La ciutat conventual, és el nom que se li dóna
a una manera determinada de construir una ciutat. És un procés urbà, que no
segueix cap regla específica i que es regeix per el resultat de situacions molt
específiques i concretes. Com és el cas de Tortosa. A les ciutats conquerides
als sarraïns les calia dotar d’infraestructures per a convertir-les en ciutats
cristianes.
Els convents i els monestirs condicionaran el
perfil de la ciutat, la situació d’un convent
feia del sector una zona molt notable, ja que aquestes institucions
tenien un paper molt actiu en la vida de la ciutat, són un fita urbana, que fan
de l’eix on s’ubiquen un espai més ric, a més de afavorir el desenvolupament
urbà de la ciutat. En conclusió, els convents al conegut com Antic Règim eren
centres econòmics i de poder, a més d’institucions espirituals molt lligades en
aquella societat, que exercia una gran influència en els habitants, la imatge i
la transformació de la ciutat. Aquest model de ciutat comença a decaure amb la
consolidació de la burgesia i la creació de les noves ciutats al S. XIX.
En el cas tortosí farem un breu resum per
algunes de les característiques més destacables del desenvolupament urbà a
causa dels convents, abans d’entrar en un de molt específic com és el cas del
Raval de Jesús.
Dins del clos murallat, la ciutat conventual,
es veu en la situació d’aquets edificis en llocs on fins al moment hi havia
relativament poca densitat demogràfica, com és el cas del Convent de Santa
Clara (1267) al turó del Sitjar, fins al segle XIV aquest sector no quedarà
dins de les muralles. És a dir la ubicació cap al sud d’aquests convents era
tota una voluntat de desenvolupar la ciutat cap allí i no cap a al nord. Altre
exemple són aquells convents que es van anar construint al sud però que mai van
ser inclosos dins de muralles, com el Convent de Caputxins (1607). Aquests eren
pols d’atracció per a la població que s’assentava al seu voltant i els camins
que anaven fins a ells, com a nexe d’unió amb la població “central”. A
Tortosa això es veu clarament al llarg de l’actual Avinguda de Barcelona, la
unió a través del Coll de Sant Joan, Caputxins, Sant Llàtzer, Raval de la Llet
i de la Lloma, on trobem el Convent de les Oblates construït al S.XIX i actual
seu del Consell Comarcal, un eix viari molt urbanitzat que podria finalitzar en
l’ermita de la Petja. A més alguns autors parlen de la creació d’arxipèlags monàstics
dins les ciutats, sobretot de cenobis femenins, a Tortosa també hi trobem un
exemple d’aquestes concentracions com són l’esmentat convent de Santa Clara, el
convent de la Puríssima (1644) i el convent de les hospitaleres de Sant Joan de
Jerusalem (1734).
Amb Carles III, la situació del clero passa
per una etapa complicada, sobretot per les companyies masculines i les ordres
mendicants. La Companyia de Jesús va estar en el punt de mira, acusada
d’intervenir en política contra el monarca, acabarà sent suprimida el 3 d’abril
del 1767. És el punt de partida de la política de l’Estat, per a la incautació
dels bens eclesiàstics. Amb l’ocupació Napoleònica i la posterior
desamortització de Mendizábal (1835), els béns passaran a ser Bienes
Nacionales, venuts majoritàriament a subhasta a mans particulars, un exemple
tortosí és el convent del Trinitaris (XVIII) al carrer Sant Blai, venut i
reconvertit en habitatges particulars, altres seran reutilitzats com
dependències municipals, quarters, teatres, escoles, presons, a la ciutat de
Tortosa hi tenim mostres de gairebé totes les tipologies.
Va ser un procés i encara ho és; l’abandonament
de la ciutat conventual per a passar a la ciutat laica. Un procés llarg i al
qual intervindran molts factors, que significarà una gran pèrdua de patrimoni i
que arriba fins als nostres dies tot i haver grans excepcions, com és el cas de
la construcció del convent de les Serves de Jesús (1908) al bell mig de la
ciutat burgesa (al carrer Cervantes). Una excepció, ja que en aquells moments
totes les noves grans edificacions van traslladar-se lluny de la ciutat, com va
ser les Oblates anteriorment esmentades o les Cases Mare tant de la Consolació,
com de les Teresianes i el convent de les Carmelites; tot just a la nova ciutat
conventual que es creava a l’altra riba del riu: Jesús.
El seu màxim punt d’exaltació de laïcisme
contemporani, el trobem la nit del 31 de juliol del 1936, amb la crema
d’esglésies i convents amb els moviments revolucionaris i anticlericals,
emmarcats dins el conflicte bèl·lic de la Guerra Civil.
El cas de Jesús, és un tant diferent, ja que
tot i que es desenvolupa al voltant d’un convent, la seva morfologia i
llunyania amb el centre el dotarà de singularitats específiques.
El convent dels franciscans observants va ser
fundat ja al 1429, a ple segle XV, amb el nom de Santa Maria de Jesús. Fundat
al lloc on es trobava l’ermita de Sant Bernabé amb frares que proveníem del
convent de Tortosa.
El raval que es va anar creant al voltant
d’aquest convent en un primer moment va rebre el nom de Raval de Sant Bernabé o
Benet, és el raval vell, el que és situa a la vora de la gran edificació del
XVIII, una edificació imponent amb un claustre central que encara es conserva,
al 1830 amb 44 religiosos era un dels més importants de Catalunya. A la mola
monàstica l’acompanya l’església barroca amb tendència decorativa cap al rococó
consagrada el 1835, sent l’actual parròquia de Sant Francesc del lloc de Jesús.
És a dir parlem d’un dels paradigmes de la ciutat conventual, és tant important
el convent i exerceix tal poder, com per a canviar fins i tot, el nom del raval
que l’envolta fins l’actualitat.
Jesús a tocar de Roquetes a la riba dreta del
riu i allunyats relativament de Tortosa van anar agafant característiques
pròpies, diferenciades de la ciutat. Van passar per ser ciutats dormitori,
acollien a tots aquells que no encabien dins de les muralles als segles XVIII i
XIX, mentre Tortosa es mantenia com a centre econòmic i de serveis. Una
d’aquestes realitats d’augment de població va ser la creació de les Ravals
Noves a la part alta a totes dues poblacions. La Raval Nova de Jesús és del
1764, de carrers amples, regulars i illes curtes amb una plaça quadrada
central, molt semblant a la desenvolupada a Roquetes. Però el que realment
diferencia aquets dos nuclis urbans, es que a Roquetes es van establir les
famílies acabalades, creant els seus gran casalots, com la Torre d’en Gil, la
Vall del Marqués,...(la Simpàtica encara no estava de moda) i que el 1850 es
segrega de la ciutat de Tortosa.
Jesús conservarà la seva vinculació amb
Tortosa i la seva funció de ciutat conventual, com hem dit anteriorment, tot i
que el nucli conventual primogènit, després de la seva primera exclaustració al
1835 (la de Mendizábal), va ser ocupat per jesuïtes i un cop aquets van marxar,
l’edifici passarà a ser fàbrica de cel·lulosa, de vidre, col·legi conegut com
Immaculada i actualment reconvertit en dependències de l’EMD. Jesús no pararà
de rebre institucions relacionades amb l’església al llarg del segle XIX com: la Casa Mare de
les Germanes de la Consolació (1858), el Convent de les Carmelites Descalces
(1877) i la Casa Mare de les Teresianes (1900). Sent un veritable pol
d’atracció modern, creant un nou arxipèlag de cenobis femenins en ple segle
XIX. Per últim destacar la ubicació d’una de les institucions més importants de
la ciutat de Tortosa com és l’Hospital de la Santa Creu, que després de
situar-se a diferents llocs, sent l’última a la plaça dels Estudis (actual
edifici de jutjats) es traslladarà definitivament a Jesús.
Tot d’una el Raval més important i amb forta
relació amb la ciutat, un exemple d’aquesta va ser la construcció del tramvia
que unia Roquetes-Jesús-Tortosa entre els anys 1885 i el 1928.
Les fotos han estat enviades per una persona que vol mantenir l'anonimat. Relació de les mateixes: a la primera canal de la dreta al fons l'església de Sant Francesc i el convent franciscà, a la segona imatge de la torre de l'església i carrers de la raval vella, a la tercera pont sobre el canal i accés a la població des de l'eix de l'Ebre i l'última façana de l'Hospital de la Santa Creu. Totes elles de la dècada dels anys 60.
