cadàver que es va realitzar al mateix estudi de l’artista envoltat de les seves peces escultòriques. L'estudi es situava al Paseo del Cisne, actualment Eduardo Dato.